28/5/11

A Storify li interessa el meu experiment


Tres vies

L’experiment “Interviewing the world”, que anunciava en un apunt anterior, progressa.

S’hi han afegit més recreacions de la conversa desfragmentada i ara comença a tenir una certa direcció.

Hi ha, per ara, tres vies.

La primera vol reconstruir peces existents prèviament.

L’exemple inicial és “Imagine”, de John Lennon. Però n’hi ha més.

La qüestió és aquesta: si es poden trobar uns quants “tuits” que, sense saber-ho, recomponen una cançó en pocs dies, quants cops en cinc anys hi ha “Imagine” i moltes altres cançons al “núvol del Twitter”?

La segona via és quasi ficció. Simula entrevistes irreals. Faig les preguntes i persones anònimes (no són anònimes, simplement no sé qui són) responen. En realitat no responen, és una creació amb fragments per assajar fins a quin punt expressem la nostra intimitat.

La tercera tendeix més a l’article de reflexió, no és ficció ni reconstrueix. Un comentari sobre els colors preferits seria l’exemple. Em permet fixar algunes idees que amb les altres dues vies apunto i insinuo.

Ressò més enllà

A més, la peça “Imagine” ha captivat unes quantes persones i va interessar Burt Herman, el CEO de Storify, que em va escriure des de San Francisco.

Sense aquesta eina i les ganes d’utilitzar-la tot això no hauria estat possible. Bo Hee Kim em va entrevistar fa uns quants dies. Han publicat un resum de la nostra conversa al blog de Storify.





Sense soroll

Com es pot suposar, agraeixo molt aquest interès. Però també sé avaluar les dades. Les últimes creacions han tingut poques visites en comparació amb la cançó de Lennon.

De manera que, més enllà del guspireig que ara m’arriba des de la costa oest dels Estats Units, i que em fa il·lusió, esclar, sé que es tracta d’un projecte modest que progressa sense fer gaire soroll, amb un recorregut encara imprevisible.

Suposo que és normal.

Fins ara no m’havia proposat mai un repte tan estrany i ampli com “entrevistar el món”.



27/5/11

Crònica d'una actuació policial i molt més

ATENCIÓ: els partidaris del blanc o negre no cal que llegeixin aquest apunt. Hi ha força informació i uns quants enllaços. Demana una lectura desapassionada i tranquil·la. Qui vulgui treure conclusions amb una lectura en diagonal més val que ho deixi córrer. De debò.

Sincerament

No simpatitzo amb l’acampada. Em costa una mica exposar les raons amb brevetat però en faré un resum apressat.

No m’agrada que no hi hagi objectius clars. Els pocs objectius que he entès no em satisfan. Observo una actitud una mica maniquea i simplista en molts arguments de la protesta, amb tot de tòpics del segle passat sobre els bancs, la política i fins i tot la comunicació.

Sí, jo també he vist "Inside Job" i em va interessar molt a pesar d'algunes petites trampes narratives. I sí, he llegit el llibre tan citat de Stéphane Hessel. Diria que se'l cita molt sense haver passat per la lectura. No és gaire bo. Emotiu, si de cas, però mal argumentat i massa pamfletari pels que exigim qualitat i rigor en un llibre d'aquestes característiques.

No m’agraden gens les votacions a mà alçada, no m’han agradat mai. Crec que la democràcia exigeix garanties com ara el vot secret, l’escrutini públic i una urna vigilada (sigui física o electrònica).

No m’agraden la majoria dels eslogans dels acampats. Els més imaginatius solen estar inspirats en eslogans francesos de fa quaranta anys. No comparteixo la visió que tota la culpa de la crisi és d’uns malvats perversos i tendeixo a creure en el repartiment de responsabilitats.

Vaig trobar ofensiva la comparació amb Egipte, on els manifestants s'enfrontaven a una dictadura i als tancs. No sóc l'únic que ha vist en molts eslogans una actitud simplista i carregada de cofoïsme.

No m'ha agradat com han reaccionat quan se'ls ha criticat, sense saber entomar la ironia, atacant la discrepància amb xiulets (ep, és una metàfora!). Ara mateix, no estic segur com es rebrà aquest article. Confio que algú que demana democràcia sabrà respectar la divergència.

No m'agrada quan diuen que ells són el poble. El poble som tots, també els milions d'electors que vam anar a votar el dia 22, els que omplen estadis de futbol o el circuit de Montmeló.

No m'agrada tampoc una protesta que alça la bandera "spanishrevolution". A mi ja no em convoca res que sigui "spanish". Ho sento. Ja ho he explicat aquí.

No vull arreglar Espanya, vull anar-me'n.

I no crec que qualsevol grup de més de cinquanta persones tingui dret a ocupar de manera permanent un espai públic. Sincerament.

La feina d’informar

No m’ha semblat bé la complaença que molts col·legues d’ofici han exposat aquests dies, sovint, a parer meu, sense ni gota d’esperit crític.

Crec que als que informem ens toca ser prudents, continguts, no deixar-nos dur per les passions. Hem de mirar d’informar sempre des d’una posició distant, per no caure en favoritismes.

He tingut la sort que no he hagut d’escriure gaire sobre aquest assumpte. Només una primera crònica d’urgència, on deixava anotades entre línies algunes crítiques i, al cap de poc, una llista de llocs on hi ha informació.

Ara bé, dit tot això, avui m’han encarregat la crònica de l’actuació policial d’aquest matí. Volien que ho seguís a la xarxa.

Mentre anava mirant què es deia al Twitter, seguia la retransmissió en directe de TV3.

Faig aquí un parèntesi per anotar una altra crítica als manifestants: mentre TV3 informava ells deien que manipulava. Però si estaven ensenyant la càrrega policial en directe! Quina manipulació hi ha aquí? És una altra prova dels prejudicis que tenen molts dels protagonistes d’aquestes acampades. En general, tendeixo a desconfiar dels tòpics, de les frases comunes, del maniqueisme, de les conspiranoies, de les sentències definitives...

Reprenc el fil, però.

Crònica de l'actuació

Al cap d'una estona he acabat la meva peça. I s’ha publicat.

Crec que, tot i ser una crònica personal, anota amb certa concisió què ha passat.

O el que he vist que ha passat.

I el que he vist que passava era que la policia, acostumada potser a empaitar encaputxats, estava desconcertada.

S’ha vist a la tele pública i també en aquest vídeo que algú dels que eren allà ha penjat a internet.

S’hi veuen uns quants policies que peguen gent que seu.

Peguen amb ràbia, amb mala bava.

Si duguessin la cara destapada hauríem aconseguit unes imatges semblants a les que hi ha d’aquelles manifestacions pacífiques de febrer i març de 1976, en el benentès que el context és incomparable (afegeixo aquest aclariment, advertit per alguns comentaris al Twitter sobre el risc que se'm malinterpreti).

Les imatges que hi va captar Manel Armengol són encara el record d'una etapa amb esperança i violència, inoblidable pels que ja tenim una edat. Hi ha alguns rostres que costa d'oblidar.

Aquests policies que avui, tants anys després, feien això, de debò que no passaran cap vergonya? Són la policia de la democràcia que l'any 1976 demanàvem a crits. Són la policia de l'autonomia que aleshores reclamàvem de manera pacífica.

De debò que aniran a casa a sopar i parlaran de la feina amb els seus fills? I què els diran? “Pegàvem a gent jove que era asseguda”? “Pegàvem amb ràbia perquè no enteníem res”? Això els diran?

Càmeres com a garantia

Durant molt de temps, es van fer crítiques als politics que s’encarregaven de l’ordre públic perquè volien posar càmeres a les comissaries. Els que criticaven ara han de prendre les decisions.

Després de veure el que hem vist avui, ho tinc encara més clar: sí, necessitem càmeres a les comissaries. I a més llocs.

Allà on hi hagi un policia amb una porra a la mà hi ha d’haver una càmera.

Per saber si l’ús de la violència està justificat o no.

De vegades pot estar-ho.

Avui no ho estava. Gens.

I Felip Puig ho sap. Perquè no és pas un neci sinó algú preparat i amb molts anys d’experiència.

El dubte raonable és si donarà una ordre perquè la policia sigui millor o si s'intentarà que la tele no ensenyi això mai més.

Ja ho veurem. I tant que ho veurem.

L'altra pregunta raonable és si hi haurà alguna dimissió.

Si és que no, que no preguntin mai més per què hi ha tanta gent desencantada amb els polítics. La resposta ja la sabem.


S'ha entès?


No, no simpatitzo amb els acampats.

Però encara simpatitzo menys amb empleats públics que peguen amb ràbia gent asseguda que té les mans enlaire.

9/5/11

"Interviewing the world": projecte amb Storify

Assaig

L’assaig amb Storify que es va notificar en un altre apunt ha tingut continuïtat. S’ha repetit la prova d’incrustar una crònica de l’actualitat basada en les xarxes, aquest cop amb el pretext de l’inici de campanya electoral.

Però la via que ha tingut més recorregut és la que s’apuntava a l’intent de capturar la conversa d’un matí qualsevol.

Diagnòstic

La idea és simple i parteix d’un diagnòstic també senzill: tothom expressa opinions i comenta l’actualitat, a més d’anotar fets de la seva vida quotidiana.

És veritat que se sol tendir a menysprear aquest calaix de sastre infinit per la seva debilitat. A qui li interessa la vida quotidiana dels altres? Però la sospita que engega la recerca és que quan les persones comenten la seva vida de cada dia fan molt més que això.


És possible captar fragments inconnexos d’aquesta conversa i donar-los sentit? Es poden reconstruir, per exemple, per descobrir que entre una desena de persones que no es coneixen han citat una cançó.


Narracions

Storify permet recrear aquestes narracions amb molta comoditat. És cert que s’ha fet servir sobretot per llistar uns fets o atrapar una notícia des de diferents mirades.
Però s’ha de poder anar més enllà.

Per exemple:

És possible fer una entrevista al món a partir d’aquesta conversa global, transparent?


El projecte

El projecte consisteix a intentar-ho.

S’anomena “Interviewing the world” i adopta l’anglès, com a llengua de comunicació universal, perquè té vocació d’interessar qualsevol ciutadà del planeta. Per tant, l’apartat textual és d’un nivell molt bàsic. Però se suposa que l’accent és al material.

Al blog obert no hi haurà totes les històries creades amb Storify per l'autor d'aquest blog sinó aquelles que s’ajustin al pla. Quan el projecte arribi a la seva fi se’n farà aquí una avaluació.

6/5/11

Philippe de Jarandilla i el retrat del món


Jarandilla de la Vera és un poble d’una mica més de tres mil habitants no gaire allunyat de la serra de Gredos, a dos-cent quilòmetres de Madrid. Es troba a la província de Cáceres (Extremadura).

Els emigrants

Des d’aquest lloc van emigrar cap a França un home i una dona. A l’altre costat dels Pirineus hi van tenir un fill i de seguida van entendre que seria francès per sempre més. No fa gaire, Philippe Gonzalez va fer el recorregut invers, potser perquè necessitava saber què volia dir emigrar. Va deixar París i viu a la capital d'Espanya.


El blog

Ha treballat en una empresa important de telecomunicacions, s’ha abocat al canvi que internet i la digitalització empenyen i, entre altres activitats professionals, ha participat en projectes com Canal Cocina o Sol Música. A més, cada dia dedica més de tres hores al seu blog Instagramers, per atendre la comunitat d’usuaris de l’aplicació Instagram.

La marca

La manera com aquesta aplicació per a mòbil arriba a tenir un blog explica bastant bé un patró que les empreses no sempre entenen. Gonzalez va començar com un usuari més, però s’hi va aficionar amb una passió que només trobaria l’equilibri si la compartia.

Als creadors d’Instagram no els va agradar que algú fes servir el seu nom, que algú que no era un d’ells s’atrevís a escriure sobre el seu producte i a crear comunitat. De primer, van posar pegues al seu projecte. Fins que, després d’insistir-hi, va aconseguir que interpretessin com cal la situació.

Un usuari esdevé un “fan” i aleshores emprèn ell mateix la seva acció. No és el primer cop que passa ni serà l’últim. La marca ja sap que aquell que crea el producte o el servei no tindrà sempre el control de la difusió. Almenys, a internet no és sempre així.


La comunitat

Dijous, en Phil va ser al pis de dalt del Bar Velódromo de Barcelona, en una trobada patrocinada per un cerveser i explicada als mitjans.

Hi havia una setantena de fanàtics de l’Instagram que no paraven de disparar la càmera del seu mòbil. Es feien fotos els uns als altres mentre bevien cervesa i se saludaven. La majoria només es coneixien pel nom que cadascú fa servir quan comparteix les imatges a Instagram. En Phil explicava molt orgullós que ja hi ha més de vint grups com el de Barcelona.

Phil Gonzalez, com se’l coneix entre els fotògrafs d’Instagram, sosté que aquesta aplicació fa més fàcil que les persones tinguin ganes de compartir una imatge. També és veritat que en aquesta comunitat hi ha abundància de professionals de la publicitat, el màrqueting i el disseny. No és l’únic entorn de la xarxa on aquestes professions han actuat com a exploradors avançats.

La popularització

Quan Kodak va produir la seva Instamatic25 pretenia popularitzar la fotografia. No va pensar mai ningú que per aquesta raó deixés d’haver-hi fotògrafs professionals.

La digitalització posa a l’abast de tothom la captura d’imatges i l’oportunitat de compartir-les. A les galeries digitals desades en tots els servidors que conformen això que s’ha anomenat “el núvol” hi ha milions d’imatges del món capturades pels seus habitants, com les dues que il·lustren aquest apunt (es troben a @janquim).


El retrat global

És un garbuix, és veritat. Però aquest garbuix, aquest conjunt de visions compartides, és ara mateix un patrimoni únic que la humanitat no havia sigut capaç de construir fins avui dia. És la suma de milions de mirades que, si algú s’hi capbussa amb imaginació i rigor, proporciona un retrat global amb una quantitat infinita de narracions formidables.

De la mateixa manera que els processadors de textos i els blogs no fan que tothom sigui novel·lista, per exemple, però han aconseguit que moltes més persones puguin i vulguin crear textos i ensenyar-los, és evident que encara hi ha fotògrafs professionals. Però la fotografia popular ha trobat noves maneres d’estendre’s i Philippe Gonzalez s’ha convertit en un dels seus impulsors.

Els immigrants

La seva història conté encara una altra lliçó sobre el canvi. Als països europeus hi ha molts fills d’immigrants, que ja són d’allà on han nascut. Són persones amb dues llars a la memòria. Quan es presenta, en Phil diu, en un castellà afrancesat: “Soy francés, se nota en mi acento. Y soy hijo de extremeños.”


El món es ple de fills d’altres llocs però a mesura que el canvi progressa, tots els llocs conflueixen en el gran lloc que som tots, mitjançant els bits i la connexió a internet. Encara no s'ha entès?

5/5/11

Bon dia a Storify

Storify és una eina en aparença molt útil perquè permet agregar a una història linial continguts digitalitzats que provenen de les xarxes i del conjunt de continguts disponibles a internet.

Com és natural, de seguida ha cridat l’atenció dels que observen la comunicació i el periodisme. Hi ha periodistes que l’han fet servir per crear peces informatives i hi ha mitjans que ja hi tenen un canal més de relació amb els seus lectors.

Notícies

A Catalunya també s’ha comentat la seva aparició oberta (després d’un temps en què l’accés era restringit). I s’ha fet encara més: s’ha dut a terme un assaig, incrustant, potser per primer cop, una peça creada amb Storify en un mitjà informatiu digital del país.


Narracions

Però les possibilitats que Storify proposa van més enllà de la peça informativa. Per això es presenta aquest nou experiment, creat amb la voluntat d’assajar les possibilitats narratives de l’eina però també per fer evident el grau de transparència de la xarxa.

Com a les redaccions dels aprenents, s’ha triat un assumpte menor i simple, perquè quan s’aprèn a anar amb bicicleta prefereixes un terreny pla. Però tot és començar.




30/4/11

Índex de qualitat dels mitjans informatius digitals

Com es pot emetre un judici sobre un mitjà digital sense iniciar un estudi acadèmic que comporti anàlisis quantitatives, un seguiment intensiu i un temps superior a un any?

Els usuaris dels mitjans informatius digitals generalistes ja han adquirit prou traça per fer-se una idea bastant aproximada del mitjà amb un cop d’ull. La lectura d’unes quantes peces informatives proporciona un coneixement superficial però suficient per triar entre la competència.

Catalunya és un país petit i el català és una llengua minoritària, però no hi ha escassedat d’oferta. Mitjans que són “la pota digital” de diversos grups, tan privats com públics, conviuen amb mitjans nadius i amb mitjans locals. És possible avaluar la qualitat d’aquest conjunt i de cada mitjà d’una manera tan ràpida com fiable?

Amb aquesta intenció, però encara en una fase inicial, es presenta un ÍNDEX DE QUALITAT DELS MITJANS INFORMATIUS DIGITALS.

Sense el rigor acadèmic ni l’ortodòxia periodística, és tan sols una aproximació que hauria de permetre fer-se una primera impressió.

Proposa un grup de 12 valors que es poden jutjar amb força aproximació i bastant de pressa. Es refereixen a tres aspectes cabdals: la qualitat de la producció, la qualitat de la informació i la qualitat de la digitalització, és a dir, fins a quin punt aprofiten els recursos que les tecnologies de la informació i la comunicació posen a l’abast dels mitjans.


Té una orientació tendenciosa. Per exemple: es valora amb un grau més alt la transparència que l’obscuritat, la responsabilitat individual i col·lectiva que l’ús genèric de la marca de la mateixa manera que es valora més un sistema de comentaris amb registre identificatiu que amb usuaris anònims. Aquestes valoracions tenen a veure amb una posició de partida que es volen ajustar als codis de l’entorn digital.

De la mateixa manera que en l’apartat d’informació es valora més una font singular que una font adquirida o que s’aprecia més la investigació que la immediatesa, en el benentès que s’aposta per la varietat de gèneres.

Per tant, l’índex conté la seva línia editorial, que pot ser matèria de discussió, i tant.

És una proposta, sense cap altre afany. Per això, qui vulgui aportar-hi esmenes pot fer-ho, de moment en forma de comentaris a aquest apunt. Si de debò l’assmpte suscités interès, sempre es podria posar en algun espai de creació col·laborativa. Potser aleshores, al cap d’uns quants mesos, es podria disposar d’un índex acceptable i, sobretot, útil.

De moment, és un assaig que potser no explica tot el que cal però que si més no permet debatre quins són els atributs que de debò fan que un mitjà digital tingui més o menys qualitat.

Naturalment, la finalitat no és el diagnòstic.

La pretensió optimista seria tenir una eina que permetés la millora, una pauta per aspirar a l’excel·lència.





NOTES


A la presentació es distingeix entre enllaços opacs i transparents. La distinció es va exposar en aquest apunt. En aquest altre s’hi explica un cas real d’ús dels enllaços en peces informatives.

Sobre la producció, potser sigui d’utilitat aquest esquema, que té el defecte de no representar un model abstracte, però que té al seu favor l’intent de reproduir el procés real d’un redactor concret.

Sobre l’ús de les fonts també es pot conèixer un cas particular.

Sobre el paper dels comentaris dels usuaris a les informacions hi ha escrits un apunt sobre la conversa millorable, que inclou aquesta presentació amb propostes concretes, i un article al 3cat24 que exposa un estudi clau per al debat.

Per copsar la inspiració parcial de l’epigraf dedicat a la transparència de l’organització, pot tenir sentit fer una ullada a aquest apunt sobre un llibre de Gary Hamel.

26/4/11

El mapa és el tresor

Mentre un grup d’activistes es proposa anotar en un “mapa lliure” el grau d’accessibilitat que permeten les instal·lacions del metro de Barcelona, diversos emprenedors presenten iniciatives ciutadanes relacionades amb la millora de la vida urbana.

La xarxa s’omple de propostes que incorporen un mapa. Una bona mostra d'aquest recurs és la informació concisa sobre les barraques de pedra seca que cataloga l’Observatori del Paisatge, en un web formidable que demostra que no hi ha cap assumpte que no pugui millorar la seva comprensió amb l’ajuda d’un mapa.


Retallades geolocalitzades

Des de fa poques setmanes, el grup polític Iniciativa Verds fa servir un “mapa de les retallades”, que vol exposar de forma clara les conseqüències de les decisions del govern de Catalunya sobre la disminució dels pressupostos en els serveis públics.

L’intent mereix un reconeixement perquè vol adoptar els avantatges que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) ofereixen, però hi ha uns quants defectes que l’invaliden més del compte.

Al mapa s’hi posicionen els efectes d’aquestes retallades però no hi ha enllaços a documents que provin l’afirmació. A més, no se sap qui filtra la informació col·lectiva ni amb quin criteri, de manera que el rigor queda molt disminuït. A sobre, la classificació no respon als departaments del govern ni tampoc a cap altra taxonomia coneguda o aceptada i això provoca la sensació que s’ha actuat amb més animositat que sensatesa.

Finalment, hi ha un detall del disseny que és intrigant. Per alguna raó que no se sap, els assumptes ecològics mereixen el color taronja en comptes del verd i la resta d’assignacions cromàtiques no respon tampoc a un codi comú.

És una llàstima, perquè l’assaig s’aproxima a la idea que la informació sobre un mapa funciona millor i també a la convicció que “entre moltes persones” s’obtenen més dades que amb poques persones, però no és prou reeixit.

En tot cas, confirma la tendència a atorgar als mapes un paper cada vegada més important.

Càmeres i privacitat


Ovi, el programa de Nokia, ja ha creat el seu “mapa del món”, i n’ofereix una visualització atractiva en tres dimensions aparents. Se suposa que és l’aportació que se situa al costat de StreetSide de Bing i StreetView de Google, els dos que, de moment, permeten accedir a una modalitat de visió fotogràfica real (aquest cercador porta de manera ràpida a una posició).


El debat sobre la privacitat que la versió de Google ha acarat a uns quants països europeus podria fer creure que aquests mapes no tenen futur però sembla que encara és massa aviat per fer prediccions. I si d’aquí a un parell de dècades els mapes del món no ensenyen només una imatge estàtica del passat més o menys recent sinó que mostren els llocs a temps real?

Ara pot semblar tan impossible com poc decent, però el món ja és ple de càmeres que se sobreposen als mapes que s’ofereixen mitjançant internet.


Aquests dies s’ha reobert el debat sobre l’ús de càmeres a les comissaries. És absurd creure que aquests aparells són la prova d’una sospita estesa sobre l’actuació de la policia, aquest argument és una fal·làcia quasi ridícula.

Les càmeres aporten una garantia més als ciutadans sobre el capteniment d’uns servidors públics molt especials, perquè la resta de la societat els ha atorgat armes i l’ús de la força, de manera que sembla raonable disposar d’un sistema que asseguri que si hi ha mals comportaments no quedaran encoberts i que tindran una reprovació.

Després de tot, als carrers hi ha moltes més càmeres que a les comissaries i els ciutadans no es queixen que se’ls tracti de sospitosos.

Transparència


Qui sap si la nova conversa serà sobre el coneixement que s’ofereix d’aquests ulls i no sobre la seva existència. El control del trànsit, la seguretat al carrer i l’entreteniment s’han convertit en una justificació força acceptada per a la instal·lació d’aquests aparells.

Potser la qüestió no és si les càmeres fereixen la intimitat sinó conèixer de debò quantes n’hi ha, a on són, qui accedeix als vídeos... Perquè les imatges hi són. I les que no pertanyen als cossos de seguretat sí que solen estar exposades al control de tothom. Almenys això és el que, sota la forma d'una proposta d'entreteniment resol en part un lloc com Geocam.

La intimitat en un arxiu ocult

De la mateixa manera que s’ha sabut fa poc que els models més recents d’Apple desen en un arxiu totes les posicions des d’on s’ha establert una connexió. Hi ha hagut una denúncia i s’ha sabut que altres aparells amb Android o el Windows 7 actuen d’una manera semblant. Però els autors de la descoberta no han presentat la denúncia, sinó que han posat a l’abast de tothom una aplicació que genera un mapa amb les dades d’aquest historial de connexions.

Tal vegada perquè no han vist raons per a la protesta i sí que n’han vist per millorar l’accés a aquesta informació. Per comptes d’alçar un manifest sobre el dret a la privacitat han creat un mapa que expliqui les dades.

Potser sigui un senyal del nou lema, que caldria anotar per si de cas: el mapa és el tresor.



25/4/11

Objectiu: la ciutat

El projecte Ciutadania 4.0 es presenta aquesta setmana, o sigui que falten uns quants mesos per avaluar fins a quin punt aconsegueix els objectius que es proposa. Però de moment ja serveix per donar visibilitat de conjunt a moltes iniciatives de vocació social amb les tecnologies de la informació i la comunicació.

N’hi ha unes quantes d’enfocades cap a la millora de les ciutats, sovint amb el referent de fixmystreet. Al costat de reparaciudad, que s’ha posat en marxa fa poc, s’hi troben ziudad, que ofereix un servei semblant, i alerta, més enfocada cap a l’activisme.

Fora d'aquest projecte que impulsa Telefónica, se'n troben d'altres, com Metroo, que assegura que té enregistrats de manera fiable els punts negres i es proposa com un espai de diàleg a més de permetre als usuaris l'aspiració a "l'alcaldia virtual", a l'estil de Foursquare, aquest espai de lleure basat en la geoposició que també pot tenir utilitats cíviques.


Fa la impressió que les ciutats són un entorn molt apte per al naixement d’aquestes propostes. A Barcelona, hi ha un mapa de sons elaborat des de fa força anys de manera col·lectiva, a més d’un mapa “verd” i un recull d’històries explicades per tothom que vulgui fer-ho.

Des de no fa gaire es deixa veure un web misteriós, sense cap explicació, que proposa trobar cent paraules que defineixin Barcelona. Només donen aclariments si se'ls escriu un correu. Aquest estil maldestre i la proximitat d'una cita electoral aixequen una sospita sobre el seu origen.

Elecció ciutadana


En tot cas, és veritat que l’ús d’internet s’estén i les dades també indiquen una distribució important dels dispositius mòbils amb connexió a internet i paquets d’aplicacions. Però potser no hi ha espai per a tanta competència, malgrat les diferències entre cadascuna d’aquestes iniciatives.

El més probable és que els ciutadans acabin triant una aplicació per incidir en la vida urbana, per compartir alertes o per al que necessitin. Podria ser una aplicació que encara s’ha de crear.

Les aplicacions elegides seran les més útils o les més simples o les que garanteixin resultats millors. Encara és aviat.

El proper dia 29 hi ha a Roses un encontre sobre ciutats on es tractarà la manera com la marca de cada població obté reputació digital. No és la trobada que en principi hagi d'aportar cap innovació extraordinària sobre iniciatives ciutadanes.
Però aquest pas hi serà un dia o altre.

Millora col·lectiva


Les persones trobaran un sentit pràctic a millorar el lloc on viuen amb l’ajuda de les TIC. Ja hi ha activistes que s'hi dediquen amb força empenta.

Les aplicacions per a l’activisme són d’un ús tan incipient com extremament minoritari, però la idea que aplegar les aportacions de moltes persones genera continguts d’interès ja fa temps que s’ha instal·lat. Ho confirma el documental de National Geographic amb imatges del terratrèmol i el tsunami del Japó capturades amb tota mena de càmeres personals.

Si sabem captar el món quan s’enfonsa potser també serem capaços de crear serveis que de debò permetin viure-hi millor.


15/4/11

Aplicacions per a l'activisme: es tracta d'informació

El debat sobre la informació que s’ha donat sobre la situació al Japó ha permès centrar una altra vegada el debat en l’actitud dels professionals de la informació. N’han parlat a l’encontre Media140 i la Karma Peiró ho ha explicat al 3cat24 i al seu blog (d'aquesta trobada n'han parlat molts dels que hi han pogut ser, fins i tot un periodista amb quota de pantalla com Joan Carles Peris, que en fa un relat sincer).

Qualitat

La manera com els tòpics o aquest deixar-se arrossegar pel corrent poden influir en la informació elaborada als mitjans no és cap novetat i potser no té tanta imortància, en el sentit que la facilitat amb què un mitjà segueix o no un corrent té a veure amb la fortalesa de la seva línia editorial, amb la fermesa del seu caràcter, amb la capacitat d’imprimir un rumb del seu equip directiu, i no deixa de ser un indicador més de la seva qualitat.

Contrast

El més novedós, i cada vegada ho és menys, si de cas té a veure amb el contrast entre aquests corrents i les eines que es fan servir per oferir una altra mena d’informació, menys elaborada, és veritat, més seca i sovint en brut, però sense gaire mediació entre la font original i el receptor.

Les eines col·laboratives també han tingut el seu paper a la crisi japonesa, igual com va passar en les revoles àrabs del nord d’Àfrica i en aquest mateix blog hi ha uns quants apunts que se n’ocupen.

Apps radioactives

Entre les aplicacions disponibles a l’AppStore hi ha un mapa que indica les dades de radiació conegudes. Una altra aplicació s’estén arreu del món.


Una tercera aplicació que fa el mateix es presenta com un autèntic comptador Geiger de radiació però, com les anteriors, captura les dades sobre radiació i les situa en la proximitat de la geoposició de l’usuari.

A banda de protagonitzar molts jocs, l’alarma nuclear ha generat uns quants serveis com ara aplicacions per calcular a quina distància es troba algú d’una central. Hi ha altres maneres de saber-ho, però els viatgers ho poden agrair, per confirmar que un europeu no està mai gaire lluny d’un reactor nuclear.

Una altra manera

L’activisme té una certa presència al mercat dels dispositius d’Apple. Unes quantes versions per tenir a mà la declaració universal dels drets de l’home, un índex de corrupció de l’any 2010 o una campanya per assenyalar els països que necessiten més suport, amb resultats encara inconeguts.

I hi ha un espai a la botiga d’Android. A més, la informació de Reuters que el govern dels Estats Units estaria invertint en diverses aplicacions per donar suport als activistes per la democràcia, amb un "botó de pànic" per llançar una alarma, ha ocupat espai a diversos mitjans els últims quinze dies.

És la informació

Això no vol dir que els mòbils puguin canviar res entre avui i demà. Les aplicacions per a l'activisme no són màgiques. Però coincideixen en un punt: després de tot, es tracta de tenir informació. Més informació, més fiable, de més qualitat.

Ni tan sols els assajos que es fan en unes quantes ciutats catalanes poden fer creure que el món ja ha canviat. Ara com ara, i com sempre, la majoria es decanta per l’entreteniment. I ja està bé.


Però aquestes guspires que no arriben a encendre cap flama són l’indici que les eines tenen tantes utilitats com es proposin les persones.

La llibertat no està garantida per l’existència d’internet i les tecnologies de la informació i la comunicació. Però aprendre a recórrer a les oportunitats que es presenten té molt de sentit. El mateix sentit que sempre ha tingut el combat per un món millor, aquest desig tan fàcil de parodiar i tan difícil de concretar.


ALTRES LECTURES

Les tres batalles d'internet: 1, 2 i 3

Japó i internet

Volen crear un mapa de radiació al Japó

Les TIC i Líbia

Les TIC, el nord d'Àfrica i Catalunya

11/4/11

Milloren les ciutats amb l'ús de les noves tecnologies

Les ciutats fan servir les xarxes ciutadanes i les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) per millorar.

De moment, es tracta de petits gestos que emprenen grups minoritaris, és veritat, però el símptoma es percep i sembla raonable creure que indiqui alguna tendència.

Mapa de la mobilitat


El cap de setmana passat, una desena de persones es van trobar per començar un “mapa de la mobilitat” al metro de Barcelona. Ja han deixat clar que no els anima una voluntat d’enfrontament amb Transports Metropolitans.

El que pretenen, com explica a aquest mitjà un dels seus impulsors, Chris Pinchen, és demostrar les possibilitats d’aquestes eines.


El grup es va trobar dissabte a la font de Canaletes i van recórrer diverses estacions de metro per comprovar que les persones amb cadira de rodes però també amb cotxes infantils o maletes poden utilitzar el transport públic sense dificultats. Les primeres conclusions evidencien que hi ha molt de camp per córrer.

Els accessos són força adequats, però quan es tracta de canviar de línia la cosa es complica. De vegades, fins i tot cal sortir al carrer i tornar a entrar, com passa amb els acudits d’informàtics.


Més enllà d’aquest descobriment, és d’interès el procediment. Pinchen assegura que es tractava d’assajar una metodologia. Van fer servir una aplicació per a iPhone, anomenada WheelMap i van anotar les seves aportacions sobre mapes lliures d’OpenStreet Map (els seus impulsors es van reunir l’any passat a Catalunya).


La idea és que qualsevol persona amb aquest dos recursos pot contribuir a millorar aquest “mapa de la mobilitat”. I, sobretot, és una demostració que es poden fer altres mapes, sempre a partir de l’experiència ciutadana, sense intervenció dels poders públics i amb la vocació de fer més fàcil la vida a la ciutat.


És veritat. Eren tan sols una desena de persones, però van saber cridar l’atenció dels mitjans locals i s’ho prenen com l’inici d’un recorregut que ha d’anar molt més enllà. Les ciutats són de les persones, sense que aquesta afirmació sigui un eslogan. Hauria de ser una realitat i dependrà de la capacitat d’organització que tot això sigui possible.


Pinchen espera que el web que han obert tingui aviat rèpliques locals i que el seu ús s’estengui. Potser no és el que succeirà ara mateix, però han deixat una primera petjada al sòl erm de les dades públiques.

Taller de dades obertes

Amb una intenció semblant, el badaloní Vinaixa va aplegar unes quantes persones, el mateix dissabte, en un local de la seva ciutat. Hi van fer un taller breu sobre dades obertes, amb la presència dels creadors de Rodalia.info i altres productes semblants.

Encara es troben en una etapa d’experimentació però tenen clar que, un cop l’ajuntament ha fet el pas d’obrir les dades, ara és l’hora de crear aplicacions que donin servei a la ciutadania. Són a l’inici d’una aventura que no es pot saber encara com acabarà, però l’intent sembla seriós i caldrà seguir els pròxims passos.

Memòria col·lectiva

El tercer exemple és WikiLleida, un projecte diferent perquè no vol oferir explicacions d’aquesta ciutat de secà a partir dels organismes oficials sinó que, en un exercici d’humilitat, demana als ciutadans que siguin ells els autors dels articles.

No fan la competència a la Viquipèdia ni a cap altre espai d’informació, aspiren a recollir la memòria col·lectiva a partir dels records que cada individu pugui expressar. Fa pensar en un intent valuós d’un museu gal·lès i també en la tradició acadèmica d’arxiu i documentació de la tradició oral. En aquest cas, la gent aporta històries de vida, fotografies, records...

Són exemples ben diferents però coincideixen en tres aspectes:

- es basen en la capacitat de les persones com actors lliures i participatius
- empren les noves tecnologies

- i aposten per modificar la percepció i la realitat de l’espai urbà.

Els mitjans de comunicació farien bé d’estar més atents a aquests indicis, sobretot els mitjans que aquests mateixos ciutadans paguen amb els seus impostos.

Referència

La llista següent recull uns quants dels articles publicats sobre qüestions semblants al 3cat24.

Les ciutats europees aprenen a obrir les dades públiques per generar nous serveis

Idescat acorda amb Google la publicació de dades dels municipis catalans

Badalona impulsa l'obertura de dades i Lleida se suma a la tendència

Desenvolupadors de Barcelona estenen les seves aplicacions per als viatgers d'autobús

Diverses aplicacions ja aprofiten les dades obertes del govern i els ajuntaments

Barcelona estrena el seu portal de dades obertes i permet la creació de serveis per part de tercers

Barcelona amplia la cobertura de Wi-Fi lliure per accedir a internet

5/4/11

Biaixos en el debat sobre cultura a internet

Fa pocs dies, David Mullor es queixava que les xarxes socials i internet no aporten cap benefici econòmic al seu grup Ix!. Ho feia en un debat sobre l’efecte que les xarxes socials i altres recursos basats en internet tenen en la difusió de la música que es fa a Catalunya.

Les possibilitats de fer servir aquestes eines són considerables, com es recull en aquest article publicat poc després al 3cat24.

Primer biaix

Però el pinyol d’aquest debat és un altre i té a veure amb una interpretació esbiaixada del fenomen de la llarga cua que va exposar Chris Anderson.

De forma succinta, el que allà es plantejava és que amb la digitalització i les connexions és possible que tot de productes minoritaris trobin alguna sortida.

La disminució radical dels costos d’emmagatzematge i distribució (com ha assenyalat entre altres David Weinberger) permet que pugui ser “rendible” la difusió de materials que tot i no arribar a unes vendes destacades poden circular perquè és més barat mantenir-los en actiu.

No és tan sols més econòmic, és més fàcil. Aquest segon tret té a veure amb l’extensió d’eines que permeten fotografiar, enregistrar vídeos, publicar textos...

S’ha de trobar un lloc a la “llarga cua”.

Però ben sovint hi ha professionals de la comunicació que reexpliquen aquesta tesi d’Anderson i s’afanyen a proposar tot seguit la millor manera d’arribar fins al cap.

Si algú creu que amb internet està garantida una posició entre els quaranta principals o als “topten” de vendes és que no ha acabat d’entendre el concepte en la seva essència. La diferència entre l’abans i el després no és la certesa de l’èxit sinó la certesa de poder-hi ser. El canvi és la cua, que s’ha allargat, no pas el cap, que ja hi era.

El cantant d’Ix! es va mostrar ambivalent. Mentre assegurava que tot el grup dedica molta estona a tenir cura de la seva presència a les xarxes, sostenia que això no li permet viure de la seva creació.

I aquest és un altre biaix.

Segon biaix

Produir creacions artístiques no garanteix que se’n pugui viure. Aconseguir diners d’aquesta manera no és ben bé el que succeeix a la cua. Ara, gràcies a internet, aquesta cua és llarga i plena d’oportunitats. Però el consum no ha canviat tant: hi ha productes per a majories, productes per a minories molt sostingudes i productes molt minoritaris que, si es poden digitalitzar, tindran una oportunitat. El cinema d’art i assaig no competeix amb els quaranta principals de les sales de crispetes.

A més, el mercat de la música feta en català és petit. Com el de tantes altres coses en què la llengua és un eix clau (diaris, revistes, libres, cinema...). Viure de cançons, de narracions o de vídeocreacions, per esmentar només uns mínims exemples, és gairebé impossible.

No es pot reclamar que la creació tingui una garantia perquè no hi és. No hi ha sigut mai. Els artistes de tots els temps han estat a sou de mecenes i senyors, han servit l’Estat o han sigut artesans venedors o han tingut altres ocupacions que els aportaven ingressos. O han malviscut de l’art i s’hi han adaptat. Només aquells que han arribat a una situació singular en el seu mercat han trencat aquest esquema.

Però se sol mantenir l’obsessió amb la testa exitosa per comptes d’aprofitar amb entusiasme els avantatges de la nova cua.

Oportunitats

D’acord, tot podria ser milor. Potser un dia els Ix! seuran al tron de l’èxit que aporta euros. Però de moment potser val la pena que cadascú tregui el màxim profit dels corrents movedissos que donen forma a la llarga cua.

La llista d’exemples podria ser notable. Però, per començar per alguna cosa, aquí hi ha uns quants casos.

Campanya per aplegar citacions de Josep Pla al Twitter

La promoció de la cultura catalana s'estén amb internet

Un ajuntament sorteja entrades entre els usuaris que en fan "retweets"


Un web posa a l'abast de tothom el patrimoni literari català digitalitzat


Twitter s'omple de versos per celebrar un "dia de la poesia catalana a internet"


Els autors catalans de la Viquipèdia busquen acords amb els professionals dels museus


Els autors de la Viquipèdia ensenyen com l'escriuen per celebrar el desè aniversari de l'edició catalana


Mesos abans ja havia inclòs en llistes prèvies aquests articles publicats al mateix mitjà.

http://www.3cat24.cat/noticia/863966/ciencia/Enciclopedia-sobre-als-usuaris-i-millora-les-cerques

http://www.3cat24.cat/noticia/877786/ciencia/Els-bloguistes-debaten-sobre-el-futur-del-llibre-digital-a-Mataro-en-un-acte-dels-Premis-Blocs-Catalunya

http://www.3cat24.cat/noticia/862186/ciencia/Patrimoni-crea-un-diposit-digital-amb-milers-de-documents-sobre-excavacions-i-obres-de-restauracio


http://www.3cat24.cat/noticia/875526/catalunya/Les-comunitats-gitanes-de-Catalunya-sexpressen-en-un-museu-virtual


http://www.3cat24.cat/noticia/504345/ciencia/Quasi-900-museus-del-mon-tenen-un-milio-de-seguidors-a-Twitter

http://www.3cat24.cat/noticia/476005/societat/Lescriptor-Jordi-Cervera-escriu-una-novel%C2%B7la-a-Twitter

http://www.3cat24.cat/noticia/440346/societat/parlacat-ofereix-un-curs-per-preparar-lexamen-del-nivell-C

http://www.3cat24.cat/noticia/419131/societat/Els-llocs-mes-emblematics-del-patrimoni-catala-ja-es-veuen-a-Google-Maps

http://www.3cat24.cat/noticia/426732/ciencia/Un-grup-catala-llanca-una-llibreria-digital-i-un-lector-de-llibres

http://www.3cat24.cat/noticia/724725/llibres/Un-nou-mapa-en-linia-despais-literaris-situa-els-autors-catalans-i-els-llocs-citats-a-la-seva-obra

http://www.3cat24.cat/noticia/739329/llibres/Una-tertulia-literaria-a-Twitter-comenta-les-obres-dautors-catalans

http://www.3cat24.cat/noticia/672705/societat/Un-projecte-europeu-impulsa-les-noves-tecnologies-per-difondre-el-patrimoni-cultural

http://www.3cat24.cat/noticia/608505/ciencia/La-Diputacio-de-Barcelona-proporciona-14000-fitxes-de-patrimoni-en-un-web

24/3/11

Confirmat: l'article del 3cat24 no estava cedit a cap publicació local

El "banc digital de continguts" existeix. Un lector d’aquest blog s’hi va referir en un comentari deixat al darrer apunt.

Algú anònim que es presentava com a "Carles" insistia que no hi havia hagut cap còpia deshonesta perquè la revista local que allà s’esmentava accedia a aquesta mena de continguts mitjançant un espai de cessió.

Han passat uns quants dies però ha valgut la pena esperar.

Fetes les indagacions oportunes, fonts d’aquesta associació asseguren que l’article en qüestió no era ni és en aquest banc.

Per tant, queda clar que el seu ús per part de la publicació “El Tot” és fraudulent. La seva impressió, com es deia aleshores, reafirma un cert desvergonyiment.

A més, però, no està clar que hi hagi cap acord per a d’altres articles. A la direcció del 3cat24 no li consta aquest pacte i a les fonts consultades de l’associació tampoc.

De manera, i ja no caldrà donar-hi més voltes, que aquesta nota breu serveix per ratificar tot el que es va dir en l'apunt anterior.

El lector “Carles” que deixava els comentaris indicava a l’autor d’aquest blog la conveniència d’informar-se millor (a banda de llançar una estranya acusació de difamació).

Ara, segurament, el mateix Carles escriurà un comentari en aquest apunt i acceptarà que, en aquest cas, és ell qui va cometre l’error. No passa res, està disculpat, només faltaria. Tothom té molta feina.

Però no es podia deixar els altres lectors en la incògnita.

20/3/11

La publicació local “El Tot Badalona” emprèn l’edició impresa del 3cat24

L’afirmació cridanera del títol d’aquest apunt és una exageració però bé es podria creure a tenor de la pàgina 78 del darrer número d'aquesta publicació local, on hi ha una informació amb aquest títol: “Joves catalans creen un joc per a l’iPhone amb dibuixos fets a mà”.

És un títol asèptic amb una estructura repetida molts cops, familiar.

El mateix text, exacte, obria una informació publicada al mitjà digital 3cat24. La resta de paraules, de la primera a l'última, també coincideixen fil per randa amb les que apareixexien en aquella informació que es va publicar mitjançant internet.

Es tracta d’un exercici de copiar i enganxar força característic. El procediment sempre és igual: amb el comandament de teclat CONTROL+C i CONTROL+V es copia el text sencer menys la firma.

Potser per aquest filtratge automàtic no s’indica tampoc el mitjà de procedència. Ni tan sols amb la subtilesa d’un hiperenllaç en l’edició digital.

A la pàgina 40 hi ha un altre text sostret del 3cat24.

També apareix amb íntegra literalitat. Tanta, que fins i tot reprodueix aquesta frase: “segons informa la BBC”. O sigui que en aquest cas el 3cat24 explica d’on ha tret la informació i hi enllaça hipertextualment. Per distingir la còpia de la tècnica del refregit.

"El Tot" només ho ha copiat tot.


Però el títol d’aquest apunt també és fals perquè és massa restrictiu.

La informació sobre el vi d’Alella prové d’un text de Cuina, la publicació gastronòmica del diari Ara.

A la pàgina 42 hi ha una informació sobre els centres d’assistència primària de Badalona. El text és clavat a una nota de l’Agència Catalana de Notícies, que altres mitjans reprodueixen.

La diferència és que no s’indica aquesta procedència. A Vilaweb, per exemple, recorren al mateix text però citen la font.

Cementiri de notícies

“Ni el cementiri se salva de la crisi”. Així comença un text de la pàgina 8. Una cerca fàcil proporciona com a resultat una peça firmada amb inicials i publicada a “El Segre”.

Uns paràgrafs més endavant la notícia s’adapta, canvia Lleida per Badalona amb declaracions al mitjà.

Això fa pensar que hi ha una redacció que de debò que treballa com pot, elaborant temes propis i combinant la informació de què disposa l’Associació de Premsa Gratuïta i mitjans digitals.

En aquests mitjans es treballa de pressa per donar sensació de mitjà generalista. La falta de recursos els obliga a copiar textos sencers de fonts diverses que potser ja tenen aquesta missió.

Bunyols reescalfats

Notes de premsa, peces semi elaborades que se serveixen amb el precuinat oportú per al seu reescalfament al microones de l’edició apressada.


Els bunyols de Quaresma que proposen a "El Tot" són un copy-paste d’una recepta del Club de Cuines. Els pèsols provenen d’un fulletó digital editat per un consell comarcal. L’arengada amb suc es troba a la Gastroteca.

Tot això forma part d’un procés que es considera natural com els pèsols de temporada.

Hi ha molts creadors de continguts que ja saben que els mitjans locals gratuïts i digitals faran servir els seus productes i els sembla bé. Són agències, gabinets de comunicació...

Si els seus continguts es difonen en aquest entorn ja ho troben bé, ho consideren part de la seva missió i potser és raonable... o potser no.

Afany de lucre

Que no se citin les agències ni s’indiquin les fonts o que s’aprofitin paràgrafs sencers per readaptar una informació són detalls que permetrien una discussió més o menys entretinguda sobre deontologia periodística.

Però hi ha un altre aspecte que potser és més rellevant. Aquesta publicació obté els seus continguts de fonts dedicades al precuinat. És el que tenen a canvi de la inversió que fan. Obtenen, això sí, ingressos suficients, amb els anuncis, per mantenir el model de negoci que els sosté.

Aquests models poden tenir la seva legitimitat, o no, si saben conformar-se amb els precuinats. No poden millorar el seu producte robant continguts que han requerit inversió d’un altre mitjà.

Un moralista podria voler discutir si és o no decent. Un jurista podria voler esclarir si és o no legal.

No és el primer cop que un mitjà local creu que el text d’altri es pot copiar amb dues tecles, sense que calgui, a més, afegir-hi força desconsideració i una certa baixesa.

No és tampoc el primer cop que un mitjà digital creu que les lletres fetes de bits mereixen menys respecte que les lletres fetes de taques de tinta.

Però abans de la nova legislació ja quedava clar que copiar un text sencer, excloure’n la firma i incloure’l en un mitjà amb afany de lucre sense cap menció del lloc on s’ha creat no és correcte.

Imprimir-ho només confirma punt de desvergonyiment.