Escribano: "els espectadors poden girar la truita"

En aquest bloc hem llegit què pensen, en forma de respostes, Ferran Clavell i Jaume Masdeu. Continuo aquesta sèrie de converses escrites i ho faig amb Francesc Escribano, director de Televisió de Catalunya.

Els comentaris haurien de servir per ampliar aquesta conversa i generar un debat, ni que sigui reduït a l'àmbit modest d'aquest bloc. Hi ha algunes idees que poden suscitar controvèrsia (considerar internet com un complement de la tele, per exemple) i d'altres que poden comptar amb més suports (com aquest accent que sempre posa en la qualitat).

Crec que es mostra un Escribano més 'polític', amb afirmacions genèriques, i he trobat a faltar més concrecions i capacitat de projecció. Però per damunt de tot li agraeixo molt de veritat que hagi acceptat la conversa.

Amb Francesc Escribano hem treballat junts prou temps com per creure que ens coneixem una mica. Que hagi volgut mantenir i reproduir aquest diàleg electrònic és una prova d'un estil que mereix un reconeixement sincer.

Paco, la televisió s'acaba mesurant per l'audiència que té cada canal. Però tu sempre has defensat que hi havia altres indicadors a considerar. Ens ho pots explicar? Què et sembla que ha de servir per mesurar una televisió que existeix gràcies a la contribució de tothom?

Els sistemes per mesurar l’audiència de televisió són tan ràpids i exhaustius que condicionen els continguts i la nostra percepció sobre el mitjà . Sembla que només valgui la llei del mercat i que la valoració quantitativa sigui la única referència per jutjar el que fem. Vivim en un món on només importa quanta gent mira un programa i no el que opinen d’allò que han vist, si els ha agradat o no.

N’estàs segur? Més aviat fa l’efecte que es pugui opinar més que mai. Sobre els productes, sobre els serveis. Tothom pot fer de crític d’hotels o de concerts. També de televisió. Hi ha molts blocs que en parlen…

Saps què passa, que la quantitat és fàcil de mesurar i la qualitat no. Poden haver-hi molts blocs, moltes opinions, tants caps tants barrets, però com pots saber quina opinió pesa més que l’altra? Si vols ser diferent, si vols ser millor que els altres, has d’apostar per la qualitat de manera decidida. Qualitat vol dir risc, voluntat d’innovació, gust per la diferència i cura pels detalls, voler que els teus espectadors se sentin orgullosos del fet diferencial que suposa la teva oferta. És el que volem fer a TV3.

De quina manera et sembla que s'adaptarà la televisió pública catalana als canvis que tenen lloc a l'entorn?

El principal repte que tenim de futur és aconseguir que la llengua catalana tingui un paper de primer nivell en el nostre univers audiovisual. El català s’enfrontarà en aquest entorn canviant amb continguts en castellà i en anglès que poden competir millor que els nostres. Hem d’apostar pels continguts, creure que el nostre imaginari col•lectiu és tan bo com els imaginaris més grans i consolidats, i no defallir. Hem d’estar molt atents a la nova manera que tindran els ciutadans de relacionar-se amb els continguts audiovisuals. Les famoses ‘patates de sofà’ que s’escarxofen davant la tele continuaran existint i seran majoritaris però si fem i pensem els continguts per a ells no guanyarem el futur.

Em sembla una declaració de principis: parles de reforçar un imaginari determinat i no desatendre els escarxofats, si ho entenc bé. Però què diries que haurà de fer TVC?

Hem de mirar què fan els joves, què fan els nens, què fan aquelles persones per les quals les noves tecnologies no són les ‘noves’ tecnologies sinó simplement les tecnologies amb les que es comuniquen perquè han nascut i crescut amb elles. Hem de mirar aquests grups socials i humans per modelar els continguts del futur. També hem de continuar apostant per la producció de continguts, tant de línia generalista com alguns de més minoritaris. Hem de continuar produint documentals, informatius, dramàtics, esports i tots els altres continguts que fem adreçats a públics majoritaris, però hem de valorar cada vegada més els targets específics, fer programes per a segments determinats de públic que volem fer nostre. Finalment hem d’aprofundir els dos adjectius que més ens defineixen i que més ens diferencien com a televisió: l’aposta pel servei públic i pel servei al país.

Recentment, des de la direcció general de la CCMA es va fer una declaració sobre la necessitat de revisar l'estructura de la Corporació per configurar-la per continguts temàtics i no per plataformes d’emissió. Quina opinió et mereix aquest enfocament?

És un enfocament totalment necessari si volem ser una empresa del segle XXI. Abans, tenir un canal era sinònim de tenir poder i per tant les plataformes d’emissió eren molt cobejades. Ara continuen sent importants, però si no ets capaç d’omplir-les amb continguts propis i diferenciats no valen res.

Com et sembla que ens mirarem la tele d'aquí a 5 anys?

Veurem més televisió a més llocs i la combinarem amb més suports. La nostra relació amb el mitjà s’assemblarà més a la que mantenim ara amb Internet. Penso que en el futur Internet i la televisió convergiran encara més. Després del Youtube la televisió no pot ser el mateix.

Estem d’acord que ja no serà igual. Però com a màxim responsable d’una cadena tan important, què preveus que passarà? Què farem els espectadors que ara no fem?

En aquest negoci ple de profetes del passat sempre és difícil fer prediccions. Però per dir alguna cosa, crec que els espectadors, en aquest futur multiplataforma, multipantalla i hipercomunicat que ens espera, faran una cosa no han fet fins ara que és demanar de debò. Fins ara l’oferta ha condicionat la demanda, a partir d’ara els espectadors tenen elements suficients per girar la truita i descartar aquells continguts que no tenen valor comunicatiu afegit. Els programes de televisió han de deixar de pensar-se ‘només’ per a televisió, s’han de pensar com un contingut que necessita complementar-se en altres suports (internet, telèfon mòbil, ràdio...).

Què creus que canviarà en la manera de treballar dels que ara fan televisió?

Als professionals ens canviarà la manera de relacionar-nos amb el nostre públic, haurem de dominar més llenguatges, ser més conscients de la necessitat de dominar altres plataformes... Però hi ha una cosa que no canviarà: continuarem buscant històries per explicar. En un món on les veus es multipliquen, on l’accés als mitjans és més fàcil i democràtic, la línia que separarà els professionals dels qui ho volen ser és que els professionals són aquells que tenen alguna cosa a dir i, per tant, els que es fan escoltar.

Amb això vols dir que tothom que es faci escoltar serà un professional? Hi ha milers de ciutadans amb coses a dir i sovint es fan escoltar. El que dius implica un canvi molt gran, estàs dient que la televisió de tots la farem entre tots?

Vull dir que no et pots considerar professional si no tens res a dir, si no pots aportar alguna cosa nova, per petita que sigui. I, sí, és un canvi molt gran. Hi ha molta gent que no porta el títol de professional que es podria plantejar viure de la seva habilitat comunicativa en aquest nou entorn que vivim.

Per facilitar un diàleg obert, via comentaris, estarà bé disposar d'altres materials. Aquí es pot llegir què declarava Escribano poc després del seu nomenament i aquí es pot veure una entrevista que li van fer a Vilanova Digital.

Continguts a internet: preguntes a Ferran Clavell

Una de les empreses poc conegudes de la CCMA és Interactiva. El seu director de continguts és en Ferran Clavell, que abans havia treballat de periodista i guionista a TV3. Publico aquí la conversa escrita que hem mantingut. L'antecedent és la conversa amb Jaume Masdeu. I n'hi haurà més ben aviat, amb la idea d'explicar què pensen els màxims responsables de la CCMA sobre els canvis que modifiquen l'entorn.

Tu ets el director de continguts. Comencem per aquí. Potser moltes persones creuen que els continguts els fan a la tele i la ràdio i que vosaltres feu... com es podria dir?, les webs d’aquests continguts. Per què no expliques què vol dir ‘continguts’ en una empresa com la vostra?

No és el primer cop que em fan aquesta pregunta però t'asseguro que no acabo d'entendre quin és el dubte exactament. Fer continguts vol dir simplemenet això: fer continguts. A la televisió s'han de fer d'una manera, a la ràdio d'una altra i a internet encara d'una altra manera.

Pensar que en un grup de comunicació com la CCMA l'únic que s'ha de fer a internet és posar-hi els continguts que ja s'han emès per televisió i per ràdio em sembla una visió molt pobre de la jugada. La xarxa no és només un aparador on abocar-hi continguts pensats per a un altre mitjà i encara menys una eina per captar audiència per a la TV i la ràdio.

És precisament per tot això que em sembla indispensable que existeixi un equip que s'encarregui dels continguts en els mitjans interactius, on es necessiten uns perfils professionals que no trobem en una televisió ni en una ràdio. Tampoc no som tan originals: gairebé tots els grups de comunicació d'arreu del món tenen la seva divisió de continguts interactius.

Dit això, també és cert que la nostra principal dedicació consisteix a pensar com adaptar els continguts que ja existeixen a TV3 i a Catalunya Ràdio pels mitjans interactius, que són principalment internet i els mòbils. I la veritat és que tenim la sort de partir d'una matèria primera de molt bona qualitat i amb grans possibilitats. A part, des d'Interactiva també fem els continguts per al portal d'esports, el portal musical o el portal juvenil entre d'altres.

Quan es comença a creure de veritat que internet és un altre canal on també volem ser rellevants amb continguts propis es pot dir que hi ha un canvi real. Què significa aquest canvi?

Ser rellevants en els mitjans interactius és precisament un dels nostres principals objectius. Per aconseguir-ho primer hem de convèncer a la nostra pròpia organització que internet no és un complement als mitjans tradicionals, sinó un canal amb identitat pròpia i on hi ha unes noves regles del joc. Crec que el pojecte iCat fm és un bon exemple d'una aposta seriosa per ser presents a la xarxa. Estem treballant en altres projectes en aquesta línia.

I m'agradaria que la CCMA, aprofitant que ara ha canviat el seu nom, apostés de veritat per la creació de continguts i serveis propis a la xarxa, encara que no tinguin cap vincle amb un producte televisiu o radiofònic. Els mitjans públics del segle XXI haurien de donar molta més importància a internet per seguir complint amb la seva missió.

Una aposta més o menys recent consisteix a ser presents a llocs diversos. Portals, interfícies, xarxes. Què esteu fent en aquesta direcció?

És una estratègia de posicionament i visibilitat a internet. Ens hem fixat un full de ruta per ser presents a les principals xarxes socials com ara Facebook o Twitter i en altres entorns com Netvibes o iGoogle. Però no volem fer-ho de qualsevol manera. Creiem que cal pensar bé en quines plataformes ens interessa tenir presència i amb quins objectius.

És per això que per exemple encara no hem fet res a Second Life, tot i que aviat hi haurà novetats. Moltes marques han volgut ser els primers a fer no-se-què dins de Second life i finalment el què fan és el ridícul perquè el seu espai està totalment buit o bé ocupat per personatges virtuals fent coses que ara no vénen al cas...

En definitiva, el fenòmen de les xarxes socials ens ha de servir per entendre de quina manera els usuaris volen utilitzar internet. Si ens fixem en el que ells hi fan, sabrem clarament què hi hem de fer nosaltres. Entre les coses que ja tenim en marxa hi ha els canals a YouTube de TV3 i Catalunya Ràdio, la creació d'universos a Netvibes, un canal de notícies a Twitter, widgets per a mòbils, extensions per al navegador Firefox, etc. També voldria destacar que els propis usuaris de la xarxa comencen a fer coses amb els nostres continguts. Per exemple, una persona que ni coneixem ha creat una extensió de Firefox que és un cercador de les receptes de cuina que tenim al web de 'Cuines'. Això em sembla molt interessant i ho volem potenciar.

No estic segur que estar al youtube sigui gaire innovador. Vull dir que nosaltres podem penjar la nostra versió oficial al youtube però al final els usuaris d'aquesta eina hi pengen el que els sembla...

És que aquesta és l'autèntica essència de YouTube: que els usuaris hi posen allò que ells volen. Com bé dius, el fet que TV3 hagi obert un canal dins de YouTube no en té res d'innovador, però hi haviem de ser. Molts continguts de TV3 ja eren disponibles a YouTube abans d'obrir el nostre canal perquè els hi havien posat els mateixos usuaris de manera espontània. Amb el canal propi de TV3 dins de YouTube el que procurem és mostrar aquests continguts d'una manera més ordenada i, al mateix temps, donar a conèixer que al web de TV3 hi ha el servei '3alacarta', que ja ofereix més de 50.000 vídeos.

Les audiències de televisió es troben en moments complicats i les d'internet van en augment. Creus que això s'hauria de reflectir d'alguna manera en els objectius estratègics de la nova CCMA?

Totalment. La tendència és aquesta però hi ha molta diferència entre els volums d'audiència de la TV i els d'internet. I seguirà sent així encara durant molt de temps ja que la TV segueix sent un mitjà de masses molt potent. El que hem de fer és començar a sumar els resultats d'audiència que tenim als diversos mitjans on difonem els nostres continguts.

A la CCMA ja estem començant a treballar en aquesta línia. Si ho mirem així, no ens ha d'importar que algú deixi de veure un programa per TV si després el veu a través d'internet. Un exemple: un episodi de 'Ventdelplà' del mes de juny va tenir prop de 900.000 espectadors. El mateix capítol el vam posar al '3alacarta' i en 7 dies l'havien vist unes 100.000 persones més. Per tant, en conjunt haviem obtingut 1 milió d'espectadors. La clau és que tot això suma.

Televisió: desapareixerà, canviarà o només es vendrà d'una altra manera?

“Desapareixeran la ràdio i la televisió tal i com les coneixem avui?”. Així ha començat Josep Maria Ferrer Arpi (director d’Innovació a la CCMA) la sessió ‘Provocacions’ al Broadcat d’aquest any, al CaixaForum de Barcelona.

No hi hagut temps pel debat i ens hem quedat amb un seguit de breus monòlegs. Tot i amb això, ha suscitat interès entre les més de dues-centes persones que hi assistíem. Miro d’apuntar amb brevetat el que m’ha cridat l’atenció.

Alfons Cornella, fundador i president d’Infonomia

La tendència a buscar la màxima eficàcia fa que l’esforç se centri ara a entendre millor com funciona el cervell humà per aconseguir que els missatges hi puguin incidir amb més precisió. Creu que el desenvolupament de l’audiovisual va cap aquesta direcció.

Sobre la distribució, ha apostat pels nanocanals, adreçats a targets reduïts, seguint la teoria de la llarga cua, sense esmentar-la.

El més important serà la manera com aquests canals sàpiguen arribar a qui els pugui voler veure i això m’ha fet pensar en un dels comentaris que es van fer en aquest post, on insinuava posicions sobre la televisió participativa i el periodisme ciutadà.

Oleguer Sarsanedas, director de les emissores de Catalunya Ràdio

Ha defensat una visió humanista, que ha volgut contraposar a la que ha qualificat de massa cientifista per part d’Alfons Cornella. Des d’aquesta perspectiva, ha reclamat la capacitat dels mitjans per servir elements als ciutadans que els permetin ser més lliures. Ha confiat en més exigència sobre el valor i la qualitat de la informació.

Ha posat com a exemple de transformació que els redactors de ràdio surten al carrer amb càmeres de vídeo i ha apostat per un canvi on la distribució encara tingui sentit.

Sarsanedas ha acabat el seu últim torn amb una apel·lació molt directa a Ferrer Arpí, quan li ha dit: “D’algunes coses que hem dit avui ja fa més de deu anys que en parlem. Potser que ja és hora que ens hi posem".

Franc Ponti, expert en creativitat i professor d’una escola de negocis

Ha sostingut un missatge a favor de la interculturalitat i la mescla per aconseguir més creativitat i innovació.

Està convençut que tots els canvis que tenen lloc han de servir per fer-nos més feliços i aquest enfocament tant centrat en les persones m’ha fet pensar en aquest post, que encara em sembla que és on m’he compromès més des que vaig començar a anotar observacions i reflexions en aquest bloc.

La seva aposta a favor de la felicitat és sincera i ha coincidit amb Sarsanedas i amb Cornella en la idea que a l’empresa s’ha d’acabar l’organització jeràrquica tradicional a on, a més, els més joves ja no s’hi volen adaptar.

Imma Tubella, rectora de la UOC

Ha participat des d'un vídeo enregistrat de manera que la interactuació era impossible. Però ha donat pistes molt clares, a part de mostrar-se singularment escèptica amb la política.

Creu amb fermesa que els mitjans han de ser més participatius si volen connectar amb el nou públic. Ha explicat que els estudiants més joves de la UOC ja els demanen continguts wiki, volen participar en l’elaboració dels continguts.

I ha confiat en el paper dels mitjans de gran abast per dur a termne accions d’acollida i integració.

A la sessió de la tarda, Thebe Ikalafeng, ha fet evident com es mira aquest canvi amb ulls de màrqueting.

L’expert sud africà en branding ha assegurat que la tele persistirà però que serà diferent. No ha dit com però en la seva intervenció havia insistit en la idea que les marques busquen noves maneres d’acostar-se al públic perquè el públic pensa diferent.

Està bé que ho miri com un canvi cultural però fa una mica de por la sensació que el canvi que preveu a la televisió no té a veure amb una altra televisió sinó amb una altra manera de vendre-la i poca cosa més.

El poder de les persones

A l'últim número de la revista If... hi trobo una reflexió firmada per Alfons Cornella sobre la relació entre les noves eines i la voluntat de les persones. Cornella proposa un esquema dels moviments que espera veure: que la creativitat passi de la individualitat al grup mentre la productivitat passa del grup a l'individu.

De fet, aquesta visió se sosté en la convicció que són les persones les que poden transformar en valor les idees. Em sembla que he defensat aquí un enfocament semblant.

És un corrent molt estès i un dia n'hauré de donar més dades. Per ara hi afegeixo aquesta altra afirmació que he llegit a bokardo, un d'aquests 'desconeguts' a qui segueixo gràcies al RSS: "The one major idea behind the Del.icio.us Lesson is that personal value precedes network value.What this means is that if we are to build networks of value, then each person on the network needs to find value for themselves before they can contribute value to the network. In the case of Del.icio.us, people find value saving their personal bookmarks first and foremost. Allother usage is secondary."

Una d'aquestes persones que pel seu compte tenen la capacitat d'impulsar canvis de relleu és Jordi Graells. Fa tres mesos vaig dedicar un post a les activitats innovadores que ell impulsa al departament de Justícia: comparteixen amb tothom i des de la xarxa presentacions, calendari, vídeos... Ara ho explica en un article a la mateixa revista d'Infonomia.

Bon humor davant de l'immobilisme

L'últim post potser era massa crític. Voldria explicar per què.

Si entenem que el canvi consisteix a donar als continguts 2.0 una capsa particular (com es fa amb programes i canals especialitzats per cinèfils, melòmans, lletraferits...) atorguem a aquest canvi un paper molt restringit. No era un atac al programa sinó una crítica sobre la perspectiva que hi ha implícita.

El canvi de què parlem és d'un altre abast. Té a veure amb nous hàbits, que topen amb l'entorn inadaptat.

Si encapsar les imatges en funció de la seva procedència (es generen fora de la redacció? s'emeten en un programa especial) em sembla un error també m'ho sembla convertir la xarxa en un proveïdor barat de vídeos pels programes d'escudella.

No té sentit que es redueixi la transcendència del canvi com si fos una altra afició minoritària ni en té gaire més presentar la xarxa com una personificació del mal, com recorda Caspa TV en aquests posts. El paper de les plataformes es discuteix.

Per això ens trobem davant de situacions que no acabem d'entendre, com aquesta història d'una dona que penja un vídeo domèstic del seu fill, perquè el vegin uns parents, però que té de banda sonora una cançó de Prince. Els drets d'autor serveixen de pretext per prohibir el vídeo i la dona protesta. El resultat és previsible i segueix la Llei Mides de l'Expressió Lliure: ara l'han vist centenars de milers de persones. És el mateix que va passar amb la portada de 'El Jueves', que ha acabat amb una sentència molt discutida.

Aquest espai vol contribuir al canvi. Per això enllaço aquest vídeo, com a proposta exemplar del bon humor necessari davant de l'immobilisme. Un detall que no havia comentat sobre la sessió al voltant de la web 2.0 per l'alta direcció de la CCMA és que va començar amb aquest divertiment.

Un altre programa nou que no és nou

La2 presenta un programa nou que, com passa tants cops a la televisió, no és gaire nou. Recolliran vídeos enviats per ciutadans i els emetran de matinada.

Aplegar materials d'aquesta manera ja s'ha fet, per exemple amb els programes de vídeos domèstics que volien fer gràcia. També hi ha hagut programes de denúncia ciutadana de diversa mena. Ignoro per quina raó quan es pensa en continguts ciutadans només es pensa en la denúncia. Potser perquè no se'ls considera capacitats per una altra cosa si no formen part d'una redacció? Sigui com sigui, no es tractava d'això.

El canvi radical que es produeix té a veure amb una altra manera d'entendre l'elaboració de continguts i amb una altra manera de consumir-los. Un element d'aquest canvi és la participació: l'accés més fàcil a les eines que permeten nous hàbits i actituds.

Això que s'anomena periodisme ciutadà té a veure amb un pes cada vegada més gran als productes informatius de continguts elaborats fora de les redaccions, per exemple, però no consisteix a tancar aquests continguts en un espai que no es defineix per aquests continguts sinó per la seva procedència. És com si es fes un programa només amb els materials que arriben d'agència. Actuar així, encara que és una prova de bona voluntat, demostra que no s'ha acabat d'entendre de què parlem. És una llàstima perquè hi ha implicats periodistes amb molt d'ofici i d'altres amb experiència molt llarga en els blocs.

A banda d'aquesta qüestió fonamental n'hi ha una altra de menor que confirma l'error de perspectiva: el nom del programa. En diran "Cámara abierta 2.0". Amb aquesta etiqueta queda clar que a la resta de programes la càmera ciutadana estarà tancada i a més s'allunya l'espectador natural perquè es converteix en un producte sofisticat, només per entesos, amb el ditxós dos punt zero.

S'haurà d'esperar al dia 12 d'aquest mes, però la idea bàsica que el sosté, ara mateix, no sembla un encert.

Hi ha més informació a d'altres llocs, com ara aquests: tiscar, vertele i tvlia. També he vist altres materials sobre qüestions semblants als enllaços de Jaume Masdeu.

Tele i internet en un conte de Monzó

Els últims anys és comú el debat sobre la incidència del canvi d’hàbits a partir de l’arribada massiva dels ordinadors i les connexions de banda ampla. El motor d'aquesta transformació és aquesta generació de natius digitals que en Genís Roca estudia i presenta amb passió.

Molts professionals s’han preguntat fins a quin punt hi ha una altra manera de consumir continguts i si això allunya espectadors de la tele i, encara, com ha de canviar la manera de fer televisió. La pregunta que es fa força gent és més o menys aquesta: tv o internet? Com si per força s’haguessin d’oposar i no fos possible el futur d’una sola pantalla, la confluència radical dels electrodomèstics audiovisuals.

Aquests canvis són tan visibles que, a més del periodisme, immediat, la literatura també se’n fa ressò. N’hi ha d’haver exemples diversos però n’acabo de trobar un que m’ha semblat d’interès i per això l'esmento.

A l’últim llibre de Quim Monzó, Mil cretins, hi ha un conte amb una explicació molt ben esmolada de la vida domèstica on aquesta transformació dels costums trastoca la vida familiar. La visió de l’escriptor sobre aquests canvis no és gaire positiva però no en donaré detalls per no revelar el final del conte Qualsevol temps passat. Si de cas, podríem dir que el paisatge previ a la transformació no mereixia tampoc una visió gaire entusiasta.

La imatge de la portada del llibre prové del ws de Quaderns Crema.

El futur segons Attali

No tinc la intenció d’abocar en aquest espai els meus apunts de lectura. Però de tant en tant faré excepcions a la norma que m’he dictat i avui estreno aquesta “desviació” amb un llibre que ha d’interessar tothom que tingui curiositat pel futur, qualsevol que es deixi fascinar per les projeccions i la prospectiva.

Une brève histoire de l’avenir és l’últim llibre de Jacques Attali, un economista polèmic i escriptor brillant. Hi ha moments que l’estil visionari i el panorama que descriu fan pensar en una aproximació de pel•lícula, però tot el que sosté es basa en una anàlisi històrica i molt de coneixement acumulat. Alguns comentaris que he trobat al final d'aquesta entrevista l'acusen de ser massa simplista.

En tot cas, exposa unes repeticions històriques i les associa a uns controls determinats que s’oposen (el religiós, el militar i el mercader, que és ara mateix l’ànima que domina el món i que, per descomptat, és el millor dels tres). Amb aquest esquema, retrata el naixement del l’era dels mercaders i pinta els escenaris a què ens podem abocar d’aquí a cinquanta i cent anys.

El que situa com a més possible té a veure amb un futur força esgarrifós on el mercadeig arriba als cossos dels mateixos humans (“ja hem començat”, va repetint l’autor cada vegada que ensenya un altre llençol negre) i on no hi ha cap govern capaç d’imposar l’Estat per damunt del mercat. L’anomena l’hiperimperi i les seves víctimes preferides serien els infranòmades, milions i milions de pobres que s’arrosseguen pel planeta (“ja hem començat”, hem de convenir amb l’autor).

A aquest desastre només el podrà seguir un enfrontament global entre poders mafiosos i poders d’altres menes (religiosos i laïcs, pirates i corsaris) amb armes de destrucció massiva. D’aquesta etapa en diu hiperconflicte i les pàgines que s’hi refereixen són les més terribles perquè és fàcil adonar-se que les bases d’aquesta guerra oberta i paranoica no són tan llunyanes.

Però Attali no es conforma amb aquest dibuix ennegrit i, al final, proposa una solució rotunda i declara la seva convicció que les respostes són a les nostres mans. Per això, les pàgines dedicades a la utopia possible del que anomena hiperdemocràcia són una invitació a repensar el present més que no pas un esquema del futur.

Molt aviat en català

D’aquí a poques setmanes es publicarà la traducció catalana a Ara Llibres. Abans que se'n donin versions peculiars, anoto aquí que és veritat que s’esmenta la possibilitat que Catalunya s’independentitzi (a la pàgina 245 de l’edició que m’han deixat, gràcies Josep Maria), però no ho fa com a fruit d’un estudi sobre el cas sinó com un exemple possible en aquest context: “Plus de cent nations nouvelles pourraient naître avant la fin du siècle”.

L'alta direcció s'interessa per l'entorn 2.0

Si aquest espai té alguna vocació d'utilitat, a més de l'intent de compartir el que aprenc seria raonable esperar-ne un compromís de transparència amb l'experiència viscuda. A l'empresa on treballo (que acaba de canviar de nom i que viurà encara més canvis) impulso un projecte de gestió del coneixement i entre els objectius que ens hem proposat hi ha l'acció evangelitzadora de les eines 2.0 (encara que aquest nom ens destorbi).

Entre les accions que emprenem hi ha la difusió genèrica del concepte de web 2.0 i ho volem fer a diferents nivells i amb formats diversos. D'acord amb aquesta intenció de compartir també l'experiència a la feina, he de dir que hem viscut un moment de certa intensitat molt satisfactori.

Aquesta setmana hi ha hagut una activitat molt concreta: la trentena de membres de l'alta direcció de la CCMA (els directius corporatius i els directius de totes les empreses del grup) van atendre amb molt d'interès i durant tres hores una sessió conduïda per Genís Roca, una veu sòlida a Infonomia.

No és en aquest bloc on s'han de fer públics els detalls de la trobada però sí que en puc donar una impressió general i és molt positiva. Per l'interès suscitat, per les reaccions immediates (ja es parla d'alguns projectes que podrien tenir més en compte aquesta opció) i, és clar, per la manera brillant com l'orador es va explicar, amb una naturalitat i a la vegada una contundència que fan d'en Genís (per aquells que no el coneguin) algú que comunica molt bé i transmet una gran proximitat amb una qüestió que, més aviat, hi ha el risc de presentar com una quimera.

Tots els de l'organització que ens hem compromès amb aquesta evangelització creiem que això és tot just el principi del principi. Però com que el primer pas és el que fa més por, està molt bé que se sàpiga que ha sigut un pas ferm que dóna molta confiança.

Cinc raons per gairebé una causa

Es discuteix sovint sobre els avantatges i inconvenients de les eines de l’anomenada empresa 2.0, i quasi sempre s’enfoca des de la mateixa perspectiva: es debat si afavoreixen o no una manera de treballar que sigui millor i i més productiva. Des de la convicció que la resposta és que sí, voldria anar a la contra d’aquesta mirada.
Em toca impulsar una certa evangelització d’aquesta oportunitat a l’empresa on treballo i no he sabut trobar més arguments que aquells que em convencin a mi mateix. Hauré de fer-hi tantes esmenes com calgui (i accepto tantes aportacions com hi hagi) però per començar amb alguna cosa voldria defensar cinc afirmacions.

1.- Són un benefici per les persones

Les eines que les tecnologies ens proporcionen ens permeten, per damunt de tot, una manera més eficaç d’aprendre i de compartir (ens podríem estalviar el segon verb perquè està inclòs en la noció d’aprendre que es té en consideració aquí). Això ens permet millorar molt el nostre accés a la informació i a les persones i ens obre la possibilitat de gestionar el nostre temps (únic, el temps de la nostra vida) amb més eficàcia, amb un únic objectiu: ser més feliços. Les eines 2.0 tenen sentit perquè reporten un benefici personal. Si no fos així, encara que reportessin rendibilitat financera o eficàcia productiva, ens hi hauríem d’oposar en defensa de la nostra felicitat individual. No és el cas.

2.- Ens fan més lliures

Aquesta felicitat individual se sosté en la gestió del temps i en la sensació immediata de llibertat. Accedir a més dades compartides i a més continguts creats per altres ens allibera de la ignorància i la solitud. Desenvolupar aportacions personals i compartir opinions ens allibera de l’alienació. En general, ens doten de més llibertat d’elecció i més ocasions de participació. Contribueixen a l’aprenentatge (entès com una manera de viure) i això incideix en la nostra llibertat de pensament. Adquirim més llibertat d’opinió, de transmissió i de connexió amb altres. Les noves eines ens fan més lliures i si no fos així, encara que reportessin rendibilitat financera o eficàcia productiva, ens hi hauríem d’oposar. Tampoc no és el cas.

3.- Ens ajuden en la nostra rebel·lió contra l’esclavatge del lloc i el temps de treball


El temps és únic (la nostra vida). No n’hi ha un altre ni es pot compartimentar. Fins ara hem estat esclavitzats per la divisió entre el temps de feina i el temps personal. Durant anys s’ha lluitat per reduir-ne un d’abusiu i augmentar el que es considerava propi. Ara s’ha de canviar de direcció. No volem tenir més temps personal. Tenim dret a un sol temps, al temps de la nostra vida, únic. (Quan camines i dones forma a un projecte és el mateix temps quan quan t’asseus en un despatx i compres les vacances des de l’ordinador, no et deixis enganyar). Les noves eines permeten (i encara ho permetran molt més) que desenvolupar projectes no estigui atrapat per un temps i un espai. Encara costa molt d’entendre i sovint s’insisteix que això és vàlid en alguns casos molt selectes. Però aquest és un dels avantatges clau de les noves eines encara que l’immobilisme s’hi farà fort. Si aprenem a utilitzar-les ens ajudaran a rebel·lar-nos contra imposicions que superarem com a persones i també com a organitzacions. Fins i tot si reportessin rendibilitat financera... si no servissin per aquesta rebel·lió, ens hi hauríem d’oposar.

4.- Ens posen en contacte amb altres persones

Les empreses són organitzacions de persones. A més de significar un benefici per cadascun de nosaltres, de fer-nos més lliures i de permetre’ns una rebel·lió contra l’últim esclavatge de l’era anterior (ja toparem amb els que vindran), aquestes eines són les millors per garantir contactes amb les altres persones. Vist així, són un regal de la tecnologia (d’un tecnologia nascuda amb ideologia, la mescla d’una tendència d’esperit llibertari i d’una altra de liberal) per crear una altra manera de treballar. Ara com ara són les millors per establir vincles entre l’individu i l’equip, fan de la col·laboració la seva convicció de sortida i tendeixen a les formes sense jerarquia funcional, amb assumpcions provisionals de responsabilitats (lideratges), de manera que cada individu pertany a diverses xarxes i adopta rols diferents en cadascuna d’elles (incloses les xarxes d’amistat, les familiars, les de coneguts, les de causes, les d’aficions... i també, és clar, les professionals. La discussió sobre el terme ‘empresa 2.0’ prové d’aquesta visió utilitarista. Les empreses seran xarxes de persones que participen temporalment d’un projecte concret, més o menys llarg. Si les noves eines no ens permetessin establir xarxes arreu del planeta i en tots els plans del nostre temps únic, ens hi hauríem d’oposar encara que reportessin rendibilitat financera...

5.- Són universals

A moltes persones que ara mateix encara no ho veuen clar, no costaria demanar-los una certa aprovació ni que fos parcial dels punts anteriors. Però gairebé tots els reticents se sentirien segurs en aquest darrer punt. És una paradoxa perquè si algú opina que són eines d’eficàcia limitada a grups selectes és que accepta que són eines profitoses. Per què se n’hauria de restringir l’ús?
Sense aquest cinquè punt, els altres no se sostindrien. Si diem que són un benefici per les persones, que ens fan més lliures, que ens ajuden a viure un temps únic i un espai global i que ens posen en contacte amb altres persones, a qui s’hauria d’excloure de la felicitat, de la llibertat, de la rebel·lió contra l’esclavatge o del contacte amb altres? Ja es veu que a ningú.
Unes eines que ens permeten aprendre (compartir), accedir, intercanviar, participar, opinar, alliberar-nos, contactar-nos, crear millor i ser persones amb més oportunitats no es poden prendre a ningú. Una altra cosa és que aquesta riquesa estigui mal distribuïda (com altres). Però la situació actual no indica un estat desitjat.

És per això que té sentit evangelitzar, estendre’n l’ús i la ideologia. Té sentit si es considera un dret universal i un instrument preferit pels agents de canvi. Les ONG’s, les institucions polítiques i socials, l’administració pública, la comunicació i els serveis, en fi, tots els actors implicats en l’atenció a les persones s’hi haurien d’implicar per convicció. Universal en aquest sentit de transversalitat. Les necessitem a la vida familiar, a l’ensenyament, també a la feina, és clar, però no de manera singular per mor de la seva eficàcia productiva sinó com un element més d’aquesta universalitat. El contrari, seria com prohibir que al recinte de l’empresa on treballem no hi portem telèfon o que aquest no tingui càmera.

És veritat que per segons quins processos encara no s’han dissenyat les aplicacions adequades. Però, una altra vegada, l’estat actual no és l’estat desitjat.
Les botigues amb gestió computeritzada van millor que les botigues de caixa registradora. Un dia van començar a canviar. El paleta que pogués consultar els planells a peu d’obra en una pantalla clicable on pogués tenir desats els seus enllaços clau per altres consultes, a més de tenir videoconferència amb l’arquitecte, potser no hi veuria cap pega (a condició que l’arquitecte hi anés menys) i no hi hauria d’haver cap pega si aprofités la pantalla clicable per altres activitats, mentre l’obra s’acabés en el temps acordat. Em podria entretenir amb desenes d’exemples com aquest i tothom en podria inventar molts més amb el treball per objectius en forma de projectes d’equip com a referència.

Si haguéssim d’acceptar que aquestes eines no són universals, també, és clar, tocaria oposar-s’hi. Però no caldrà perquè fins i tot aquest punt, un dia, no es discutirà més.

Val la pena

En resum, les eines 2.0 ens interessen perquè ens fan més persones, ens doten de més llibertat, ens ajuden en una rebel·lió vital, ens posen en contacte amb altres persones de moltes menes diferents molt més enllà de les restriccions del lloc i i el temps de treball i són de caràcter universal. És per això que val la pena fer-ne gairebé una causa.

La força de l'optimisme (o la cuina de la innovació)

Més raons per innovar

Hi ha moltes raons per innovar al sector de la comunicació. Avui n'he sentides unes quantes en una presentació del navarrès Alfonso Sánchez Tabernero, de la UN.

- L'allau d'informació disponible permet un accés molt obert i alhora fa més necessària l'elaboració de continguts.
- És un sector on el canvi és accelerat i innovar s'ha convertit en una condició de supervivència.
- Competir només per l'audiència no serà suficient, caldrà ser rellevant i aquesta batalla es guanya a la pantalla del televisor però també més enllà d'aquest aparell.

Optimistes? Feliços!

De manera justa, a la proclamació de la necessitat l'ha seguida l'acceptació de les dificultats. N'ha esmentat de moltes menes però m'he quedat amb aquestes:

- El risc que les estructures ("necessàries, és clar", ha dit) provoquin paràlisi
- La por al risc i la comoditat
- El cinisme
- El pessimisme

M'ha agradat molt la seva claredat en aquest punt. No tenia pietat: els pessimistes no fan res perquè passi res perquè no val la pena fer res si res no ha de canviar. I com que no fan res veuen confirmats els seus designis.

No ho he sentit avui però hi afegiré que els pessimistes són més desgraciats, menys feliços. Hi pot haver raons pel pessimisme de llarg recorregut, sobre la condició humana, la supervivència de l'espècie o qui sap què. Però per viure cada dia i fer coses el pessimisme és destructiu fins i tot pels pessimistes. Perquè els força a convertir en realitat els malsons.

En canvi, la força de l'optimisme pot transformar les coses, encara que sigui només una mica i no sempre. Això no val només a la feina, és una manera d'entendre la vida. L'optimisme és part essencial del canvi. Un apunt personal: tendeixo a considerar optimistes la majoria de persones que afavoreixen canvis i em costa no imaginar menys feliços els immobilistes que arreu s'esforcen per aturar en comptes d'impulsar.

La recepta

A la tercera part, ens ha demostrat que els mitjans de comunicació clàssics no han destacat pel seu caràcter innovador. Però, optimista, ha aportat algunes propostes per afavorir la innovació:

- Explicar que cal innovar i per què (no ho ha dit així, però entenc que es refereix a una acció evangelitzadora)
- Elaborar anàlisis internes i externes per adonar-se de quines són les possibilitats certes d'innovació
- Detectar les persones favorables a la innovació
- Aconseguir resultats
- Augmentar la base que fa possible l'acció
- Arrelar l'enfocament innovador

Segur que hi ha altres receptes, però aquesta sembla realista i se l'han escoltada amb interès un centenar de professionals de la comunicació. Això sol convida a un optimisme prou fonamentat.

He trobat molt discutible, per aportar una crítica, l'elecció de l'última imatge, encara que entenc l'aire provocador que hi volia donar. Però estic segur que hauria pogut trobar una idea més encertada per establir un contrast potent entre el control de les idees i la cultura innovadora que un mapa de Corea del Nord i Corea del Sud. Què hi farem.

Convocats per una llista

Sánchez Tabernero és un expert en innovació als mitjans de comunicació. La seva conferència a l'auditori de Televisió de Catalunya, adreçada a la gent que treballa a la CCRTV (molt aviat CCMA) prova que hi ha ganes d'entendre, d'aprendre i de saber.

M'he decidit a parlar-ne perquè aquesta sessió formava part d'una activitat impulsada des de la direcció d'Innovació (que ostenta Josep M. Ferrer Arpí) que val la pena de comentar. Els últims mesos, el mateix auditori s'ha omplert de gom a gom per escoltar altres oradors. En destaco la intervenció d'Alfons Cornella, d'Infonomia, perquè va posar el llistó molt amunt.

La decisió d'organitzar aquests cicles és una demostració de vitalitat i d'atenció a l'entorn. No és la primera experiència d'aquesta mena. Tinc entès que el Consell Directiu de TVC ha fet sessions amb altres persones que podien aportar una visió del que passa al nostre entorn. No fa gaire, en un departament de TVC van comptar amb un guru de la comunicació (un dels assistents ho va reflectir al seu bloc).

La diferència, si de cas, és que aquestes sessions són més obertes i es convoquen a través d'una llista de distribució de cert èxit anomenada 'Club Innova' (en parlava aquí). Potser és que, d'una manera o altra, la recepta que ens han donat ja és a la cuina.

Paràbola de la màquina d'escriure

Quan tenia una mica més de vint anys vaig entrar a treballar en un diari on els articles s'escrivien amb màquina d'escriure. La redacció n'estava plena.

Uns quants anys després, vaig treballar en un altre diari i tots escrivíem amb ordinadors.

Una altra manera d'escriure

El periodisme consistia més o menys en la mateixa feina. Però pel camí havíem après una altra manera de redactar. Per dir-ho curt, es tractava d'aprofitar les possibilitats de tallar i enganxar. Això ens permetia atacar l'estructura del text amb més llibertat. En comptes de fer molts esborranys a mà i passar una versió aprovada a mecanoscrit, un sol document era objecte de tantes variacions com calgués fins arribar a una versió que es publicava. Es podria dir que per fi era fàcil actuar davant d'un text com es recomanava que s'afrontés aquesta pràctica, és a dir, com un exercici de reescriptura i modificacions diverses (això explicava Daniel Cassany en un llibre que encara val la pena de llegir).

L'eina, per tant, havia modificat la manera de treballar. Però no en variava l'essència. De la mateixa manera que la màquina d'escriure havia actuat en contrast amb el manuscrit.

La meva lettera 32

Cadascú, segons la seva edat, pot explicar aquesta història a la seva manera. En el meu cas, he de dir que els pares em van regalar una Olivetti lettera 32 quan tenia catorze anys. L'emoció va ser formidable. Però la vaig abandonar així que vaig aconseguir un processador de textos, un PCW d'Amstrad. Un artefacte senzill de fer anar pels qui no sabíem res d'informàtica. Em va semblar lluminós (encara que la pantalla era negra i els textos verds). Per fi podia escriure sense preocupar-me de les dificultats que l'eina anterior comportava.

La clau és el canvi

Deu haver-hi experts que han estudiat l'impacte de la màquina d'escriure a l'empresa, de la mateixa manera que ara n'hi ha molts que volen analitzar les transformacions que les eines 2.0 poden aportar a la producció de béns i serveis. És un afany respectable i propi dels acadèmics. Però no és el meu enfocament.

El que m'interessa és que el PCW va canviar la manera com treballava i que després els altres ordinadors que he tingut m'han permès avançar encara més (les presentacions van substituir les transparències, etc.). I les eines de què ara podem disposar poden fer la feina encara més profitosa. Aquesta és la clau.

No ens podem despistar. Que els acadèmics facin els seus estudis. Però només ells. No ens hi podem posar tots. Seria vanitós i inútil que la majoria de blocs parlessin només de blocs. Seria una llàstima que els evangelitzadors del canvi es quedessin atrapats per la lluminositat de l'eina com una papallona nocturna que giravolta a prop d'una bombeta. Hauria sigut neci que tots els textos escrits amb màquina d'escriure fossin sobre la màquina d'escriure, sobre el teclat i els seus efectes en l'escriptura. De fet, el que hi pugui haver escrit (teclejat) sobre aquesta qüestió és molt menys important que tots els documents que s'han escrit sobre altres coses: novel·les, notícies, lleis...

Que hi hagi algú que ho observi com un ecosistema o com un cos humà (en parla amb claredat, com sempre, en Genís Roca) no em sembla gaire rellevant. És d'interès, ho he d'admetre. Però no del meu. M'apassiona molt més descobrir com podem aconseguir que aquestes eines s'escampin. Igual com aleshores vaig actuar com evangelitzador de l'Amstrad, i clavava la pallissa a tothom que es deixava, ara m'apassiona aprendre les capacitats de les eines bàsiques de l'empresa 2.0 i compartir el que aprenc. N'hi ha almenys tres de centrals.

Eines del canvi

La sindicació (RSS) permet rebre el que vols sense haver-ho d'anar a buscar. Això canvia l'accés a l'allau d'informació disponible.

Els wikis (o les aplicacions d'escriptura compartida com Google Docs) permeten participar en grup en l'elaboració de textos.

I el social bookmarking (que és el que em sembla més radical pel que significa) permet compartir la informació que acumules i endreces amb etiquetes de sentit personal.

Que les empreses entenguin que fer servir aquestes eines millora la capacitat d'accedir a la informació i de distribuir-la és tan elemental com ho va ser la introducció dels processadors de textos. Més enllà del que diguin els estudiosos sobre l'efecte que això tingui. Oposar-hi resistència seria tan ridícul com si les redaccions dels diaris haguessin insistit a mantenir les màquines d'escriure. Oi que seria ridícul? No sé quina forma té aquest canvi però estic segur que és important que es produeixi.

Oposició cínica

I hi ha encara moltes resistències. D'això també en tenim proves. Resulta un símptoma rotund que bona part d'aquesta resistència provingui de professionals de la informació. Gabriel Jaraba explica amb contundència el per què d'aquesta oposició al canvi de paradigma i esmenta el cinisme defensiu com una causa clara.

He dit que el social bookmarking és el més destacat pel que representa i això no té a veure amb cap eina sinó amb una actitud. Quan a més de produir béns i serveis ens adonem que això pot implicar en molts casos una oportunitat per aprendre actuem sobre la nostra condició de persones. Quan entenem que hi ha un pas més, que la clau rau a aprendre i compartir, a més de béns i serveis produïm coneixement. Sense gaires sofisticacions, d'una forma tan simple com radical.

Univers únic i en expansió

Jo exposo els meus enllaços i tu exposes els teus. Així de simple i així de revolucionari. La informació no dóna poder, compartir-la és el que et posa en contacte amb els altres i aquesta xarxa és la que és poderosa. Aquesta és la clau del canvi.

Hi ha diverses opcions però cada vegada trobo més persones que escullen la mateixa. Té molt de sentit. Si es tracta de compartir, anirà millor compartir amb molta gent. Com més persones hi hagi serà millor per tots. Apostar per un sol indret em sembla una necessitat i no un caprici. Per això evangelitzo. Com més siguem millor anirà.

Però això em sembla provisional. És una necessitat en una etapa expansiva. Quan per fi hi hagi massa crítica caldrà que aquest lloc únic exploti (i això passarà, és un pronòstic fàcil). Ara hem de crear un univers molt gran i després ja es formaran les galàxies que calgui. Encara que potser no caldrà si les etiquetes són capaces d'actuar com a sistemes propis.

Senzillesa = potència de penetració

Fins aquí no dec haver dit res que no sigui ara mateix un lloc comú entre blocaires i altres evangelitzadors. Però hi he volgut insistir perquè fa uns quants dies que dono voltes a un post de Genís Roca i perquè em sembla que aquesta és la missió que accepto amb més ganes. No pretenc fer un dibuix d'aquest canvi ni sorprendre ningú amb una anàlisi singular. M'esforço per convèncer que aquest canvi val la pena, que és beneficiós i que no modifica més o menys la nostra manera de treballar, fa molt més que això: ens permet pensar i actuar d'una altra manera, ens ajuda a ser col·laboratius i fa gairebé impossible la tirania de l'opacitat.

El mèrit del PCW era la seva senzillesa. Per conduir un cotxe no em cal saber de mecànica. Per conduir un PCW no calia ser informàtic. Per canviar l'empresa no fa falta ser enginyer ni el millor alumne d'una escola de negocis.

M'estimava la meva lettera 32. Però no vaig dubtar a canviar-la. Perquè el benefici del canvi era indubtable. Aconseguir aquesta potència de penetració em sembla un repte formidable. Molt més encara si s'han de vèncer oposicions cíniques.

Annex

Ja ho he dit. M'interessen els textos que es van escriure i els avantatges que va provocar més que la màquina. Però, pels aficionats, aquí es pot recordar una història visual de la màquina d'escriure i, pels nostàlgics, aquí es pot reproduir l'efecte de màquina d'escriure a la pantalla (pels colors em fa pensar més aviat en el PCW).

Confluència d'informatius: els bascos ja hi són

A la CCRTV es prepara la confluència dels serveis informatius, que ara mateix estan organitzats en funció de l'electrodomèstic que l'usuari fa servir (ràdio, televisió, ordinador). Jaume Masdeu, que n'és el màxim responsable, va acceptar de contestar algunes preguntes sobre el projecte.

Doncs bé, ja disposem d'un model previ en l'àmbit espanyol que funciona des d'avui. Els bascos, que es van anticipar a la CCRTV en l'aplicació del model europeu de qualitat EFQM, estrenen ara uns serveis que ja han fet la seva confluència. Una redacció única s'encarrega d'elaborar continguts que es distribueixen per diferents canals.

De moment, el portal d'informatius de la CCRTV manté el nom de 'telenoticies.cat' però ja incorpora programes informatius de ràdio i televisió. Tot és començar.

Els vídeos de les metàfores del coneixement

No fa gaire, vaig referir una aproximació a la gestió del coneixement que observa com la metàfora elegida defineix la perspectiva. Ho havia sentit a la trobada acadèmica que es feia a Barcelona. Aquells dies, David Gurteen va demanar a uns quants assistents que proposessin la seva metàfora i els enregistrava en vídeo. Ara ja se'n poden veure els resultats.

Un exemple; es proposa entendre el coneixement com el vi. El mateix vi, segons la persona i el context, pot canviar de gust. I en excés pot resultar com a mínim incòmode. N'hi ha més.

És a dir barco

He sentit a la ràdio una falca de la campanya que fa El Periódico de la seva promoció de diccionaris. Els publicistes han triat un camí arriscat i pregunten coses com ara: “Com es diu ‘bogavante’ en català?”. Al lloc de ‘bogavante’ poseu-hi ‘llover a cántaros’ i altres expressions. A la falca que he sentit avui, l’exemple era aquest: “Com es diu ‘barco’ en català?”.

És curiós, perquè la primera resposta que se m’acudeix és que, tot sovint, ‘barco’ es pot dir ‘barco’. Fàcil, oi?

El debat sobre el model de la llengua adequat pels mitjans de comunicació massius va tenir el seu punt àlgid a finals dels vuitanta i a principis dels noranta i es va centrar en una falsa alternativa entre un suposat català light i un suposat català heavy. Els termes van fer fortuna i es van publicar molts articles que els feien servir.

Per sort, sembla que hem entrat en una etapa de més normalitat. Però l’elecció d’aquest exemple per la campanya m’ha sorprès.

En primer lloc, perquè la paraula ‘barco’ va ser una de les banderes que es van alçar en aquella batalla de fa quinze anys. Fins i tot, un grup de lingüistes va publicar un llibre que es titulava “El barco fantasma” i que va suscitar una certa polèmica. No sembla gaire sensat reobrir aquell debat.

També m’ha sorprès perquè la campanya és d’un diari que basa el seu èxit (el 40% de les vendes corresponen a l’edició catalana) en un català correcte però de registre periodístic i, per tant, més light que heavy, si haguéssim de simplificar-ho. El seu màxim responsable és Ricard Fité, un amic amb qui he treballat ja fa anys, i un dels autors d’aquell ‘barco fantasma’.

M’he decidit a consultar el terme ‘barco’ a l’ésadir, un servei lingüístic de consulta oberta. Es basa en l’experiència diària dels lingüistes de Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio i representa, per tant, una acció de servei públic per part de la CCRTV.

No fa gaire, l’Oriol Camps, que n’és el director, m’explicava que el portal té un èxit considerable. El maig va arribar a gairebé 23.000 visites i té una mitjana de quinze mil visites mensuals. Creix un 50% respecte de l’any passat i el temps de visita s’amplia cap als vuit minuts. Això vol dir que a més de les persones que volen saber què és l'ésadir també hi molts visitants que busquen solucions clares a les seves consultes concretes.

Camps també firmava “El barco fantasma” i això donava més interès a la meva cerca. El resultat és que ‘barco’ sí que apareix a l'ésadir. Es deixa clar que el terme no s’ha recollit al DIEC però, dit això, ells l’han entrat i donen moltes opcions per enriquir vocabulari.

Tot això mentre el corrector del Blogger em marca 'barco' amb un vermell estrident. Quina broma. Segur que al publicista enginyós que ha fet la campanya no se li han passat pel cap tots els records que la paraula ‘barco’ porta a bord.

Els teus enllaços i els meus

Aquest vídeo i uns quants de semblants fa uns mesos que circulen i no són cap novetat pels "experts". Però si algú ha vist en aquest bloc un espai de contribució ara toca demostrar-ho. A la meva feina, impulso un projecte de gestió del coneixement. I hem d'evangelitzar sobre les possibilitats de les eines més aptes. L'empresa 2.0 és un concepte que m'interessa molt més que el seu nom.

Es tracta d'aprendre i compartir. Buscar, descobrir i compartir. En això consisteix el que es coneix com a social bookmarking. Lee LeFever ha aconseguit explicar de què es tracta això amb un vídeo senzill i fàcil de difondre. Estic rumiant la possibilitat de fer servir en algunes sessions professionals els vídeos que des de CommonCraft ha posat a disposició de tothom.

Cada vegada que vull explicar a algú que val la pena activar un compte a mydelicious miro de sortir-me'n millor però amb aquest vídeo tinc més confiança.

No ens enganyem. En una xarxa el "jo" es converteix en "nosaltres" però continua sent un "jo"... molt necessitat dels altres. I el meu jo em fa veure que per aprofitar el social bookmarking necessito que més i més gent del meu entorn hi entri.

Cada vegada que trobo algú interessant li pregunto si em vol dir el seu 'delicious'. És la meva manera de dir-li que és una persona que m'interessa. I a canvi oferim els nostres enllaços.

Per exemple: he "descobert" Jordi Adell, de Castelló, a partir de les cerques sobre LeFever. I ara m'agradaria veure els seus enllaços.

Però això em passa amb moltes persones. Per això evangelitzo. Perquè necessito el que ells saben. I a canvi només puc oferir el poc que tinc.

La col·lecció de vídeos LeFever inclou explicacions clares sobre RSS, xarxes socials i wikis.

Què es diu pels carrers

Vaig acabar el llibre Planeta Web 2.0, ahir al vespre, amb la sensació que hi hauré de tornar més cops, per consultar bibliografia, per seguir uns quants dels enllaços que ofereixen. La manera com Cristóbal Cobo i Hugo Pardo exposen la seva visió sobre aquest pas endavant de la xarxa fa que tot sigui comprensible i ben argumentat. M’ha semblat un bon complement a l’altra lectura recent d'introducció a aquests conceptes: Web 2.0 de Antonio Fumero i Genís Roca.

El primer capítol del llibre de Cobo i Pardo posa el focus en les opinions col•lectives i en aquesta idea per enllaçar empreses i clients: el crowdsourcing.

Escoltar què diu le gent es pot fer de moltes maneres. A Barcelona hi ha un exemple que vull destacar. L’Enric Gomà ja fa vuit anys que recull els comentaris que els seus ‘agents’ escolten al carrer, al metro, a on sigui i arreu del món.

Compta amb més de 300 informants que li envien el que han sentit i ell envia, cada dia, un o dos comentaris escollits per correu electrònic als subscriptors del servei "Alcarrer". Una selecció de tot el material que ha acumulat ja ha aparegut en dos volums a Ara llibres, l’últim fa pocs mesos. Acompanyo aquest post amb la coberta del llibre i qui vulgui conèixer més bé l'Enric i el seu projecte, el pot veure en aquest vídeo.

El mateix Enric m’explica que als Estats Units s'ha editat un llibre semblant, Overheard in New York. M'assegura que van començar més tard que el seu grup.

Potser a algú li interessa saber què es diu pels carrers. Pot tenir utilitats de negoci o resultar només un entreteniment. Em sembla una idea que val la pena i no s'hauria d'oblidar el fet que l'Enric Gomà ja tingui més de 300 persones que l'ajuden. Qui més té una xarxa com aquesta?

L’única pega que sempre hi he trobat és que l’Enric encara faci servir el correu electrònic. Un projecte com el seu “Alcarrer” demana un bloc amb urgència.

Quan hi ha massa distància

Segona jornada a la ECKM. M’he perdut una convocatòria de David Gurteen, que recull metàfores sobre la gestió del coneixement. A canvi, he escoltat com Agustí Canals, de la UOC, presentava una recerca que encara continua sobre l'alta direcció de les empreses espanyoles. Els resultats preliminars, amb una vuitantena de respostes, indiquen que a la majoria de les empreses la direcció general coneix la rellevància de la gestió del coneixement, amb clara distinció entre el coneixement no competitiu (perquè esdevé un estàndard) i l'específic de la seva empresa o també entre el coneixement explícit i el tàcit. Però això no concorda amb l’aplicació de mesures, que són insuficients i no prou efectives. Per tant, hi ha massa distància entre el que se sap que caldria fer i el que al final és possible de fer. Caldrà estar atents als resultats finals perquè avaluen què passa a l'empresa de debò, sense especulació.

Jan Annerstedt, de la Copenhagen Business School, ha exposat en la sessió que obria el matí la convicció que les ciutats del coneixement són possibles si es crea un entorn físic, corporatiu i personal. Ha fet múltiples referencies a Barcelona i a l’àrea del 22@.

Pocs minuts després que Annerstedt ho pintés de colors, he parlat amb Toni Bejar, el cap de la biblioteca de l’EUETB, que em confirmava amb il•lusió el trasllat previst al Forum. Però li sembla que triguen massa. Potser és un altre cas de distància excessiva.

De contrapunt positiu, una altra acció empresa al departament de Justícia: el blog que hi manté Jordi Graells es referia a la mateixa conferència. Hi han posat fotos.

Les metàfores del coneixement a la 8a ECKM (Barcelona)

He assistit a la primera jornada de la 8th European Conference on Knowledge Management, que té lloc a l’Escola Industrial de Barcelona. Una trobada una mica massa acadèmica per professionals i, em pregunto, potser també massa poc professional pels acadèmics? M’ha semblat observar una certa distància entre els principals papers que es presenten a l’encontre i els debats més recents sobre la noció d’empresa 2.0. Una prova d’això és que la intervenció del professor i consultor Kevin Johnston sobre folksonomies ha tingut un caràcter introductori, encara que ha sigut d’interès i ha citat bibliografia que hauré d’observar amb més deteniment.

Aigua, recurs, actiu...

M’ha interessat l’arrencada del dia amb el professor Daniel Andriessen, de la universitat Inholland sobre les metàfores que emprem per referir-nos al coneixement i de quina manera aquesta elecció caracteritza les accions. Es pot ampliar la qüestió llegint la presentació que en va fer a Cambridge el 2005. En síntesi, ha observat com el coneixement ha sigut vist de formes diverses.

El coneixement vist com una substància (des d’una llavor fins a l’aigua i vet aquí que algú pensa de seguida en la construcció de canals, fonts, canonades i aixetes). Si és vist com a objecte, hi ha la convicció que es pot manipular, moure, acumular. Si és percebut com un recurs, de seguida es busquen les fonts, es pensa a emmagatzemar i a distribuir.

Materialisme occidental i espiritualisme oriental

Un altre fenomen que ha detectat té a veure amb les perspectives. Segons la seva recerca, a la literatura occidental sobre la matèria hi ha un predomini indiscutible de les metàfores que tracten el coneixement com alguna cosa física. Mentre que en la literatura japonesa, el percentatge més gran se l’enduen els termes que remeten a pensaments i sentiments.

Se m’acudeixen altres metàfores arriscades. La llum faria actuar algun responsable de RRHH a la captura de cables i bombetes metafòriques i l’aire potser els donaria la idea d’aplicar màscares d’oxigen.

Una altra metàfora

En canvi, potser serviria la metàfora de l’ànima. Des d’aquesta metàfora, no es tracta de tenir més o menys instruments sinó d’actuar sobre les persones.

En l’ànima s’hi ha de creure i qui vol creients no pot imposar procediments. Només es pot evangelitzar. No sobre les eines sinó sobre els beneficis de les noves actituds.
Això ens acosta a l’enfocament oriental i em sembla interessant, perquè recull a la vegada una tradició instal•lada també a l’occident. És universal.

Algunes qualitats d’aquesta metàfora podrien ser:

- L`ànima no es pot entendre deslligada de les persones
- L’ànima té vida més enllà de les persones (de la seva relació amb l’empresa)
- La seva existència es basa en creences i no necessita proves sinó recompenses

La idea clau és que les persones no ens involucrem en la producció de béns i serveis només per aconseguir un salari (o aquest és el desig) sinó per obtenir una experiència personal que ens gratifiqui. I no hi ha cap millor recompensa que aprendre i compartir. La gestió del coneixement té més a veure amb aquesta actitud i la capacitat que aquesta ànima formi part de la cultura d’una empresa que no amb el nombre d’eines disponibles, sense que vulgui dir que no necessitem instruments. És clar que sí. I n’hi ha de nous que són extraordinaris. Però no ho són per ells mateixos sinó perquè ens ofereixen aquesta possibilitat.

Confluència d'informatius a la CCRTV: preguntes a Jaume Masdeu

El Director General de la CCRTV va informar ahir el Consell d’Administració de les mesures que s’emprenen per fer avançar el pla de confluència dels serveis informatius, tal com refereixen avui alguns diaris i com s’exposava en aquesta nota de premsa.

L’autor del projecte és el director corporatiu de Canals Informatius, Jaume Masdeu, que ho pot explicar de primera mà. Per això li he fet algunes preguntes que ha acceptat de contestar per aquest bloc.

P. Els darrers mesos has estudiat i analitzat la confluència de mitjans a diverses empreses. Quina t'ha impressionat més i per què?

R. Dos models m'han interessat molt. La BBC i el grup Media General Communications de Tampa (Florida). La BBC gairebé sempre és un model per als mitjans públics, i en aquest cas també. Porten anys treballant-hi. Primer dissenyant el futur, i enfocant tot el grup cap a una nova realitat: el diàleg amb les audiències al centre de la seva estratègia. No parlem de "tot per l'audiència", ni d'"oferir allò que la gent vol", però sí de saber-ho i dialogar-hi. I a partir d'aquí, estan en un procés de confluència de les redaccions en període d'aplicació.

El cas de Tampa és el model emblemàtic dels processos de confluència/convergència. Són 3 mitjans del mateix grup (Tampa tribune, WFLA, i tbo.com), un diari, una televisió i una web, que fins fa 5 anys es feien la competència i ara són els pioners en el terreny de la cooperació entre redaccions.

P. I quina és la que et sembla que és més referent per la CCRTV ?

R. A nivell d'estructura de grup audiovisual la BBC. BBC i CCRTV ens movem en contextos similars: grups públics amb voluntat de servei públic, amb una reputació a conservar però alhora pressionats per aconseguir una gestió més eficient, que afronten un clima general de qüestionament del servei públic. En aquest sentit l'objectiu final és comú, cada grup ha de triar els camins i els temps per arribar-hi.

Però també són molt interessants les mecàniques de funcionament que han establert el grup de Tampa, basades en un diàleg continu entre les 3 redaccions, i amb autonomia de decisió de cada mitjà. Se sintetitza en una frase: la cooperació entre plataformes s'espera, no s'imposa.

P. A la nota llegim que "caldrà una revisió estructural de la CCRTV per configurar-la, cada vegada més per continguts temàtics, i no per plataformes d’emissió". Quin et sembla que ha de ser l'abast d'aquesta idea?

R. Ens va impressionar l'estructura de la televisió pública finlandesa, YLE, ja totalment estructurada per continguts. Aquest és clarament un model de futur. No té sentit que mantinguem en el procés de producció unes fronteres que l'usuari/lector/espectador/oient ja ha esborrat. Sabem què volem, ara hem de continuar dissenyant com anar-hi.

P. La nota interna finalitza dient que “el procés que s’engega serà pausat i progressiu (...) però ha d’anar avançant per fases de manera immediata i irreversible”. Fa l'efecte que hi ha dues actituds. I que es tria la del mig. Ni blanc ni negre ni or ni plata ni mongeta ni cigró. Va, digues què en penses...

R. Que la CCRTV és un transatlàntic de la comunicació audiovisual, i que quan ha de virar ho ha de fer amb fermesa, però suaument.

Jaume Masdeu no vol fer pública encara la marca única que es farà visible al portal de notícies però des d’aquí aposto perquè sigui una de sola i que tothom vinculi a la informació continuada. Una marca que expressi que hi ha accés de 24 hores al dia per 3 canals: televisió, ràdio i internet.

Si algú té interès a seguir els enllaços de Jaume Masdeu o d’aportar-n’hi, el troba a mydelicious com a deumas. Ha acceptat de gust que ho esmenti: “La transparència és clau”, assegura.

Val la pena mirar-se l'organigrama de la BBC (sembla un mandala, em va dir una vegada Oleguer Sarsanedas emocionat) i el model de confluència de Tampa.

Mentre comento una notícia d'ahir, avui s'ha conegut un canvi dins l'equip directiu. Però aquest bloc no es dedica al safareig. Ho esmento només perquè em costava acabar el post sense recollir l'última actualització.

Blocs a la televisió pública

La 2 ha obert no fa gaire un bloc (a més d’altres serveis que permeten enviar-hi vídeos i notícies). Caldrà veure com progressa però de moment la novetat contrasta amb el Canal 33, que va tancar el seu bloc fa uns mesos i que aleshores era l'únic d'una cadena on es parlava de programació.

En vaig parlar al primer post i ho hauré de fer més cops, perquè l’eina del bloc corporatiu a poc a poc va adquirint cert relleu en la televisió pública, on es fa evident que s’han de trobar altres maneres, més enllà de la mateixa pantalla, de comunicar-se amb els ciutadans.

Actualització (9 novembre 2007): L'enllaç al bloc esmentat ja no funciona. El mantinc per no desvirturar el text tal com es va escriure però me n'adono avui, mentre redacto un altre post sobre aquest canal. Potser el bloc ha desaparegut conjuntament amb la secció que per fi ha donat lloc a un altre programa. També he de puntualitzar que es va presentar com a bloc de la cadena (això era en part novedós) però que actuava més com a secció (i això ja no és tan novedós).

La televisió no s'acaba però canvia

L'exageració

Ja hi tornem a ser. Alguns mitjans disfruten amb l'exageració. Vint Cerf ha dit en una conferència a Edimburg que la televisió ja no serà com era abans. A The Guardian recollien la seva predicció: la televisió ja no serà com fins ara. Però potser això no ven prou, de manera que es modifica el sentit de les seves paraules i es proclama als quatre vents que la televisió gairebé no existeix. Alguns diuen que el final és a prop i altres donen per fet que ja s'ha acabat.

Va passar el mateix el mes de gener, amb una intervenció de Bill Gates on pronosticava canvis molt importants i basava la seva predicció en el fet que a Youtube no hi ha publicitat. Veurem si l’anunci d’una estratègia diferent fa que els usuaris s’hi repensin.

Em sembla que el més destacat del que ha dit Cerf és la constatació que un percentatge molt elevat de continguts televisius són enregistrats. Per tant, podrem triar quan i com els volem veure.

Un repte pels programadors

Amb els PVR i amb altres aparells que aviat podrem comprar, i amb altres modalitats que ja estan disponibles, el que canvia de pressa és la programació televisiva.

Els titulars d'estil apocalíptic no informen i només creen anticossos. La tele no s'acaba. Però canvia molt i de pressa. I hi haurà un tomb radical a la feina de programar (he treballat en un equip de programació els últims quatre anys, primer al canal 33, després a TV3 i finalment al 33, al K3 i als canals digitals de TVC).

Oportunitats de la tv sincrònica

Però a la televisió en directe (la televisió sincrònica) li queden força oportunitats. N'apunto unes quantes:

- Esdeveniments esportius d'abast mundial (JJOO, Campionats Mundials diversos, altres) sempre que el país hi participi i arribi a fases finals (un Tour sense espanyols que hi brillin, o una F1 sense Alonso, no serien competitius a Espanya)
- Esdeveniments esportius d'abast local (la Lliga de futbol espanyola és un èxit tan important que ha provocat un enfrontament entre diversos titulars dels drets)
- Esdeveniments no esportius que podem considerar d'entreteniment en un sentit televisiu i que passen quan passen, ho veus o no ho veus, ho vius o no ho vius (bodes reials, coronacions, enterraments papals...)
- Esdeveniments d'abast global de caràcter informatiu (guerres, invasions, catàstrofes naturals). Els caps d'audiències saben què passa quan hi ha un huracà, un terratrèmol o un atemptat i els canals de 24 hores tenen aquí una oportunitat per deixar de repetir notícies que ja sabem.
- Esdeveniments d'abast local de caràcter informatiu (presa de possessió d'un alt càrrec, una nevada, com saben els homes del temps de TVC, i altres notícies de relleu o actes molt singulars d’abast local, com va passar amb l’últim concert de Lluís Llach).

Per tant, les cadenes depenen de l’atzar de la naturalesa, del terrorisme o de decisions bèl•liques (poden fins i tot implicar-se en aquestes decisions). I depenen també de la seva capacitat per adquirir drets d’esdeveniments aliens.

A les cadenes que no són d'abast global els queda el recurs d’organitzar actes singulars. Han de fabricar situacions que valgui la pena veure en directe si pretenen mantenir l’esperança de la televisió sincrònica. Les campanades de TV3 a la Torre Agbar, amb la iniciativa de Francesc Fàbregas, són una prova d’aquest afany. Però caldrà esmolar la imaginació per anar més enllà d’aquesta data i de les gales vinculades a les telenovel•les d’èxit.

La televisió que no calgui veure en directe la veurem d’una altra manera. Com s’apunta en un vídeo que ensenyava fa uns dies, voldrem veure el que ens vingui de gust, quan ens vingui de gust i des d’on ens vingui de gust. No és una amenaça a les teles sinó un repte gegantí pels programadors.

Sense xarxa no treballen

Explicava fa poc que l'empresa on treballo permet la gestió del correu des de fora de l'oficina. Aquesta pràctica s'estendrà a la majoria d'organitzacions i té a veure amb el trencament del vell esquema que dividia la jornada. Si més no en determinades feines, el lloc de treball és cada vegada menys rellevant i el que compta és la capacitat d'establir xarxes i la possibilitat d'accedir als materials d'interès.

Pels nadius digitals això no és gens estrany. Forma part de la seva manera de veure el món. Encara més: si no hi ha opcions d'estar connectats, no els interessa la feina. Això és el que la bibliotecària Gamoia comentava no fa gaire en un post del seu bloc.

Pels que encara tinguin dubtes sobre aquests canvis en l'estil de vida, anoto:

Article de Marc Prensky on exposa el concepte de nadius digitals (2001).
Article divulgador de Francis Pisani sobre la mateixa noció (2005).
El bloc de Genís Roca, que tracta aquesta qüestió sovint i amb molta precisió.

Utilitats de l'empresa 2.0

Acabo de llegir el document Empresa 2.0, una moda passatgera o el futur? que ha publicat la consultora KPMG, d’abast internacional. El mateix títol ha provocat algunes crítiques, que troben innecessària la disjuntiva.

Pels que sempre van més endavant que ningú, aquest paper redactat per Gary Matuszak pot tenir un interès escàs. Però pels que mirem d’impulsar projectes de Gestió del Coneixement en organitzacions grans, i no sempre prou àgils, entendre totes les possibilitats que les eines 2.0 poden aportar és d’una importància fonamental. Siguem sincers: a moltes empreses del nostre país, el sol fet de pensar en l'ús d'aquestes eines (només pensar-hi) ja és un pas significatiu.

Com diu aquest informe, “compartir i gestionar el coneixement és un dels usos més obvis de les tecnologies 2.0”. Hi llegeixo també que la majoria del coneixement corporatiu es comparteix avui a través del correu electrònic (en parlava ahir) i de les intranets. L’e-correu és bilateral i seqüencial i les intranets solen dependre d’equips reduïts de comunicació interna.

En tot cas, m’interessa seguir aquest debat (hi vaig al•ludir a principis d’agost) i per si a algú més li és d’utilitat diré que al meu Google Reader, dins la carpeta ‘empresa 2.0’, hi consten almenys aquests enllaços: CtrlSpace, CorporatePunk, Fastforward i Enterprise 2.0 Evangelist, de Scott Gavin.

És el mateix que va penjar a slideshare, ja fa quatre mesos, una explicació de la noció d'empresa 2.0 que pot servir per convèncer els ‘sèniors’ i exposar arguments davant dels immobilistes. Encara que ja és 'antiga', la faig visible aquí. No pretenc ser el primer sinó contribuir.

Cinc milions de missatges cada mes

Final de les vacances i tornada al despatx.

La primera tasca obligada és la gestió del correu. L'havia anat fent des de casa i mentre era de viatge, perquè a la CCRTV s'ha habilitat aquesta opció per tots els empleats des del juliol. Però encara quedaven molts correus.

La majoria del que tenia és spam. Me'l trec de sobre amb rapidesa perquè, per sort, se li veu el llautó. (Un dels llocs que utilitzo per evangelitzar contra les falses cadenes i els fraus és rompecadenas)

En tot cas, es fa evident que el correu encara és una eina clau. Malgrat que els nadius digitals, que Genís Roca estudia i presenta molt bé, hagin anat molt més enllà de l'e-correu, persisteix un ús molt estès. Ens hem acostumat al correu electrònic i al telèfon mòbil i sovint oblidem que no fa tants anys que en disposem. Això em fa creure que aviat trobarem natural l'ús d'altres eines que d'entrada potser semblen estranyes, complicades o sense utilitat clara. Pels europeus que tenen entre 9 i 14 anys tot això és part del dia a dia, segons dades de l'Eurobaròmetre que trobo al blog de la Núria Masdéu.

A l'empresa on treballo, el correu electrònic el gestiona l'ASI (Administració de Sistemes d'Informació), que es va crear el 1987 i que dirigeix Joan Bosch. Segons les últimes dades, el nombre d'usuaris supera els 3.000 i es belluguen uns 5 milions de missatges cada mes. Em sembla una quantitat molt rellevant (per establir comparacions hauria de tenir dades d'altres empreses, m'ho poso de deures).

L'ASI utilitza un sistema antispam i antivirus per protegir els usuaris. Per aquest mitjà es filtren més de 170.000 correus cada dia. I tot i així se n'escapen (la prova és el centenar llarg de missatges d'aquest tipus que he esborrat aquest matí).

Segur que no posa en dubte ningú els beneficis que aquesta eina genera. Uns 5 milions de missatges al mes són una prova molt contundent. Això m'anima encara més a impulsar altres instruments.

Serà una plaça gran amb estació de metro

Aquest és l'aspecte que tenia, aquest matí ennuvolat, la zona on hi haurà una plaça força gran, al centre de Badalona. Es coneix com illa de Can Fradera i hi haurà l'estació de metro nova de la L2. Pel que he vist, això hauria de ser possible a finals del 2007. Més endavant també hi connectarà la L1, estesa des de l'estació de Fondo, a Santa Coloma.

És un espai que fa impressió (la fotografia s'ha fet des del carrer Martí Pujol), una vegada s'han acabat d'enderrocar els últims edificis que quedaven en aquest carrer.

De moment, les obres afecten el trànsit i molesten els veïns. És una nosa. Com sempre que hi ha un canvi important, els beneficis no es veuen de forma immediata.

Actualització (27/08/07): Trobo aquesta notícia sobre el nou espai disponible al centre de Badalona.

Nova actualització (28/08/07): Un periodista badaloní proposa al seu bloc que els ciutadans aportin idees sobre l'ús d'aquest espai.

Estiu a la xarxa amb Steely Dan

Les vacances emmandreixen i he deixat descansar el bloc. El reprenc ara amb unes anotacions breus, poc novedoses però amb exemples reals i gens sofisticats. Coses que he fet amb la xarxa.

Comprar els bitllets d'avió i reservar l'hotel per un viatge familiar. Un cop de viatge, llegir cada dia la premsa de Barcelona (en un ordinador gratuït a recepció de l'hotel on érem). Un dels fills seguia els gols de la gira asiàtica del Barça a través del youtube. Des que hem tornat encara no hem comprat cap dia el diari. Cada matí fem una ullada a la premsa digital.

Un dels meus germans fa la volta al món amb la seva família. Sabem què fan perquè escriuen un bloc de viatge i en tenen un altre a El Periódico. Fa setmanes que han marxat i no ens hem escrit cap correu. Si volem dir alguna cosa afegim un comentari.

He comprovat, sense moure'm de casa, que la bateria del meu telèfon mòbil no és una dels 46 milions de bateries defectuoses que Nokia haurà de canviar.

Tot això no és res. Hi ha milions de persones que multiplicarien aquests exemples per cinc o per deu. I gairebé no he anotat cap ús de debò 2.0. M'he limitat a esquivar l'agència de viatges, el quiosc, una 'botiga Nokia'. I puc saber què fan els meus parents viatgers.

Els meus exemples tenen una sola virtut: són de veritat, són part de la vida real d'una família uns dies d'agost.

Si semblen encara exemples insuficients n'hi hauré d'afegir un de més rotund. Ahir a la nit ensenyava a un fill (l'altre preferia mantenir una conversa al messenger) una mostra dels anys setanta.

Reprenc el bloc perquè aquest matí he llegit el penúltim post de Genís Roca. M'interessa el que diu de les crítiques a la 2.0. Però no deixo de pensar com el mateix Genís.

El problema no és el canal. La culpa no és del missatger. Ja ho sabem que a internet hi ha informació poc fiable. Igual que a molts llibres, a bastants diaris, a força cadenes de televisió, a moltes emissores de ràdio i també en algunes universitats.

Així que em tregui la mandra de sobre en tornarem a parlar. Aquest debat (o el de la web dels enginyers) són la mena d'assumptes que compten per aquest bloc. Hauré de començar a pensar que les vacances arriben al final.

I si en diem 'xarxa'

A la web 2.0 es parla molt de la web 2.0. És el que es veu als núvols d'etiquetes dels llistats de preferits que visito. M'he sorprès quan he comprovat que en el meu del.ici.ous aquesta etiqueta és la segona més freqüent, després de 'tool'. Més que una actitud endogàmica sembla un símptoma d'immaduresa i és fàcil de resoldre amb dues claus: que passi el temps i que com més serem millor anirà. A banda que potser hauré de revisar el meu etiquetatge.

El que m'interessa més de la la web 2.0 no és el que es diu sobre ella mateixa sinó el que hi ha al darrere.

No fa gaires dies en vam parlar amb l'Oriol Lloret. Li deia que des d'una mirada professional em convenia identificar les eines que permetessin afegir valor als projectes que impulso. Em va proposar que anés més enllà d'aquesta mirada utilitarista i que ho veiés com un moviment cultural (vaig al·ludir-hi en el primer post).

El debat de fa uns mesos entre Andrew McAfee i Tom Davenport sobre l'èxit o el fracàs de la noció 'empresa 2.0' pateix d'aquesta perspectiva. La pregunta clau és si les eines web 2.0 tindran més o menys penetració per transformar l'organització de l'empresa.

No ens hauríem de quedar atrapats per l'imant de les noves tecnologies. La màquina d'escriure no va transformar el periodisme però la generació de continguts a l'abast de gairebé tothom sí que ho farà. El que compta no és una eina o una altra sinó la nova manera de pensar. Els sociòlegs s'hi han referit com la societat xarxa.

És un canvi radical però no és màgic ni cal fundar sectes que ho presentin com la llum al final del túnel. És una altra manera de veure'ns a nosaltres i al món.

És per això que sí que ens convé, també, identificar les eines més útils en cada cas. No perquè siguem utilitaristes sinó perquè saber què volem fer servir és el que hem fet sempre.

Per primer cop, compartir amb persones que coneixem perquè ens hem vist i amb persones que coneixem sense haver-nos 'vist' és tan fàcil i tan natural per les generacions recents, com recordava Genís Roca.

El resum més clar que se m'acudeix s'assembla a això: no estic sol al món, hi ha més persones (arreu) amb qui puc compartir interessos (professionals, personals,. familiars...) i aficions (de tota mena) i puc estar en contacte amb aquestes persones per compartir amb elles les meves dades, els meus enllaços, els meus textos i imatges sobre això que ells també els interessa i encara puc anar més enllà i crear xarxes i participar en d'altres, de més o menys abast. I això canvia la meva manera de treballar i de relacionar-me i per tant, és clar, té implicacions en la política, l'empresa, l'economia... i tot.

No hi ha una 'vida 2.0' que atregui curiosos. La vida digital és part de la vida. De la mateixa manera que no diem que hi ha una vida telefònica ni una vida televisiva.

Parlar del món 2.0 és parlar del món i ja està. No cal que anem posant etiquetes: cultura 2.0, amistat 2.0, revolta 2.0... Diria que actuar així és pensar a 'curt termini'. Les eines d'avui són peribles però la noció de xarxa no. Les eines són software però aquesta idea és humana. Sempre hem fet xarxes. Ara les podem fer d'una dimensió universal (arreu) i al mateix temps d'una concentració absoluta (microtemes).

El pitjor del 2.0 és el seu nom. Té molta gràcia i ho explica molt bé però no aproxima la noció a tothom i la potència real vindrà de l'ús massiu.

Potser n'hauríem de dir internet i prou. La web 1.0 només era el pas previ, el primer dia del Gènesi. Els cotxes han canviat molt i en continuem dient cotxes. I si només en diem xarxa?

Així posem l'èmfasi en el canvi de pensament i no en els recursos que ens ho permeten. Pels 'nadius digitals', aquests recursos no són cap sorpresa ni els provoquen reflexions de gurú. Formen part de la vida de cada dia.

Potser tot això ho he escrit perquè no fa tant que m'he capbussat en aquesta piscina i necessito aclarir les idees. O perquè som a l'agost, fa calor i estic de vacances.