29/4/08

Reorientació digital a la CCMA?

La possibilitat que el directiu d’una empresa comenti les instruccions que pugui rebre dels seus comandaments sempre dependrà d’un equilibri raonable entre la vocació comunicativa i el territori de la confidencialitat de qualsevol organització. Em fa l’efecte que, fins ara, he pogut explicar amb naturalitat algunes activitats de l’empresa on treballo que tenien a veure amb el canvi, la innovació, la gestió del coneixement i la comunicació.

Ja fa uns quants dies que es va conèixer la intervenció del president del Consell de Govern de la CCMA, Albert Sáez, a Tribuna Barcelona. Jaume Pérez hi va ser i ho va explicar.

El text es va distribuir per correu electrònic i els que no hi vam anar també hem sabut què hi va dir. Cadascun d’aquests lectors se n’ha pogut fer una opinió. No hi ha previst cap mecanisme intern perquè tots aquests lectors hi puguin dir la seva i, per tant, no em semblaria encertat aprofitar l’avinentesa que escric un bloc per fer-ne una anàlisi ni per emetre’n cap judici.

Però sí que puc i vull transmetre una sensació personal i subratllar el que m’ha interessat més o el que em sembla que té més a veure amb les qüestions que se solen tractar aquí. He volgut esperar que el context permetés una interpretació adequada d’aquest apunt.

Sensació

La sensació és que Sáez s’adreçava a aquesta tribuna després d’escoltar i parlar durant setmanes amb molts professionals de la Corporació. Les músiques que hi sonen poden sintonitzar molt amb opinions i entorns diversos dins de l’organització.

Per subratllar, he tallat i enganxo aquí els fragments que m’han aparegut com una reflexió compartida o un estímul interessant, per raons del tot personals i per tant sense cap més valor.

El canvi

"La digitalització és el primer canvi tecnològic en l’àmbit de la comunicació que empren aquest país en condicions mínimament favorables. Vivim en democràcia i tenim autogovern. Un entorn polític i social que ens ajudarà a entrar amb garanties d’èxit a la nova era digital. Però tenim moltes altres coses que no teníem fa 25 anys quan va començar aquesta aventura. Tenim, per exemple, el talent i el coneixement de les 2700 persones que fan funcionar cada dia els mitjans de la nova Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Necessitem desvetllar el seu entusiasme creant la mateixa complicitat en l’entorn social i polític que van trobar ara fa 25 anys."
La missió

“Aquest horitzó té un objectiu predeterminat: la nostra missió d’acord amb la llei que ens governa és garantir el servei públic audiovisual en l’era digital. Segurament resulta més senzill definir el concepte de servei públic que caracteritzar l’era digital. El concepte de servei públic el defineix la Llei de la Corporació com “la posada a disposició dels ciutadans de Catalunya d’un conjunt de continguts audiovisuals (...) orientats a satisfer les necessitats democràtiques, socials i culturals, a garantir l’accés universal a la informació, la cultura i l’educació, a difondre i promocionar la llengua catalana i a oferir un entreteniment de qualitat”. Uns principis que el mateix Parlament s’ha compromès a concretar en un mandat marc que ha d’establir els objectius pels pròxims sis anys. I tot plegat ens ha de servir per establir amb el govern de Catalunya un nou contracte programa que fixi el marc financer d’aquest encàrrec.”

El projecte

"Haurem de lliurar tres batalles simultànies: la dels continguts generalistes a través de les xarxes de distribució convencionals que perdran pes en el seu conjunt però seguiran sent de referència tant social com publicitària; la dels canals especialitzats i la de les noves plataformes d’accés a la informació, a l’entreteniment i a la cultura.“
Continguts generalistes

"Mantenir tant a la ràdio com a la televisió l’ambició del lideratge sense caure en el tacticisme que ens faci perdre el nostre prestigi social i el nostre equilibri pressupostari.”

Canals especialitzats

"Hem de deixar d’entendre el Canal 33 com un canal complementari en l’escenari generalista i dibuixar-lo com una de les nostres apostes més importants en la captació de nous públics, una mica en la línia que està treballant en els últims anys IcatFM."

"La fragmentació de les audiències no l’entenem com una fatalitat sinó com una oportunitat per enriquir el servei públic que donem als ciutadans."
La xarxa

"Hem de ser a tot arreu perquè els ciutadans de Catalunya puguin trobar-hi la qualitat en la informació i l’entreteniment i la pluralitat en els continguts que han caracteritzat fins ara la nostra missió de servei públic. El descens del consum de la ràdio i la televisió convencional no comporta hores d’ara una disminució del consum total de continguts audiovisuals. Més aviat el contrari. I, per tant, des del servei públic tenim l’obligació de no abandonar els ciutadans allà on estan."

Però no només hem de distribuir els continguts que ja fem a la ràdio i la televisió. Ens hem d’oferir al conjunt de les administracions públiques com a plataforma de servei públic més enllà dels continguts estrictament audiovisuals en combinació amb les necessitats del país en l’educació, la sanitat o la cultura."

El sector

"Aquesta aposta l’hem de fer, com deia, renovant i aprofundint el nostre compromís amb la indústria privada i el nostre paper de pioners en la creació de nous mercats pel consum cultural en llengua catalana. És reconegut per tothom que avui no tindríem la indústria audiovisual que tenim a Catalunya sense el paper de motor dels mitjans de la Corporació. Ni tampoc tindria la dimensió que té el mercat de la comunicació en català sense la nostra aportació al costat de molts altres esforços. Des d’aquest doble punt de vista estem disposats a acompanyar les empreses audiovisuals privades perquè s’aboquin a les noves xarxes de distribució en la mesura que estem disposats a assumir els riscos que només pot assumir el sector públic en qualsevol activitat econòmica."
He cregut que aquest material escrit podia interessar els lectors d'aquest lloc i potser algú vulgui aportar comentaris.

23/4/08

Compartir lectures a la xarxa

Moltes persones compraran avui almenys un llibre. Això no modificarà els índexs de lectura però dóna a aquest dia un aire particular.

El mateix que ha dut a la decisió d'estrenar el lloc 'Què llegeixes?', que es vol fer més popular com a QL?.

Funciona com altres eines similars: hi pots anotar lectures, comentar-les, compartir-les, participar a la comunitat. La diferència és que es tracta d’un servei en català.

I que és una iniciativa pública (amb una participació privada, però desconec el risc assumit).

Això pot significar que hi ha un esperit d’actualitat a l’entorn de la cosa pública o pot voler dir que no hi ha mercat previsible perquè valgui la pena llançar el projecte des del sector privat.

Llocs per compartir

Hi ha eines semblants en castellà i en anglès. Suposo que la idea parteix de la certesa que al marge de quanta gent llegeixi, la gent que llegeix sol tenir ganes de compartir-ho, igual com sol fer la gent que va al cine (o veu pel·lícules) o la gent que escolta música.

Les persones que han entrat a les xarxes socials ja estan habituades a compartir els seus enllaços, els apunts que escriuen, fotos, vídeos... i lectures.

Aplicacions sobre llibres

A Facebook hi ha una llista llarga d’aplicacions amb aquesta finalitat. Des del seu Books fins al I'm reading, passant, entre moltes més, per aquestes possibilitats: iRead, My bookshelf, My Books, Goodreads, Shelfari Books o Visual Bookshelf.

Massa oferta?


Per tant, compartir les lectures és cada vegada més fàcil des de la xarxa. És clar que amb una oferta tan àmplia és difícil triar bé. Se suposa que vols un lloc on trobis el màxim de lectures compartides.

És el mateix que passa amb els agregadors d’enllaços. Si n’hi ha un que té més enllaços serà més útil deixar-hi enllaços (excepte que busquis un lloc especialitzat).

Una comunitat suficient


Una altra solució pot venir per la localització. Potser sí que aquí hi ha un tram de recorregut pel QL?.

Tot dependrà de l’existència d’una comunitat suficient que hi vulgui participar.

Qui sap si la mena de persones que ja tenen pràctica amb algunes de les aplicacions que he anotat o la gent que va trobar interessant el bookcrossing, persones com les que avui acudiran a un mercat d'intercanvi o aquelles a qui pugui ser útil una eina per comparar preus de llibres a la xarxa.

O a tothom que avui hagi comprat un llibre.

El dia d'avui dóna protagonisme a tothom, als que venen llibres, i als que els publiquen, però sobretot a tots aquells que es dediquen a escriure'ls.

Potser també en correspon una part a la idea de compartir.

ENLLAÇOS PERTINENTS

Acabo aquest apunt compartint dues informacions més.

- Beat.cat m'informa del canvi al món de l'edició i m'interessa el punt de vista de José Antonio Millán.

- en aquest bloc s'han comentat algunes lectures sobre la mena d'assumptes que s'hi tracten

15/4/08

Tres punts clau pels textos wiki

No fa gaire vaig comentar que a l’empresa on treballo, des de els serveis informàtics, s'ha impulsat l’ús d’una eina tipus suite, que equival a un "lloc de treball compartit" i que en principi busca la reducció de les reunions i del correu electrònic, a més d’incidir en canvis d’hàbits.

Aquesta eina inclou un editor wiki que, com se sap, permet la redacció de textos de manera contributiva.

A l’entorn de l’àrea que dirigeixo he participat en la posada en marxa de gairebé una desena d’aquests grups i hem començat a practicar. M’agradaria compartir unes primeres impressions.

La informàtica no és un problema

Solen ser eines molt intuïtives i resulta fàcil acostumar-t’hi. En general, l’obstacle no són les instruccions sobre l’ús d’aquesta eina. Al final, totes s’assemblen a processadors de textos enriquits.

El més important és el canvi d’actitud

Aquí sí que hi ha algunes dificultats. Dues d’essencials que vull comentar.

La primera és el pànic al full en blanc. Algú ha de començar. Per això als grups que treballin amb textos wiki caldrà que hi hagi un lideratge clar, algú que assumeixi el paper de trencar el blanc, de fer-ho fàcil pels altres.

La segona és el desig de fer bé les coses. M’explico: tots plegats tendim a voler ensenyar els nostres textos en un estat molt semblant al final. No ens sol agradar que ens puguin jutjar per un esborrany. Però si pengem al wiki un text massa elaborat, la conseqüència és que impedim que els altres hi participin. Qui s’atrevirà a canviar aquella frase tan ben escrita? Qui gosarà modificar una idea en un paràgraf si això implica que se n’han de canviar deu més que hi estan associats?

Fa falta pensar d’una altra manera. Estar disposat a compartir anotacions, esborranys, pre-textos... per arribar tots junts al text final. I això demana fugir del personalisme, superar l’ego que a tots ens pot ajudar però que també ens pot complicar la vida en un equip.

La tercera dificultat que caldrà superar té a veure amb el procés. Algú ha de ser el responsable final, tranquil•litza a tothom saber qui hi ha qui farà l’última mirada, que tot plegat serà fàcil d’endreçar i posar en solfa perquè algú assumirà aquesta tasca sense sentir-se per damunt de ningú sinó al costat de tothom.

Un exemple qualsevol

Avui hem tingut una reunió llarga on una dotzena de persones de zones molt diverses de la CCMA n’hem parlat, a partir de la nostra experiència. He posat un exemple que miro de reproduir aquí.

Si fem entre tots un text wiki per decidir què dinem diumenge vinent amb 25 convidats i no comença ningú patirem el problema número 1. Algú ha de ser el primer.

Si algú envia el menú complet, amb negretes i subratllats, i una foto de com quedarà la taula, ens trobarem davant del problema número 2. A veure qui s’hi fica.

Seria ideal començar amb un esborrany, com unes notes del tipus:

Àpat

Primers plats (freds? – tindríem menys feina)
Segons plats (calent, peix i carn per donar opcions?)

Entorn

Exterior, previsió interior per si plou.

Taula

Senzill. Potser flors.


A partir d’aquí no hi ha pànic al full en blanc, tothom té molt de recorregut per participar i hi ha espai suficient per canviar les idees.

Si ens quedem en un esborrany molt participat amb idees contraposades i sense definir algunes qüestions, estarem davant del problema número 3.

Imaginem que llegim:

Àpat

Primer plat fred amanida tèbia de bolets
Plat calent peix llenguado i carn de vedella ja veurem

Entorn

Segur que no plou (???).

Taula

A mi les flors no m’agraden però si tots hi esteu d’acord no m’hi oposaré.


Ja es veu que hem evolucionat des de les primeres notes però fa falta que algú hi doni unitat, que ho redacti adreçat a qui calgui i que elimini tot allò que sigui part del procés.

En fi, que a partir de l’experiència, i de moment res més, sembla clar que hi ha uns mínims que cal complir perquè el grup es trobi còmode amb el text wiki. I, per damunt de tot, cal tenir clar que cap d’aquestes consideracions té a veure amb el maquinari ni amb el programari, no hi fa res que siguin eines de xarxa interna com les de la CCMA o eines obertes. El que compta és la capacitat d’afrontar els textos d’una altra manera, d’estar disposat a col•laborar amb altres i d’entendre que l’autoria col•lectiva, en molts casos, està justificada i és un valor afegit.

Un bon ús de l’eina wiki es demostra quan hi participen aquells que no solen escriure gaire i quan els que escriuen amb més facilitat deixen que els altres s’hi posin i, si de cas, contribueixen en l’etapa final per donar més ordre i comprensió al que s’ha volgut dir.

Si aquesta reflexió és d’utilitat per algú, és el que pretenia. Si algú vol aportar altres mirades ens anirà bé a tots.

10/4/08

Documentació de TVC comparteix enllaços

Una de les novetats que més m’agraden, per la seva utilitat però també pel que representa, és l’hàbit del marcatge social. O, per dir-ho més clar, aquesta idea de compartir els enllaços .

A poc a poc, diverses persones de la CCMA s’hi han afegit i es va convertint per nosaltres en una altra via de comunicació. Tenim una xarxa petita però sincera i real a través del del.icio.us.

Hi ha professionals de l’empresa on treballo amb els que parlo poc, i quasi no escric correus, però als que tot sovint dic coses a través de l’opció “links for”, que consisteix a enviar-los un avís d’alguna cosa d’interès. I ells fan el mateix.

No solament és rellevant com a via de comunicació. M’agrada molt el que implica: vol dir que quan navegues, que quan veus coses, no penses només en tu mateix sinó que tens presents altres persones. Aquesta forma d’altruisme compartit sol veure’s recompensada però al marge d'aquest benefici, practicar-ho ja és un plaer.

Podria citar alguns professionals amb qui em relaciono amb aquesta eina, com ara el responsable d’informatius digitals, un subdirector de TVC, la persona que s'ocupa de la responsabilitat social corporativa, diversos comandaments vinculats als continguts, professionals relacionats amb la música clàssica o amb l'enginyeria informàtica i algunes veus rellevants de sistemes informàtics.

Però el que em ve de gust comentar, per damunt de tot, és la iniciativa empresa des de Documentació de TVC, on s’han decidit des de fa temps a obrir un espai per compartir els seus enllaços de referència.

No sé quin ús en fan al departament ni si més enllà de TVC hi ha altres documentalistes que s’hi han apuntat. Diria que la seva xarxa de “fans” és molt pròxima (per tant, són poc coneguts encara a l'exterior de l'organització) i diria també que poden créixer de veritat en la construcció d’una xarxa pròpia (fer servir aquesta eina i no “seguir” a ningú és una mica una llàstima). Però les possibilitats hi són i el gest em sembla significatiu. Si hi ha més gent que s’hi atansa també creixerà el valor d’aquesta acció.

SI T'HA INTERESSAT POTSER VULGUIS LLEGIR:

Explico el que aprenc

3/4/08

Val la pena llegir 'Wikinomics'

No havia cregut que en aquest bloc parlés tant de llibres. I ja hi torno.

De viatge al CeBit de Hannover vaig llegir Wikinomics, un tractat prou exhaustiu sobre la incidència en l'economia de les pràctiques col·laboratives. Havia pensat de fer-ne un resum. Però hi renuncio.

És un llibre de 2006 i això vol dir que se n’han fet molts i molts comentaris. Em sembla absurd provar de fer “el meu resum” quan ja n’hi ha resums suficients, opinions molt desenvolupades, explicacions clares, enllaços a entrevistes amb l'autor principal i visions que provenen de la investigació social, com és l'aportació de Pardo i Scolari.

Però sí que puc compartir aquí algunes qüestions que aquesta lectura m’ha suggerit, per si són d’utilitat a algú més.

Trilogia sobre el canvi

El llibre incideix sobre el canvi en la producció i fa una trilogia necessària i molt recomanable amb The long tail (que parla del canvi en el mercat) i The future of management (que parla del canvi en la gestió).

Conjuntura i estructura

Com que les velocitats del canvi són elevades (també en els aspectes negatius) no es pot esperar de cap estudi ni visió que resolgui per gaire temps res més que una certa anticipació de com succeeixen les coses, però cada aportació que confirma el canvi i la mateixa velocitat del canvi resulta útil per ajudar-nos a entendre’l.

Les persones són protagonistes

Confirma la línia de reflexió que situa el focus en les persones. D’una manera que trobo poc radical però ho fa. Qui s’interessi per la radicalitat pot seguir la pista de l’empresa oberta i comparar aquest enfocament amb altres visions sobre l’empresa com a organització que aliena.

Sigui com sigui, no hi ha cap dubte que les persones que treballen en el sector de la comunicació (on el canvi és més visible i és més rellevant a l’hora de prendre decisions d’ordre estratègic) trobaran en aquest llibre idees d’interès i exemples d’aquells que ja s’hi han posat.

2/4/08

Vols saber què es diu al carrer?

Enric Gomà, escriptor de llibres, guions i articles, ja fa uns quants anys que manté un grup molt especial que es diu "Al Carrer", com vaig comentar no fa gaire i com va va explicar molt millor Jordi Puntí.

Ara, l'Enric es proposa arribar als 400 membres d'aquest grup de persones a qui agrada compartir el que senten pel carrer, via subscripció a una llista de correu electrònic i, de tant en tant, publicar un llibre col·lectiu.

També apareixen aquestes anotacions a verbalia i a la revista Time Out Barcelona.

Qui en vulgui saber més coses o apuntar-s'hi només li ha d'escriure a: enricgoma (la cosa aquella) enricgoma (punt) com.

Per cert, l'últim llibre de l'Enric Gomà és molt divertit.

28/3/08

La CCMA també usa blocs per conversar amb l'entorn

L’hàbit de la transparència no és encara prou comú al nostre entorn però se’n comencen a veure exemples que ens haurien d’aportar raons per l’esperança. N’hi ha diversos i en sectors diferents però per avui em limitaré a donar d’exemple els que tinc més a prop, a l’entorn de la CCMA, sense que això s’hagi de veure com un acte de promoció de l'empresa on treballo (ho he mirat d'aclarir des del primer dia). És, si de cas, una reflexió oberta.

Ja vaig explicar que tenim un bloc intern (sols s’hi accedeix si s’està a la xarxa interna de la CCMA) per una acció impulsada des de l'equip del 25è aniversari i la direcció de Gestió del Coneixement. A més, fa pocs dies s’ha obert un bloc intern des de la direcció d’Innovació.

I com que els serveis informàtics promocionen una eina tipus “lloc de treball” que incorpora blocs i wikis, a poc a poc més professionals de la CCMA es podran habituar a aquesta manera d'expressar-se.

Obrim la porta

Però siguem sincers. Un bloc intern és mig bloc. Està bé per un equip de treball, per impulsar un projecte... Però els blocs corporatius són una altra cosa i els blocs personals de directius d’empresa en són encara una altra de més diferent.

Ara mateix, els únics blocs oberts de què disposem (que jo conegui) són tres.

- El que escriuen, per explicar com funciona el 3cat24.cat, Karma Peiró (responsable de participació) i Jaume Masdeu (director).

- El del Màster de TV3. Com em va explicar el seu responsable, l’Eduard Boet, els estudiants del màster no entenien que un bloc fos intern, capat, i ara que s’ha obert és quan s’han animat a participar-hi.

- I el bloc d’Interactiva, que com que va firmat de forma neutra és el que té més aspecte de bloc corporatiu, sense components personals. És una llàstima. Recordo que quan em vaig llançar a escriure el bloc del canal 33, els mateixos responsables d'Interactiva em van suggerir que donés la cara i el firmés, com així vaig fer. De tota manera, explica molt bé per què fan el que fan i ens introdueix, per exemple, a la noció d’icatització, és a dir, la manera com el model d’IcatFm serveix per altres projectes i com de moment s’ha traslladat a la música clàssica.

Aquest matí he sabut que els serveis informàtics també volen disposar d'un bloc propi. Però, si no ho he entès malament, dubten entre fer un bloc obert o fer-ne un de tancat. No cal dir que els animo a obrir-lo.

Comunicar per ser directiu

El que de veritat m’agradaria (i diria que a molts ciutadans també) seria llegir el bloc del director de TV3, el bloc del director de Catalunya Ràdio, el bloc del nou director general (diuen que el seu nomenament serà imminent però no en tinc cap detall), el bloc del president del Consell de Govern...

En fi, animar tots aquests directius a llançar-se a l’arena és part de la meva feina i per tant si encara no el tenen també és perquè no ho estic fent prou bé. Ho escric aquí per recordar-me en públic que aquest és un repte pendent. De moment sé que ha obert finestra el responsable de Responsabilitat Social i Corporativa, que a més ostenta la màxima responsabilitat sobre compres, en Jaume Pérez.

Tinc la sensació que molt aviat es considerarà la capacitat de comunicació personal, també mitjançant el bloc, com una de les habilitats requerides per exercir de directiu. Més encara en el sector de la comunicació.

Exemples i propostes

A més, a la CCMA hi ha desenes de blocs de tota mena, però no estan ben bé destinats a explicar l'empresa o a conversar amb l’entorn sinó que són en ells mateixos productes adreçats als ciutadans (podeu veure la presentació que se’n va fer durant les jornades de la Catosfera).

A excepció del penúltim paràgraf, que em fa una mica de vergonya d'enllaçar i que entomo com un repte per fer-ho millor cada dia, aquest apunt de Genís Roca és d’una gran utilitat per decidir-se a escriure un bloc d’orientació professional. I el llibre d’Alorza amb què comença el seu escrit, i que també he llegit, és una lectura molt recomanable.

24/3/08

El 'model barrufet' a les organitzacions

Cinquanta anys després

Planeta DeAgostini ha llançat una reimpressió dels àlbums amb les aventures dels barrufets, l’obra més coneguda del dibuixant Pierre Culliford, que firmava Peyo.

Als anys seixanta, n’havia llegit les primeres històries, en castellà a Strong i en català a Cavall Fort, al costat d’altres protagonistes del comic europeu, molt abans que Hanna-Barbera produís una sèrie televisiva que ja s’adreçava una altra generació.

Els barrufets (els schtroumpfs originals, els pitufos en castellà), han reaparegut amb motiu del cinquantè aniversari de la seva creació. Fins i tot es considera el 2008 com “l’any barrufet”.

He aprofitat aquesta oportunitat per mirar-me’ls d’una altra manera i, d’acord amb les qüestions que se solen tractar en aquest bloc, provo d’observar el model d’organització que hi ha implícit.

Grup d’iguals

Són l’exemple de grup laboriós format per individus d’aparença igual, distingits només per lleugers matisos de caràcter (el llaminer, el forçut, el valent, el distret…). La seva mida diminuta fa encara més clar que només com a grup tenen sentit.

La seva igualtat és l’element clau del model, és la que els converteix en un clan tancat i unit on la fortalesa depèn d’aquesta unitat.

A més de la igualtat de posició, la unitat es fonamenta en tres factors d’equilibri intern.

Les activitats

Com a col·lectiu, els barrufets col·laboren sobretot en tres feines: preparar les festes, recollir arítjol i refer el pont sobre el riu Barrufet o alçar una presa.

En aquestes tasques no hi ha especialitzacions, tothom sap què ha de fer.

Els rituals

Els barrufets celebren festes que consisteixen a cantar i ballar. Són danses rituals que reforcen el caràcter de grup.

El llenguatge

Tenen una llengua particular que desconcerta els humans.

Com passa amb els argots professionals. És clar que el domini del codi no implica el coneixement de l’ofici, però a les organitzacions s’han aixecat molts castells sobre aquests fonaments.

Entorn ideal

L’entorn d’aquest clan unit és paradisíac. La natura és generosa. S’entenen amb els ocells i no tenen conflictes amb cap altra bèstia del bosc. Per subratllar les bondats d’aquest indret ideal, el pitjor mal prové de l’exterior en forma de bruixot Gargamel, encara que el seu equilibri també pot trontollar a causa dels seus actes (el monstruós “gallimarsot” no deixa de ser una creació errònia dels barrufets) o de l’atzar natural (l’epidèmia dels barrufets negres comença amb la picada d’una mosca).

Anna Serrano Òssul es va referir a aquestes i altres característiques quan, el 2002, va publicar a internet un treball sobre els éssers blaus on els qualificava de nació insòlita.

El món barrufet és apte només pels que ja en formen part. Els estranys ho passen malament i la prova més rotunda es troba en el fracàs de “la barrufeta” per adaptar-s’hi.

Contra el canvi

Com sol passar en un grup homogeni, que actua com un clan tancat, amb codis propis i tasques clares, situat en un entorn ideal sense gaires adversaris externs (i sempre vençuts), el món dels barrufets no té raons pel canvi.

Quan hi ha elements innovadors, se’ls ha d’alliçonar. Aquest és el cas del barrufet volador, que és molt tossut però que al final es rendeix a l’evidència que els barrufets ni volen ni volaran. El barrufamón, que es mor de ganes de córrer món, aprèn que enlloc no s’està tan bé com a casa. Aquestes són les lliçons que es poden esperar d’un món quasi perfecte.

Lideratge experimentat

El model de lideratge encara és més radical.

El Gran Barrufet és l’únic ésser diferent. Té barba i vesteix de vermell. És el centre de l’organització i a la vegada n’és l’únic vèrtex.

Representa la saviesa. Treballa al laboratori, acumula tot el coneixement i el distribueix amb comptagotes. Pensa abans d’actuar, dubta i de vegades s’equivoca. Però al final és capaç de resoldre el problema.

També és la veu de l’experiència. Té més anys que els altres, que solen actuar amb actituds infantils. És el monopoli del seny. El barrufet de les ulleres no sap pensar pel seu compte, només pot repetir les paraules del Gran Barrufet. Per això no té predicament.

A més, el líder és valent. Demana voluntaris per les operacions i no en sol trobar. Sovint és l’únic que se la juga.

El seu govern es basa en aquests atributs: domini del coneixement, acumulació d’experiència, monopoli del seny i el punt just de valentia. No necessita distribuir recompenses ni càstigs. Perquè abans que res, ell també és barrufet. És un d’ells. Amb un rol diferent, però un d’ells.

Els perills de l'elecció

No és cap dictador. De fet, se’l pot desobeir. És clar que aleshores se’n paguen les conseqüències. Per sort, ell intervé i arranja la situació generada des de l’incompliment d’alguna instrucció que ha donat.

Hi ha un cas que il·lustra molt bé el que vull dir. Al llibre El senyor de Barrufet, en absència del lider natural, se celebren unes eleccions democràtiques que serveixen per posar en evidència els defectes de les campanyes, l’egoisme dels polítics i de quina manera es passa de la democràcia multipartidista a una autèntica tirania sense que te n'adonis. Aquest és el risc que hi ha si l’organització s’aparta del règim on el Gran Barrufet actua com a bruixot omniscient i cabdill del clan.

El model, si és que n'hi ha

O sigui que el model dels barrufets seria el d’aquella organització amb un grup molt igualat, unit pel treball que desenvolupa, amb llenguatge i rituals propis, liderat de forma comprensiva i paternal per qui té més experiència i per tant ostenta el control del coneixement.

Cinquanta anys després, diria que aquest model és difícil de trobar com a sistema absolut, però és probable que a moltes empreses encara hi hagi “territoris barrufet”, espais dominats per aquesta forma d'organització. Per si algú s'apunta a un debat sobre aquest punt mitjançant els comentaris, serà bo de saber que, segons em recorden aquests àlbums que ara he recuperat, la vida d’un barrufet es pot allargar molts anys.

Altres visions

Com que aquest apunt vol tenir un cert aire d’entreteniment, anoto tot seguit algunes d'aquestes mirades possibles.

Serrano recorda l’acusació contra l’autor de fer apologia de l’antisemitisme i proposa una visió igualitària democràtica. S’hi ha volgut veure un artefacte de propaganda comunista, com he vist aquí, o se’ls ha mirat com la prova d’una crítica a la inquisició i encara com un missatge maçònic.

Es pot descobrir un aspecte amagat del seu físic i veure com servien per una campanya d’Unicef.

En anglès, han donat nom a un tipus d’atac als servidors.

I sempre se’n poden saber més coses o se'n pot celebrar l’aniversari.

15/3/08

Agitació a la CCMA. Per què no riuen?

Transició pública

Com se sap, a la CCMA ens trobem en un moment de transició. El president del nou consell de govern, Albert Sàez, ha assumit al direcció general fins que es nomeni algú per aquest càrrec (podria passar aviat).

Però al mateix temps, s’observa un estat de certa agitació reflexiva que contrasta amb el que es podria esperar d’una gran organització a l’espera de decisions.

Corrent de canvi

Hi té a veure encara l’efecte de l’anterior direcció general, exercida fins al 29 de febrer per Joan Majó. L’atenció als processos i els reconeixements EFQM que s'han obtingut, al costat de l’impuls a projectes estratègics i l’activitat al voltant de la innovació, han creat un ambient de canvi que es comença a estendre.

Van voler parlar d'aquest canvi, aquí, Francesc Escribano, Oleguer Sarsanedas, Jaume Masdeu i Ferran Clavell.

L’última acció ha sigut el llançament de l’Institut Obert, impulsat des de RRHH, com un espai que faciliti l’accés a les idees que inspirin aquest canvi.

L’estrena va ser dijous passat, amb una conferència de l’israelià Itamar Rogovsky.

Enllaços cap a Itamar Rogovsky

S’hi va estar dues hores i mitja i se n’hi hauria pogut estar vint-i-cinc sense cansar-se’n ni esgotar el discurs. Aquest home, amb més de mig segle d’experiència a prop d’empreses de tota mena, és d’una exuberància difícil de resumir. Per això hi renuncio.

Segur que serà més útil llegir què en va comentar Karma Peiró el 2002 o parar atenció a l’entrevista que ara farà un any li va fer Mònica Terribas.

De tota manera, hi ha un detall de l’orador que m’anirà bé per fer un altre exercici.

Proposo un joc

Rogovosky, que sabia amb qui parlava, ja que ha estat diversos cops a Barcelona, és franc, rialler i modula amb enginy el seu castellà amb el deix argentí de la seva infantesa.

Un dels seus trucs retòrics consistia en la repetició d’una frase que va captar l’atenció de tothom. Després de cada exemple que ens servia amb gràcia, ens provocava: “Por que no se ríen?”. Primer ens feia riure, però a mesura que avançava se’ns glaçava la rialla ja que era evident que ens avisava del risc de riure al nostre funeral.

Com que no goso resumir la sessió, se m’acut mostrar una pinzellada personal a partir d’una acció conjunta. Escriuré algunes de les idees que va exposar i que el lector s’imagini, al final de cadascuna, que també hi ha escrit això: per què no riuen? Aquesta aportació permetrà acostar-se almenys una mica a l'aire que es respirava durant la conferència.

Evidències

No té cap sentit fer les coses ben fetes si no són les coses que s’han de fer

Un professional que passa a directiu no pot exercir de professional, faria malament les dues coses (un metge que arriba a dirigir un hospital no necessita una llitera al despatx, un periodista que arriba a dirigir una empresa de comunicació no cal que...)

El benefici immediat no pot ser mai la raó, hi ha d’haver una missió que justifiqui el rol social de l’organització (en el nostre cas, competir tan sols per tenir audiència no aportaria res, hem de saber què hi hem vingut a fer a aquest món).

Canviar o morir

L’organització de tipus dinosaure té garantida una tomba digna si és això el que la preocupa

La supèrbia sol impedir a les potències adonar-se amb prou anticipació del seu declivi

No es tracta d’apostar pel canvi sinó de viure en el canvi

No es tracta d’aprendre sinó d’aprendre a aprendre

Visca el caos!

L’ordre s’oposa al desordre. El caos és previ a tots dos. El caos és necessari per crear.

El principi de contradicció: centralitzar i descentralitzar

Aprofitar les paradoxes i les tensions amb el context

Competència interna i cooperació en permanent contradicció

Capacitat de canviar

S’ha de conservar l’ADN de les empreses però en permanent estat de canvi

Les cèl·lules especialitzades tenen molts límits, el cos necessita més cèl·lules que puguin adoptar qualsevol forma

A les organitzacions poden ser útils les organitzacions paral·leles, que es dediquen a pensar en què i com

Sense estructura, sense límits, sense lideratges, sense pressupostos, sense objectius... (en fi, un programa radical que estava d’acord a seguir només en part)

Internet també és el món

Internet és l’instrument ideal des d’aquesta perspectiva. Caòtic però capaç de generar l’ordre.

Internet i televisió i telèfon seran una sola cosa, amb moltes més coses al voltant. I serà així molt abans que no ens sembla.

Conclusió provisional

De manera que mentre som en plena transició, aquests són la mena de missatges que s’emeten des de l’alta direcció de la CCMA.

Seguim en transició, però també en estat d’agitació. Per què no riuen?

ACTUALITZACIÓ (19/03/08): Jaume Pérez, directiu de la CCMA que també assistia a la conferència, n'ha fet una síntesi personal al seu bloc. Val la pena llegir-ho.

12/3/08

Avions multilingües

Si hi ha un canvi urgent és el de l’actitud polemitzadora, insidiosa, amb què s’afronten qüestions que demanen un enfocament molt més natural i serè. La llengua, quasi trenta anys després de l’extensió del model autonòmic, és encara utilitzada per la confrontació.

El viatge recent a Hannover va ser amb vols de la Swiss International Air Lines (antiga Swissair). Això em va permetre observar uns detalls que trobo significatius.

Després de la informació rutinària sobre seguretat, en alemany (el vol era a Zuric) i anglès, hi va haver missatges breus en francès i italià. I tot seguit un altre missatge prou llarg en català. Suposo que en atenció a l’origen del vol.

A la tornada es va repetir la seqüència de missatges amb l’afegit del japonès, perquè una tercera part del passatge eren viatgers en trànsit des del Japó. No recordo que hi hagués cap missatge en castellà ni que ningú protestés.

Al fusellatge de l’aparell, hi ha el nom de la companyia suïssa, que és en anglès, com se sap. I al costat, el nom del país, en tots els idiomes de la confederació helvètica.

No pretenc afegir més elements a cap discussió. Constato, si de cas, que és possible actuar des de l’empresa i des de l’entorn públic amb respecte als territoris i a les persones. La consideració és un principi bàsic. No té sentit que se'ns faci sentir estranys perquè defensem que la llengua que parlem pugui sobreviure una o dues generacions més.

Aquest bloc vol ser un altre panorama del canvi però no sempre tracta els aspectes socials del context. Amb aquest apunt provo d’acostar-me una mica a aquest entorn real.

SI T'HA INTERESSAT, POTSER VOLDRÀS LLEGIR:


Irlandès als rètols, català a la xarxa

És a dir barco

10/3/08

Nous enfocaments per les organitzacions

Al darrer apunt vaig provar de resumir les presentacions sobre noves eines per l’empresa que es van fer a la trobada Enterprise 2.0 Summit, de Hannover, amb uns quants exemples d’aplicacions. Em quedava pendent dir res de les intervencions més centrades en aspectes teòrics.

Les persones, la col·laboració i l’espai interestel·lar

Jenny Ambrozek va criticar el debat de matisos entre l’inventor del terme “empresa 2.0”, Andrew McAfee , i Tom Davenport (m’hi vaig referir fa uns mesos).

Va sostenir que és una discussió que no té en compte el valor de les relacions entre les persones i va insistir en la necessitat d’entendre els espais on aquestes relacions tenen lloc (va fer servir una comparació distreta: no ens fixem en els ànecs sinó en la bassa). Venia a dir que les eines poden ser més o menys interessants però que resulta més revelador atendre les relacions entre persones perquè modifiquen les organitzacions i la manera de treballar.

Amb menys control hi ha més innovació. El cas conegut d’Innocentive , (mereix moltes pàgines a Wikinomics), que obre projectes de recerca perquè hi col·laborin milers de científics, li va servir per refermar-se en la convicció que la col·laboració serà una peça clau del canvi.

Em va semblar molt atractiva la idea que el més important no té lloc als marcs limitats de les eines sinó que s’esdevé en els espais que hi ha entre les eines. És una abstracció una mica complexa però que espero comprendre més bé. De moment, prefereixo imaginar-ho d’una manera senzilla. Si les eines són les estrelles aparents del canvi, des de la nostra perspectiva, ella es devia referir a una mena d’espai interestel·lar.

L’efecte xarxa i les resistències

Dion Hinchcliffe
va desgranar els avantatges de les noves eines en un to divulgatiu però amb unes diapositives gràfiques massa carregades.

El factor principal del canvi que implica la nova concepció de la xarxa és que el control passa cap a l’àmbit del consum (això inclou l’usuari intern o extern). Per això va esmentar la transformació de les intranets d’empreses cap a models més participatius.

Va comentar que l’efecte xarxa incideix sobre aquells béns que adquireixen més valor si són compartits (des del telèfon fins als blocs) per fer notar que ara mateix gairebé tot tendeix a aquest patró.

A la fi, l'expert i divulgador Hinchcliffe, que arribava com l'estrella de la sessió, es va referir a les resistències al canvi que sol haver-hi i que voldré comentar.

- Els sèniors amb tecnofòbia: no estic gens segur que a la CCMA això sigui així, potser per la mena d’empresa que som

- Les preocupacions sobre productivitat i seguretat: em sembla que sí que tenim, diria, i és una opinió del tot personal, de forma exagerada

- La resistència des de la gestió: és del tot raonable perquè sol ser un entorn sobrecarregat, molt més a l’empresa pública; els quasi dos-cents comandaments de la CCMA solen estar prou atrapats pel dia a dia com per distreure’s amb “eines inútils”.

Parèntesi a propòsit de la CCMA

Per això és tan important que tot allò que es proposi aporti beneficis clars i immediats i que siguin beneficis de caràcter personal. Ara mateix, amb algunes de les eines que assagem a la CCMA volem començar amb un repte senzill però que podria ser interessant: reduir el nombre de reunions. Tot just comencem a provar en grups de projecte allò que en zones més tècniques de l’empresa ja és més comú però que també s’ha fet servir des de fa temps en àrees de continguts. Versions anteriors del lloc de treball que comentava en l’apunt anterior s’havien emprat fa anys, per exemple, a Nous Formats i a Enginyeria de TVC.

On ets en la corba de la innovació?

La sessió la va tancar Simon Wardley, que l’havia obert i liderat amb molt d’enginy, amb una presentació fantàstica per explicar-nos la corba de la innovació.

En síntesi, feia comprendre la rapidesa amb què allò que és nou esdevé el mateix de sempre, és a dir, allò que és una idea es converteix en una mercaderia (o també, hi podríem afegir, com un coneixement específic es transforma en genèric).

La innovació demana inversions més altes i implica més riscos. Amb la mercaderia tot s’acaba centrant en els costos. Les exigències són diferents, per tant, en funció del punt de la corba en què es trobi un projecte. Si és innovador, si es troba en estat de transició o si ja ha esdevingut “allò de sempre” requerirà aproximacions diverses.

Quan a les organitzacions es pensa en l’oferta d’eines (com si calgués oferir res que no fos ara mateix d’accés universal amb electricitat i connexió a una xarxa), se sol actuar a partir de l’esquema de l’empresa, amb el ditxós organigrama. El que Wardley proposava era canviar aquesta atenció per àrees per l’aplicació de la corba de la innovació. Mètodes diferents en funció de la posició en aquesta corba i no basats en el territori amb bandera per on circules. Una pista interessant.

ACTUALITZACIÓ (19/03/08): Al seu bloc, Wardley ha penjat el vídeo on es veu la seva presentació i se'l sent (anglès). D'interès autèntic pels lectors que es vulguin capbussar en aquesta mirada sobre la innovació.

ALTRES RESUMS

Com altres vegades que assisteixo a un acte d’aquesta mena, trobo raonable que els lectors d’aquest bloc vulguin contrastar la informació.

Em semblen bons resums el que han escrit François Nonnemacher, en el seu bloc en anglès, i l’italià Emanuele Quintarelli.

NOTA TÈCNICA

A les primeres presentacions de la cita a Alemanya no hi havia gaires ordinadors encesos. A la primera pausa van córrer a estendre una xarxa casolana d’endolls. Aleshores tots vam treure el portàtil. És una acció senzilla però en altres conferències no ho he vist. A la Catosfera, per exemple, no va ser possible. És una llàstima. Com que és obvi que necessitem electricitat, per què no facilitar-hi l’accés als que assisteixen a un acte d’aquesta mena? És fàcil, barat i tothom ho agraeix. Ja ho vaig comentar després d'assistir a LeWeb3 (París).

POSTAL FINAL

Hannover és una ciutat mitjana que allotja moltes fires i congressos. Està agermanada amb Perpinyà i Hiroshima, entre altres ciutats. És on va néixer la Pelikan (hi havia una exposició al Museu d'Història) i s'hi va fer l'Expo 2000. L'espai de la fira és de veritat gegantí, ben comunicat amb transport públic, gratuït per tothom que assistia al CeBit.

7/3/08

Noves eines per l’empresa (sessió a Hannover)

Mentre es discuteix fins a quin punt les noves eines canviaran les organitzacions i s’etiqueta aquest gir amb el nom d’empresa 2.0, també es comencen a posar sobre la taula un seguit de casos pràctics. Això és positiu perquè permet veure que a més d’una idea hi ha concrecions possibles.

Uns quants exemples d’aquestes aplicacions reals es van poder veure a l’encontre Enterprise 2.0 Summit que ha tingut lloc a Hannover, durant el CeBit, considerada la fira del negoci digital més important d’Europa.

Miro de resumir tot seguit el que em va interessar més.

El canvi a la BBC

El gal·lès Euan Semple, que després d’anys a la BBC va arribar a ser el màxim responsable de Gestió del Coneixement en aquesta corporació, és ara un consultor prou respectat en aquest entorn i escriu un bloc de caràcter més personal.

La seva missió va consistir en l’impuls de xarxes de contacte en un grup que comptava amb gairebé trenta mil persones. L’ús de fòrums, blocs i documents wiki (elaborats, per tant, de forma col·lectiva) va permetre anticipar-se (tot això ho va impulsar ja fa set anys) al que es va convertir en una tendència per transformar les intranets d’empresa en espais més participatius. Ben aviat, espero, provaré de comentar alguns aspectes de la intranet de la CCMA.



Semple (a la foto, quan parlava a Hannover) és un ferm partidari d’accions que impliquin la participació de tothom i té clar que les empreses no sols han de permetre les connexions a la xarxa sinó que les han d’impulsar. Un detall que ja va comentar al seu bloc la biblotecària Gamoia.

Semple recomana tenir un ritme clar però segur, començar amb pressupostos reduïts i afavorir el contacte entre les persones més que una política d’imposar determinades eines. Em sembla que en bona mesura es tracta d’afavorir un clima d’intercanvi i aprenentatge. Els espais per compartir són una bona opció si tothom té clar el benefici de ser-hi.

Grup de qualitat, professionals de l’aviació, venedors, atenció al client...

El danès Kenneth Lavrsen va exposar l’experiència amb eines wiki a Motorola, pel grup de professionals dedicats a qüestions de qualitat. Es va referir a la notable millora en la llibertat personal ja que l’eina els ha permès treballar d’una altra manera, on cadascú és més responsable del seu temps i de la seva implicació en els projectes.

L’alemany Wieland Stutzel dirigeix l’àrea d’informació a l’aeroport de Frankfurt, on ha llançat Skywiki, una aplicació de l’eina wiki que set mesos després compta amb uns quants centenars d’usuaris. Participen de forma activa un 25% d’aquests usuaris registrats i estava d’acord que l’accés a aquestes plataformes ha de ser obert i sense jerarquies. És un projecte impulsat des de diverses àrees de l’organització (RRHH, Gestió del Coneixement, Serveis Informàtics) i amb suport de l’alta direcció.

Altres exemples d’interès van ser l’ús d’un wiki pels més de tres-cents venedors de l’empresa italiana B-ticino (ho va explicar Diego Gianetti en presència del consultor que hi ha col·laborat, Emanuele Quintarelli) i les millores de l’àrea d’Atenció al Client a SFR (en va parlar Cedric Blum, que ha comptat amb la col·laboració del consultor francès François Nonnenmacher )

Eines tancades

En el torn de les presentacions esponsortizades, Willms Buhse es va referir a les funcionalitats que proposa Core Media.

Olivier Creiche va recordar que Six Apart havia començat oferint blocs a les empreses, per guanyar visibilitat, i que han passat a ampliar aquests serveis. Va citar un wiki de Nokia que compta amb tres mil usuaris i la decisió de Casio de canviar la intranet per l’ús de Type Pad.

També va apostar pel creixement d’eines combinades, suites, que les empreses adquiriran per combinar les possibilitats d’aquestes eines amb la seguretat que sol inquietar l’alta direcció.

Aquí, com és natural ja que eren sessions esponsortizades, va coincidir amb Jeff Schick, que representava l’oferta d’IBM Lotus.

És clar que el món vist des d’aquesta voluntat de vendre a les grans empreses no és el mateix que es respira a la xarxa. No és el mateix creure de debò en un canvi de paradigma que recollir algunes funcionalitats com el bloc o el wiki per reproduir-lo en entorns tancats.

En aquest punt, si vull ser sincer, he de fer dos comentaris.

En primer lloc, aquestes suites que hi ha a la venda només atenen, amb mirada utilitarista, les oportunitats que hi ha associades a les noves eines. Però no impulsen, tot al contrari, la idea nuclear del canvi que vivim.

Es tracta d’una altra manera de veure les coses, és un canvi cultural. No parlem de posar a l’abast blocs o wikis interns sinó d’obrir-se i estar disposats a aprendre amb els altres i a compartir el que aprenem.

Aprofitant els vols i altres moments d’aquest viatge, he acabat Wikinomics, de Don Tapscott, i és inevitable tenir la impressió que totes aquestes ofertes d’eines tancades s’adrecen a persones que no creguin en el canvi real que té lloc i que aquest llibre evidencia amb rotunditat (miraré de fer-ne un resum en un altre apunt).

Contradicció a la CCMA?

En segon lloc, he d’admetre que aquesta és una via impulsada ara mateix des dels Serveis Informàtics de la CCMA. Sense deixar de sostenir una visió que em sembla més profunda, perquè va més enllà de l’eina i la seva utilitat, dono suport a aquesta acció i he començat a treballar amb un grup reduït amb una versió recent de Quickplace de Lotus.

Pot semblar una contradicció però miro de ser positiu i entenc que, si més no, això facilitarà una familiarització amb aquestes eines. Però confio que així que les persones que les facin servir descobreixin totes les possibilitats les voldran ampliar, aspiraran a maneres més lliures i trobaran aquesta solució massa limitada. Al capdavall, no pretenc posar unes eines a l’abast, només, sinó impulsar una altra manera de veure les coses i afavorir un entorn on aquesta nova manera es pugui desenvolupar a favor de les persones.

28/2/08

Compartint reflexions amb l’eina Feevy

Conèixer

Quan vaig conèixer l’eina Feevy, gràcies a un avís de Borja Rius, tenia clar que la faria servir però encara no sabia com.

Feevy permet que s’actualitzin en un bloc els apunts que escriuen les persones que tu esculls. I ho presenta d’una manera que hi pots afegir fotos d’aquestes persones i instal·lar-ho en aquest lateral que, de fet, és una columna de servei.

Estratègia

No m’entusiasmava la idea de seleccionar uns quants enllaços dels que ja tenia i, a més, em proposava endreçar-los en grups diversos però amb nexes comuns (sobre el canvi o com a exercici de compartir). Tal com ho tinc ara em fa l’efecte que ho puc fer créixer i mantenir l’esquema que presento.

Oportunitat

Però diria que per fi li he trobat una oportunitat. No utilitzo Feevy per uns enllaços dels que m’agrada posar al bloc (enllaços més propers, potser més autèntics) sinó per donar un altre servei als lectors que es vulguin trobar aquí. És provisional -com gairebé tot- i posa el focus en un sol assumpte.

Aprendre

He triat quatre autors que ara mateix m’interessa saber què diuen i que parlen d’allò de què m’ocupo a l’empresa on treballo. Per això, al meu Feevy, de moment s’hi actualitzen els apunts d’Andrew McAfee (impulsor de la idea d’empresa 2.0), Euan Semple (amb molts anys a la BBC), Emanuele Quintarelli (activista de la mateixa causa) i J. P. Rangaswami.

A l’últim el vaig poder escoltar i valorar amb un cert entusiasme a París.

A uns quants dels altres tindré la fortuna d’escoltar-los ben aviat a la cita europea més rellevant d’aquest any sobre les possibilitats de l’empresa 2.0.

Compartir

Aquest servei vol complementar la proposta que es fa amb els enllaços i els apunts compartits des de Google Reader.

Si més no, que valgui de prova. El Feevy i altres eines per compartir també han de tenir la seva oportunitat a dins de les grans organitzacions. Se'ns acudeixen utilitats?

ENLLAÇOS RELACIONATS:

Explico el que aprenc

26/2/08

Gary Hamel, una proposta per reinventar la gestió

Un dels llibres més citats les últimes setmanes als llocs que visito és The future of Management, de Gary Hamel. També va protagonitzar l’última convocatòria update que fa Infonomia. No hi vaig poder ser però sí que hi van anar altres persones de la CCMA. L’exemplar que he llegit me l’ha deixat Josep M. Ferrer Arpí.

No sóc cap expert en management ni això ha sigut essencial en la meva formació. Per tant hauré ser molt prudent en els meus comentaris. No en podré fer cap valoració que vagi gaire més enllà de les impressions personals. Però sí que podré compartir el que em sembla que he après amb un intent de resum i amb l’afirmació sincera que m’ha interessat molt.

La gestió viu dels seus clàssics

El llibre dedica les primeres pàgines l’anàlisi del management des d’una mirada històrica. El professor Hamel sosté amb arguments clars que la gestió de les organitzacions encara viu dels seus clàssics. Anys després, encara som on va començar un canvi molt important que va permetre grans progressos però que avui ja no aporta les solucions que fan falta. Hi diu: “So here we are: still working on Taylor-type puzzles and living in Weber-type organisations”.

Taylor endreça la força del treball en tasques i Weber magnifica la potència eficient de la burocràcia. Saber què s’ha de fer a cada moment, mantenir una jerarquia, comptar amb les competències tèniques o de formació per la selecció i seguir normes impersonals però clares i uniformes eren i encara són els mecanismes de control i gestió de les organitzacions. Hamel no es llança a una crítica ucrònica d’aquests esquemes. Al contrari, accepta que la seva visió s’ha transmès d’autor en autor i que ha permès una revolució de les organitzacions empresarials durant el segle passat. Però ja no és útil.

Abandonar les creences

Provocador, explica als managers que el llegeixin que han après a defensar aquest paradigma i a usar la tecnologia del management per conservar prerrogatives com a directius. Admetre aquesta realitat des d’una posició d’expert observador que parla amb els executius que s’aboquen al seu llibre em sembla una actitud honesta i sincera.

Per això insisteix que és necessari anar més enllà de les creences instal·lades, seguint l’explicació de la revolució científica que va exposar Thomas Khun. És veritat que s’ha abusat moltes vegades d’aquest postul·lat i tot sovint s’anomena paradigma a situacions conjunturals que no representen ben bé un marc de pensament.

Però també sembla cert que les referències al canvi que vivim ara mateix com l’antesala d’un canvi de paradigma són constants. Hamel no és l’únic a qui la velocitat amb què se succeeixen aquests canvis li fa pensar que potser sí que la situació nova serà diferent d’una forma radical perquè el canvi de creences també s’accelera i cada generació real actua com una generació de pensament (això no ha sigut sempre així, quan ens referim a una generació determinada pels paradigmes del passat sempre es tracta de períodes de temps immensos comparats amb la percepció que ara tenim del ritme de transformació). Si el que tenim al davant és l’oportunitat d’entendre el món d’una altra manera també valdrà per les organitzacions.

Innovació en gestió

Sigui com sigui, Hamel també està d’acord que aquests canvis són descomunals i que exigeixen molt més dels responsables de les organitzacions. Se’ls demana imaginació i creativitat, ja no es poden conformar a ser uns bons gestors. Per això proposa que la innovació posi el focus en el management i prova de demostrar-ne els avantatges.

La innovació en les operacions aviat es transmet a la competència, amb la innovació en el producte la competència acaba per tenir capacitat d’imitació, en la innovació estratègica l’avantatge és més gran però també és temporal i és tan sols en la innovació en el management on la singularitat es torna una innovació distintiva, perquè és més difícil de seguir. Entén que aquesta innovació implica un canvi en les creences.

El llibre no dóna un model sinó que proposa les pautes perquè en cada cas s’inventi una manera de fer i aquest detall em sembla prou revelador de l’interès que la seva lectura pot suscitar als directius i comandaments. Seguint allò del peix i la canya, Hamel posa a taula uns quants peixos però sobretot regala canya i molt de fil.

Un pla d’innovació en el management hauria d’incorporar aquestes variables com a mínim:

- Accelerar radicalment el ritme de renovació estratègica en una organització
- Fer de la innovació la feina diària de tothom
- Crear un entorn de treball que inspiri tothom a oferir el millor de si mateix

Algunes idees que es troben i retroben al llarg de les dues-centes cinquanta pàgines i que poden interessar els lectors d’aquest bloc són:

- Menys management i més llibertat
- Menys jerarquia i més comunitat
- Menys crides i més conviccions
- Menys caps i més lideratges
- Menys assignacions i més compromisos

Ja no és l’adaptació a l’escenari sinó la capacitat d’adaptació constant

L’empresa ja no assegura el seu futur a partir del creixement ni amb mesures d’èxit sinó que l’única estratègia de pervivència té a veure amb la capacitat de canvi i adaptació. Aquesta també és una idea prou estesa que a poc a poc es va adaptant. Ja no es tracta de reaccionar amb canvis davant d’una crisi sinó d’entendre que el canvi és permanent al món i per això també ho ha de ser a les organitzacions.

Hamel afirma que sempre hi ha hagut dinosaures que han fracassat en la seva reinvenció en el temps adequat i n’han pagat un preu. Cita els editors de diaris, les emissores de televisió, les companyies aèries o les discogràfiques com alguns dels negocis que potser se’n sortiran però que corren riscos si no saben adaptar-se als canvis.

Als capítols més reflexius (hi ha altres pàgines dedicades a observar exemples d’empreses que han innovat en gestió), proposa que ens inspirem en el nostre entorn, en l’experiència humana, i això atorga al llibre un valor singular i en línia amb els corrents humanistes que avaluen la manera com ens organitzem i produïm.

Aprendre de la vida

La història de la vida i la mateixa evolució humana ens ensenyen que l’experimentació venç a la planificació, que les mutacions que poden acabar triomfant han sorgit com un error i que la selecció natural té lleis internes.

Aprendre dels mercats

Li semblen la prova màxima de flexibilitat, perquè són gairebé sempre més dinàmics que les jerarquies. La seva confiança infinita li fa creure que n’hi ha prou de crear un mercat nou per obtebir l’arribada de corrents innovadors. En els mercats qui mana és el client (el ciutadà quan parlem des de la cosa pública) i entendre aquesta direcció és fonamental per arraconar l’arrogància de l’enfocament sobre el producte.

Aprendre de la democràcia

Se’n mostra un partidari radical. Sosté que és necessari afavorir l’activisme a les organitzacions i aposta per una redistribució de lideratges basada en el respecte rotund a la dissidència i l’obligació de rendir comptes de forma interna i externa.

Tothom que treballi en una gran organització imagina fins a quin punt les pàgines centrades en aquestes qüestions toquen assumptes d’interès.

Aprendre de la fe

La transcendència com a posició humana li permet reforçar la noció de significat i reivindicar la importància de la missió. La gent canvia per allò que els importa. Tenir raons per fer les coses, disposar també d’aquest marca de transcendència, és una peça clau del trencaclosques. El negoci se sosté en una causa.

Aprendre de les ciutats

La diversitat engendra creativitat. Tothom ho sap però no és gaire comú fer-ne una aplicació sincera quan es capta talent. Innovar en les maneres de captar talent també és una innovació imprescindible.

El lideratge no consisteix en l’exercici del poder sinó que es tracta d’incrementar la sensació de capacitat d’acció entre aquells que són a l’entorn.

Cal integrar més d’una perspectiva per trobar solucions globals.

Una gran organització és un conjunt de comunitats locals que s’haurien de poder autogovernar fins al màxim possible.

Els reptes del management

Més que donar receptes, suggereix actituds que permetrien reinventar la gestió, en funció de cada organització. A Cada empresa o projecte s’ha de trobar el millor ADN propi de la innovació. Però hi ha algunes idees comunes que traspuen des del principi fins al final.

Un bon directiu ha d’afavorir al màxim la democràcia de les idees i ha de garantir que això sigui profitós per tothom.

Ha de crear les maneres i els espais que duguin més enllà la imaginació humana.

El reajustament dels recursos ha de ser molt dinàmic, la predisposició al canvi ha de ser permanent.

Sumar intel·ligència amb el coneixement col·lectiu és una obligació.

Per tant, podríem dir que, apuntant cap a la gestió, Hamel reitera el que tants altres sostenen sobre l’essencial del canvi que ara vivim: es tracta d’estar preparats per aprendre i compartir, també des dels llocs de més alta responsabilitat.

Altres opinions i comentaris

Com que ja he dit que no sóc cap expert en la matèria (ni en sóc en cap altra, fet i fet), em sembla de justícia oferir altres aproximacions a aquest llibre i al mateix Gary Hamel.

Uns extractes (en anglès), la seva pàgina i una col·laboració blocaire.

Què en diu un directiu canadenc, l'opinió d'un emprenedor indonesi o la visió més combativa des del Paraguai.

Hi ha qui posa l’èmfasi en la humanització de la feina, d’altres situen el focus sobre els aspectes 2.0.

I una exposició clara de la trajectòria de Hamel i la seva influència en la literatura sobre estratègia.

Confio que amb aquest material sigui possible completar un judici molt immediat a la lectura.

ENLLAÇOS RELACIONATS

Nou indicador: estat de lectura en una empresa

22/2/08

La segona edat contemporània: l'oportunitat de la generació freda

Diria que va ser l’any 2004 quan un amic em va presentar Antoni Brey. Vaig llegir el seu llibre La generació freda i em va impressionar el retrat que feia d’un grup de persones i la visió que això li suscitava sobre el futur del país. En part, em feia sentir culpable. Es referia a aquells que havien cedit a la comoditat, nascuts en els anys de creixement per les classes mitjanes, i que renunciaven a l’impuls creador, al caràcter emprenedor. Es refugiaven a redòs de la cosa pública sense gosar córrer el risc dels veritables creadors o en la seguretat del negoci familiar heretat.

Amb l’Albert Closas, hem parlat de vegades sobre aquesta anàlisi i sobre la procedència dels últims emprenedors d'èxit. És un assumpte que voldria tractar amb més calma un dia o altre. Anoto si de cas una recomanació: l’article que Enric Gomà ha publicat al darrer número de Time Out.

Des d’aleshores, amb Toni Brey hem mantingut el contacte, que se sol dir. M’havia parlat d’un llibre on volia exposar la seva visió sobre els canvis però amb un abast global. Després vaig saber que renunciava a la publicació per convertir-lo en un projecte audiovisual. I aquest vespre he anat a la presentació del primer capítol de la sèrie per televisió La segona edat contemporània.

Ha comptat amb la participació de persones que tenen coses a dir com Gonçal Mayos, Alfons Cornella o Jaume Bertranpetit i amb el suport de professionals de la producció audiovisual joves i premiats.

Brey, sabadellenc del 1967, ha explicat, davant d’un centenar d’amics, que voldria acabar la sèrie, que avalua d’uns sis o set episodis. Encara no sap si ho podrà fer. Però se l’ha vist tant serè com entusiasta.

No sóc crític de televisió ni em sembla que n’hagi de fer cap judici professional. M’ha agradat. M’interessa molt el que explica. Segur que en el canals adequats trobaria persones que ho voldrien veure. Perquè la cua és llarga però també perquè parla del nostre temps.

Els canvis que vivim són tan rellevants com ho van ser l’escriptura i la impremta. És gairebé impossible fer prediccions. Però tenir consciència de la transformació revitalitza dues generacions de cop i les força a trobar-se i col·laborar perquè en aquest canvi, com en tots també prevaldran les idees.

Aquí solc prendre posicions a favor de la participació de les persones. Voldria saber si els pròxims capítols reduiran un punt de partida un xic escèptic per fer una aposta més clara en aquest sentit. Però vagi com vagi el projecte, m’ha semblat que explicar-ho podia ser d’interès. Si conec una mica l’Antoni, això s’acabarà i ho podrem veure. Diria que ha parlat d’un any. A on ens convocarà la primavera del 2009?

A Caixaforum hi ha encara a la sala 3 la combinació de fotografies i pel·lícules amb Chaplin de protagonista absolut. He aprofitat l’espera per fer-hi una ullada. Hi tornaré.

21/2/08

Lliçó dels cuiners: compartir dóna èxit

En aquest bloc es defensa amb intensitat la convicció que compartir és el plaer que es deriva de forma immediata de la satisfacció intel•lectual d’aprendre. Per això em ve molt de gust presentar un exemple fenomenal.

El cuiner basc Martín Berasategui explica el secret de l’èxit de la cuina actual amb una contundència extraordinària: “El nostre èxit creix com més compartim el que sabem i això és revolucionari”.

Ja n’he parlat més d’un cop. Qui encara cregui que reservar-se informació li atorga poder en una organització o en un entorn creatiu està tan equivocat que potser ni s’adonarà dels resultats negatius amb què toparà.

Per això m’ha agradat tant saber que des de la creació gastronòmica, que tendeixo a admirar, s’estén el mateix concepte.

En una entrevista que es podrà llegir molt aviat a El Periódico, pel que he sabut, Berasategui hi dirà que la seva cuina es distingeix per ser oberta, com una acció d’una generació transparent. Serà una lectura d’interès.

L'irlandès als rètols, el català a la xarxa

Gràcies a l'INPUT...

Els professionals de les televisions públiques es troben un cop l’any a INPUT, un espai de debat que fa molt que convoca més d’un miler de delegats de tot el món. TVC hi està molt compromesa i gairebé sempre hi ha tingut algun programa que ha estat seleccionat pel comitè organitzador. Aquesta implicació és ara mateix tan intensa que el director de l’empresa, Francesc Escribano, és a més el màxim responsable del grup que decideix què s’hi envia des de totes les televisions espanyoles. En llenguatge INPUT, és el National Coordinator d’Espanya.

A més d’aquesta cita, a molts països es fan actes coneguts com a “mini inputs” o miniputs. Això permet portar alguns dels programes més interessants i discutir-los amb els professionals i estudiants que no han pogut acudir a la conferència internacional. A Barcelona fa anys que se celebra.

He tingut el privilegi d’assistir més d’un cop a l’INPUT (Aarhus 2002, Rotterdam 2003, Barcelona 2004, San Francisco 2005, Taipei 2006 i Lugano 2007). Gràcies a una proposta d’Escribano, els dos últims anys vaig participar en l'organització, seleccionant programes i presentant sessions, com han fet altres companys de TVC (Antoni Tortajada, Víctor Carrera...).

...he anat a Dublín...

Doncs bé, el cap de setmana passat em van convidar a participar en el "mini input" irlandès. Va ser una oportunitat interessant, més encara perquè no havia estat a Dublín.

D’aquesta visita, me n’ha quedat una impressió que vull compartir aquí. Durant un sopar amb professionals de la televisió pública irlandesa, la RTE, vam parlar d’Irlanda i la seva complicada progressió cap a la independència des dels pactes de 1921 fins a la incorporació a Nacions Unides l’any 1955.

...i hem parlat de la llengua...

Kevin Cummins, Anne Roper i els altres contertulians van expressar amb tristesa una conclusió tremenda: “Sí, tenim un Estat, però hem perdut la llengua”. Amb això no volien dir que una situació fos conseqüència de l’altre, només exposaven com els sabia greu ser testimonis de la desfeta d’un idioma que ara mateix parla molt poca gent al seu país d’origen.

A Dublín em vaig adonar d’un detall revelador. Els rètols oficials, és a dir, als aeroports, autobusos, tramvia, trens i edificis públics, són en les dues llengües. Però la publicitat, el comerç i la vida de carrer té l’anglès d’única llengua. Els irlandesos són irlandesos per moltes raons però la llengua ja no és un element central. Hi ha televisió pública que emet en irlandès i el govern la considera la primera llengua, però tot plegat sembla una mena de ficció defensiva. Un símptoma clar és que quan es van necessitar traductors per la Unió Europa no en trobaven.

...per comprovar que el català té més vitalitat...

Al costat d’aquest cas, el català, malgrat totes les dificultats evidents, té una vitalitat incomparable. Si a la CCMA s’entengués prou bé que a més de la televisió i la ràdio públiques tenim l’obligació d’impulsar la creació de continguts a internet amb molta més potència contribuiríem a sostenir aquesta fortalesa.

Pensava en això quan vaig saber que l’Enciclopèdia Catalana obria la consulta a la xarxa i m’ha semblat oportú lligar aquestes dues qüestions.

Per ser honest, he de dir que tinc vincles sentimentals amb aquest projecte, perquè el meu pare hi va treballar trenta anys i, en certa manera, tot el que tenia a veure amb l’Enciclopèdia ens resultava familiar.

Però això no impedeix que miri de ser objectiu.

...i més recursos a la xarxa

Aquest gest d'obertura, contra algunes opinions que he llegit, no situa l’Enciclopèdia en l’univers 2.0. De cap manera. Més aviat em fa l’efecte que per fi entren al món 1.0, aquest que tenien pendent d’acceptar des de fa temps.

Per fi entenen que l’oferta electrònica no mata el paper de la mateixa manera que un compromís més gran de la CCMA amb la noció de multiplataforma no és un atac a l’esforç del primer canal generalista, TV3, per obtenir resultats positius. Són aquesta mena d'obvietats que de tant en tant cal repetir per fer veure als conservadors i reticents fins a quin punt s'equivoquen.

La nova Enciclopèdia no proporciona hiperenllaços i saltar d’un article a un altre es fa impossible. A més, els continguts són més breus que en l’edició de paper. Allà hi podem trobar una informació més extensa i amb més materials gràfics.

En canvi, hi ha l’avantatge de l’ús immediat, de l’opció de tallar i enganxar o de copiar la URL i passar la cita a qui convingui. Un altre avantatge clar és la seva actualització. N’hi ha prou de llegir l’article dedicat a Kosovo per fer-se’n càrrec. A l'article sobre la llengua irlandesa s'hi afirma: "Posteriorment, amb la seva reimplantació com a llengua nacional i establerta l'obligatorietat del seu estudi a les escoles, ha experimentat una revifalla." Diria que els meus amics de Dublín no firmarien aquesta asseveració.

La veritat és que, per ser qui som, un país petit i acomplexat que sembla abocat al fatalisme (un dia en voldré parlar aquí ), disposem de força recursos a la xarxa. Els llisto per si algú no els coneix i li resulta d’utilitat fer-los servir.

Utilitats

Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC)

Diccionari multilingüe de l’Enciclopèdia

Diccionari Alcover-Moll

Termcat

Optimot (lloc públic de cerques)

És a dir (lloc mantingut pels lingüistes de la CCMA)

14/2/08

Compartint l’experiència a la CCMA

Qui sap que l’emissora icatfm s’hauria pogut dir “mucumu” a proposta d’una agència de naming?

Qui sap que amb un procés d’automatisme és possible programar tot un trimestre de fórmula musical amb material d’estoc per emetre a la TDT?

Suposo que fora de la CCMA aquests detalls són del tot desconeguts però és que també ho són a dins. Això no té res d’estrany. A moltes organitzacions grans hi ha tot d’activitats que solen conèixer només aquells que hi estan més implicats. És ben natural que sigui així però tothom sol estar d’acord que si fos d’una altra manera encara seria millor.

Vaig dir que en aquest espai provaria de compartir l’experiència dels projectes que impulso i ara compleixo aquest anunci amb un cas ben concret.

Cada dijous a la mateixa hora, una setmana a la ràdio i una setmana a la tele, es convoca un acte breu, senzill i modest, que només representa una oportunitat d’intercanvi. Algú explica una experiència professional en deu minuts i els que hi assisteixen fan preguntes deu minuts més. Són sessions curtes però es tracta d’oferir l’ocasió d’un primer contacte. Són d’assistència lliure, tothom que vulgui hi pot anar i no hi ha “instruccions de dalt” per acudir-hi. Això és un acte de llibertat. Una invitació per compartir el que sabem, 25 anys després de treballar plegats.

Aquesta activitat té un nom singular: joquesé. I pels que no hi puguin anar, el responsable d’aquesta acció, en Rafael Bigorra, escriu un resum al bloc intern del joquese.

Que sigui intern implica que sols es poden fer comentaris si estàs registrat com a empleat de la CCMA. Potser aquesta és una limitació que un dia voldrem superar, de moment calia començar amb prudència i humilitat.

Avui s’ha fet la segona sessió i per tant encara és molt aviat per fer-ne valoracions. A la primera hi havia una dotzena de persones i a la d’avui n’érem una desena. No volen ser actes massius sinó que es tracta de fer veure que explicar el que hem après té sentit i pot formar part de la nostra activitat professional.

Algunes de les sessions previstes tractaran qüestions com aquestes: “El meu programa s’emet abans a internet que a la tv”, “el departament de coproduccions usa una newsletter per contactar amb els partners externs”, “com fem servir i per què els decorats virtuals”...

En fi, que no es tracta de vendre èxits sinó de compartir experiència i estar disposat a aprendre dels altres. Seré sincer: ara mateix, la disposició a aprendre dels altres no és majoritària en una organització que ha tingut èxit i on algunes bosses d’arrogància se solen oposar a aquesta idea. Però, com em deia l’àvia, de mica en mica s’omple la pica.