janquim

26/7/10

Segona llista per a un balanç (9 mesos a la redacció)

21/7/10

Explicacions: què és això de la finestra

Explicar la posició

Jeff Jarvis ofereix al seu blog una explicació clara de les seves posicions, per evitar malentesos amb els seus lectors i fins i tot anota quina mena d’interessos econòmics pot tenir, i les seves creences religioses, perquè troba més honest deixar clar al lector el seu punt de partida.

Els lectors d’aquest blog ja saben que no m’ocupo de política. M’interessen aquí molts altres assumptes que tenen a veure amb el canvi que les TIC ens ajuden a fer i, des de fa uns mesos, des de la feina de periodista, he intentat aportar reflexions sobre la manera com expliquem les coses.

Per tant, em podria estalviar cap mena d’explicació.

Una acció audaç o ingènua

Però els últims dies circula per la xarxa un document que potser té sentit que miri d’explicar aquí.

No sé si és una acció audaç o només ingènua.

Sigui com sigui, confio que aquest posicionament no desviarà l’atenció de cap lector. Aquest blog seguirà sent el mateix. No canvia.

Però vull donar una explicació sobre una proposta que aquí només havia insinuat.

Posició

En termes polítics, sóc pragmàtic i divideixo l’espectre entre dues grans posicions, les més socialdemòcrates i les més liberals. M’inclino sense vergonya per les primeres, encara que molts amics em diuen que de vegades no ho sembla. Dec ser una mena de socialdemòcrata liberal, no ho sé.

En qüestions de drets civils i altres assumptes morals, em sento més aviat radical (en el sentit recte de la paraula, en vaig parlar un dia aquí).

Pel que fa a les propostes de solució per a Catalunya, després d’una joventut nacionalista em vaig anar acostant al federalisme, sobretot seguint les idees i propostes de persones com Pasqual Maragall o Quim Nadal. De fet, durant uns quants anys, vaig adqurir una experiència, que encara m’és útil, treballant en algunes campanyes electorals, sempre per a candidats del PSC.

És una de la desena de feines que he fet en els últims vint-i-cinc anys i des d'aquest blog sempre hi ha hagut i hi ha un enllaç a la meva biografia professional.

Una fallida

Em vaig desvincular de la política quan vaig emprendre un projecte que no volia que tingués cap mena de risc a causa d’això i, com tothom, una mica per esgotament.

Durant els darrers anys, he mantingut les meves opcions personals i he sigut un votant de l’actual govern de Catalunya, tot i que en els últims dos o tres anys he anat rumiant amb amics sobre la fallida de la proposta federal de manera cada vegada més intensa.

No estic sol. L'estadística diu que formo part d'un moviment ampli de persones que compartíem una posició i que avui creiem que hi ha una urgència a resoldre d'una vegada per totes.

Els darrers mesos, he mirat de resumir la meva mirada i me n’ha sortit un document que em sembla que conté crítiques força dures a l’independentisme i al nacionalisme, tot i que sense aquesta aportació no seríem a on som, i que convida els federalistes a ser col·laboradors d’un projecte que ens permeti sortir de l’atzucac, d’aquest bucle del qual tinc la impressió que la classe política no vol acabar de sortir.

Compartir-ho

Crec que s’equivoquen. Crec que hi ha una sortida. Ho he explicat. Ho he escrit. Per a mi, per entendre’m, però m’ha semblat que podia ser útil si ho compartia.

En aquest document, enfoco la qüestió de la independència d’una altra manera. No dic que sigui bona ni tan sols és original. Hi ha desenes d'articles i llibres que ho saben dir millor.

I segur que no hauria estat capaç d’escriure res sense totes les aportacions de persones que sí que estan preparades per tractar d’aquests assumptes. Jo no sé res. Només he escrit el que m’ha semblat entendre.

Interès

Però m'ha sobtat que el text ha tingut força lectures (o visites) i he rebut comentaris que demostraven molt d’interès, en pocs dies. I això que som a l'estiu.

És veritat que m'he preocupat de fer-lo arribar a uns quants amics i coneguts, però també ho és que he rebut notes de persones que no coneixia de res i que subratllaven aspectes del text que trobaven d'interès.

Per això vaig decidir fer una presentació que ajudés els posibles lectors a entrar una mica en el text, abans de decidir que hi podien dedicar mitja hora.

Ja està, ara ha quedat explicat.

Sortir del bucle

Mantinc en general les meves preferències. Per entendre’ns: l’endemà de la independència, és molt probable que torni a votar la socialdemocràcia, tingui les sigles que tingui. Encara que molts amics em trobin una mica liberal i que jo em senti en molts aspectes més radical.

Però ara mateix crec que és una urgència sortir del bucle. La proposta d’estar 30 anys més negociant, discutint, al bucle, no m’il·lusiona gens ni mica. I el concert econòmic em sembla una jugada més o menys vivaç però dins del mateix bucle.

Vet-ho aquí.

Ja està. Ja no caldrà que aquí en parlem més.

En aquest blog no faig política.

I els lectors saben que no és el que ofereixo.

Però he volgut donar una explicació.

Per evitar malentesos.

Tots som moltes coses alhora.

I una d’aquests “coses” que sóc és el document que he escrit i la presentació que n'he fet.

La presentació és aquesta:

La finestra on Prezi

13/7/10

Aprendre i explicar-ho: un procés emocionant amb els "mapes lliures"

Ja he dit alguna vegada que m’agrada aquesta feina. Em permet aprendre. Quan has d’explicar alguna cosa, primer l’has d’entendre. I aquest procés encara el trobo molt emocionant.

És clar que he fet altres feines que també m’han permès aprendre. Potser té més a veure amb la manera de ser (tenir ganes d’aprendre coses) que no amb la feina que facis. En to cas, ara és molt evident. Vaig a llocs, escolto i miro d’explicar-ho. El procés és més net i clar que en altrs situacions o almenys m’ho sembla.

Fa pocs dies vaig ser a Girona, per atendre el primer dia d’un congrés sobre “mapes lliures”.

M’havia documentat una mica abans d’anar-hi i una font m’havia ajudat proporcionant-me uns quants enllaços de relleu.

Un cop allà, vaig seguir diferents ponències des de les nou del matí fins després de les sis de la tarda, totes en anglès (ja fa anys que acudeixo a cites semblants però sempre tinc por de perdre’m detalls importants).

A les pauses, vaig superar la timidesa mirant d’entrevistar persones que em semblaven rellevants.

Al final de la jornada, tenia moltes notes a l’ordinador i a la llibreta.

Moltes idees i molts detalls que no m’hi cabien.

Havia de fer tres coses i les havia de fer de pressa.

1.- Trobar una síntesi, és a dir: saber què volia explicar al públic generalista del mitjà on treballo i què s’havia de quedar fora perquè era de mitjà especialitzat.

2.- Tenir una estructura perquè el text avancés, des d’una explicació general cap a diverses qüestions que calia apuntar: alguns exemples, el cas català... de manera que s’hi encabissin totes les anotacions i declaracions que havia obtingut.

3.- Escriure un text que tot i ser llarg no excedís els límits del mitjà on treballo, amb frases clares i comprensibles, amb un cert estil, en un català tan genuí com fos possible, amb enllaços d’interès per a qui tingués ganes d’anar més enllà.

Tot això ho havia de fer en menys d’una hora i mitja (en realitat hi havia anat rumiant tot el dia però sempre hi ha un moment que necessites aturar-te i decidir exactament com ho faràs, jo vaig decidir-ho mentre caminava mirant el riu que envolta el Palau de Congressos que hi ha a La Devesa).

I abans, per força, ho havia d’haver entès. Potser no tot, segur que els mapes lliures no són bé el que jo he dit, segur que els experts em trobaran superficial i una mica forçat (sempre intentes que el text sigui atractiu i això et porta a buscar alguns elements que cridin l’atenció del lector).

Però no n’estic del tot descontent. Vaig aprendre moltes coses, em va agradar molt intentar explicar-ne unes quantes i vaig conèixer persones molt sàvies que tenen ganes de viure i d’aportar coneixement. Quan tens un dia així és quasi impossible no pensar que és un privilegi fer aquesta feina.

El resultat, per si algú s’hi ha encuriosit després d’aquesta explicació, va ser aquesta peça per al 3cat24:

http://www.3cat24.cat/noticia/762566/societat/Desenes-de-milers-de-voluntaris-elaboren-el-mapa-lliure-del-mon

12/7/10

Copsant les xarxes des del mitjà públic digital: el cas de la sentència

Els últims dies, entre altres feines que no he deixat de fer, he tingut ocasió de seguir de ben a prop l’eco que a les xarxes socials ha provocat l’assumpte de la sentència.

De primer, vaig observar que hi havia moviments tènues, en contrast, si més no, amb els gestos unitaris que s’havien produït el dia de l’editorial conjunt.

http://www.3cat24.cat/noticia/747487/societat/El-ciberactivisme-respon-de-manera-desigual-davant-la-sentencia-sobre-lEstatut

Crec que aquesta distinció es devia sobretot a la falta de lideratge. En l’altra ocasió hi havia hagut un grup que impulsava i animava mentre que aquesta vegada tot quedava més a l’atzar de la reacció espontània.

Però a poc a poc es començaven a produir algunes reaccions, i vaig fer una peça per assenyalar-ho.

http://www.3cat24.cat/noticia/749477/societat/Difonen-un-giny-que-afegeix-la-senyera-al-perfil-dels-comptes-a-Facebook-i-Twitter

Quan faltava menys per a la manifestació, alguns usuaris molt actius van llançar propostes i vaig provar de fer-me’n ressò per informar els lectors del mitjà on treballo.

http://www.3cat24.cat/noticia/756246/societat/Usuaris-del-Twitter-convoquen-una-cita-per-anar-plegats-a-la-manifestacio-del-10-J

http://www.3cat24.cat/noticia/758366/politica/Un-grup-de-bloguistes-difon-un-text-comu-a-favor-de-la-manifestacio-enmig-dun-debat-tens-sobre-la-convocatoria

Per fi, se’m va encarregar un seguiment de la manifestació a les xarxes. Això tenia diversos inconvenients, el primer de tots era que se m’impedia acudir a una manifestació on m’hauria agradat ser.

Però la dificultat més greu era intentar fer una peça equilibrada, molt de pressa, mirant què es deia sense gaire temps de reflexió, sense posar tots els enllaços, sabent que a la redacció estarien molt enfeinats i que no tindrien gaire temps per editar res... Més que una peça informativa feia una nota d’urgència, n’era conscient i això em desagradava profundament. M’agrada treballar d’una altra manera.

http://www.3cat24.cat/noticia/763447/societat/Milers-de-missatges-reprodueixen-la-manifestacio-massiva-a-Twitter

Per fi, m’havia compromès a enviar una segona peça i aleshores em vaig adonar que el que havia de dir anava en contra dels mitjans de comunicació. Però vaig creure que havia de ser valent i dir-ho igualment.

Perquè a aquella hora ja era evident que internet permet que les persones desin fotografies i vídeos i que ho comparteixin amb tothom. Permet enviar missatges. Permet opinar, conversar.

Per quina raó has d’acudir a una galeria d’un mitjà de comunicació, on tot està filtrat, si pots fer servir les eines de la xarxa? Ara mateix, a internet hi ha acumulat un arxiu potent sobre la manifesatció, només fa falta que algú miri d’agregar-lo, d’endreçar-lo. Potser aquesta hauria de ser la feina dels mitjans, endreçar el que les persones ja ens diuen

http://www.3cat24.cat/noticia/763626/societat/Els-manifestants-creen-un-arxiu-historic-a-internet-amb-textos-i-imatges-de-la-manifestacio

És una mica la reflexió que ja havia fet en aquest blog a causa de les imatges que la gent envia als mitjans quan hi ha una nevada o qualsevol altra situació que la gent considera “fotogènica”.

En tot cas, ara m’adono que tinc un enfilall de peces que demostren que les xarxes socials són ben vives.

A més, els enllaços que he anat posant en aquest apunt són el testimoni no sols de la meva feina sinó també d’una implicació, la del mitjà digital públic d’aquest país que, de forma clara, s’ha compromès amb la ciutadania per mirar de copsar l’estat d’ànim de l’anomenada catosfera.

Sols per això ja hauria valgut la pena, encara que a mi, personalment, em quedi el desencís de la feina apressada, de totes les mancances que he exhibit i tots els defectes que no he sabut evitar.

7/7/10

Abans que es tanqui la finestra

La noció de “finestra” és molt emprada entre els venedors i compradors de productes audiovisuals. Es refereixen al període durant el qual els drets permeten l’exhibició d’un film o l’emissió d’una sèrie.

Els professionals d’aquest segment debaten si la finestra aquesta o aquella és massa curta o massa llarga.

Entenc com a “finestra”, per tant, l’oportunitat que algun fet s’esdevingui, que algun projecte arribi a port, que alguna idea progressi.

Les finestres s’obren, sí, però també es tanquen.

De vegades és possible controlar-ho però molts cops el context és tan poderós que actua com un fort corrent d’aire, que tanca les finestres encara que no ho vulguis.

Llegia fa poc sobre el cas de Ronald Wayne, un dels tres fundadors d’Apple, que va vendre’s les accions per 800 dòlars fa molt i molt de temps, un 10% que avui valdria 22.000 milions.

Aquest és un cas personal, algú que, com diu el mateix Wayne, confirma que quan som en un punt crucial no ens en solem adonar.

Hi ha molts altres casos, els músics que van deixar grups que després van ser molt populars i altres artistes o emprenedors que no van tenir tota la sort que potser mereixien.

Les empreses noves saben que a més de la planificació i l’encert depenen força de la sort, o sigui, de com afronten la seva “finestra”.

Però hi ha finestres que van molt més enllà d’una persona.

Són oportunitats que s’obren per a una comunitat, per a una idea determinada o per a un país.

En aquests casos, la pèrdua no consisteix a deixar escapar una mica de fama o uns quants milions de dòlars sinó que té conseqüències de més abast.

És veritat que costa molt adonar-se que ets en una cruïlla decisòria quan hi arribes. Però si tens la sensació que t’arriba aire fresc, si veus un paisatge que no veies, és legítim començar a creure que hi ha una finestra oberta.

En aquestes situacions, no estic gens segur que sigui gaire pràctic discutir sobre el color del marc ni aturar-se a comentar la pols que s’ha enganxat als vidres.

Hi ha el risc que una ventada tanqui la finestra oberta i, també hi ha la possibilitat que mentre ens entretenim amb el marc i els vidres vingui algú i aprofiti l’avinentesa per tirar avall la persiana.

3/7/10

L'optimisme com a missatge de marca

El missatge

“30.000 entregues diàries ens carreguen d’optimisme”. Aquest és el missatge que he vist en una camioneta d’Envialia.

Que facin servir el seu mitjà de transport com a mitjà de comunicació no és nou però sí m’ha cridat l’atenció la seva actualitzaciò per adoptar el missatge a la situació de crisi.

No fa gaire ja em vaig fixar en la “campanya antipublicitat” de Carrefour.

Però aquí, a més de l’adaptació al canvi hi ha un missatge interessant.

La foto no és gaire bona (he esborrat la matrícula) però compleix l’efecte testimonial. Quantes camionetes d’aquesta empresa recorren ciutats i carreteres amb els seus eslogans?

“Cada minut que passa és un minut menys perquè passi la crisi”. Amb aquesta frase, l’empresa recorda un dels seus referents (el temps) i llança una crida a l’optimisme.

Aconsegueix així que el seu públic li reconegui aquest esperit? Li reporta beneficis directes? L’ajuda a sostenir els atributs de la seva marca?

Problemes de reputació

Envialia va tenir fa dos anys problemes de reputació digital. L’exposició pública d’un cas concret va contribuir a empitjorar la percepció sobre els serveis d’aquesta empresa de missatgeria urgent.

Potser això hi té a veure. Potser han volgut canviar d’aspecte.

Idees contra el pessimisme

Si més no, és original, crida l’atenció i és ben rebut en un entorn en què els voltors ja fa mesos que no paren de subratllar tot el que va malament en comptes de proposar remeis perquè vagi millor.

Hi ha alguns profetes del passat que han obtingut molta notorietat amb el seu afany per esclafar els ànims, no he acabat de saber si amb algun interès inversor personal però en tot cas basant la popularitat en l’art d’escampar el desànim i el ditxós “jo ja ho deia”.

A mi sempre m’han interessat més les reaccions positives, els gestos dels emprenedors, històries com la de les nines de Famosa.

Envialia ens envia un missatge que té la virtut de fer-nos adonar que el pessimisme no resol res i ho complica tot.

Però em pregunto què passaria si aquest corrent fos seguit de tal manera que ens caigués una pluja d’anuncis d’aquest to un punt mel·líflu. Si de cop i volta totes les marques ens repetissin a cada segon la cançó aquella de Joan Manuel Serrat potser no ho resistiríem, oi?

2/7/10

La política catalana i internet: explicant-ho al gran públic

Encara falten uns quants mesos per a les eleccions catalanes però ja he fet diverses peces sobre la precampanya. No m'ocupo de política però sí que procuro seguir l'ús d'internet i les TIC en entorns molt diversos, també la política.

A mesura que escrivia aquestes peces informatives, m’adonava que hi havia un fil que les unia i en prenia consciència cada vegada que afegia l’enllaç d’una notícia publicada a a una notícia que escrivia.

Material acumulat

Ara m’adono que ja n’he fet unes quantes i que hi comença a haver material. Quan algú parli d’aquesta campanya 2010, serà inevitable atendre el recorregut que s’ha anat exposant al 3cat24.

Però no faig aquest apunt per revendre aquí les peces que faig en aquest mitjà sinó, com de costum, per comentar el que he après mentre treballava.

Les fonts ho són tot

Constato que he parlat bàsicament de CiU i PSC. Potser perquè són els partits més grans o potser perquè els seus responsables se m’han adreçat, ens hem conegut i des d’aleshores miren de tenir-me al corrent de les seves activitats. Fet i fet, sempre depenc de les fonts.

Però em sento una mica decebut. Crec que he de ser capaç d’esbrinar millor com fan servir la xarxa les altres formacions i ser més proactiu.

Sense blocs i amb llibertat

Per una altra banda, puc estar molt satisfet. El 3cat24 ha publicat aquestes peces i els meus caps no m’han preguntat mai, mai, si pensava equilibrar una notícia amb notícies sobre altres partits. Ja sé que els blocs on es computa la informació dedicada a cada candidatura només s’imposen durant les campanyes, però de vegades hi ha la temptació d’equilibrar per equilibrar i nosaltres l’hem evitada.

No he rebut mai cap instrucció en aquest sentit, ni cap recomanació, i he pogut decidir per mi mateix la manera com pensava redactar les peces, les imatges que hi volia incorporar, els títols que hi posava. Una altra prova que malgrat tot de rumors sense gaire fonament en aquesta casa es disposa en molts aspectes d’una libertat superior a la d’altres empreses de comunicació, com ja vaig comentar fa uns quants mesos.

A més, mantinc un criteri d'informar sense escandalitzar que aplico i que explico.

Repte i petició

Ara em queda el repte de saber i explicar què fan a la xarxa el màxim possible de partits polítics catalans. Si algú vol fer cap aportació, ja ho sap. Les fonts són l’aliment del periodista.

Si algú té curiositat, vet aquí la llista de les últimes peces sobre política i internet.

La llista

Precampanya electoral

CiU llança una xarxa social pròpia

http://www.3cat24.cat/noticia/487785/ciencia/CiU-llanca-una-xarxa-social-propia-i-forma-centenars-de-ciberactivistes

CiU edita un manual per als ciberactivistes propers

http://www.3cat24.cat/noticia/623385/ciencia/CDC-edita-un-manual-amb-instruccions-per-actuar-a-les-xarxes-socials

Montilla demana als ciberactivistes propers al PSC que no segueixin instruccions

http://www.3cat24.cat/noticia/687165/politica/Montilla-demana-als-ciberactivistes-del-PSC-que-lajudin-a-guanyar-a-la-xarxa-i-a-les-urnes

CiU llança una aplicació per a mòbil

http://www.3cat24.cat/noticia/704305/ciencia/CiU-llanca-una-aplicacio-per-a-iPhone

CiU llança un concurs de personalització de la seva emoticona

http://www.3cat24.cat/noticia/738746/ciencia/CiU-convoca-un-concurs-per-personalitzar-la-seva-emoticona-somrient

El PSC llança un concurs per triar el nom d’un web

http://www.3cat24.cat/noticia/749466/ciencia/El-PSC-engega-un-concurs-per-triar-el-nom-de-la-seva-plataforma-social-a-internet

Menció de l’ús de Google Moderator per part de la campanya de CiU

http://www.3cat24.cat/noticia/727385/societat/El-conseller-Maragall-respon-amb-videos-a-les-preguntes-que-els-ciutadans-han-votat

Ciberactivisme polític

Els ciberactivistes comencen una “batalla de vídeos” a la xarxa

http://www.3cat24.cat/noticia/713065/ciencia/La-batalla-audiovisual-de-les-eleccions-catalanes-ja-ha-comencat-a-internet

Reacció a la xarxa davant l’editorial conjunt sobre l’Estatut

http://www.3cat24.cat/noticia/422608/ciencia/Desenes-de-blogs-se-sumen-a-leditorial-conjunt-sobre-lEstatut

Reacció a la xarxa davant la sentència del Tribunal Constitucional

http://www.3cat24.cat/noticia/747487/societat/El-ciberactivisme-respon-de-manera-desigual-davant-la-sentencia-sobre-lEstatut (30 de juny)

http://www.3cat24.cat/noticia/749477/societat/Difonen-un-giny-que-afegeix-la-senyera-al-perfil-dels-comptes-a-Facebook-i-Twitter (1 de juliol)

Independència i internet

Internet a les consultes per a la independència

http://www.3cat24.cat/noticia/433425/politica/La-consulta-del-13-D-blinda-el-seu-programa-informatic-contra-possibles-atacs

Una aplicació de Facebook permet votar per la independència

http://www.3cat24.cat/noticia/421860/ciencia/Una-aplicacio-de-Facebook-aplega-milers-de-vots-per-a-la-independencia

El salt de Laporta a la política amb l’estrena del seu web

http://www.3cat24.cat/noticia/548565/ciencia/Laporta-obre-el-seu-web-amb-la-promesa-de-dedicar-els-seus-millors-anys-a-Catalunya

(Vaig comentar en aquest blog les reflexions que em va provocar la redacció d'aquesta peça i els comentaris que va rebre).

Altres campanyes

Ús d’internet a la campanya per a la presidència del F C Barcelona

http://www.3cat24.cat/noticia/705365/societat/Els-candidats-a-president-del-Barca-trien-recursos-dinternet-diferents-per-a-la-campanya

28/6/10

Sentència de l'Estatut

21/6/10

Llegint sobre Google prenc una "decisió de compra"

Llegint

He acabat el llibre de Jeff Jarvis “Y Google, ¿cómo lo haría?”, que ha traduït Sílvia Cobo. Me n’han quedat tres impressions que, com he fet amb altres lectures, comparteixo aquí.

1. Pistes sobre el canvi

Dóna moltes pistes per entendre què està passant i què podria passar, encara que tendeix una mica massa a donar per fet que sí que passarà.

Els lectors que ja hagin llegit les principals fonts que Jarvis cita, com ara Weinberger o Anderson, per citar-ne dos, segurament no descobriran una perspectiva del tot nova.

Jarvis és un periodista inquiet i molt transparent i al seu blog, que segueixo, hi ha anticipat bona part de les idees que aplega al llibre, a més de discutir amb els seus lectors uns quants capítols.

El llibre serà molt útil i convenient a les persones que vulguin conèixer aquesta mirada general sobre els canvis que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) provoquen en sectors variats de l’economia i en la creació i distribució de continguts.

2. Exemples en molts camps

Té la virtut que exposa molts exemples d’una mateixa situació (a l’última part). El que fa Jarvis és observar de quina manera “l’estil Google” (per simplificar, i per seguir la seva proposta) es podria aplicar a l’ntorn financer, legal, productiu, institucional...

En alguns moments em sembla massa “optimista”, o confiat en les bondats de la xarxa. Però aquest detall no treu interès al seu intent, molt recomanable sobretot per al públic que necessita aclariments veloços i una explicació comprensible de l’abast de la digitalització en tots els camps.

L'amplitud de la mirada potser emboira els detalls, de vegades les concrecions són massa ambigües i les conclusions poden semblar precipitades, fruit d'un entusiasme descomunal, encara que no ho siguin.

Però l'efecte poderós del llibre no rau en el rigor de la cosa menuda ni en la contenció amb mesura sinó de la capacitat d'enllaçar aspectes tan diversos i demostrar que tenen molt en comú perquè el canvi que vivim és de gran abast.

3. Decisió de consum

Finalment, la lectura d’aquest volum ha actuat com la gota que fa vessar el got i per fi m’he decidit a adquirir, així que pugui, un lector d’ellibres.

Ja fa temps que hi dono voltes i no és el primer cop que en veig els avantatges però aquesta vegada ha sigut definitiu. Mentre llegia, comprovava que subratllar amb llapis o amb un marcador fosforescent i doblegar una pàgina per poder recuperar després uns quants paràgrafs no és eficient.

Una lectura profunda hauria de permetre buscar paraules, saber quantes vegades apareix un terme i indexar per aquest terme les meves cerques, copiar i enganxar, marcar, en fi, tot d’activitats de lectura profunda que amb el llibre de paper són impossibles. Per què hauria de seguir llegint de manera ineficient si puc obtenir molts avantatges d’una altra manera gràcies a la digitalització?

En un altre apunt ja comentaré el valor del llibre-paper com a objecte i la causa de la seva llarga agonia (sí, serà molt llarga) però avui anoto que cada vegada que llegit un dels llibres que he volgut comentar aquí, m’he trobat amb les dificultats de la lectura sobre el “suport llibre imprès”.

Això no és nou. Però arriba un dia que prens una decisió. Ja l’he presa. Ara només he d’esperar l’oportunitat i, mentrestant, informar-me per mirar d’encertar la tria.

4. Procés de compra

L’únic que he de fer ara és trobar quin dels ginys que hi ha al mercat em permeten explotar al màxim aquesta modalitat de lectura profunda, que traspassa els continguts, i trobar un producte que s’ajusti al pressupost a la vegada que em permeti llegir el que vull sense problemes de compatibilitat.

Tot això ho faré amb les eines d’internet, és clar. Amb Google, és clar. I amb la col·laboració dels lectors que vulguin, i tant. No ho faria així Google? No ho sé, però Jarvis segurament sí.

17/6/10

Adaptar continguts a "l'estat d'ànim" del consumidor

La campanya de Carrefour Discount que es veu ja fa dies a les cadenes de televisió és una aposta interessant perquè al mateix temps que produeix una publicitat adreçada al target que busca preus baixos per damunt d’altres conceptes ens il·lustra sobre algunes maniobres que ja sabíem però que ara se’ns fan molt evidents.

L’aspecte dels personatges està molt aconseguit: persones que van a comprar sense maquillar-se i vestint amb molta “normalitat” i empleats del supermercat que “al·lucinen” amb la narració de la publicitat a què estem acostumats.

El cost de la viscositat

De passada, ens recorden que tot això de la gent que salta a càmera lenta damunt d’un llit, l’oli que raja untuós i brillant, els camps de blat que el vent transforma gairebé en la mar... en fi, tota aquesta comèdia habitual és només això, comèdia habitual.

Jambon a la francesa

A la versió francesa que he vist, se simula una reunió creativa per imaginar anuncis sofisticats i buscar noms emocionals a tot de productes que al final s’acaben anomenant amb tota senzillesa com el que són, pernil, cafè o suc de taronja Carrefour Discount. La filosofia és la mateixa (deixem la sofisticació) però no té la mateixa gràcia.

Atac als clients que et permeten viure

El punt dèbil és que la campanya conté un atac als fabricants de productes que ven Carrefour i algú ja s'ha preguntat si hi hauria gent a Carrefour si només tinguessin marques blanques. Potser sí? Sembla un debat que val la pena. Carrefour competeix de forma agressiva amb aquells clients que li permeten existir. Té sentit?

Quin estiu!

El Gaspatxo Alvalle també posa la crisi a primer terme.

Els mitjans tradicionals com a prova de fiabilitat

En un altre anunci, la informació sobre l'efecte de la crisi prové de la ràdio i no d'un diari. És interessant comprovar que quan el creatiu vol transmetre unes dades estadístiques opta pel mitjà de comunicació tradicional com a vehicle.

La idea és clara: molts espanyols no sortiran de vacances i la reacció és positiva amb un “i què?”. En comptes d’oferir-nos un gaspatxo refrescant o molt ben fet o seguidor d’una recepta tradicional o vés a saber què, l’anunci llança una proclama radical: l’estiu espanyol és magnífic, quedar-se aquí és un privilegi.

La referència final subratlla que hi ha un web on el lema es presenta amb més detalls: un concurs de fotografies i vídeos amb rutes de “turisme interior” com a obsequi d’un sorteig.

Càntir blanc

Aquesta apel·lació a l’orgull de ser espanyol (vist més aviat com el tòpic d'una vida que consisteix a refrescar-se amb un càntir i fer la migdiada a l’ombra...) inclou la invitació a disfrutar del gaspatxo Alvalle, que d'aquesta manera buscas un contacte emocional amb un estat d'opinió ("estem fumuts però no renunciarem als "nostres" plaers: el nostre paisatge, els nostres costums, el nostre gaspatxo"). Vet aquí que, després de tot, l'anunci també busca, com tots, aquesta connexió.

Fins i tot els de Discount, que tenen aparença de discurs racional ("sigues pràctic, no paguis per la comèdia de la publicitat") pretén connectar amb un estat d'anim que repeteix: "prou de sofisticacions inútils, siguem autèntics i engeguem a dida aquests de la càmera lenta".

Innovació i adaptació

O sigui que la publicitat s’adapta a l’estat d’opinió de consumidors espantats (pel que es diu que passa encara que no ho visquin) o seriosament preocupats (perquè ja ho viuen). Pels volts de Nadal, un programa d'humor ja va parodiar els anuncis nadalencs adaptant-los a la crisi.

Els exemples d'Alvalle i Carrefour són una mica més innovadors que els simples descomptes amb data límit, característics dels cotxes, o els viatges i creuers que sembla que regalin (només ho sembla, com recorda un altre anunci, aquest on una família es veu forçada a baixar a terra perquè s’ho ha gastat tot amb refrescos i altres extres).

Qui més s’hauria d’adaptar a aquest estat d’opinió?

I els altres?

Quants creadors de continguts s'haurien d'apuntar a l'intent d'interpretar un estat d'ànim "en crisi" per servir productes d'aquest estil i quants haurien de persistir en l'intent de fer-nos creure que adquirir segons què ens fa millors o ens aporta molt més que la simple utilitat?

15/6/10

Burca com a vuvuzela

Un seguit d’ajuntaments, i entre ells el de Barcelona, han aprovat normes per evitar que s’accedeixi a les instal·lacions municipals amb un burca.

Debat sobre normes socials

Hi ha persones que mantenen un debat sobre si té sentit prohibir o no una manera de vestir determinada. I n’hi ha que tot seguit obren un debat més ampli sobre la integració de les persones immigrades a la cultura o el tarannà o el que es vulgui dir d’això que ara s’anomena “país d’acollida”.

Com que ja hi ha moltes veus, m’abstinc d’entrar en aquest terreny.

Preguntes per respondre

El que m’interessa és el significat d’aquest debat i la seva aparició. I em faig unes quantes preguntes que comparteixo aquí per si de cas algú pot aportar respostes que ens ajudin a entendre-ho millor.

1.- S’ha argumentat que aquest vestuari degrada la condició de la dona, fins i tot si no hi hagués obligació.

El que em pregunto és si aquesta condició de “dona humiliada” es resol amb la prohibició d’acudir vestida així a les dependències d’un ajuntament.

2.- S’ha argumentat que aquest vestuari impedeix la el reconeixement de les persones.

El que em pregunto és si la nova normativa també esmenta els cascs de moto (els missatgers saben de què va) i quin és el marge previst de millora a la seguretat dels edificis municipals. Podran reduir la despesa en seguretat gràcies a aquesta mesura?

També em demano si una qüestió de seguretat s'ha d'incorporar a una llei de llibertat religiosa, com s'ha anunciat.

El context

Em sembla que tothom n’és conscient, però estarà bé tenir una mica de context.

Aquestes mesures s’han pres mentre l’assumpte de la immigració ocupa de forma cada vegada més desacomplexada les declaracions dels polítics.

Hi ha hagut referències clares que han insinuat o afirmat que la inseguretat té a veure amb la procedència de les persones (rètols sobre Romania) o amb la llengua que parlen (declaracions sobre l’àrab). S’ha aixecat un debat sobre l’empadronament d’immigrants.

Imitació política

En un paisatge en què s’alcen cada dia aquests arguments com a tema, els ajuntaments (és a dir, els polítics) comencen a prendre la decisió sobre el burca. És molt interessant observar que primer va ser un consell plenari i que després a d’altres ciutats van decidir que el mateix assumpte també era molt urgent (fins aleshores no hi havien pensat, pel que es veu). Fa tota la pinta que hi ha hagut un comportament basat en la imitació (i encara continuarà).

No estic dient si el burca és una bona idea, ni si ofega els drets de la dona, no estic discutint si cadascú té dret a vestir com vulgui o si està bé que els governs de tota mena regulin aquests detalls... tot i que ho podria fer.

No, el que em plantejo és per què de cop i volta aquest tema és tan important, tan urgent.

Urgència!

I em pregunto si respon a un problema real.

Vull dir: als edificis municipals hi havia centenars de persones amb el burca posat que neguitejaven els de seguretat i provocaven queixes entre els altres visitants per la humiliació al gènere femení?

De debò? Era aquest el panorama? Si era així, ja entenc que era molt urgent respondre de seguida a aquest assumpte de primer ordre.

Si no fos així, dec tenir dret a sospitar que els polítics han decidit posar el burca sobre la taula perquè hi ha eleccions.

Puc concloure que CiU va decidir empaitar el PP per no regalar vots a la dreta més espantadissa i que el PSC ha decidit sumar-s’hi per no regalar vots de centre (ara que el tema és a la taula ja no és de dreta sinó de la centralitat, qui vulgui governar ha de tenir una idea clara sobre “el tema burca”).

Liderar o empaitar

Vaig llegir ja fa anys, en un llibre de John Rawls que em va deixar Pep Subirós, si no m’equivoco, que el lideratge consisteix a aixecar una bandera (una idea, un programa) i posar-se al capdavant de la societat per defensar una visió, un projecte, tot el contrari de situar-se darrere de l’electorat amb els resultats d’un sondeig a les mans.

Quan els principals partits polítics decideixen (a pocs mesos de les eleccions) que no tenen gaire interès assumptes com la crisi econòmica, l’estat del planeta, el repte de la innovació, trobar un sistema educatiu que de debò ens permeti canviar, o tantes altres coses, i aposten per regular amb urgència l’accés amb burca en un edifici municipal m’adono que ja fa temps que m’he distanciat de la política, dels polítics i de les seves trampes.

Minories

Però també m’he allunyat dels comentaristes que han preferit els debats aparents i de la majoria de ciutadans, d’aquesta majoria silenciosa que en comptes de buscar un lideratge que ens faci avançar prefereix que algú doni la raó a les seves pors, d'aquestes persones que aplaudeixen quan algú els esvera encara més perquè ja estan tan esverats que només poden aplaudir una altra dosi d'esverament.

Seria injust si digués que la cursa del burca només em fa tenir una opinió poc amable dels polítics. La veritat és que també em fa tenir una opinió menys amable sobre bona part dels meus compatriotes, de tot de persones que no conec però que sembla que estaven esperant que això passés i que ara aplaudeixen amb les mans i els peus.

Dec formar part de la minoria dels necis que no sabem veure les qüestions urgents.

Soroll

Ho sento. A mi aquesta norma del burca no em resol res ni crec que resolgui res a ningú. Són ganes de fer soroll. Una mena de soroll que m’avorreix molt.

Em distreu més el so eixordador de les vuvuzeles (aquestes trompetes que el públic fa sonar als estadis del Campionat Mundia de Futbol, a Sudàfrica) i tinc la impressió que això és exactament el que es pretén: que el burca sigui una vuvuzela electoral.

Però aquestes trompetes, encara que ens han cridat molt l'atenció, només són una anècdota. El que compta en el campionat de futbol és el que passa damunt la gespa, oi?

13/6/10

Com i per què he cobert la Penedesfera i una opinió sobre el format

Com es fa per cobrir unes jornades locals d’un grup de bloguistes per a un mitjà generalista?

Obligació

D’entrada, amb una convicció inicial: un mitjà digital que és públic té una certa obligació d’explicar a l’audiència generalista què passa a la xarxa.

Exemple d’esfera local

Vaig creure que era una bona oportunitat per dir alguna cosa de les blogosferes locals (perquè no podrem atendre totes les trobades que hi hagi, almenys que la Penedesfera sigui un exemple d’un paisatge general).

Exemples d’acció ciutadana

Després, vaig triar de fer una peça sobre una taula que em permetia posar exemples d’acció ciutadana amb recursos d’internet (una matèria que miro de seguir des d’enfocaments diversos, des del ciberactivisme polític fins a la campanya del Barça).

No ho veia clar

L’endemà vaig escoltar unes quantes sessions però no veia manera de convertit tot el que es deia (prou interessant) en una peça per a l’audiència generalista.

Innosfera

Potser hauria pogut atendre la primera Innosfera que es feia fora de Madrid, però acabaria massa tard i tenia assumptes familiars. Per sort, Javier Velilla em va avisar que aviat hi haurà una cita a Barcelona i vam quedar que miraré de cobrir-la.

Contactes

Aquesta és l’altra activitat important. Sempre que vaig a una trobada d’aquesta mena conec tres o quatre persones, acvordo unes quantes cites i “trobo” dos, tres o quatre temes que potser pugui fer més endavant.

Aquesta vegada no ha sigut una excepció.

A més de la Innosfera, he quedat amb una persona que admiro que d’aquí a dos mesos m’explicarà un projecte que m'interesssa molt.

Llista a l’agenda

Una altra persona em va parlar d’un projecte literari que hauré de conèixer millor.

Un grup de persones em van fer unes preguntes i em sembla que estarà bé explicar la seva aventura informativa.

Hi va haver una actuació “musical” que provaré d’explicar un altre dia.

Vaig conèixer dos bascos amb qui vam parlar de moltes coses i amb qui hem quedat que ens veurem d’aquí unes setmanes a Girona. Tenen entre mans uns projectes que també provaré d’explicar al 3cat24.

Vaig presentar-me a dues persones a qui encara no coneixia personalment i que són molt actives a la xarxa, Miquel Duran i Albert Garcia Pujades i la Irene que es presenta com la "mandarina de Newton", entre altres.

Salutacions

A més de saludar tot de coneguts a qui veig poc sovint, com Sergi Sabaté o Daniel Garcia Peris.

I va ser una bona oportunitat per conversar una estona amb Anna Fuster, Daniel Julià i Roger Melcior, l’equip creador de Rodalia.info.

Participació

A més, vaig participar en una taula i vaig tenir l’oportunitat d’explicar una mica la meva visió dels mitjans digitals i la participació dels usuaris.

Resultats

Tot això està molt bé. N’he tret 2 peces publicades, uns quants possibles temes propis pels pròxims mesos i una pila de salutacions cordials.

Però tot i aquests beneficis, no deixo de preguntar-me si tota l’energia que s’hi ha dedicat estava ben enfocada.

No ho estic criticant, sé que la Penedesfera és obra de voluntaris que hi deixen la pell i els reconec l’esforç.

Format discutible

Però goso discutir el format.

Fa falta la institucionalització?

Cal que ho inaugurin autoritats com l’alcalde de Vilanova i el president del Parlament?

Cal que duri dos dies?

Calia fer cartelleria i catering? Cal que sigui tot presencial si s’emet en "streaming"?

Cal convocar el públic o és millor anar allà on hi ha el públic?

És més, els bloguistes d’un territori, són un públic etiquetable?

Algunes taules podien interessar mestres i professors del Penedès, altres a empresaris locals, altres a les institucions culturals, altres als periodistes locals...

Però es va convocar als bloguistes...

Té sentit que un grup de bloguistes facin coses que no sigui coordinar blogs? Si és per saludar-nos, podíem fer una fideuà i pagar com Sant Andreu (cadascú es paga “lo seu”).

Els bascos em van explicar que allà fan trobades de set o vuit bloguistes. Es troben, maten un xai i fan una festa.

Tendència “aixopluc”

No ho sé, potser m’equivoco, però tinc la sensació que totes les iniciatives interessants tendeixen a buscar aixopluc públic, subvenció procedent d’impostos, suports institucionals, i formats estandaritzats, molt clàssics, amb taules presidencials elevades i públic escàs.

Siguem sincers, a les sessions més atapeïdes hi havia potser una seixantena de persones... i em sembla que sóc generós. Molts dels assistents érem ponents d’alguna taula o moderadors...

Sinceritat

No ho sé, no n’estic segur, però em sembla que a les blogosferes els ha arribat l’hora de repensar com es troben i per què es troben.

Ho dic sense cap mala fe, ja he demostrat que sóc capaç d’acudir a la cita, fer la ponència amb tanta sinceritat i amb tant d’entusiasme com puc, i informar-ne amb dues peces en un mitjà generalista (em sembla que és l’únic mitjà no local que ho ha cobert).

Però ara, quan ja s’ha acabat, em sembla correcte donar una opinió mesurada perquè tinc la convicció que el format s’ha de renovar abans que les blogosferes locals entrin en un pendent molt arriscat.