Al principi
Recordo quan vaig obrir un compte a "delicious". Ho havia decidit feia pocs dies, després d'escoltar una conferència de quatre hores d’en Genís Roca. Els primers enllaços són allà des del juliol de l'any 2007. Dec compartir aquest record d'en Genís amb una pila de persones.
També recordo que durant un temps la meva feina consistia a explicar les virtuts de compartir els enllaços a l’empresa on treballo, tot i que ja hi havia equips que s'hi havien abocat. Aleshores, rebíem propostes per evitar aquesta eina i disposar d’un paquet tancat, ofert per una empresa. Vam tenir un debat interessant i profitós amb qui era el “CTO” de la CCMA i Luis Suárez. Al final, no es va adquirir el paquet, però jo ja no hi tenia res a veure.
Compartir
delicious no és tan sols un magatzem, per a mi el millor és l’oportunitat de descobrir altres persones que es fixen en assumptes que m’interessen. Aquest intercanvi entre desconeguts em sembla el millor de l’eina, a banda que m’agrada com resol l’emmagatzematge.
Pànic
Aquesta tarda hi ha hagut un “atac de pànic”. El rumor escampat a partir d’una filtració d’una reunió a Yahoo ha fet creure a moltes persones que els seus enllaços podien desaparèixer.
Ha sigut una oportunitat perquè es recordés que hi ha altres serveis similars. Fins i tot hi ha hagut recomanacions de persones amb molts "seguidors" i robots que llançaven la promoció com a resposta a la simple menció del servei que se suposava que tancaria. Per tant, molts substituts possibles.
Cadascú tria l’eina que vol, el que compta és el concepte que hi ha al darrere.
Calma
Quan per fi he arribat a casa, després d’una trobada apassionant amb un grup de "funcionaris" dedicats de ple a l’ús d’internet, he vist que el perill s’ha esvaït. Hi ha un anunci oficial que delicious no cau. L'empresa s'explica al seu blog.
Però l’ensurt ha sigut suficient per fer-me veure que el debat repetit sobre els riscos del núvol és una fal·làcia. El núvol no està en perill.
Les nostres dades segueixen estant més segures al núvol que en un sol ordinador, perible i vulnerable.
Risc
El núvol no és el risc.
(Tot i que voldré llegir aviat l'últim llibre d'Evgeny Morozov).
Les empreses de la competència tenen a punt sistemes senzills per importar les dades i avui hi ha hagut unes quantes persones que ja n’han fet servir diversos, “per si de cas”.
Quan un servei tanqui, algú altre s’ocuparà de rellevar-lo, tan de pressa que ni ens n’adonarem. Cap problema.
Ja es va veure amb l’intent de tallar l’accés a Wikileaks. Més d’un miler de miralls i canvis constants durant unes hores. I ja està.
No, el núvol no és el perill.
Vulnerabilitat
Només s’esfumarà si algú ataca físicament els servidors, els primaris i els de seguretat, o les infrastructures de comunicació (cables, satèl·lits, torres de telefonia mòbil...).
No sembla probable ara mateix però potser en cas de guerra tot això seria un objectiu militar com ho han estat sempre les fonts d’energia.
Neutralitat
L’únic perill real és que un dia algú decideixi si ens podem connectar o no, que algú ens faci pagar peatges en funció dels continguts. El risc d’internet és doble i no té res a veure amb el núvol.
D’una banda, que es trenqui la neutralitat de la xarxa. I això dependrà dels operadors (de la seva cobdícia a curt termini) i de la capacitat dels Estats per garantir-la amb una supervisió del mercat.
Llibertat
D’una altra, l’acció dels governs que controlen internet o impedeixen el seu accés, que són els mateixos que engarjolen algú perquè pensa diferent i s’enrabien quan rep el Nobel de la Pau, els mateixos que retallen altres llibertats (Xina, Corea del Nord, Iran, Aràbia Saudita, Cuba...) i aquells que intenten imitar-los sota la protecció de la democràcia (la Itàlia de Berlusconi).
O sigui que el perill real per a internet és un mercat sense Estat o un Estat sense democràcia i llibertat. Però ja podem deixar de patir pel núvol.
Està fet de tantes accions múltiples que cada servei amb clients té un substitut a punt esperant la seva oportunitat. Hi ha un munt d'emprenedors amb ganes d'aportar solucions per a tothom.
18/12/10
El núvol no és l'amenaça: "pànic amb delicious"
publicat per
jnqm
a les
0:31
1 comentaris
etiquetes:
ccma,
compartir,
dades,
documentació,
economia,
eina,
empresa,
evangelitzar,
internet,
llibertat,
neutralitat,
política,
xarxa
17/12/10
Captaires i alcaldes virtuals
La mena de peces informatives que produeixo poden interessar més o menys però costa molt que apareguin a la llista de les més llegides. Passa de tant en tant i sovint no me n’adono fins que algú m’ho comenta perquè tinc el mal costum de no mirar gaire aquest rànquing.
De vegades hi ha un “èxit” esclatant, i de vegades és moderat, però tendeixo a atribuir-ho a la remor de les xarxes com Twitter, que solen empènyer segons quins assumptes. Agraeixo aquest interès compartit i me'l prenc com una exigència per millorar.
És el que deu haver succeït amb la història del sense sostre que escrivia missatges a Twitter. No repetiré aquí la narració, observo si de cas que pot haver interessat per tres raons ben diferents:
Intrigant
La manera com estava escrit l’article el dotava d’un cert misteri. Combinat amb l’aparent paradoxa d’unir un captaire que demana almonia amb eines d’internet, el tema esdevé intrigant, atractiu o curiós.
Social
Altres lectors s’hauran sentit animats perquè tracta un problema social seriós. Hi ha un públic sensible amb les dificultats de les persones i els esforços per canviar la situació dels que ho passen malament. No és el primer cop que enfoco la mirada cap a l’ús de les TIC amb una intenció social. M’interessa i crec que val la pena dedicar-hi atenció. Encara que s'hagi reiterat el tòpic de llançar una campanya així pels volts de Nadal.
Viral
Però a uns altres estic segur que els agradava saber més bé com s’havia fet una campanya viral, quins referents els havien inspirat, quines agències hi han contribuït. És un públic que hi ha vist l’aspecte professional.
La suma de tot plegat ha fet que la peça rebés aquest interès i suposo que era bona idea procurar que el text contingués elements per satisfer les tres demandes.
Ciutat
Per casualitat, l’endemà mateix em vaig abocar a la novetat recent de CityVille, un altre “joc social” que destaca perquè ha tingut un creixement extraordinari en menys de quinze dies. A més, ho confesso, em venia de gust esmentar SimCity, ni que fos de passada, perquè fa bastants anys m’hi havia entretingut moltes hores.
D’aquesta manera, després d’explicar a què responia la presència d’un captaire a Twitter he escrit alguna cosa sobre milions d’alcaldes virtuals que, a canvi d’aquesta petita satisfacció, són capaços de gastar diners de debò per comprar béns inexistents.
M’ha fet gràcia aquesta coincidència i m’ha fet veure que ja porto escrites unes quantes peces sobre els jocs. No pas sobre els grans èxits sinó sobre conceptes nous que s’estenen amb el desplegament de les xarxes. Per això, al final de la peça, en l’apartat de “notícies relacionades”, hi ha afegit una llista considerable.
Núvol
I m’he preguntat com evolucionarà CityVille. M’intriga si a les ciutats imaginàries que només existeixen al Núvol hi haurà sense sostre. Potser ho evitaran i es conformaran amb la floristeria i l’ajuntament. No ho sé. Però si n’hi afegissin, en un afany de realisme que seria més propi dels anomenats “jocs informatius”, caldria crear també un grup de persones com els professionals i voluntaris de la Fundació Arrels.
13/12/10
Com produeixo continguts informatius
He fet un diagrama que vol reproduir el procés de la meva feina quotidiana al portal de notícies on treballo.
Abans de seguir endavant cal fer un aclariment. El gràfic no expressa un ideal, no és una proposta sobre com es podria dur a terme aquest procés. Vol ser, tot al contrari, la constatació d’una realitat. Vol descriure què faig en comptes de suggerir com s’hauria de fer.
Llegenda
He inclòs diversos codis que cal saber per fer una “lectura” completa.
El procés s’inicia i es tanca amb un element de color negre.
De color torrat he marcat les tasques que no són de tipus textual. La seva vinculació amb fletxes, però, deixa clar que són essencials.
De color bronze hi ha les tasques prèvies a la redacció d’un text.
Es pot observar que quan es tracta de peces d’agència o refregits, tot el procés es concentra en aquest espai. La resta d'accions són molt ràpides ja que solen consistir tan sols a traduir (si cal) i “copiar i enganxar”.
De color blau hi ha indicat l'etapa que es desenvolupa amb un processador de textos, que sol ser el Word si uso l’ordinador de la redacció i el Pages si faig servir el meu portàtil.
De color verd hi ha marcats tots els passos que es fan amb l’editor web, en aquest cas el que l'empresa corporativa que se n'encarrega ens posa a disposició.
L'aspecte de document fa notar que som en un punt del procés que es basa a obtenir aquest resultat. Els rectangles expressen obligacions d’algun segment del procés mentre que els hexàgons denoten un pas opcional.
Entendre'm
He fet aquest diagrama per entendre què faig i per adonar-me que la captura de documents, dades i imatges forma part, tot i que no sempre, de la redacció de peces informatives escrites. Per imatge s'ha d'entendre també l'opció d'audiovisual. Hi ha altres companys que usen sovint la captura d'àudio, a partir de cròniques radiofòniques. No hi he inclòs aquesta menció en solitari perquè no ho tinc per costum.
A més d’aquesta visió integral, val la pena subratllar un altre element que es fa més comprensible: els retorn.
Les fletxes amb punts indiquen la necessitat de tornar enrere. En funció del tipus de peça que s’escrigui, aquest retorn tindrà més o menys intensitat.
Utilitat
No estic segur que tingui gaire utilitat perquè en bona part és el resum d’una obvietat, però a mi m’ha anat bé. Em permet veure en quins aspectes podria millorar i a on poso l’accent. Aquests detalls no els he indicat de cap manera perquè m’ha semblat que eren d’índole més personal.
Aquest apunt forma un conjunt amb un escrit sobre les fonts i un altre sobre els refregits.
publicat per
jnqm
a les
23:34
0
comentaris
etiquetes:
explicar,
gràfic,
informació,
periodisme,
procés,
producció,
redacció,
text
11/12/10
La diplomàcia dels EUA i els diaris espanyols
Què pensa la diplomàcia nord-americana dels mitjans impresos espanyols? No es pot saber. Però si ens atenem a les mencions que s’han fet en els missatges de les ambaixades desvelats per Wikileaks i fets públics pels mitjans de comunicació, en podem tenir una certa impressió.
Es tracta només d’una cerca en gairebé 1.300 documents i se suposa que un dia o altre n’hi haurà més de 250.000 que seran visibles però val la pena assajar amb l'eina de cerques creada per periodistes holandesos.
Tot i que es tracta d’un nombre reduït de peces, es poden treure conclusions provisionals.
1.- L’ambaixada es fixa sobretot en els mitjans editats a Madrid, tot i que...
2.- ...“Público” i “La razón” no existeixen.
3.- Per això, “La Vanguardia” i “El Periodico” se citen escassament i per informacions concretes.
4.- La visió sobre la línia editorial d’aquests mitjans no és gaire matisada, ni aporta novetats al que es podria considerar una “opinió estesa”, que no vol dir que respongui del tot als fets.
ABC és el “conservative Spanish daily”
EL PAÍS és “Left-of-center daily”, “left leaning” o “Spain,s leftist daily newspaper”. A més, “has close ties to the ruling Socialist Party”.
EL MUNDO és “Spain's second leading daily”, “Center-right” o “centrist” i “strongly anti-ETA”. Potser per això darrer, “a segment of the opposition Popular Party (PP) and the newspaper El MUNDO continue to allege a Socialist party conspiracy and cover up and claim that the Basque terrorist group ETA had some link with the March 11 attacks”.
I no, a les cerques que he fet no hi apareixen per ara els diaris escrits en català.
publicat per
jnqm
a les
14:49
0
comentaris
etiquetes:
administracio,
diari,
diplomàcia,
eina,
espanya,
eua,
història,
informació,
mitjans,
política,
wikileaks
Oferir un producte nou amb una pel·lícula emesa
Una cadena de televisió vol emetre una pel·lícula que ja s’ha passat diversos cops. Però no es vol conformar amb arrossegar els “repetidors” i els “despistats”. Vol afegir valor a l’emissió perquè tingui el caràcter d’una “estrena”. Què pot fer?
SolucióDisney Channel va oferir anit un llargmetratge basat en una sèrie que té força èxit. Ja l'havia emès unes quantes vegades. Però era un altre producte.
S'hi havia incrustat tot de missatges sobre la producció de la pel·lícula. Explicaven alguns trucs que podien interessar l’audiència infantil, detalls sobre els efectes digitals, curiositats sobre l’atrezzo i el vestuari, notes biogràfiques dels actors, incidents del rodatge...
Resultat
Era la mateixa pel·lícula que ja s’havia emès però també era un producte nou.
Potser ja s’ha fet moltes vegades, en tot cas no recordo haver-ho vist abans. Només amb un guionista i un tècnic es pot preparar una versió com aquesta i disposar, amb un cost baix, d’una novetat que, a més, es pot reemetre.
Interès
Fa uns quants anys, vaig tenir l’oportunitat d’acarar assumptes com la reutilització i l’empaquetatge de productes audiovisuals i la veritat és que va ser una experiència molt bona. Potser per això m’ha interessat aquesta acció.
Segur que hi ha moltes més idees per aconseguir resultats semblants.
8/12/10
Informar sobre una eina o fer-la servir per informar
Després d’escoltar Paul Bradshaw a Barcelona vaig compartir aquí una reflexió que mantinc: fa més d’un any que em fixo en casos reals d’un ús rellevant de les tecnologies de la informació i la comunicació però potser hauria d’abandonar aquest retrat que traço amb llambregades desiguals i fer servir les eines que les TIC proporcionen per atacar informacions corrents. És a dir: i si en comptes de “parlar de les TIC”, faig servir les TIC per “parlar del que sigui”?
Fa pocs dies he topat amb una situació que serveix d’exemple. És un assumpte menor però m’ha ajudat a entendre per on em sembla que hauria d’anar.
Parlar de l'eina
Vaig veure en un altre mitjà la menció d’un cercador anomenat Cablesearchs que serveix per capbussar-se en els missatges dilomàtics desvelats per Wikileaks. Del total de 250.000 anunciats, se n’han donat a conèixer prop d’un miler. Encara no és gaire, però fer cerques en tot aquest conjunt de documents és difícil i aquesta eina ho fa molt més fàcil. A mesura que es facin públics més missatges, la seva utilitat creixerà.
Em podia haver limitat a repetir la menció. Però això equivalia a “parlar de l’eina”.
Fer-la servir
En comptes d’això, vaig intentar fer-la servir. Als documents que ja són públics, com hi apareix Catalunya? Treballo per a un mitjà públic que dóna prioritat al punt de vista des del país. Era una pregunta òbvia. La resposta era previsible: poques mencions.
Però valia la pena provar d’oferir una crònica breu d’aquesta operació de cerca. Al públic li devia interessar perquè es va situar entre les més llegides, tot i que admeto que després de sentir-se atrets per la crida els lectors es podien decebre: poca molla.
Un intent
M’és igual, no pretenc valorar l’interès d’una peça publicada enmig d’un pont. Anoto només que en comptes d’anunciar l’existència d’una eina vaig provar de treure’n algun profit, per minso que fos.
Em sembla que aquesta ha de ser l’actitud i ho tinc tot per fer.
A més, amb aquest recurs hem pogut oferir un “tema propi” (tan menor com es vulgui però propi) sobre una qüestió que, com és natural, lideren els mitjans que han arribat a un acord amb Wikileaks. Els altres estem forçats a la repetició selectiva i només ens queda com a consol l’intent de reconvertir algun detall petit en una peça original. És el que vam fer. No és gaire, és clar, però és un intent. Veig que l'endemà s'ha repetit part del mateix tema, aquest cop amb una font aliena ("Le Monde").
Debat
L’altra aportació pròpia són els textos d’opinió. Hi ha al mitjà on treballo un debat interessant. D’una banda, Josep Cuní escriu un article en què no acabo d’entendre què pensa, potser perquè ja és el que vol, tot i que al final acusa els mitjans que difonen els missatges d'haver "comprat mercaderia robada". D’una altra, Antoni Bassas escriu al seu blog un text a favor de l’acció empresa per Julian Assange. Cuní no contesta cap dels comentaris i Bassas sí que ho fa.
Incapaç de participar en aquesta "discussió entre gegants", vaig apostar per un missatge subtil que em permetia afegir-me als recordatoris d'un aniversari.
NOTA
He tractat la qüestió de les eines a propòsit dels "jocs informatius" i dels "jocs seriosos".
publicat per
jnqm
a les
23:57
0
comentaris
etiquetes:
article,
catalunya,
debat,
eina,
informació,
opinió,
periodisme
"Wikileaks"
publicat per
jnqm
a les
16:53
0
comentaris
etiquetes:
aniversari,
ètica,
futur,
musica,
opinió,
persona
3/12/10
Distingir: exercici decent amb una font
Aquest matí he viscut una d’aquelles situacions característiques de l’ofici que ara practico que val la pena compartir aquí.
Alarma
Ja fa uns dies que m’havia adonat dels advertiments de Vincent Cerf i altres persones sobre el risc que el nombre d’adreces IP arribi al seu límit. M’havia trobat amb alguna informació més aviat alarmista i vaig creure que la nostra feina no era tenir un títol fàcil sinó esbrinar què significa això i explicar-ho de la manera més clara possible.
Calma
Per això en vam parlar a la redacció i vam demanar ajuda a unes quantes fonts que ens semblaven rellevants en aquest assumpte. També ens vam adreçar a puntCAT, per raons òbvies. Les seves relacions amb l’organisme ICANN els converteixen en una font ideal en aquest cas.
Ajuda
Com que ja fa temps que tinc bones relacions amb l’equip de comunicació, va ser fàcil fer la petició i al cap de poc ja teníem una explicació molt clara i llarga. Tot i que el seu director es troba a Cartagena de Indias, en una reunió de l’ICANN, s’hi van posar en contacte i vam obtenir unes declaracions seves.
Per tant, tenia moltes raons per donar-los les gràcies, com he fet. La peça sobre el topall en el nombre d'adreces IP no hauria sigut possible sense els seus aclariments i anotacions.
Sorpresa
Quan he obert la seva pàgina, per copiar-ne la URL i inserir un hiperenllaç, m’he adonat que hi havia alguna cosa estranya. De seguida he entès que la portada del seu lloc web havia rebut un “atac hacker” i els he telefonat una altra vegada. He entès que era el primer que els ho feia notar i he considerat raonable donar-los una mica de temps.
Raresa
Hem parlat unes quantes vegades i al final he pogut fer la peça.
La situació era peculiar. Una font que m’ha ajudat protagonitza de cop una notícia que preferirien que no existís. Si no ho hagués vist ningú, no hauria passat res, però ho he vist i m’ha semblat que era un fet més o menys rellevant o com a mínim noticiable.
Em sabia molt de greu, perquè comprenia que en haurien preferit que ho ignorés. Però ells també han comprès que no podia deixar-ho córrer.
Acord
He volgut que m’aclarissin els fets i els he proposat que subratllessin l’essencial. Em demanaven que deixés clar que només s’ha atacat la portada, no el lloc web, que el registre del domini .cat no ha sofert cap inconvenient i que fugís de l’alarmisme. M’ha semblat molt raonable i he procurat que la peça informativa sobre aquest atac contingués amb claredat aquests elements.
Incomoditat
Però això no m’evitava una certa incomoditat. Ells m’havien ajudat molt, i s’havien esforçat per donar-me un cop de mà, mentre que al cap d’unes hores jo insistia a publicar una notícia sobre l’atac. No penso que hagi estat desagraït, crec que he fet el que tocava i estic segur que tant Jordi Iparraguirre com l’equip de comunicació es fan el càrrec de les obligacions que tots plegats tenim. A mi em correspon no desinformar ni aixecar pors absurdes, però a ells els toca ser transparents, com així ha estat, i posar-me al corrent de la incidència.
Decència
A més, abans d’escriure res els he telefonat i fins i tot els he fet arribar una imatge amb “el cop de pantalla” que havia capturat per ajudar-los. No tinc cap dubte que he actuat amb decència.
És la feina. I ja està. No passa res.
Dificultat
Però quan la feina t’empeny a posar en una situació poc agradable unes persones que t’acaben de fer més fàcil la redacció d’un article s’ha de tenir una certa dosi de sang freda per acarar la conversa amb molta tranquil·litat, deixant clar, com se sol dir, que una cosa és una cosa i una altra n’és una altra.
Com a la fotografia que he triat per il·lustrar aquest apunt: el cafè i la llet són al mateix got però es poden distingir amb claredat.
Estic satisfet de la meva reacció i de la seva actitud. El temps dirà si tots hem entès bé les regles d’aquest joc, però avui no tinc cap raó per dubtar que tot ha anat bé.
publicat per
jnqm
a les
20:38
0
comentaris
etiquetes:
article,
ètica,
informació,
internet,
periodisme,
transparencia
2/12/10
Ho faig bé? Telefona!
Circules per una carretera i hi ha un camió que et talla o que fa un avançament perillós o que intenta qualsevol altra maniobra inadequada. Si en tens ganes, pots avisar als responsables de trànsit però el més probable és que te n’abstinguis.
Si és un camió que transporta ciment per Cemex, hi ha la possibilitat d’avisar a la mateixa empresa. Això és el que vaig veure fa uns dies a la Ronda Litoral. El camió de la fotografia porta un rètol clar al darrere amb una pregunta en vermell: “Com condueixo?”. A sota hi ha un número de telèfon fàcil de recordar.
És clar, abans de provocar una situació desagradable a l’empleat de Cemex t’hi pensaràs dues vegades, tothom pot tenir un mal dia, però l’oferta és un bon símptoma.
Segur que el rètol ajuda els seus conductors a fixar-s’hi més bé i fa la impressió que l’empresa està de debò disposada a entomar queixes no sols pels seus productes sinó també per la qualitat del transport.
Les empreses saben que l’opinió dels clients és clau però que també ho és l’opinió de tots els altres, perquè d’això en dependrà que un dia també en siguin clients i en tot cas s'hi juguen la seva reputació.
Hi ha moltes maneres d’adquirir un compromís amb les persones. Com que al rètol també hi ha l’adreça web, hi he fet una ullada i comprovo que la seva àrea de responsabilitat social corporativa dedica recursos al concepte de sostenibilitat, amb cursos, premis i accions diverses en el mateix procés productiu.
A més, han decidit fer-ho visible i es fan veure a llocs com Flickr, YouTube i les xarxes socials. El web té un menú desplegable per atendre interessos molt variats.
El repte de la qualitat exigeix supervisió i transparència. M’ha semblat una proposta tan intel·ligent com interessant. Segur que ja hi ha moltes altres empreses que fan el mateix, però fins ara no me n'havia adonat.
No sé si estaria bé estendre-ho. Als cotxes oficials, per exemple. Als públics i als privats, els que fan servir els directius de les grans empreses i les entitats financeres, per exemple.
O als vehicles de les empreses públiques. N'hi ha unes quantes amb flotes de vehicles bastant notables.
No ho sé, potser ens faríem un embolic de lletres i números si tothom dugués rètols semblants, però seria un signe òptim de compromís.
NOTA
He esmentat altres casos d'empreses com el de Famosa i Envialia.
publicat per
jnqm
a les
23:41
0
comentaris
etiquetes:
comunicació,
empresa,
innovacio,
organització,
publicitat,
transparencia
30/11/10
Cirurgia informativa: un comentari dels lectors dóna la pista
Fa pocs dies vaig explicar aquí com havia elaborat la informació sobre els “jocs informatius”. Havia estirat el fil d’un apunt que el professor Ramon Salaverría havia deixat anar en una conferència al Col·legi de Periodistes.
Comentaris de valor
Doncs bé, dues persones van deixar comentaris a la notícia, comentaris de valor. De primer, vaig respondre per donar les gràcies.
Sí, ja ho sé que la majoria dels que fan de periodista no contesten els comentaris però ja he dit que a mi m’agrada fer-ho (si n’hi ha l’oportunitat i val la pena).I he aportat una prova clara.
Altres vegades m’he mostrat molt crític amb els comentaris i els estudis formals confirmen les meves sospites. No canviaré ara d'opinió: la immensa majoria no aporten res i, això sí, destorben.
Per exemple: en un mitjà que té de missió principal la normalització de la llengua no sembla gaire comprensible que s’emetin tants missatges mal escrits, menys encara quan es pren la decisió arriscada i una mica populista de retransmetre per televisió els missatges que envien els espectadors, ja sigui via SMS o Twitter.
Però aquesta vegada era diferent. Els comentaris aportaven dades i oferien pistes, de manera que els vaig fer cas.
D’aquesta manera, aquella peça sobre els “jocs informatius” ha tingut avui una segona part, sobre els anomenats “jocs seriosos”. No sóc cap expert i no puc aportar una avaluació rellevant sobre tot això però sí que podia intentar explicar als usuaris del mitjà on treballo en què consisteix aquest tipus de producció.
Discurs comprensible
Ara em sembla que aquests articles formen un discurs comprensible que vaig iniciar amb la mirada cap als jocs on es compren i venen béns virtuals i també sobre els jocs socials basats en la geolocalització.
Tendeixo a no estar mai prou satisfet però aquesta vegada faré una excepció. És clar que tot és millorable, però diria que he aportat una mirada diferent sobre els jocs.
Intueixo que si em sento còmode amb aquestes peces és perquè quan les escrivia hi deixava veure el meu procés d’aprenentatge. No saps res de res d’algun assumpte que vols comentar. Mires de saber-ne els quatre fonaments essencials i mentre llegeixes i aprens vas pensant com ho explicaràs. És una sensació que em proporciona una gran recompensa.
I, un cop més, he pogut posar al descobert que al país hi ha talent que busca la seva oportunitat. Si aquests joves han après mentre creaven un joc, jo miro de divertir-me tant com puc mentre jugo a aprendre.
publicat per
jnqm
a les
17:14
0
comentaris
etiquetes:
aprendre,
article,
catalunya,
educació,
emprenedors,
empresa,
informació,
joc,
universitat
29/11/10
I tanco el parèntesi (les eleccions)
No, aquest blog no és de política. Però si l’altre dia vaig compartir la reflexió preelectoral té sentit tancar aquest parèntesi amb una avaluació ràpida dels resultats.
1.- La victòria del guanyador és clara i rotunda. Cap grup parlamentari hauria de posar obstacles perquè Artur Mas sigui investit president a la primera ronda i pugui governar amb comoditat, sense entrebancs.
2.- El missatge del futur president va ser conciliador, a favor dels pactes de país. Va fer una convocatòria a tothom que sembla positiva i encoratjadora. Ara només cal que el seu capteniment s’ajusti a aquest anunci reiterat.
3.- Els que han perdut han de reaccionar.
José Montilla ja ho ha fet quan ha dit que no es presentarà per ser reelegit com a màxim responsable del seu partit. És el que se sol fer quan els resultats són d’aquesta contundència. En els moments greus, l’encara president Montilla s’ha volgut situar sempre a una alçada molt digne.
Caldria esperar gestos semblants i immediats per part de Joan Puigcercós i de Joan Carretero.
És clar que això complica la vida dels seus partits però la complexitat no pot ser un pretext per esquivar l’exigència democràtica. La valentia no s’escriu a les parets, es demostra amb gestos.
En el cas de Carretero, a més, potser hauria de rumiar en la possibilitat de plegar veles i dissoldre l’organització que Joan Laporta s’ha empassat sense fer gaire soroll.
4.- Hi ha una preocupació sobre la immigració que s’ha expressat en part en partits extremistes, que per unes dècimes de percentatge no seuran al Parlament, i en part en d’altres partits que han recollit aquesta por i que han trobat així el creixement com a recompensa. Esquivar la qüestió només alimentarà el neguit, la política ho ha d’acarar.
5.- No sembla que la reivindicació catalanista hagi quedat debilitada, el federalisme sí. Molts “independentistes d’esperit” han votat CiU. En conjunt, ha quedat més marcada la divisòria entre aquells ciutadans que pensen en clau catalana i aquells que basen la seva marca en la reivindicació de l’espanyolitat de Catalunya. És probable que aquest sentiment encara creixi més a mesura que ens apropem cap a un horitzó possible. Fins ara això quedava dissimulat perquè el PSC en recollia una part i l’asserenava. Però això s’ha acabat. A mig termini hi haurà més aclarides les posicions, un dibuix imprescindible per saber si de veritat el secessionisme pot aspirar al 51% que fa falta.
5.- El Parlament és més plural, perquè els electors ho hem volgut així. Els diputats hauran de demostrar la seva capacitat per arribar a acords que afavoreixin el progrés del país.
6.- L’endemà de les eleccions, tots els que no ens dediquem a la política tornem a posar els ulls a les nostres ocupacions de cada dia. Hi ha moltes coses a fer. Un país no avança només amb les empentes de la política sinó que ho fa sobretot amb la suma de tots els reptes personals. Concentrem-nos-hi.
publicat per
jnqm
a les
9:47
1 comentaris
etiquetes:
catalunya,
immediatesa,
societat,
transparencia
27/11/10
Reflexiono sobre el meu vot
El dia
La jornada de reflexió em sembla una rèmora de la transició amb unes obligacions absurdes en una societat tan connectada a través de múltiples xarxes de relacions, ampliades i remesclades gràcies a la potència d’internet.
Però també és veritat que s’agraeix una mica aquesta aparent absència de campanya just abans d’anar a votar. Potser n’hi hauria prou per justificar-la si li canviéssim el nom i ens ho prenguéssim com una "jornada de relaxació".
El secret
He pensat molts dies en aquest apunt i en la seva possible inoportunitat. Però al final m’he decidit a escriure’l.
El vot és secret i està bé que sigui així, per evitar situacions incòmodes. Però en una societat democràtica de debò, no es jutja algú per les seves preferències polítiques, ni les esportives o religioses o de qualsevol altra mena.
Transparència
Jeff Jarvis publica al seu blog una presa de posicions realment exhaustiva, on exposa la seva tendència política i també les seves creences íntimes en matèria espiritual, a més d’indicar a on ha invertit els estalvis. Confia que amb aquesta declaració evitarà malentesos i li sembla que és un acte de transparència.
No em sembla que tothom que fa de periodista hagi d’obrir d’aquesta manera les seves conviccions però no trobo malament que algú s’hi llanci.
La finestra
En el meu cas, ja fa moltes setmanes que vaig donar explicacions aquí sobre un text que havia fet públic i que, pel que veig, ha cridat l’atenció de gairebé un miler i mig de persones.
La feina
He escrit uns quants articles sobre l’efecte de les TIC en la política i estic segur que totes les fonts que he consultat han trobat la feina satisfactòria, en el sentit que no hi ha cap esbiaix. He actuat com un observador neutral i, si de cas, han quedat afavorits sense voler aquells que han sigut més actius, els que m’han explicat més coses i, també, els que n’han fetes més.
Per tant, tinc la tranquil·litat que no em cal demostrar res. És des d’aquesta posició serena que em ve de gust exposar aquí i avui el meu vot.
La vida
Estic segur que això no modificarà gens ni mica la valoració que es pugui fer de la meva feina al mitjà de comunicació on treballo ni tampoc sobre aquest blog. La meva feina actual m’ha dut a entendre’m amb persones d’idees molt diferents i en els cercles d’amistats també hi ha persones amb preferències diverses, de manera que trobo molt natural que les persones pensin com vulguin sense que això en determini la meva opinió.
La història
L’any 1980 encara no podia votar. El 1984 em sembla que vaig patir un “atac de pànic nacionalista” sota l’efecte del cop d’Estat del 1981 i les lleis restrictives que es van aprovar després. Vaig votar una opció que no em satisfeia en molts aspectes però diguem que “vaig posar la bandera pel davant”.
Els anys següents, vaig fer emetre un vot més ideològic i vaig donar suport al que podríem considerar l’ala esquerra de la socialdemocràcia catalana. Em semblava que les meves posicions catalanistes (ja no em sentia nacionalista) també quedaven recollides.
A partir de les eleccions del 1995, em vaig decantar per un vot més pragmàtic en el sentit que vaig canviar el suport a “una ala esquerra” per intentar contribuir a dur la socialdemocràcia al govern. A la vegada, em semblava que ajudava d’alguna manera a reforçar l’afirmació catalanista d’un partit que a parer meu havia estat massa ambigu en aquest terreny.
Ja he explicat aquí que els anys 1995 i 1999 vaig participar de forma activa en la campanya electoral de l’opció que defensava, a més de votar en aquesta direcció.
Vaig repetir el vot a les legislatures següents, amb la intenció que l’alternativa tingués una oportunitat sòlida després de quasi un quart de segle d’un govern que no em va satisfer, no tant per la seva obra, en molts aspectes indiscutible, com pel seu estil, el tarannà d’un règim que em va semblar asfixiant.
L'elecció
Aquesta vegada he tingut molts dubtes. No em volia abstenir però n’he estat molt temptat. El vot en blanc també m’ha cridat l’atenció però el meu caràcter me n’allunya.
Quan em vaig decidir per la independència com a projecte polític ja sabia que el dia de les eleccions hauria de ser coherent amb aquesta posició, tot i que la campanya no m’hi animés.
L'opció
És per això que votaré la candidatura d’ERC, encara que no vull amagar que hi tinc reticències.
Em sembla que han sigut de debò valents en la seva aposta estratègica per fer un govern d’esquerres i encara que és obvi que, com tots, han comès molts errors, per primera vegada a la vida poso el meu simple vot a favor d’una causa potser difícil però no impossible.
Aquesta és la taula vital dels meus vots en les eleccions al Parlament de Catalunya.
1980 -
1984 CiU
1988 IC
1992 IC
1995 PSC
1999 PSC
2003 PSC
2006 PSC
2010 ERC
L’endemà, la meva vida continuarà com sempre i no crec que cap lector em vegi diferent a causa d’aquest apunt.
La normalitat
Potser avui, ara mateix, hi ha altres apunts semblants a aquest i moltes persones exposen, com a reflexió, una mirada personal sobre el seu vot. Si fos així, viuria en un país molt sa. El dia de les eleccions emetem un vot i la resta de dies treballem per guanyar-nos les garrofes. A més, tot sovint en mostrem els resultats per si fossin útils a algú. Vet-ho aquí.
NOTA:
L'apunt que vaig publicar el 21 de juliol aporta més detalls sobre la posició política.
publicat per
jnqm
a les
9:05
0
comentaris
etiquetes:
catalunya,
història,
janquim,
opinió,
política,
transparencia
26/11/10
Planificació i improvisació: un altre repte sisplau
Paraules i persones
Quan vaig decidir que “cobriria informativament” les dues conferències que el Museu Picasso de Barcelona anunciava sabia que tenia un problema. Escric per als usuaris d’un mitjà generalista i totes dues sessions anaven molt dirigides als professionals dels museus catalans.
Vaig decidir donar una volta a la qüestió i presentar-ho, justament, per aquesta banda. Per això vaig enfocar les dues peces no tant en les paraules de Nina Simon, David Bearman i Jannifer Trant com en el fet rellevant que desenes de persones que treballen en aquestes institucions miren d’adoptar una altra manera de fer les coses gràcies a la potència d’internet.
http://www.3cat24.cat/noticia/943207/ciencia/Lexperta-Nina-Simon-anima-els-museus-catalans-a-oferir-experiencies-de-participacio
http://www.3cat24.cat/noticia/951026/ciencia/Dos-experts-en-museus-i-tecnologia-dialoguen-amb-els-professionals-catalans
Era raonable. El projecte que vaig emprendre fa un any té aquesta voluntat de posar la mirada en casos reals i pròxims i com a mitjà públic digital té sentit que provem d’observar i anotar com la digitalització té efectes en totes les esferes, també en la museologia.
Escrit abans de ser-hi
Vaig recórrer al mateix principi quan vaig acudir a escoltar el professor Ramon Salaverría, en una de les sessions de 10 en comunicació que convoca Escacc.
En realitat, ja havia pre-escrit la crònica abans d’arribar al Col·legi de Periodistes, amb uns espais en blanc on pensava resumir la intervenció de l’expert en periodisme digital. Vaig creure que la qüestió tornava a ser massa especialitzada però que tenia sentit intentar reflectir els debats que hi ha entre els periodistes.
I vaig fer una peça en què les paraules de Salaverría són només un exemple d’un estat de la situació que volia sintetitzar. Ja havia escoltat Paul Bradshaw en el mateix marc i sabia que es convocaven més trobades.
A més, em semblava una ocasió magnífica per esmentar, en un mitjà generalista, la feina d’alguns observadors atents com Sílvia Cobo i Antoni Piqué. Havia fet coses semblants amb consultors polítics i altres referents de la xarxa catalana que miro de citar sempre que puc, per anar posant al descobert una feina impressionant i valuosa que sovint no traspassa els cercles de bloguistes i assidus lectors d’aquests continguts.
El moment i els tabús
Qui vulgui saber què va dir Salaverría, farà bé de llegir la crònica que Iván Vila va publicar a "La Vanguardia". La meva peça només comptava amb la conferència per fer entendre l’esforç dels organitzadors i seguir-los, més enllà, per assajar un primer dibuix, una "crònica del moment".
http://www.3cat24.cat/noticia/955006/ciencia/Els-periodistes-catalans-reflexionen-sobre-la-millora-dels-mitjans-digitals
A més, vaig aprofitar l’ocasió per superar uns quants tabús que trobo tan obsolets com allunyats de l’anomenada “cultura digital”. Vaig citar i enllaçar altres mitjans (la competència!) i vaig provar de construir un subtext cal·ligrafiat amb hiperenllaços que acosta als usuaris d’un mitjà digital les crítiques que algunes persones han exposat sobre la producció d’informació digital. Em semblava un exercici d'honestedat informativa i de transparència pública, encara que se sostingui en la subtilesa.
Em creia que ho tenia tot ben lligat.
La sorpresa
Però encara que la planificació imprescindible estigui ben resolta sempre hi ha espai per a la improvisació. Salaverría va deixar anar, una mica de passada, i quan es referia a les novetats que li interessaven, la menció a un concepte que admeto que desconeixia del tot: “newsgames”.
Em va intrigar. I l’endemà em vaig abocar a la pantalla de l’ordinador amb ganes de trobar respostes.
L’aprenentatge
La peça que vaig escriure és molt transparent, en aquest sentit, perquè la seva estructura sembla que s’inspiri en el meu procés de cerca. No és ben bé així, és clar, de les notes inicials al text final hi ha canvis que volen millorar l’efecte narratiu, però sí que he deixat que s’intuís aquesta ruta.
http://www.3cat24.cat/noticia/956046/ciencia/Els-jocs-informatius-volen-ajudar-a-comprendre-els-fets-mes-actuals
Tenia molt de sentit. Per explicar alguna cosa que desconec del tot he de provar d’entendre-la ni que sigui una mica. I no em fa res que es noti aquest procés en la redacció, al contrari, podria estimular un cert afany de coneixement entre els lectors i això seria òptim en un text divulgatiu.
El repte
Com de costum, ara no m’hi conformo. Sempre em passa el mateix. M’atabalo pensant si de debò seríem capaços d’adoptar aquest llenguatge dels jocs en què els "newsgames" es basen per explicar una història informativa.
Hi ha mitjans que fan l'experiment. Sovint, el que es busca és la implicació del consumidor d'informació en una experiència que l'acosti als fets. Molts cops, es creua la frontera del periodisme cap a l'activisme, però val molt la pena fixar-s'hi per aprendre'n les claus.
És un repte interessant, però no disposo de temps, la feina que tinc encomenada consisteix a aportar "temes propis" a la redacció, no pas "formats", encara que en aquest blog he exposat un parell de proves amb gràfics dinàmics (abstenció i onomàstica).
Però m’agrada rumiar-hi, i intentaré seguir Ian Bogost de la mateixa manera que procuro estar al cas de les novetats que aporten Paul Bradshaw i Simon Rogers. El que em preocupa és la possibilitat d’estar-me equivocant de camí. Ja ho vaig comentar aquí mateix.
L’enfocament
Fa un any que provo d’explicar què passa amb el nostre país i internet, per dir-ho molt curt, però potser el que fa falta és adoptar del tot la cultura (en sentit ampli) que es deriva d’aquest canvi per informar d’una altra manera, no pas sobre la xarxa sinó des de la xarxa.
Amb quines eines expliquem la confrontació coreana? Com aprofitarem l’obertura de dades públiques per crear nous serveis i redistribuir la informació?
Ian Blogost és un dels guanyadors dels Knight News Challenge de l'any 2010. Quins altres reptes podem acarar?
Per començar, potser una partideta en aquest joc mediambientalista? Play Windfall by Persuasive Games
publicat per
jnqm
a les
10:28
0
comentaris
etiquetes:
aprendre,
conferència,
dades,
eina,
explicar,
formats,
informació,
joc,
museu,
periodisme,
transparencia
24/11/10
Més enllà del safareig: internet social
La capacitat social incorporada a internet és poderosa i va més enllà del safareig. Amb aquesta obvietat vaig acabar un article que pretenia exposar exemples d’aquesta asseveració. Potser va quedar una peça massa “panoràmica”, potser m’hauria hagut de centrar en un sol cas, aprofundir-hi més, i desar material per a més informacions. Però vaig creure que valia la pena intentar una “demostració” més àmplia.
Per això el text sobre l’ús de les TIC per part de les oenagés (m’adono que prefereixen ser anomenades “organitzacions no lucratives”, oenaeles, però he decidit combinar les dues expressions perquè la majoria dels usuaris tot just hem après a dir “flim” i ja aprendrem a dir-ne “penícula”) és fruit de dues converses de quasi dues hores, de diversos correus electrònics i d’una estona raonable de cerca.
Els últims dies han aparegut altres articles que trepitgen el mateix territori. He intentat explicar als lectors del mitjà on treballo que les tecnologies de la informació i la comunicació són recursos emprats en el treball amb persones discapacitades, permeten que campanyes singulars tinguin escala global. Per això té sentit que l’administració, d’acord amb entitats que saben on són, miri d’estendre el coneixement amb tanta proximitat com sigui possible.
És clar que aquests articles són una aportació minsa en un context dominat per l’última novetat sobre qualsevol giny singular, els canvis accelerats de les empreses per adquirir notorietat i tots els conflictes derivats de la novetat d’aquests hàbits. És poca cosa, però sospito que té sentit insistir-hi per contribuir a la percepció d'internet com alguna cosa més que una opció d’entreteniment o l’espai d’una competència una mica anguniosa.
publicat per
jnqm
a les
13:09
0
comentaris
etiquetes:
informació,
internet,
social,
societat
22/11/10
Política i internet: amb els peus al bassal

Com que intento exposar casos reals de la utilització d’internet i observar de quina manera transforma l’entorn tenia sentit que també tingués interès en l’ús d’aquests recursos en la política.
Evolució de la mirada
Vaig tenir la sort de rebre la confiança de diverses persones i d’aquesta manera vaig obtenir unes quantes petites primícies. Vaig escriure unes quantes peces informatives que volien donar a conèixer com els partits polítics buscaven una altra manera de relacionar-se amb els ciutadans.
http://www.3cat24.cat/noticia/448005/ciencia/El-diputat-mes-actiu-a-Twitter-abandona-la-politica
http://www.3cat24.cat/noticia/487785/ciencia/CiU-llanca-una-xarxa-social-propia-i-forma-centenars-de-ciberactivistes
http://www.3cat24.cat/noticia/433425/politica/La-consulta-del-13-D-blinda-el-seu-programa-informatic-contra-possibles-atacs
http://www.3cat24.cat/noticia/779647/ciencia/El-PSC-llanca-un-video-musical-per-donar-suport-a-Montilla
http://www.3cat24.cat/noticia/750866/ciencia/ERC-obre-un-web-perque-els-ciutadans-aportin-idees-al-seu-programa-electoral
A mesura que ens acostàvem a la campanya electoral, vaig substituir aquestes informacions per un tipus d’article més interpretatiu, on comparava l’acció de forces polítiques diferents. Vaig aportar aquí una llista d'aquest seguiment.
Quan ja érem a tocar de la campanya, aquestes cròniques també van canviar i es van convertir en uns llistats que volien ser molt equilibrats, amb la menció dels partits en ordre de la seva representació parlamentària.
http://www.3cat24.cat/noticia/927126/ciencia/Creen-Electoralia-com-a-plataforma-per-analitzar-lopinio-electoral-dels-catalans
http://www.3cat24.cat/noticia/847386/ciencia/Els-partits-catalans-reactiven-la-seva-accio-a-internet-de-cara-al-28-N
http://www.3cat24.cat/noticia/856368/politica/Observadors-i-analistes-electorals-obren-espais-a-la-xarxa-per-comentar-la-campanya-del-28-N
http://www.3cat24.cat/noticia/884386/ciencia/La-convocatoria-deleccions-impulsa-la-campanya-digital-dels-partits-catalans
http://www.3cat24.cat/noticia/917946/ciencia/La-campanya-digital-guanya-pes-en-els-partits-catalans
http://www.3cat24.cat/noticia/779647/ciencia/El-PSC-llanca-un-video-musical-per-donar-suport-a-Montilla
No tenia cap instrucció per actuar així però entenia que qualsevol desequilibri en un mitjà públic podia posar en risc l’esforç de divulgació.
Sabia, perquè ja s’havia explicat, que quan comencés la campanya no podria fer cap altra peça sobre aquesta matèria. Totes les informacions de campanya apareixen en un bloc especial del 3cat24 i en general, em sembla, reprodueix les informacions de la tele i la ràdio que, com se sap, estan condicionades per les normes que ha aprovat el màxim organisme de la CCMA.
De manera que la meva contribució acabava amb els qüestionaris que vam fer a tots els partits amb representació parlamentària sobre la seva campanya digital. I no he pogut dir res sobre algunes accions com “el vídeo de l’orgasme” (PSC), “el fals noticiari” (CiU) o el “vídeojoc xenòfob” (PPC). La redacció se n’ha ocupat seguint les pautes que regeixen aquesta situació.
Amb internet s'accedeix a una actualització constant de la campanya, que té observadors que s'han ocupat de comentar-la amb encert i espais que apleguen tots els recursos i les anàlisis.
(Faig un parèntesi per demanar-me què hauria passat si uns il·luminats haguessin creat un vídeojoc en què es disparés contra la bandera espanyola. Només d’imaginar la reacció als mitjans de comunicació em vénen esgarrifances. La idea no és original, és clar, però de veritat que això és fer política? Això és explicar a les persones el teu programa de govern?)
Perspectiva escumosa
Aquesta distància silenciosa em dóna una certa perspectiva, després de posar el focus durant molts mesos en la manera com els partits entenen els canvis que internet proporciona. Si sóc sincer, tinc la sensació que es limiten a buscar notorietat sense pensar que la política es pot fer d’una altra manera. No em semblen convençuts de les possibilitats de participació que les noves tecnologies posen al nostre abast. No veig que creguin en la necessitat que els governs s’obrin de debò als seus propietaris legítims, la ciutadania.És veritat que el PSC sap que hi ha una xarxa de bloguistes simpatitzants que despleguen la seva capacitat quan la situació ho reclama. També ho és que CiU ha innovat més que cap altra candidatura i que ha mirat de treure suc de la seva posició per demostrar un cert compromís. És veritat que ICV ha intentat transportar a internet la seva xarxa de suports i ho és que ERC ha volgut compartir accions de campanya, però l’excusa de la falta de recursos els ha mantingut massa allunyats d’un objectiu que haurien pogut tenir: representar una altra manera de creure en la política. El PP ha malbaratat les seves opcions, la seva manera d’entendre internet es basa massa en la idea que una campanya és com “el mur d’una xarxa social”. C’s han fet servir la seva capacitat d’enlluernar i han aprofitat un vídeo d’aparença agosarada per fer-se notar.
Molta escuma i poca substància. Aquesta és la conclusió provisional quan ja hem passat l’equador de la campanya. Era previsible.
L’avís públic
Ho havien advertit poc abans que el primer rètol de campanya fos desplegat un grup de consultors vinculats a la política i a l’administració. És un conjunt d'articles amb un manifest que han publicat als seus blogs. Uns quants dels que firmen el document que van fer públic són persones implicades de forma molt directa en aquesta campanya, de manera que les seves paraules adquireixen encara més valor.
Però la majoria de mitjans han obviat aquesta declaració. És cert que no és gens fàcil esmentar-ho en un mitjà no especialitzat, tot i que era possible almenys oferir l’enllaç, com vaig fer en una de les últimes cròniques.
El conjunt d’articles que firmen Edgar Rovira, Jorge Galindo, Carlos Guadián, Guillem López-Bonafont, Xavier Peytibí, José Rodríguez, Roger Senserrich i Albert Medran explica on som de debò i ens fa comprendre que els partits polítics catalans, pel que fa a internet, són tan poc agosarats com en la resta d’assumptes que tots esperem que comprenguin, sense gaire fortuna.
El rastre
N’hi haurà uns que guanyaran, uns altres que perderan (ja fa dies que vaig fer pública la “meva porra”) i uns altres que trigaran una mica a entendre si han perdut o han guanyat res. Però la política hi tornarà a perdre i tots els catalans també hi perdrem. És una llàstima, és clar, però no ens hauríem de desesperar.
Hi ha països on l’empresa i els creadors impulsen el canvi, hi ha ciutats i àrees on la innovació servirà per generar una altra economia i hi ha Estats que saben com és d’important que tinguem una bones infrastructures per a internet, un marc que garaneixi la neutralitat i la transparència i un entorn que afavoreixi la creació de nous serveis.
També hi ha persones que creuen que el que de debò s’ha de transformar és la manera com els ciutadans podem ser actius en la política, més enllà dels partits que viuen a la defensiva la demanda d’una democràcia millor.
Però nosaltres vivim en un altre món. El nostre país sosté debats peculiars, es disputa les engrunes en comptes de parar taula una altra vegada. El manifest sobre política i internet és un avís rotund que ens fa tocar de peus a terra i aquest gest és molt important, perquè és quan t’adones que anem descalços damunt d’un bassal de neu ja fosa, sense deixar cap rastre.
publicat per
jnqm
a les
23:10
0
comentaris
etiquetes:
canvi,
catalunya,
ciutadania,
competir,
documentació,
internet,
política
18/11/10
Una manera de xiular: context o emocions
Personal
No sóc un seguidor dels castellers però tinc uns quants amics i un germà que s’hi apassionen de debò. O sigui que els felicito a ells i a tothom que s‘ha vist reconegut amb la declaració com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat d’aquesta tradició no gaire antiga (tinc entès que un parell de segles), nascuda en una àrea del país i estesa arreu durant la transició democràtica. L’èxit és recent, diuen que dels anys noranta.
Però no vull escriure sobre els castells humans, només he aclarit les circumstàncies personals per evitar malentesos. M’he volgut fixar en un aspecte concret de la informació. Al mitjà on treballo, per exemple, es va convertir en “la notícia més llegida” del dia. O sigui que va connectar amb el públic.
Emocionar
I aquest és el punt que m’interessa. Diria que els mitjans catalans han tendit a emocionar-se i a emocionar el públic. Obviant una mica que els castells era una de les propostes que feia Espanya. Els Estats deuen ser el responsable immaterial de relacionar-se materialment amb la Unesco.
Als mitjans hi he vist la referència al flamenc, el cant de la Sibil·la i la dieta mediterrània com una mostra d’altres béns immaterials seleccionats. Potser els mitjans francesos han destacat que el seu menjar forma part de la mateixa llista (el primer ministre ja ha tret pit en nom dels xefs) i els xinesos han parlat de l’Òpera de Pequín. És raonable, s’informa d’allò més proper.
Context
Però també deu ser convenient aportar una mica de context. Els mitjans impresos ho tenen més complicat però els digitals, gràcies als enllaços, ho resolen de seguida. M’adono que al 3cat24 sí que van incloure una hiper referència a les altres propostes acceptades. Em sembla correcte.
Per entendre que els castellers són un patrimoni cultural immaterial (cosa que és raonable celebrar) de la mateixa manera que ho és un pa d’espècies de Croàcia, unes puntaires franceses o una fira ramadera belga. El context és útil perquè ajuda a entendre de què estem parlant.
El cant de la Sibil·la, per exemple, té un context rotund: hi ha una pila de cants diversos (de Lituània, del Perú...) que han accedit al mateix rang.
Si la llista comencés per les tradicions amb més suport, la falconeria seria al capdamunt sense competidors, amb onze Estats firmant la proposta.
El context també ens obliga a fer-nos preguntes. Per exemple, els castellers eren representats a Nairobi per dues màximes autoritats catalanes. No sé encara, però admeto que m’intriga una mica, quines autoritats representaven el pà d’espècies i les puntaires.
Curiositat pel conjunt
No sóc gens tafaner però sí fàcil d’encuriosir. Intueixo que aquesta és una de les finalitats d’aquest acte solemne, provocar que ens interessem pel patrimoni cultural immaterial. O sigui que he fet una ullada a les quaranta-sis propostes acceptades a Nairobi i comprovo que també hi ha l’acupuntura, uns lluitadors turcs que s’unten amb oli, un combat iranià inspirat en nocions religioses...
En conjunt, el patrimoni cultural immaterial ja compta amb dos-cents quaranta-cinc elements. I n’hi ha que m’han cridat molt l’atenció. Si no fossin en aquesta llista hauria ignorat la seva existència i suposo que per això els castellers i els seus seguidors poden estar contents, perquè és evident que és una finestra de difusió, encara que esquifida, perquè és probable que a cada país "premiat" els mitjans s’hagin ocupat d’emocionar el seu públic amb la tria dels èxits nacionals. El vídeo de promoció ha tingut per ara mig centenar de visionats. Aquesta dada també és part del context.
Interès pels detalls
Mirant la llista comprenc que el patrimoni cultural immaterial està format sobretot per danses, cants, accions teatrals, artesania i processons i altres manifestacions religioses, entre altres.
I n’hi ha uns quants que m’han cridat l’atenció, com ara un sistema endevinatori... Ho presento aquí perquè, a parer de la Unesco, i de la “seva gent”, són mostres tan valuoses com l’afició d’aixecar torres humanes.
Una manera de xiular de l’illa de la Gomera que s’ha introduït a l’escola pública (més ben dit: un sistema de comunicació rural basat en xiulets). Al vídeo (que gairebé arriba als set mil visionats) s'explica.
Uns dibuixos a la sorra...
Un ritual budista...
Per fi
I no, no estic fent mofa dels castells. És clar que no. Però em veig quasi forçat a haver-ho d'aclarir perquè hi ha entorns molt susceptibles, no sé entendre per quina raó. He vist que un periodista ha estat acusat de tots els mals per esmentar el flamenc al costat dels castells. Ell mateix respon.
A mi, de debò, m'interessa parlar del que parlo aquí, sense cap altra intenció.
Si de cas, anoto que, de vegades, sota la raonable necessitat de tractar els temes de manera que s'interessi el públic local, correm el risc d'obviar el context, que ens ajuda a entendre més bé la informació. Més encara: la intenció de la Unesco era emocionar els seguidors de cadascuna d'aquestes tradicions o pretén que el món sencer hi pari atenció? Ho hem fet? O ens hem regalat una satisfacció en forma de notícia?
