janquim

11/3/10

Quatre mesos a la redacció: una llista provisional

8/3/10

Refregir, copiar, firmar...

No fa gaires dies els mitjans van informar d’un cas de possible plagi al diari "The New York Times. Al cap de poc, el periodista a qui s’acusava d’aquelles irregularitats va plegar.

Amb els materials d’agència les coses es compliquen perquè hi ha criteris diversos. Hi ha mitjans que ho atribueixen a aquesta font i n’hi ha que no (el mitjà on treballo només signa textos a l’agència ACN i cita la font de la informació gràfica a tothom).

Refregit

De vegades, ens passa a tots, veiem en algun mitjà competidor una informació que ens sembla d’interès. Podem buscar la font, acudir-hi i fer la peça per la nostra banda o recórrer, com es fa sovint, a la tècnica del "refregit".

Ho fa tothom, no cal que dissimulem.

Però el "refregit" es pot fer més bé o més malament.

Fer-lo una mica bé consisteix a agafar aquella informació, i reescriure-la, procurant de citar agències (si n’hi ha) i altres fonts i, quan això no és possible (per raons que ja comentaré un altre dia), es cita el mitjà.

Si es tracta d’una exclusiva o un tema propi se cita l’altre sense manies.

Quan és un tema que podria tenir qualsevol però que l’altre té, almenys mires d’insinuar alguna referència al mitjà.

Posaré un exemple per aclarir-ho.

El cas de TMB

Un dia vaig saber a través de BTVNotícies que TMB es llançava a les xarxes socials. Vaig creure que valia la pena mirar-s’ho. No vaig entrar en contacte amb ningú de TMB perquè vaig pensar que tenia més sentit fer una ullada als serveis que s’havien obert i afegir-hi, per contrast, una mirada ràpida als transports d’altres ciutats. A més, vaig introduir alguns elements interpretatius, com ara la idea que un Twitter per a fer relacions no tenia tant de sentit com un Twitter per informar de les incidències (tractant-se d’un sistema de transport).

Era una peça nova. Per això la vaig firmar.

De tota manera, com que ho havia sabut gràcies a BTVNotícies, els vaig citar (admeto que d’una manera una mica “opaca”, però era una cita que no és gaire freqüent: un mitjà que en cita un altre).

Reescriptura parcial

Al cap d’uns dies em va sorprendre veure en un altre mitjà una peça que s’assemblava molt a la que havia elaborat per al 3cat24.

Estava reescrita. Les frases no eren les mateixes. Però l’estructura era clavada. I algunes de les idees que hi suraven no podien provenir de cap nota de premsa ni tan sols de la informació original de BTVNotícies que jo havia citat. Era gairebé una còpia i, tot i això, anava firmada.

He trobat una altra peça que puc afegir al comentari. En aquest cas, la semblança és encara més intensa. En realitat és una còpia d’una peça que no vaig firmar, perquè l’havia feta amb la tècnica del "refregit". Provenia d’altres mitjans, d’agències i d’algun blog. Amb tot allò, vaig mirar de fer un redactat que no fos tan fred com els d’agència i aquesta "personalització" és la que permet reconèixer el text sense cap dubte.

La firma i l'autoria

La peça que ha publicat "lamalla" és quasi calcada d’aquesta peça que no vaig firmar.

Però la que publica "lamalla" sí que va firmada. La signa la mateixa persona que ja va firmar l’altra informació sobre TMB.

No en dic el nom perquè no la conec i perquè no és una qüestió personal. Aquest blog no està pensat per dirimir assumptes propis sinó per compartir una experiència i conversar sobre com fem les coses.

Tinc la sensació que hi ha algú que creu d’interès la feina que fem al 3cat24 i que s’hi fixa. Ho agraeixo, però no estic gens segur que aquesta sigui una bona manera de treballar. És una mica angoixant la idea que algú t'empaita per convertir-te en un elegit del "copy-paste".

Per descomptat, crec que la persona que ha firmat aquestes peces hauria de ser més prudent a l’hora d’afegir el seu nom a una informació. Potser amb això n'hi hauria prou.

No és notícia

Però tot això és un assumpte menor en aquesta jornada de temporal de neu. No anirà a portada.

Quan hem de parlar de plagi, ens encanta esmentar el "The New York Times". Sense adonar-nos que la singularitat és que quan allà passa això, és notícia.

Aquí no. No és notícia perquè no és singular. Jo mateix, que acabo de començar, ja m'hi havia trobat.

Aquí el que és notícia és que nevi. Sobretot si neva com avui.

2/3/10

La “lupa TIC” i la conversa millorable

Els fets

Aviso de "l’assumpte web laporta2010". Es decideix esperar que acabi el compte enrere i falten més de tres dies. Quan ja han passat, aviso que falten menys de dues hores. M’encarreguen una peça.

Faig una primera versió més apressada per sortir aviat amb la informació. Amb dificultats perquè no puc accedir al web.

M’adono que no sóc l’únic i segueixo el debat. Per fi hi entro i faig la peça. Obrint pel contingut del web. Sense gaires detalls. Una qüestió rellevant de l’aspecte gràfic, les frases de benvinguda... En una segona part, esmento els problemes tècnics i els comentaris que hi ha hagut.

La peça esdevé la més vista del dia. I rep molts comentaris. Uns quants són de queixa perquè consideren que la informació està esbiaixada.

Miro de respondre els comentaris però n’arriben més. És una mica decebedor però vull creure que val la pena estar-hi atent i aprendre’n.

Esbiaix i enfocament

De seguida m’adono que és una qüestió política. I l’error principal és que no ho he tractat en cap cas com una informació política, encara que la política hi és present. Diria que em va passar un cas semblant quan vaig tractar la reacció a internet de l’editorial conjunt sobre l’Estatut i quan vaig informar sobre la utilització de les TIC en les consultes per la independència.

Eren assumptes polítics però els vaig enfocar com el que em van dir que he de fer, com a “redactor d’internet” (crec que aquí n’he dit algun cop "corresponsal a Mart").

Són informacions que observo amb la “lupa TIC”. Com a redactor, aquest és el meu enfocament i se suposa que és l’objecte sobre el qual tracto d’aprendre, sobre el que llegeixo i consulto...

Per això m’he fixat, potser més del compte, en el debat sobre l’inici fallit del comptador enrere, seguint una conversa a Twitter que després de tot és veritat que és minoritària.

L’esbiaix que hi ha és aquest i cap altre.

Proximitat i paisatge TIC

La lupa TIC és una manera de mirar i aquesta mirada forma part del projecte que he exposat aquí i que encara em sembla que té sentit. La informació sobre internet està dominada com és raonable pels fets vinculats a les grans empreses internacionals, les que amb les seves decisions configuren la xarxa.

Però un mitjà públic de proximitat fa alguna cosa més.

Intentar dibuixar un “paisatge TIC propi” implica estar al cas d’aquest web de Joan Laporta (perquè és innovador que en comptes d’una compareixença amb micròfons l’inici polític d’algú com Laporta es faci a internet, amb un web, un vídeo...).

Aquest dibuix també implica provar d’entendre com es fan servir les eines per part dels docents, de l’administració, les empreses públiques...

A més, calia un apunt diferencial. El “star system” d’internet que sol aparèixer als mitjans ha sigut sempre d’un entorn menys propi.

Per això entenia que era important acudir a la catosfera. Per això miro de citar bloguistes que són rellevants en els seus sectors, els que opinen de política, d’educació, de publicitat. Per això he provat de citar consultors del país, ciberactivistes, gent que es fa notar a la xarxa.

La xarxa del país

Avui algú ha posat en dubte el valor d'una font que he citat perquè és un estudiant. Perquè té 22 anys. Per a mi, en Sergi Sabaté és un emprenedor, algú que engega un mitjà propi mentre estudia, algú actiu a internet, algú que aprèn i ho comparteix, algú amb qui hi he conversat un parell de vegades i em sembla que dissentim en un munt de coses però és algú que em sembla fiable, exemplar com a model de jove que és actiu i participa. Per què no l’hauria de citar? Ja he explicat aquí que tal com ho veig quan algú fa de periodista ja n'és, si més no provisionalment, i no li cal acabar una carrera universitària perquè se li reconegui aquesta feina.

És el mateix que he provat de fer amb molts altres a qui cito de fonts: Ruben Novoa i José Rodríguez, Roc Fernandez i José Antonio Donaire, Gemma Urgell i Albert Medran, Marc Vidal i Didac Lee, Dolors Reig i Trina Milan, Genís Roca i força més que ara em descuido.

Miro de citar gent activa en camps diversos.

Sovint no els ho consulto. Si han escrit alguna cosa pública, és que és pública, n’hi ha prou de citar-ho com cal, amb autor i enllaç. I això també vol dir donar relleu a la xarxa, a la xarxa del país.

Potser hauria d’afegir a cada peça la icona d’una lupa per advertir del meu esbiaix: "atenció, informo com a redactor d’internet de la internet del país, amb el màxim de naturalitat" (com si en realitat internet no fos Mart...).

Però aquest apunt no és una justificació d’una peça. No tindria gaire sentit.

L'assumpte de la conversa millorable

Aquests fets (les queixes expressades als comentaris) m’han fet rumiar sobre el diàleg pretès entre redactor i usuari, això tan fantàstic que internet permet i bla bla bla.

Parlem del bla bla bla.

Se m’acudeixen unes quantes pegues que compliquen la percepció dels comentaris com un cas real de conversa entre l’autor d’una peça informativa i els usuaris que consumeixen aquest contingut.

9 problemes del diàleg

1.- No parlen amb tu

La majoria de les vegades no hi ha cap diàleg perquè els comentaris no s’adrecen a un autor sinó a la notícia mateixa (com si fos un ens) o als protagonistes de la informació (sovint per insultar-los, de manera que l’insult passi el filtre i només sembli una discrepància però amb l’insult contingut en l’adn de cada paraula, altres vegades per aplaudir-los).

Si el mitjà no té gaires peces firmades, els comentaris estan habituats a conversar amb una abstracció, amb qui sempre és més fàcil la brusquedat.

A vegades és increïble que la gent no s’adoni que hi ha algú, un ser humà, fal·lible, que ho ha fet, i s’atribueixen matisos al propietari del mitjà o, si és públic, al govern.

2.- Parlen entre ells

Tot sovint, s’estableixen diàlegs (o intercanvis de frases...) entre els usuaris. En aquest cas, la missió és només de moderació però no és l’autor qui la sol fer (vid. 8) i quan es fa sol consistir només a aprovar o no la publicació, sense moderació autèntica ni guia de la conversa.

3.- Et donen les gràcies

Algunes vegades, els comentaris provenen de les mateixes fonts citades, que deixen una frase d’agraïment. Com és comprensible això no permet cap diàleg. No s’hi pot dir res més. Entraríem en un bucle llepissós.

4.- T’insulten (sense fer-ho) i si pots t’excuses

Algunes vegades, els comentaris donen per fet que has tingut mala fe o que simplement ets poc menys que un canalla (no ho diuen així, és clar, però donar per fet que algú deforma una peça per atacar algú és tractar-lo de què?) o un inútil (perquè comets errors garrafals, que potser no ho són tant i només cal un matís per esmenar-los però que es presenten com un error imperdonable). En aquests casos no sol haver-hi tampoc gaires opcions de diàleg, fora d’excusar-te si et sembla que en algun element tenen raó. Però no he vist mai que després tornessin a passar per saludar-te, ja ens entenem.

5.- T’ajuden a millorar

A vegades, els comentaris contenen una frase entre cometes i fora de context. Algunes d’aquestes vegades, m’ha anat molt bé. De cop, amb aquella frase allà, tot sola, t’adones que és millorable i que el volies explicar no ha quedat benentès. En aquestes situacions, algun cop he canviat la frase.

Això demana una pausa per explicar-ho.

La digitalització permet això. L’actualització es fa 9 de cada 10 vegades per motius informatius. Però també en queda una per a raons d’estil. I jo m’hi acullo de tant en tant, sense gaires manies. Si es pot millorar, millorem-ho.

L’única pega és sobre l’honestedat.

Com informes de l’actualització? Amb aquell recurs del text guixat embrutes l’estil del mitjà.

A més, tot això és “soroll”. La metainformació es menjaria la claredat informativa. Es tractaria la notícia com si fos ella mateixa una notícia (com si fos un ens).

Per tant, el resultat és que en l’única situació real de diàleg, un redactor pot emprendre algunes millores a partir d’un suggeriment (això seria exquisit, normalment és a partir d’un comentari una mica menys serè) però no en queda constància, excepte pel comentari.

No està malament, però aquest és tot el diàleg real que es pot tenir i en realitat no estic segur que sigui tan comú d’establir-lo.

Miro de reprendre la llista

6.- No saps qui parla

Sempre serà un diàleg desigual, perquè és entre algú que firma, sigui un mitjà o un redactor, i algú anònim (la immensa majoria de les vegades, excepte en mitjans on han canviat les normes).

7.- Parlen uns quants i tu estàs sol

També és desigual en nombre, normalment.

8.- No decideixes amb qui parles

Quan hi ha moderació, sol correspondre als responsables d’edició o de participació, en realitat el redactor ha d’anar mirant de tant en tant una peça per si de cas hi ha comentaris i aleshores si creu que l’afecten pot decidir si mira de respondre...

En fi, el diàleg passa per altres persones que de bona fe decideixen amb qui parles i amb qui no, sense la teva participació.

9.- Si parles ho fas mentre els mestres callen

Una altra desigualtat es troba en la resposta. Saps que si respons personalment encara la pots vessar més i ho assumeixes. Però firmes reconegudes, al costat de les quals ni tan sols et dius de cap manera, ni tan sols intenten obrir la boca... i n’hi ha que no obren ni l’orella.

Això et situa en una desigualtat: no ets un altre redactor que dialoga (com tots) sinó el pària que no té la condició sacra de persona sense boca ni orelles i que sí que contesta. Els aristòcrates (per seguir amb la comparació) es poden permetre el luxe d'ignorar la conversa.

Conclusions provisionals

O sigui que no hi ha gaire conversa (limitada als casos 4 i 5) i si n’hi ha és desequilibrada, està controlada per altres (de confiança, és clar, companys del mitjà, però “altres" després de tot) i està feta de sobreentesos, sense tots els matisos necessaris per a una conversa autèntica perquè això provocaria molt de “soroll metainformatiu” i faria nosa.

Entre la meva lupa TIC i la meva dificultat per aquests diàlegs tan complexos em sembla que el repte de fer bé la feina es multiplica.

Propostes

Com ja he fet altres vegades, voldria ser capaç d'anar més enllà de l'apunt crític o de diagnòstic. Per això he anotat en una presentació unes quantes propostes. És una primera llista, s'ha de completar i segur que és molt millorable.

Conversamitjans

View more presentations from janquim.

Si algú se sent convidat a obrir una conversa sobre la conversa serà fantàstic. Perquè això no és un mitjà generalista. I aquí el criteri dels comentaris només depèn de mi. Aquí sempre hem conversat sense ofendre però també sense embuts.

25/2/10

Provant d'entendre el congrés mundial de mòbils

Mirades complementàries

La setmana passada tres redactors del 3cat24 vam cobrir el Mobile World Congress que es va fer a Barcelona. El director ens ha traslladat avui la seva opinió positiva. El mitjà va publicar peces actualitzades i amb orientacions diferents.

La Irene Vaqué es va ocupar sobretot de les novetats, per tenir l'usuari al dia de cada presentació però també per descobrir peces inesperades, a més de relatar la conferència estel·lar d'Eric Schmidt (Google) i explicar els premis.

La Karma Peiró va aportar la seva mirada sempre inquieta i clara amb entrevistes d'informació tecnològica i càrrega humana, a més de cobrir sessions sobre l'anomenat "cloud computing" (el "núvol") i educació.

Vam comptar amb cròniques "agafades" de la ràdio, i que havia ofert des de la fira Esteve Sala, com aquesta peça sobre el noi de catorze anys que crea aplicacions per als mòbils.

A mi em va correspondre estar al cas d'unes quantes sessions més, i a sobre vaig tenir l'ocasió de deixar-me enlluernar per Rània de Jordània.

Mòbils = entreteniment

Aquestes sessions em van permetre entendre millor la transformació d'aquest sector, que s'orienta cap a l'entreteniment, amb apostes clares: vídeo, música, esports.

Com va narrar Karma Peiró, el ditxós 2.0 ja és cosa dels mòbils.

Els nous mòbils (el nom de "smartphone" és obsolet d'entrada i restrictiu, però ja caducarà, paciència) ja han creuat la frontera del producte innovador i la seva popularitat ha empès grans creadors de continguts com la BBC a fer un pas endavant, amb reaccions rondinaires dels mitjans impresos.

Pactant el negoci

La conclusió que n'he tret és que les empreses han assumit el seu poder global, que es pot posar al servei d'una causa com la que va venir a defensar la reina jordana però que vol arribar a acords amb tothom que aspira a una part del negoci. En primer lloc, per aclarir qui paga la xarxa.

La neutralitat de la xarxa ha trontollat a Barcelona sense que l'estrèpit hagi cridat gaire l'atenció, potser perquè els missatges dels operadors no han trobat respostes agressives sinó molt conciliadores. Uns i altres s'han dit: parlem?

Sí, també... per fi

L'altra conclusió és que em sembla que no m'ho vull perdre. Avui mateix m'he apuntat a una oferta de portabilitat que permet aconseguir un aparell per un preu bastant ajustat, en funció de la despesa mínima que assumeixis.

És evident que aquesta frase no està esponsoritzada, perquè l'escric amb posteritat i perquè l'únic que pretenc explicar és que després de mesos i mesos de donar-hi voltes, fa prop de quinze dies vaig decidir que volia saber tot el que puc fer amb un giny com aquest.

Sigui el que sigui, segur que d'aquí a una dècada s'haurà multiplicat i abastarà molts aspectes de la nostra vida diària que encara no sabem imaginar del tot... encara que ho intuïm i sembla una solució, una de sola, per a moltes preguntes, moltes i variades.

24/2/10

Atrapats a la xarxa

Va ser ahir.

Escrivia una peça sobre un informe al voltant del consum d’internet, de Mediascope Europe. La base era un teletip de l’agència Efe.

Quan la nota es referia al fet que els joves passen més hores a la xarxa que els més grans de 55 anys, el text deia alguna cosa com ara que els joves entre 16 i 24 anys eren els que estaven més “atrapats a la xarxa”.

Segur que no hi havia cap mala intenció. Però aquesta era l’expressió.

I no és el primer cop ni el segon. El terme “internet” sol aparèixer associat a expressions com “atrapats”, “enganxats”, i això quan no està vinculat a “pornografia infantil”, “pirateria”, “phising”, “delictes” i altres assumptes molt més greus, que solen agradar a editors de mitjans digitals generalistes.

És absurd i ja s’ha explicat mil cops el per què. La meva àvia Lluïsa parlava molt per telèfon, que jo recordi. Perquè es devia sentir sola. Però no hauria dit ningú que estava “atrapada al telèfon”. El feia servir i prou.

Quan vaig fer la peça per al 3cat24, com es pot suposar, vaig adaptar l’expressió.

Automatisme per corregir implícits

N’hauria pogut triar alguna de neutra però volia demostrar que fer servir implícits amb orientació és molt fàcil. Vaig fer servir alguna cosa com ara “treure més profit de la xarxa”. El que jo vaig deixar dit, per tant, és que els joves d’entre 16 i 24 en treuen més suc que no pas la gent gran (que diferent de dir que hi estan més atrapats, oi?).

En realitat, faig aquestes modificacions d’esma, sense haver-m’hi d’aturar gaire, com un automatisme que he incorporat a les meves rutines quan treballo amb textos previs de les agències.

Fractura i perill

Però que jo elimini aquests implícits ideològics no vol dir que la reflexió no valgui la pena. El poder d’un sol mitjà és enorme. Una agència pot traslladar als mitjans un seguit d’implícits enganyosos (els mitjans es veu que tenen massa pressa per aturar-se a pensar i adquirir criteri editorial sobre la matèria).

Resulta més intrigant quan els que parlen d’internet com un indret perillós i ple de maldat són els mateixos mitjans digitals. Què hi farem.

Dec estar equivocat. Ho veig tot deformat a causa de la meva gran culpa: estic atrapat a la xarxa.

En canvi, no veig que es preocupi gaire ningú per una dada que em sembla molt més interessant. La gent més gran de 55 anys no fa servir prou internet (no tothom, és clar, una majoria estadística). Són les persones més soles, les que més hi guanyarien amb l’ús d’internet per comunicar-se.

En comptes d’animar-los de debò, en comptes de fer un esforç per batre la fractura digital, ens dediquem a dir-los que això de la xarxa està ple de perills.

Perquè en quedin fora, espantats. Que no vinguin. Que segueixin sols.

I així podrem seguir tractant els internautes amb paternalisme, explicant-los contes de fades des d’una agència oficial i reproduint-los des de tots els mitjans sense dedicar deu segons a pensar. Deu segons...

9/2/10

Periodista o periodisme, dins i fora

A l'apunt anterior vaig provar de resumir el que vaig poder dir quan vaig participar en un debat sobre mitjans de comunicació.

En aquest, intentaré explicar tres coses que no vaig poder dir, per falta de temps, i que em sembla que completen la reflexió que proposava.

La primera és una resposta.

Foc sagrat

Nacho Escolar, quan la conversa ja arribava al final, va proclamar que una notícia és allò que algú no vol que se sàpiga.

No és que en discrepi. És que és rotundament fals i ell ho sap.

Si fos com ell diu, els diaris durien una pàgina o mitja i només un dia a la setmana.

Les rodes de premsa, els estudis que es presenten, les cròniques dels fets, els actes diversos que són públics i oberts als informadors, les entrevistes... en fi, la majoria de la informació de què disposem és alguna cosa que algú vol que se sàpiga. I tant que ho vol.

La seva definició només serveix per a un tipus concret d'informació, aquella que apareix gràcies a un treball d'investigació. El periodisme no és tot fet d'investigació.

La segona cosa que tenia al pap és una conseqüència de la primera.

Si ens preguntem per quina raó Escolar va dir això, de seguida ens adonem que té una certa tradició.

Vull aclarir, abans que algú pugui malinterpretar res i fer-ne un ús esbiaixat, que fa temps que segueixo Escolar, que no sols el respecto sinó que admiro en general la seva feina i que en comparació amb la seva experiència jo sóc una criatura de bolquers que porta el xumet als llavis.

Tot i això, si ho veig d'una altra manera, trobo raonable intentar explicar-ho, des d'aquest respecte i amb la consciència que és gairebé segur que m'equivoco. Però jo només sé aprendre dels errors.

Herois mitològics

Per tant, si reprenc el fil, entenc que el periodisme que pretén dir la veritat dels fets és en ell mateix una idea una mica tramposa. Ni els jutges són sempre capaços d'establir "els fets".

És veritat que hi ha molts periodistes que fan investigació i que n'hi ha molts que es juguen la vida i que n'hi ha que són assassinats o moren de manera estranya. I tant que sí.

Però això representa una part minsa de l'ofici. Agafar-se a aquesta part per presentar el periodista amb trets mitològics, com algú que va més enllà de la resta de la humanitat, és una falsificació interessada que situa el "periodista" per damunt del "periodisme".

L'intent té una causa: blindar l'ofici. Protegir-lo perquè som conscients que en realitat no n'hi ha per tant i que està a l'abast de moltes persones.

A molts llocs, el periodista és algú amb una altra formació (advocat, enginyer, metge, filòsof...) que, a més, té habilitats comunicatives, que sap explicar bé les coses.

Si algú sap comunicar, cita les fonts i quan cal (que no és sempre) contrasta la informació, està fent "periodisme".

Com que això fa una mica de por, la resposta és la mitificació.

Sóc un intrús

Avui mateix m'ha entristit comprovar que algú que és reconegut com un ciberactivista amb idees rotundes però amb capacitat de diàleg, algú de qui sovint dissenteixo però a qui respecto i amb qui mantinc bones relacions per raons de feina, ha volgut atacar a Saül Gordillo perquè és director de l'Agència Catalana de Notícies i, segons l'acusació, no té aquesta llicenciatura (un atac que no m'ha agradat, més enllà que entre ells hi hagi hagut una polèmica pujada de to)

Jo no tinc tampoc aquesta llicenciatura.

Jo també sóc un "intrús".

Vaig començar a escriure informació en una revista de l'institut on estudiava. Després, vaig aprendre en una revista de barri. Tenia 17 anys. No era "periodista". Feia feina de periodista, però no cobrava. Durant bastants anys. Hi vaig conèixer moltes persones que després van seguir exercint el periodisme.

Després, amb una mica més de vint anys, vaig cobrar per fer feina de periodista. Primer, com a aprenent, després com a interí i més tard amb un contracte. Al cap d'uns anys em van permetre col·legiar-me. En deien ser "periodista d'ofici". Sense títol.

Siguem sincers. Si un "periodista" fa de cap de premsa, fa de periodista? Elabora peces informatives i les redistribueix però no les adreça a l'usuari final sinó als informadors. No em sembla ben bé periodisme i sí que és una feina del sector de la comunicació.

I si un periodista fa política? I si fa de gerent?

De debò, crec que no s'és "periodista". Es fa de periodista. Es fa "periodisme".

Sempre, durant un temps o a ratxes, com m'ha passat a mi.

Durant molts anys no he fet feina de periodista. Era periodista? No. Ni en sóc sóc ara. No sóc res. Faig coses.

Però la idea del ser mític permet blindar l'ofici i això ens porta a una darrera qüestió. La tercera que volia comentar.

La ditxosa pregunta dels blogs

Quan es fa la pregunta sobre si els blogs són periodisme o no, tendeixo a sospitar que hi ha algun interès per formular tan malament l'interrogant.

La resposta a una mala pregunta és breu: "Depèn".

Depèn de la intenció i del resultat.

Si algú escriu un dietari quotidià i el publica per entretenir els amics, no fa periodisme. Si algú escriu xafarderies del seu poble, no fa periodisme, fa safareig. Si algú col·lecciona cromos i els posa en un fotolog, fa col·leccionisme.

Ara bé, si algú elabora peces informatives, si contrasta les dades, si cita les fonts, si explica històries ben explicades, si té la intenció de dirigir-se a una comunitat, a un segment de la població, a un tipus de públic, per proporcionar aquesta informació fiable i pretén guanyar credibilitat, qui dirà que no fa periodisme?

Per què no? Per una llicenciatura?

És igual si això es fa des d'una eina blog o des d'una eina web (com ho fem al 3cat24) o des d'una eina audiovisual o des de...

Tant és.

No és l'eina el que ho defineix sinó la vocació, els procediments i el resultat.

Els paparazzi diuen que fan periodisme. Els tertulians que parlen de la vida privada dels famosos als programes de tele diuen que fan periodisme. Quan un "periodista" condueix la versió espanyola de 'Big brother', fa "periodisme"?

De vegades només s'accepta que el blog és periodístic si el manté un "periodista".

És absurd, perquè ja he dit que no hi ha periodistes sinó periodisme. Però és que, a sobre, hi ha persones que sí que fan feina de periodistes però que tenen un blog personal on no fan periodisme sinó una altra cosa: col·leccionisme, safareig o dietaris.

Altres vegades escriuen una columna d'opinió, no sempre bona i encara més sovint sense fonts ni enllaços.

Les amígdales, el judici i els lleons

Ara algú em podrà esgrimir una pregunta: com pots dir que no hi ha periodistes? Que no hi ha metges? Que no hi ha advocats?

Sí. Hi ha metges. I hi ha advocats.

Però un metge que fa de gerent, fa de metge? Un advocat que és diputat, no fa de polític?

I sobretot: la gran diferència és que el periodisme és molt més senzill. Ara sí que em llançaran als lleons i algú aplaudirà mentre se'm cruspeixen. M'ho he buscat, per incaut.

Però saben que tinc almenys una mica de raó.

El periodisme no és tan complicat.

Defensar algú en un judici o extirpar les amígdales és molt més rellevant i sofisticat.

Saber explicar coses, provar de fer-ho entenedor, dominar una mica alguns recursos de la comunicació, tenir certes habilitats per elaborar peces informatives... siguem sincers, això no és tan i tan difícil.

Es pot aprendre bastant de pressa. Si l'eina és audiovisual, es necesita més temps i s'han d'adquirir uns coneixements determinats. Però fins i tot això està cada vegada més a l'abast de tothom, com ho ha estat l'escriptura a partir de la instrucció generalitzada. Quan la generació dels nens que ara tenen entre cinc i deu anys arribi a la joventut, el domini de l'audiovisual no serà tampoc una exclusiva dels "periodistes".

La resta, més enllà del domini de les eines, és això que en diuen "background" i que s'adquireix amb els anys. I amb estudis, per descomptat. Qualsevol carrera t'ho dóna. I, molts cops, sense cap carrera.

No ho mitifiquem per defensar llocs de treball.

Taylor i Prometeu

Després de tot, una bona part dels que treballem en mitjans digitals, en això que s'ha anomenat "producció taylorista de la informació", hem de saber resumir textos pre-estructurats, titular els resums que fem o traduir del castellà i l'anglès. No hi sé veure gaire mitologia, amb franquesa.

I sí que hi veig un ofici molt interessant, a vegades formidable. Però no fa falta convertir-ho en un gest prometeic en què l'informador roba el foc dels déus per lliurar la veritat als homes, pobres mortals.

M'agrada molt aquesta feina i em sembla que mereix molt de respecte. Però sense farcir el gall.

Sense els trucs que serveixen per mantenir una posició blindada: "Que no entri ningú. Els blogs són a fora i nosaltres a dins".

A dins d'on?

Qui diu que hi ha dins i fora?

2/2/10

Què vaig dir a la Catosfera

A banda de cobrir informativament la Catosfera (se'n diu així, oi?), vaig participar a la taula sobre mitjans de comunicació, moderada per Sílvia Cobo, amb Nacho Escolar, Pau Llop i Albert Jordana.

Com que no sóc cap expert, només podia parlar de la meva experiència recent. Vaig mirar d'aportar una visió molt enganxada a aquesta situació personal i com que va suscitar un cert debat, he pensat que valia la pena provar de fixar una mica les idees que vaig exposar.

Vaig dir que els mitjans informatius generalistes digitals partien d'una idea que em semblava paradoxal, ja que la digitalització permet anar molt més enllà del generalisme.

També vaig anotar uns quants elements crítics:

- La idea de l'actualitat permanent com a norma bàsica prové d'un atac d'enveja dels mitjans impresos, que volien ser presents en el cicle de 24 hores els 7 dies (24/7) com la ràdio la televisió

Compraré diaris quan no portin notícies

Per dir això, vaig fer servir una frase que va cridar l'atenció d'uns quants assistents a les jornades. Vaig dir que ja tornaria a comprar diaris quan no portin notícies. És evident que volia dir que el que espero d'uns mitjans que emeten cada 24 hores és alguna cosa més que l'intent absurd de donar actualitat.

- Els digitals generalistes volen superar aquest complex, però l'intent de ser el primer i res més comporta riscos i no sempre garanteix la qualitat

- La facilitat per controlar l'audiència porta alguns mitjans a practicar gèneres que les seves versions "prèvies" no haurien considerat dins de la seva línia editorial i l'infotainment apareix sense embuts en mitjans que se suposa que eren "informatius purs"

Bones pràctiques

Tot seguit, vaig dir que volia ser propositiu i vaig deixar anar una llista de coses que es podrien fer. En realitat, no m'invento res, són accions que he vist en una o altra banda o n'he sentit a parlar. Per això, més que propostes, són exemples de bones pràctiques que ja hi ha.

He mirat de resumir les notes que duia en una llibreta en forma de presentació. L'he feta massa de pressa i no m'agrada. Hi ha un excés d'informació a cada pàgina i té un "aire antic" que no em satisfà. Però he cregut que valia la pena aportar el resum i ja en milloraré l'aspecte quan pugui.

Bones pràctiques als mitjans generalistes digitals

View more presentations from janquim.

Quan dic que són coses que he vist, em refereixo a casos concrets. Per exemple:

multicanal - molts mitjans fan servir o assagen amb eines diverses

pantalla - iPad aposta per aquesta via i les aplicacions de mitjans també (NYT)

repositori - hi ha serveis d'hemeroteca molt ben fets (La Vanguardia?)

segmentació - aquí hi veig un gran forat negre perquè el generalisme encara reporta beneficis...hi ha alguns mitjans que comencen a reconsiderar les etiquetes

multimèdia - el 3cat24, poso per cas, és el més potent en català en aquesta oferta tot i que la podria explotar molt més

autoria - els mitjans que combinen redaccions ja ho tenen

hipertext - hi ha autors que sempre fan enllaços però pocs mitjans que sempre ho facin (Vilaweb)

noves fonts - és un pas poc freqüent però s'anirà imposant

eines tic - procés massa lent al nostre país, perdem productivitat per elaborar informació

serveis - encara hi ha més vocació d'aconseguir clients que de donar servei, els públics podrien ser pioners

participació - tothom té molts dubtes, hi ha exemples de comunitats petites però molt ben tractades (elmeu3cat24 és un bon exemple, crec) però no es fa el salt decisiu per falta de convicció i per temors una mica estranys

discussió -n'hi ha exemples però són escassos al nostre entorn

Adaptació forçada o estratègia amb convicció

Estic segur que a la llista de bones pràctiques hi falten moltes coses i si algú vol fer-hi aportacions seran molt benvingudes.

Però la clau és si aquestes bones pràctiques són casos aïllats, si són gestos tàctics o si responen a una estratègia i a una visió diferent sobre el paper dels mitjans de comunicació.

Aquí he de dir que observo molts passos interessants, tots els veiem. Però no em sembla que formin part d'una actitud diferent sinó d'una adaptació una mica interessada, gairebé forçada i quasi sempre des de darrere, no des d'una posició avançada que de debò sigui disruptiva (se'n diu així, oi?).

Nous formats informatius

Ara mateix, m'interessa molt la idea de trobar nous formats d'informació. Hi ha dos apunts que he rellegit unes quantes vegades i que m'estan fent rumiar. Però encara no n'he tret conclusions i no goso dir-ne res. Només els assenyalo per si algú més creu que són un bon inici de discussió.

Jeff Jarvis va explicar fa unes quantes setmanes que potser el periodisme ja no en té prou amb explicar històries. Mentre intento donar voltes a la idea, Jarvis ha publicat tantes coses que, com sempre, no tinc prou temps d'aprendre tot el que voldria.

I Sílvia Cobo proposava una adaptació del periodisme que em sembla d'interès. De manera especial la seva al·lusió a la capacitat d'un mitjà d'actuar com a "hub" d'informació. Encara no ho he entès prou bé, però voldria aprofundir en aquesta direcció.

Gràcies

Agraeixo a tothom que va seguir el debat sobre mitjans el seu interès, les preguntes i les piulades al Twitter.

Ja ho he fet personalment però també ho vull fer aquí, de forma pública. Dono les gràcies als organitzadors de la Catosfera i en concret a Marc Vidal per haver-m'hi convidat. I a l'equip (Jesus, Laura, Jordi...) per l'atenció que em van dedicar, ajudant-me amb detalls que van fer molt més fàcil la meva feina d'enviat especial... a Mart?