A Líbia, a diferència d’Egipte, no hi havia les càmeres d’una cadena d’abast internacional i moltes més càmeres d’altres procedències per fer una retransmissió en directe de les protestes.
S’han creat espais a internet que han intentat reconstruir les peces i a la vegada guanyar-se credibilitat. Un equip manté un web que intenta agregar informació elaborada pels periodistes i la que obtenen de fonts directes. Expliquen amb claredat la seva intenció.
Aquest lloc té associats comptes al Twitter i mentre no hi havia res més han procurat ser una font fiable. Està explicat en mitjans de comunicació.Sobre el terreny
Ara ja hi ha periodistes altra vegada. Fins al punt que a Quora ja s’ha preguntat quins reporters escriuen al Twitter.
En una resposta, Christoph Möller diu que segueix periodistes sobre el terreny que fan servir aquest eina:
@bencnn, @NicRobertsonCNN, @richardengelnbc, @martinchulov, @LeilaFadel, @ahauslohner, @anjucomet i el fotògraf @SNelson_Images.
Se'ls troba en llistes com aquesta.
També se cita Andy Carvin, no per ser allà sinó per saber triar fonts sobre el terreny i fer-ne “retweets”.
De manera que al Twitter hi ha molta informació sobre el que passa en un país tancat, ara mateix dividit i amenaçat, en el caos d’una revolta.
Més que això. Fa l’efecte que els periodistes, gràcies a al Twitter, reben felicitacions, com la d’algú que aplaudeix Wedeman perquè no cau en els tòpics de l’orientalisme. I a ells els permet explicar detalls com ara que hi ha botiguers que no els volen cobrar, encantats de tenir testimonis de la seva gesta. Es transmet amb brevetat molta proximitat.
Robots al mòbilL’aplicació Libya News, d’uns desenvolupadors que s’han especialitzats en agregadors de notícies per països, ha demostrat que la robotització no pot vèncer les “piulades” reals.
La secció de notícies locals, basada segurament en algun seguiment automatitzat, ha quedat encallada al 17 de febrer, la data d’inici de la revolta. En algun lloc del país, algun servidor ha deixat de parlar.
Però en altres seccions de l’aplicació, que recullen fonts externes, hi ha molts textos, tots els “tweets” amb els resultats de cerques predeterminades. És una allau sense filtres i no aporta valor.
La robotització potser serveix per triar una pel·lícula abans d’anar al cine, per saber quin temps farà o quan es tracta de tenir flaixos d’abast local o global.
Quan s’intenta seguir una narració més complexa, com ara la d’un aixecament encara sense líders visibles, la concisió del Twitter i la seva capacitat d’enllaçar a les altres eines útils com la fotografia i el vídeo el converteixen en un canal formidable.
Altres apunts que esmenten les TIC i les e-revoltes
TV3 en un paper de Wikileaks: l'admiració kurda
25/2/11
Fonts i TIC per a Líbia: Quora, Twitter, app
publicat per
jnqm
a les
0:06
1 comentaris
etiquetes:
àfrica,
fonts,
informació,
tic,
twitter
22/2/11
TV3 en un paper de Wikileaks: l'admiració kurda
Els polítics kurds observaven Catalunya i l’autonomia de què disposa com un objectiu possible i, a més, veien en la televisió pública catalana un model a imitar.
Això és el que es desprèn si més no d’una intervenció del dirigent kurd Ahmet Turk que va ser anotada per un diplomàtic nord-americà. El contingut d’aquest document s’ha conegut entre molts altres, gràcies a la publicació que n’ha fet Wikileaks.
La informació no és sorprenent. Tot i que Catalunya viu enmig de tensions clares que s’han incrementat a partir de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia, pot tenir l’aparença d’una solució a la que poden aspirar comunitats que es troben en una situació pitjor, com succeeix amb els kurds.
Mihemedo
La menció es troba en un document de 27 d’abril de l’any 2009, enviat des de l’ambaixada de Londres als serveis centrals i també a les delegacions pròpies de Turquia, Dubai i l’Iran.
Es tracta del resum d’una declaració feta per el líder d’un partit kurd de tendència socialdemòcrata que va ser prohibit a finals d’aquell mateix 2009. La pretensió del govern turc era que només seguien l’actuació espanyola amb Batasuna.
Però el mateix govern que prohibiria aquest partit, i que un any abans llançava la declaració provocadora per assegurar que "hi ha un sol país, una sola bandera i una sola llengua", va engegar un canal en kurd.
La ironia cruel de la història és que l’estrena es va fer amb una cançó, “Mihemedo”, que és la mateixa que ha dut un productor de televisió a la presó durant cinc anys perquè la va emetre en un canal local, la mateixa que ha mantingut un cantant a l’exili des de l’any 1976.
Quan els assistents a la conferència d’Ahmet Turk li preguntaven per aquest canal, s’hi mostrava crític i com a contrast positiu citava aquests casos: “Breton stations in France and Catalan stations in Spain”.
No és un secret desvelat. El missatge diplomàtic es feia ressò d’un acte públic. Però val la pena anotar-ho com una altra menció de Catalunya en el context internacional.
Tampoc no és cap secret que els kurds han patit un tracte indecent tant per part de Turquia com de l’Iraq. Una visita a l’exposició Desapareguts que encara es pot veure al CCCB ofereix imatges prou eloqüents.
E-revoltes
La llista de països on la tortura i la desaparició dels detinguts ha format part d’una tècnica de repressió ben assimilada és massa llarga. L’exposició parla dels kurds, dels xilens, dels argentins, dels cambodjans...
Aquests dies, les poblacions de països del nord d'Àfrica intenten treure's de sobre els dictadors i ho anomenen amb orgull "e-revolució". Es recorre a internet i a les xarxes socials per animar els ciutadans a afegir-se a les protestes. Els experts debaten fins a quin punt aquest ús és més o menys intensiu, però és evident que hi és.
View Mapping Violence Against Pro-Democracy Protests in Libya in a larger map
Ara mateix, els blogs al Marroc són tan importants com altres eines que s’empren a Líbia per retransmetre l’alçament. Amb el Twitter, les reaccions són immediates.
Herois
O sigui que internet, per fi, és alguna cosa més que un planeta habitat per pirates i corruptors.
I a Catalunya, aquest és un altre tret que cal anotar. Els kurds miraven la televisió pública catalana com un far lluminós. Què dirien del puntCat, aconseguit ja fa cinc anys?
Un servei local basat en el Twitter, de Vilassar de Mar, ha estat seleccionat als Shorty Awards.
I fa pocs dies, l’Idescat s’ha convertit en el primer organisme de tots els governs europeus que participa en un projecte de dades públiques de Google i exposa un conjunt de dades sobre més de nou-cents municipis perquè qui vulgui en pugui obtenir visualitzacions personalitzades i compartibles. És un gest pioner.
Per tant, i malgrat les retallades dels pressupostos, l’autoestima del país té unes quantes raons per ser estimulada, encara que sempre hi hagi profetes del desastre que trobin altaveus per als seus auguris tramposos.
És clar que no es poden comparar la situació catalana i la kurda!
Aquesta breu menció en un document diplomàtic ho posa de manifest.
Per això té sentit que els nous reptes siguin molt ambiciosos, d’acord amb la posició actual i no a partir d’una mitificació del passat. La primera transició es va acabar avui fa trenta anys.
publicat per
jnqm
a les
23:52
1 comentaris
etiquetes:
aniversari,
catalunya,
diplomàcia,
estadística,
futur,
història,
política,
tv
14/2/11
La revolta d'Egipte arriba al Mobile Congress de Barcelona
Wael Metwally consta a la seva targeta com a vicepresident de Telecomax, un grup de serveis de telefonia amb branques a Tunísia i Algèria, presència a força països africans i seu al Caire. Es declara d'origen egipci i italià. Duu un vestit i corbata però compta amb un complement peculiar per al seu aspecte d’home de negocis: al front hi llueix un embenat que cal suposar que cobreix un trau.
Si tot plegat és veritat, aquest executiu egipci va rebre un cop de pedra mentre es manifestava amb centenars de milers d’altres persones a la plaça Tahrir. Ara, Metwally fuma davant les escales automàtiques que porten fins al pavelló 2 de la Fira de Montjuïc on se celebra el World Mobile Congress. Un col·laborador seu sosté una bandera i ensenya un rètol per demanar als visitants que s’acostin fins al seu stand.
És al segon pis. L’han batejat amb una expressió que, tot i estar prevista d’antuvi, resulta significativa: “Egypt on”. I tant que ha estat “on” el país del Nil. I el món ho ha seguit amb tanta admiració com sorpresa.
Primera visita a Barcelona
És la primera vegada que Egipte es presenta al Mobile Congress i és evident que quan es va preveure no es podia sospitar què passaria. Ara, de cop i volta, aquest lloc és un espai ple d’entusiasme on els responsables accepten la conversa amb tanta desinhibició com personalitat.
Rob Foyle és un directiu de Hill & Knowlton. Assessoren el govern egipci en aquesta operació de presència al congrés. Des de Londres, han seguit el curs de la revolta sense ficar-hi el nas i és des d’aquesta perspectiva que Foyle assegura que Egipte té molt per oferir al sector de la tecnologia. Aposta amb claredat per les opcions d'obrir “call centres”, competint amb Bangalore (Índia) o Córdoba (Argentina).
“Hi ha molts joves preparats, aquest país té una generació formidable amb moltes ganes i amb idees pel futur”. Sembla la declaració diplomàtica d'un observador interessat però la mateixa sentència la pronuncien les veus autòctones.
Entusiasme patriota
Hesham Galal i Diaa Abdel Hady es deixen fotografiar amb satisfacció davant l’ensenya que han penjat del monitor on exposen els beneficis de la seva empresa, Giza Systems. Han conviscut amb una situació peculiar durant els últims mesos.
Aquest espai l’ha coordinat el ministeri d’Indústria i mentre la gent s’aplegava als carrers per fer caure Mubarak, les empreses negociaven per mantenir la previsió. I ho feien mentre els seus directius simpatitzaven amb els crits dels manifestants. Si més no, és el que ara proclamen obertament.
Estan orgullosos de ser a Barcelona. Admeten que hi ha hagut algun problema logístic de darrera hora però quan se’ls va demanar confirmació no en van dubtar. Egipte volia mostrar-se al món en un congrés mundial després que tothom l’ha vist alçar-se contra el seu president.
Tenen clar que la transició és lenta i confien en les promeses dels que ara s’ocupen de l’Executiu. I repeteixen que en realitat només van estar cinc dies laborables aturats, la resta de la revolta ha consistit en una jornada doble, els que treballaven de matí protestaven a la tarda i els que treballaven a la tarda protestaven de matí. Potser ho exageren però les imatges dels ciutadans escombrant la plaça Tahrir i els carrers adjacents són una lliçó que el món pot entendre.
La foto de Mubarak
El mateix impuls els ha dut fins aquí i la seva tossuderia confirma que, fins a un cert punt, es tractava d’obtenir una imatge: la retirada de la foto del president de les institucions principals. De la resta potser sembli que se n’ocupa l’exèrcit, però al darrere hi ha empreses i joves emprenedors que empenyen.
La mitjana d’edat dels vuitanta milions d’egipcis se situa al voltant dels vint-i-quatre anys. Hi ha prop de seixanta milions d’usuaris de mòbil, uns vint milions de persones amb ús d’internet, més de cinc milions de persones enregistrades al Facebook.
A la conversa s’hi afegeix el director general de Giza, Ahmed Kamal. Tots tres confirmen que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) han tingut un paper essencial en aquesta protesta. Sense pudor, s’hi refereixen amb l’etiqueta “e-revolució”. Estan convençuts que sense aquest recurs basat en internet les protestes no haurien tingut l’aire massiu dels darrers dies, tot i que la intensitat d'aquesta eficàcia encara es discuteix.
I confien que segueixi sent així. Coincideixen amb Metwally a destacar una campanya empresa fa poc perquè els ciutadans egipcis incrementin el seu consum en unes dates determinades. Volen reactivar l’economia i apel·len a un patriotisme de reconstrucció amb eines com el Facebook i el Twitter.
Els models i les tecnologies
Ara bé, aquesta reconstrucció no hi ha cap raó perquè s’hagi de produir segons els cànons occidentals. No els agrada la menció de l’Iran i insisteixen que és possible combinar la democràcia amb un tret religiós potent. Si el futur d’Egipte només l’haguessin de decidir aquests directius i venedors emocionats pel que han viscut, Turquia i Malàisia són els models en què pensen.
“Hi ha els ingredients necessaris perquè la tecnologia tingui un paper en la democratització d’Egipte”. Qui s’expressa amb aquesta claredat és Iàsser ElKadi, màxim responsable d’Itida, l’agència per a la indústria tecnolgògica del ministeri d’Indústria. Del ministeri actual i del precedent.
El retrat que s’ha despenjat és el de Mubarak. Com si la resta del país no tingués temps de més canvis de foto fins que ho hagin pogut planificar. La previsió d’aquest alt càrrec oficial és que les xarxes socials continuaran tenint un paper cabdal en els propers mesos.
No pot deixar d’acabar la seva declaració amb una reiteració solemne de “retorn a la normalitat”. Aquest és el missatge que repeteixen tots els interlocutors. El país funciona, anuncien.
Com si no hagués quedat clar amb l’escombrada popular a la plaça Tahrir. A Barcelona, Egipte ha vingut a dir que ja està "on".
La feina i la bandera
Qui escriu articles des de la mirada europea intenta esbrinar quina forma tindrà aquesta nova democràcia però els representants d'Egipte al Mobile Congress de Barcelona prefereixen explicar que no han deixat de treballar i repetir que pensen seguir-ho fent.
S'han emocionat amb aquesta revolta, se'n senten orgullosos, o intenten que així es cregui, però ara mateix se'ls ha girat feina i semblen molt disposats a posar-s'hi.
Per això Wael Metwally apaga la cigarreta, s'ajusta la corbata i amb un somriure un punt entusiasta s'acosta les escales automàtiques. No sabrem mai de quin costat venia la pedra ni què diantre hi hauria de fer un vicepresident d'empresa en una batalla a cops de roc. Potser hi ha un trau dessota l'embenat però ara mateix només somriu i agafa ben fort la bandera. Egipte "on" és el lema. Ja ho era amb Mubarak i ho torna a ser després de la seva defenestració. Vet aquí la transició encarnada a Barcelona.
publicat per
jnqm
a les
22:34
2
comentaris
etiquetes:
àfrica,
canvi,
ciutadania,
emprenedors,
empresa,
govern,
història,
internet,
llibertat,
mòbil,
política,
societat,
tecnologia
5/2/11
La família reial del Twitter
La família reial espanyola també té “suplents” que han obert comptes al Twitter amb noms que els seus membres més coneguts podrien pretendre. És clar que els noms al Twitter no s’hereten, com la corona, sinó que s’enregistren. Qui arriba primer, seu al tron.
La suplantació, perquè sigui un delicte, tipificat al Codi Penal, cal que indueixi a error i en cap d’aquests casos s’ha arribat a creure ningú que els comptes pertanyin als titulars aparents, però per descomptat que demostra poca atenció per part dels responsables de comunicació de la casa del rei.
El rei
@juancarlos_I es presenta com una paròdia evident i per això s’informa que el compte pertany a algú que s’ha apuntat al servei dels 140 caràcters com a “Juan Carlos I Bribón”.
La broma amb el nom no és gaire original i només ha cridat l’atenció d'uns quaranta seguidors. Li han llegit vint-i-quatre missatges. L’últim és del 27 d’agost.
Uns dies abans el fals monarca proclamava: “Me aburro. ¿No hay ningún súbdito al que le sobre un oso? Yo pongo el vodka y la miel.”
Però aquest "bribón" no està sol. Hi ha @elrey. Proporciona un enllaç real a la casa reial. Però no té res ni d’una cosa ni de l’altra.
És una falsificació gens loquaç. Només ha enviat dos missatges. El primer el, setembre de l’any 2007: "Es para mí un orgullo y satisfacción, poder saludaros a todos a través de esta oportunidad que me brinda internet y bla bla bla (...)"
El darrer és del març de dos anys després: “No me he olvidado de vosotros, no. Es que me he estado haciendo una ensalada campechana”.
Potser aquest 2011 es digni a encetar les postres o a sorprendrà els seus cinquanta-sis seguidors amb l’eructe final.
El príncep
El príncep també disposa d’almenys dos comptes suplantadors: @herederoaltrono explica la veritat, en anglès: "Uploaded the prince's image. I'm not the prince, ok? I just want to attract more followers."
Tot i això el segueixen 160 usuaris.
@felipedeborbon és un altre compte ocupat. Un tal Andrés Felipe, si és que es diu així qui fos que va enregistrar el compte, s’entreté amb la possessió d’aquest títol al Twitter.
La princesa i la reina
Una @princesaletizia comenta que la vida de reis és complicada i anuncia el seu plat preferit: la truita de patates. Sembla un missatge neci però ha interessat a més de cent persones.
@lareinasofia, en canvi, escriu molt sovint. És una autèntica aficionada al Twitter encara que no sigui l’autèntica reina. Sembla que es tracta d’una noia de disset anys veneçolana, o almenys aquesta és la pista que l’enllaç indica.
La suplantació
El cas recent de suplantació del cantautor Lluís Llach al Twitter ha dut aquesta pràctica a l’actualitat. La broma coincidia amb la presència recent de l’escriptor Quim Monzó, que assegurava que aterrava al Twitter com qui va a una casa rural, per uns quants dies. Va haver d’aclarir que era ell mateix i no un suplantador. O no s'ha aclarit?
Els experts en dret que han escrit sobre aquesta matèria no tenen del tot clar quina conseqüència pot tenir un acte com aquest. Sembla clar que no hi ha una suplantació en el sentit jurídic sinó més aviat moltes ganes de riure... o de fer l’enze.
La imaginació
És una llàstima que les persones que s’han pres la molèstia d’agafar aquests noms al Twitter no els hagin fet servir per trobar una mica de públic.
Ser el primer no serveix de res si després no s’aprofita el privilegi per oferir un resultat interessant. Al contrari que els reis de debò, que en tenen prou amb ser el primer de néixer.
Posats a adoptar un nom aliè, és molt més divertit @elbaronrojo. Si algú creu que té la capacitat d'entretenir una mica millor que la família reial del Twitter, encara queden lliures els títols de Príncep de Girona i Príncipe de Astúrias, per exemple.
Perquè no té sentit asseure's al tron i després quedar-se amb un "bla bla bla" o una truita de patates.
Els reis del Twitter farien bé d’abidcar, no cal dir que sense deixar el ceptre als seus dos hereus.
El talent
Sempre hi ha gent disposada a tot per impedir que altres amb més talent facin allò que ells no saben fer. Per exemple: hi ha un sòmines que ha agafat el compte @gegantdelpi. Molt bé, podria tenir gràcia.
Però si segrestes el nom i no tens res a dir, per què no deixes que l’agafi algú més espavilat? Algú que no es descuidi l'article.
1/2/11
“El Periódico” al trapezi digital (estrena d'un servei de pagament)
Estrena
El diari “El Periódico” ha obert aquesta nit un servei digital que permetrà la lectura de “l’edició impresa” en format digital, tant en ordinadors com als mòbils, els notebook i l’iPad. D’aquesta manera, el rotatiu català emprèn la via que ja han seguit altres mitjans cap a la recuperació d’ingressos a canvi dels continguts informatius.
Amb l’estrena d’avui, els lectors podran triar entre continguts diferents en funció de l’accés que prefereixin, perquè se segmenta de forma rotunda el tipus d’informació.
En línia
Al web, en l’edició en línia que la marca "El Periódico" ofereix a partir d’ara, es dóna resposta a la demanda d’actualitat, amb la pretensió d’aconseguir la màxima immediatesa, tot i que amb preferència pels continguts propis.
Aquesta prioritat obliga els redactors a elaborar peces més breus amb celeritat, per dedicar-se tot seguit a la producció de textos més profunds, que són els que es troben en l’edició impresa.
Aquesta edició impresa ja no s’abocarà a la versió en línia a l’hora del tancament, com passava fins ara. Però estarà a l’abast dels usuaris digitals, tant des de la versió en PDF, que ja hi són des de fa temps, com en la versió de l’anomenat e-Periódico, la que avui ja permet l’accés a qualsevol persona després d’un període de prova d’unes quantes setmanes.
Preus variables
Aquest servei serà de pagament. No pas avui, ja que l’inici busca una oportunitat per donar-se a conèixer. La gratuïtat està garantida durant un mes, “com a mínim”, i així ho subratlla el seu director, Enric Hernàndez (a la fotografia), en declaracions a aquest blog.
Passada aquesta transició, els usuaris del e-Periódico el podran descarregar per 1€ a la setmana. Es tracta d’un preu competitiu si es té en compte que l’exemplar imprès dels laborables s’adquireix a 1,20€ i el format en PDF, fins ara costava 2€.
Els seus responsables, Joan Manel Perdigó i Pep Puig, expliquen que “la informació s’ha de pagar”, però insisteixen que això no trasllada per força el marge cap als lectors i confien en que aquesta aposta tard o d’hora ha de donar rendiments en publicitat.
Format líquid
Tots dos destaquen també el caràcter “líquid” del format, que s’adapta als diversos aparells de l’usuari. No es limita a una “reducció” de la mida, com sí que succeeix de moment amb la portada, sinó que s’incrementa o disminueix el nombre de pàgines que cada informació ocupa segons que es visualitzi des d’un iPad o un ordinador amb la pantalla més gran.
A més, tots aquests continguts no exigeixen cap tractament específic, perquè arriben al nou producte de forma automàtica a partir de la circulació rutinària dels continguts digitalitzats a la redacció. D’aquesta manera, no ha representat cap cost afegit.
Una perspectiva
El projecte va començar ara fa un any, coincidint amb l’arribada d’Hernàndez a la direcció, i forma part d’una convicció expressada per diversos directius del mitjà segons la qual el període d’accés a continguts informatius sense cost ha de començar una certa regressió.
No són l’únic mitjà que participa d’aquest plantejament. L’Ara, com aquell qui diu acabat de néixer, distingeix de forma clara entre els continguts digitals i els de l’edició impresa, amb un criteri diferent que el de La Vanguardia, com exposa Sílvia Cobo. En paraules d’un dels seus accionistes, l'Ara vol evitar la “vampirització” de l'edició impresa per part de la versió en línia.
Aquest és un debat reiterat, el mateix que encara no permet als editors catalans la gosadia de competir de debò en el mercat dels e-llibres, temerosos que, per comptes de trobar nous públics, n’hi hagi un que es mengi l’altre i, amb preus menors, acabin minvant els ingressos.
Aplicacions enfora
En aquest context, la política de preus del e-Periódico fa l’efecte d’anar en la direcció adequada. La seva idea és proposar diverses modalitats de pagament, de manera que cadascú pugui triar la que s’adapti a la seva conveniència. Tot i que no amaguen la voluntat de captar l’interès, d’entrada, dels 17.000 subscriptors que declaren tenir.
Caldrà veure quants decideixen que val la pena pagar. De moment, trobaran com a porta d’entrada la finestra que demanarà “usuari i contrasenya”.
Tot seguit, hi ha la pàgina de navegació, on s’informa de la usabilitat: vertical per al canvi de secció, hortizontal dins de cada secció i amb opció d’ampliar fotografies, veure vídeos... Tot de gestos que en un iPad es faran amb la punta dels dits.
També hi ha un camp dedicat a les aplicacions. De moment hi apareixen l’accés a la Wikipedia, Google Maps, el Facebook... però anuncien que voldran incrementar aquesta oferta de manera continuada.
Encara tenen uns quants dubtes. Per exemple, preveuen que els usuaris puguin enviar un contingut a un contacte del Facebook, però encara no tenen clar fins a quin grau d’accés tindrà aquesta altra persona si no està registrada.
Fragmentació
A partir d’ara, el consum de la informació elaborada sota aquesta marca queda fragmentada, amb opcions molt variades: actualitat en línia, profunditat de lectura pensada sobretot per a aparells “de sofà” o transport públic i brevetat màxima en la tramesa de titulars i altres serveis mòbils.
La versió en paper, per exemple, compta amb una compaginació premiada que és encara excel·lent i de les millors dels diaris espanyols, amb portades tan extraordinàries com singulars.
El "paper" acara tants reptes com oportunitats d'exclusivitat.
En contrast, l’equip directiu s’ha mostrat molt poc interessat per l’experiència de la visualització de dades, amb l'argument dels costos, un tret que permetria dotar aquesta versió nova d’un element que brilli, ja que tot l’esforç de la direcció d’art, visible en el paper, queda aquí en fora de joc.
Però no sembla que el repte dels nous formats informatius se superposi ara com ara a aquest projecte enfocat a l'obtenció d'un usuari d'aparells digitals però d'una certa "cultura analògica" i centrat, de forma raonable, en la reconversió del model de la gratuïtat.
Hi ha un detall que no és perceptible en cap de les versions digitals. Per alguna raó, a El Periódico, com en tants altres mitjans digitalitzats, sembla que no donen gaire valor als hiperenllaços, la mena d’aportació que un usuari amb certa experiència digital acostuma a exigir.
De tota manera, no es troben sols en aquest costum incomprensible que un dia o altre haurà de canviar de forma radical, perquè una lectura digital té tres dimensions i sense la profunditat hipertextual l'experiència està mancada de llibertat i de coneixement intens.
No queda clar, encara, fins a quin punt el procés de digitalització també modifica les fonts emprades i la producció dels continguts. Però la singularitat del producte els situa per ara com el diari pioner del país en aquest recorregut.
El desenvolupament l’ha fet Revolumedia, una empresa que ja col·labora amb els equips de desenvolupament del Grup Zeta des de fa temps i que ha participat en projectes de comunicació digital per a altres mitjans escrits.
La ruta del pagament
La decisió d’obrir aquest procés és molt significativa. Segueixen la ruta marcada per The New York Times però també per altres projectes com ara els mitjans exclusius per a iPad. És un canvi de direcció. La informació sense preu pot cobrir una certa demanda de rabiosa actualitat, però els continguts més elaborats volen trobar una recompensa.
Aquest missatge que s’envia avui coincideix amb la publicació de la dada que el consum d’informació per internet ja supera per primer cop a Catalunya el de diaris impresos (i que les xarxes socials guanyen a "les notícies"). Allò que s’anunciava i uns quants feien veure que era només l’afany de notorietat d’algun profeta malintencionat potser no quedi tan lluny. Els mitjans s’acuiten a trobar respostes i e-Periódico vol ser una d’aquestes adaptacions a la nova situació.
Judici pendent
El debat que fins ara hi ha hagut haurà de suspendre el judici de forma provisional fins que, en comptes de discutir sobre intuïcions més o menys fonamentades, es disposi de les dades fiables. Per ara, asseguren que han rebut uns quants centenars de correus dels seus lectors de prova i es mostren satisfets pels resultats. Però no cal córrer, abans d’un any sabrem si l’experiència s’aproxima als objectius que s’han proposat.
Fa l’efecte que els usuaris del iPad trobaran satisfacció notable però encara és una oferta aïllada, un producte blindat que amb les aplicacions de què disposa no arriba a garantir una autèntica connexió en totes les direccions que internet posa a l’abast. És un camp tancat.
Ara bé, encara que només sigui un detall minúscul, potser és indicatiu que els màxims responsables del projecte l’hagin volgut presentar a algú que ja sabien que només en parlaria en un blog minoritari. L’hora i mitja que han dedicat a aquest diàleg sembla mostrar una atenció cap a un altre entorn de comunicació que, si més no, cal agrair.
Però una acrobàcia no es guanya l’aplaudiment pel risc que assumeix (encara que això sol mereixi respecte) sinó per l’excel·lència de la seva consecució. De moment, el trapezista tot just ha saltat del trampolí. I està sol. Sense “la xarxa”.
A veure.
publicat per
jnqm
a les
0:06
2
comentaris
etiquetes:
catalunya,
comunicació,
consum,
conversa,
diari,
formats,
hipertext,
immediatesa,
informació,
mitjans,
periodisme,
usuari
28/1/11
Yes, Tweet Minister
(Títol suggerit per Albert Cuesta. L'anterior, menys afortunat, era: "Yes, prime twitter").
Els polítics intenten ser allà on els sembla que es cou alguna cosa. De vegades l’encerten i de vegades no.
Twitter és un bon exemple de “cosa que cou”. O sigui que la política vol ser-hi. Hi ha polítics que tenen més aptituds i n’hi ha que en tenen menys. En realitat, tot depèn d’un factor clau: l’autenticitat.
Però no sempre es pot detectar. Els gabinets professionals saben complir la seva tasca amb força habilitat i sovint la seva feina consisteix a simular aquesta autenticitat. És clar que a la llarga es nota, sobretot quan alguna situació de crisi posa les coses al descobert.
Les edicions de migdia i nit del Telenotícies de TV3 s’ocuparan d’aquesta relació entre la política i Twitter diumenge vinent, demà passat. Té sentit aquesta mirada del mitjà públic perquè un nombre elevat d’alts càrrecs del govern català actuen a les xarxes socials i n’hi ha una bona colla que s’expressen amb el Twitter.
La qüestió central no és la presència sinó l’ús. I no és tan simple. De vegades, s’ha dit, els polítics tenen al Twitter l’aspecte d’algú que se’n va a esquiar vestit de submarinista.
Mentre que el president basc s’encarrega ell mateix del seu compte en aquesta xarxa, algú ha agafat el nom del president català. No pot ser ell mateix perquè se suposa que disposa d’assessors prou bons per fer-li veure que tenir obert el compte sense escriure ni un sol missatge no té gaire sentit. Tot al contrari, perjudica la seva “reputació digital”. No és l'únic: al president del govern espanyol li han pres el nom i el logotip del seu partit.
La qüestió de l’autenticitat no és banal. Si només són portaveus de l’oficialitat no tenen gaire interès. Que expliquin amb qui dinen o quina instal·lació inauguren és més aviat avorrit. Els ciutadans tenen dret a confiar que la feina dels polítics sigui més complexa que menjar i tallar cintes amb els colors de la bandera nacional.
Poden rebre consells sobre l’ús d’aquesta eina i entendre que s’ha d’emprar amb intel·ligència. Tot i i això no es deslliuren de cometre errors, com ja ha passat arreu, amb un cert escàndol com els que hi va haver a Mèxic i a l’Argentina.
També hi ha polítics que neguen de manera clara que tingui cap interès fer servir el Twitter i asseguren que és una pèrdua de temps.
Però la realitat és que els polítics no poden evitar la temptació de ser allà on hi ha soroll. Per això un seguit de llistes demostren que a poc a poc opten per fer-se veure amb un màxim de cent quaranta caràcters, la majoria per aplegar els polítics dels Estats Units. La tendència a fer aquestes llistes s’estén pel món i aquesta de l’Índia (on hi ha casos destacats) serveix d'exemple.
Hi ha eines ciutadanes que actualitzen els missatges que els polítics llancen al Twitter, tant als Estats Units com a la Gran Bretanya.
Fins i tot els mitjans més clàssics s’han hagut de fer ressò d’aquests nous hàbits.
L’anàlisi completa de l’ús que aquests polítics fan a la xarxa exigeix un esforç més prolongat que una cerca apressada i un espai més gran que el d’un apunt. Però la constatació de la seva presència també és interessant i no demana gaire més que un parell de paràgrafs.
La llista de primers ministres i gabinets oficials que han decidit ser presents al Twitter és impressionant. Encara que els màxims responsables dels governs gairebé sempre es conformen amb això, amb ser-hi, sense haver entès del tot que es tracta de dir coses d’interès, de conversar, d’estar oberts a un cert diàleg intensiu i d’exercir amb autèntica transparència, la seva decisió d’obrir el compte demostra la influència que Twitter ja ha merescut.
Una cerca més profunda potser trobaria altres casos, però només com a primera aproximació val la pena saber que, a més de Barack Obama, tenen compte al Twitter els primers ministres, o el seu equivalent, de Rússia, Alemanya, Dinamarca, Noruega, Finlàndia, Lituània, Bèlgica, Austràlia, el Canadà, Israel, Grècia o Malaisia.
A més, al Twitter hi ha les presidències de Mèxic, Veneçuela, Costa Rica, Xile i Argentina. I els ministres d’Afers Exteriors de Suècia, Austràlia o la Gran Bretanya, país que també té un compte oficial del gabinet del primer ministre, com succeeix a Espanya o amb el temut Kremlin.
La majoria tenen molts seguidors. De què parlen? És una pregunta que es resol, potser amb decepció, seguint-los el rastre.
La qüestió interessa. Per això els usuaris de Quora es pregunten què fan els polítics al Twitter. Però, sempre una mica avançats, també s'interroguen per l'ús que fan d'altres possibilitats com ara Foursquare (la xarxa social basada en la geolocalització). Pas a pas.
Ja tenen prou feina "amb els diaris"...
publicat per
jnqm
a les
17:13
1 comentaris
etiquetes:
conversa,
eina,
govern,
llista,
política,
transparencia,
twitter
24/1/11
Tots els colors de Julian Assange
Reinterpretar Julian Assange és ara un entreteniment artístic. Un web ofereix la possibilitat d’acolorir diversos retrats del creador de Wikileaks de manera que cadascú expressi o bé el suport o bé el rebuig amb aquest procediment tan propi del parvulari.
Hi ha obres interessants, perquè van més enllà de la distracció i proposen una visió d’Assange expressada amb la tria de la paleta o amb elements afegits que distorsionen el personatge i l’acosten a una caricatura.
Els llibres escolars d’aquest gènere han trobat a internet una altra via, amb col·leccions de dibuixos per imprimir o per pintar en línia, des dels típics animalons fins a una il·lustració de la Bíblia. Però també s’han fet servir abans com a instrument de comunicació política.
Un llibre per acolorir sobre el Tea Party ha suscitat una polèmica animada pels mitjans més dretans dels Estats Units, que han destacat com els seus editors han rebut insults de tota mena. És un llibre que pretén explicar les idees d’aquest moviment d’una manera que els nens l’entenguin... mentre posen color a les imatges que es mostren en traços negres sobre un fons blanc. Tot per aprendre.
Uns anys enrere, un llibre semblant va ser retirat a causa d’una pàgina dedicada als atacs de l’11-S. Es va considerar inadequat que els nens haguessin d’aportar els vermells i els taronges del foc. Els seus editors estaven convençuts que havien sigut prudents però que calia mostrar aquell atemptat d’una manera comprensible. El web va ser retirat però la il·lustració es pot descarregar.
Al grup terrorrista Hesbol·là se li ha atribuït la difusió d’un llibre per a nens, basat en la mateixa tècnica, que pretendria inculcar als menuts l’odi als jueus i donar-los justificacions per a l’ús de coets contra Israel. Potser sí.
Però també podria ser que no. Un suposat llibre per acolorir que s’atribuïa als Panteres Negres és posat com un exemple d’accions agitadores dels serveis secrets nord-americans. Sense proves, però amb certa insistència, s’assegura que els Panteres Negres van trobar odiós el contingut d’aquest llibret que presenta escenes en què uns “combatents” assassinen “porcs blancs” sense cap mirament.
L’ús d’aquests materials en política no és, per tant, cap novetat. Els presidents dels Estats Units es troben a disposició dels nens de tot el món perquè els pintin la cara com més bé els sembli.
L’arribada d’Assange a aquest país dels llapis de colors no sembla que sigui cap maniobra de distracció. En realitat, no cal. Ens hem distret amb la seva excursió sueca i ara mateix deu haver-hi més catalans que han sentit a parlar dels preservatius que aquest altre “combatent” es posava o no que no pas coneixedors de totes les referències a Catalunya que s’han fet en els documents diplomàtics desvelats fins a aquest moment.
Més aviat té l’aire d’un gest “pop”, com el signe d’aquesta època de recreacions i apropiacions degudes. Reaprofitar, reconvertir, mesclar i fer de l’obra derivada una obra nova són processos d’avui. La democratització de l’expressió també consisteix en aquest lleure amb substància.
Només hi ha un Julian Assange. Però a la galeria d’imatges que el núvol aplega s’hi van sumant tots els Assange que algú ha repensat.
La resta del món també és un gran dibuix. Fons blanc i línies fosques. Tothom pot triar entre pintar-lo, fins allà on es vegi amb cor, o deixar que se n’encarreguin els que acumulen els pots de pintura i pretenen el monopoli dels pinzells.
D'això parlava Assange, l’home que tothom acoloreix.
23/1/11
Reorientació del blog: un mitjà personal de comunicació
Decisió
He decidit canviar l’orientació d’aquest blog. Ho anunciava a la postil·la l'apunt anterior.
No és el primer cop i potser no serà l’últim. No pretenc convertir el blog en protagonista del blog però trobo raonable oferir una explicació per a aquells lectors que segueixin amb més o menys freqüència aquest espai.
Periodisme
Els últims catorze mesos he enfocat el blog cap a l’ofici del periodisme. Em va semblar que tenia sentit compartir el que aprenia, exposar exemples concrets i fer una mena de contracrònica de la meva feina. Pel que m’han dit, es veu que aquest recorregut ha interessat alguns col·legues, observadors dels mitjans i fins i tot estudiants.
Ha sigut interessant, m’he sentit recompensat i espero haver sigut una mica útil. Però ja està.
Voldria passar de "comentar l'ofici del periodisme" a "practicar alguna mena de periodisme". Des d'aquí.
Etapa
Hi rumiava feia setmanes però me’n vaig adonar del tot fa uns quants dies, quan vaig participar en un taller per a periodistes. D’una banda, tenia una mica de vergonya, perquè els altres ponents tenen una formació tèorica sobre l’entorn digital de què no disposo. Genís Roca o Juan Varela es dediquen a això. Jo només podia explicar què faig, de quina manera escric articles i com em sembla que és una redacció digital. D’una altra, vaig comprendre que repetia tot el que he anat dient aquest any llarg.
A partir d’ara, només em repetiria. L’essencial ja ha estat dit. Aquí i als actes on se m’ha convidat a parlar (Catosfera, Penedesfera...).
No tinc ganes de tornar a parlar de l'ofici, de les fonts i de la meva relació personal amb els que m'informen, de la immediatesa, dels enllaços i el seu ús informatiu, de la gestió dels comentaris o de l'excés d'intermediació...
Sobretot perquè res no ha canviat gaire.
Els continguts que podia aportar ja hi són. He sintetitzat el meu procés de producció de continguts informatius. He fet propostes concretes. Si hi ha algú que encara hi té interès, tots els materials són aquí, accessibles.
Nou enfocament
I què faré?
Qui hagi llegit el blog els últims mesos haurà vist que també em plantejava un altre canvi important.
Fa catorze mesos que em dedico a la divulgació de casos reals de l’ús de les TIC. Però ja vaig dir que cada vegada té menys sentit aquest esforç i que el que de debò caldria és fer servir els recursos TIC per “fer informació”. I vaig anunciar que pretenia acarar més reptes. Seguir posant exemples de l’ús de les TIC serà menys rellevant a mesura que aquest ús es normalitzi.
Però no veig fàcil encetar aquest canvi, si més no ara mateix, al mitjà on treballo. Hi ha unes rutines establertes, l’encàrrec que vaig rebre no ha caducat i em fa l’efecte que no és el moment d’obrir cap meló.
Realisme
Algú em podria preguntar si no m’agradaria influir d’alguna manera o altra perquè les redaccions digitals s’acostin una mica a allò que em sembla que haurien de ser, si no podria incidir una mica perquè incorporin alguns aspectes dels que s’han comentat aquí.
La veritat és que no és aquest el context. No crec que tingui aquesta capacitat d’incidència, ni ara ni a curt termini ni a mig termini. De manera que més val que no fiqui el nas on no em toca.
Una solució
He trobat la solució en aquest blog. El que vull fer, ho faré aquí.
No em vull repetir comentant el rerebotiga de la meva feina, ja he ensenyat la cuina durant catroze mesos i pel que veig ha interessat unes quantes persones. Ho agraeixo.
A partir d’ara intentaré que aquest blog sigui un mitjà.
Un mitjà molt modest, un espai per explicar coses que m’interessen i per explicar-les amb els recursos de les TIC, però sense que les TIC s’emportin sempre el protagonisme. Assumptes potser menors però amb una mirada pròpia.
Uns quants assajos amb eines de gràfics dinàmics o l’apunt sobre Wikileaks ensenyen una mica la ruta que voldré seguir.
M'interessen la visualització de dades, els jocs informatius, la tendència cap a textos més llargs que un article i altres formats informatius. Encara que de moment m'hauré de sostenir molt en la paraula, perquè és on em sento més capaç.
Riscos
Ja sé que quan un blog o qualsevol altre espai de comunicació canvia els continguts, ni que sigui una mica, corre el risc de decebre i perdre lectors. Però potser també és una oportunitat per conèixer més persones.
Des d’ara, provaré d’aportar informació que m’interessi. I potser no m’interessi només a mi.
Què, com i qui
El blog va començar com una manera d’aprendre què passava amb les noves eines. M’ocupava aleshores d’impulsar un projecte de gestió del coneixement, i exposava al blog les accions que empreníem, el que anava bé i també el que no acabava de sortir com volíem. Compartia l'optimisme i intentava ser realista.
Després, em sembla que el blog va viure un parèntesi d’indefinició, fins que, en aterrar a una redacció digital, vaig reorientar-lo cap al periodisme viscut. He compartit l'experiència de sentir-me un corresponsal al planeta Mart i fins i tot vaig escriure una "carta als marcians".
He explicat “com informava”. Ara provaré d’informar.
El “com” ha de formar part del “què”.
I el “qui” potser hauria de ser menys visible.
Gràcies a tothom que ha arribat fins a aquí.
publicat per
jnqm
a les
23:38
7
comentaris
etiquetes:
canvi,
catosfera,
ccma,
explicar,
informació,
janquim,
periodisme
22/1/11
Les marques TED i Barcelona, amb postil·la
Què és el TED
TED és una font molt valorada per un nombre elevat de persones. Com que emeten en forma de vídeo les breus xerrades que convoquen, les aportacions que s’hi fan circulen per tot el món.
La franquícia
A més, amb la mateixa idea d’estendre el coneixement, TED autoritza sessions locals, les TEDx. Pel que m’han explicat, aconseguir aquesta franquícia no és gaire complicat. S’ha d’omplir un formulari, acceptar unes condicions (com ara l’absència de publicitat a l’escenari o un aforament màxim de cent persones) i és obligat emetre uns vídeos durant l’acte. El més difícil és organitzar un acte com cal.
La informació
Un equip atrevit va agafar la marca TEDxBarcelona (un any després que la ciutat hagués acolit un TEDxArkitekts) i va convocar un acte. Vaig assistir-hi per informar-ne al mitjà on treballo i vaig tenir la sort que EyeOs va donar allà la primícia del seu acord amb IBM.
Això va salvar la peça informativa, al costat d'altres presentacions interessants, però l’acte no em va semblar prou encertat.
La sortida
Com que aquest acord permet disposar de l’etiqueta durant un cert temps, si algú altre volia organitzar un TED a la ciutat s’havia d’empescar una sortida. Això és el que han fet des de l’associació Espiral, que ja fa vint anys que es preocupa de les relacions entre l’educació i la tecnologia.
La decepció
Va ser així que fa pocs dies es va celebrar un TEDxRamblas, al Museu Marítim de Barcelona. Hi vaig acudir amb la confiança que també en podria escriure una peça informativa però en vaig sortir una mica decebut. No em veia en cor de traslladar aquella sessió a un públic generalista... ni tan sols a un lector d’atenció més segmentada.
La genialitat
Si de cas, em podia centrar en la manera com Neil Harbisson exposava la seva convicció que convertir-se en un cyborg li ha permès superar la seva acromatòpsia. És una persona increïble, amb una voluntat extraordinària i un do per explicar-se que ronda la genialitat.
Però l'artista Harbisson ja ha ocupat espai als mitjans fa poc perquè s’ha representat una obra en un teatre de la ciutat i no fa gaire va merèixer atenció per l’obtenció del premi Creatic a la seva fundació, una organització que vol ajudar les persones que poden trobar en artilugis com el seu una solució per viure millor. El seu eyeborg acumula premis des de l'any 2004. I pocs dies abans havia parlat Sabadell i Lleida. a No en podríem dir "novetat".
El risc
Però no escric aquest apunt per queixar-me de no haver convertit aquelles prop de cinc hores en un producte informatiu. És un risc assumit i molt poques vegades he sortit d’un encontre així sense res per escriure. Gairebé sempre en trec dues crònioques pel cap baix.
No, això no justificaria un apunt. El risc forma part de la feina i es tracta de cometre aquest error tan poques vegades com sigui possible. Els col·legues d’un programa de ràdio que eren allà van decidir fer un paquet de microentrevistes però no és un gènere que jo practiqui.
L’avaluació
El que intento posar sobre la taula és una avaluació del resultat de combinar TED amb la ciutat.
Crec que els dos casos que hi ha hagut no han sigut del tot adequats. Em sap greu dir-ho així, perquè és evident que els equips que ho han organitzat hi han dedicat molta estona de forma voluntarista i això sol ja mereix un primer aplaudiment.
De fet, el ressò que els assistents han desplegat a la xarxa és molt positiu, però em temo que una vegada més té a veure amb una actitud molt condescendent per part del públic habitual d’aquesta mena d’actes.
Ja he dit alguna altra vegada que amb la bona voluntat i l’esforç no n’hi ha prou.
Com és el TED
Anem a pams. Què és el més atractiu dels vídeos que veiem al TED?
Crec que el seu èxit es basa en dues característiques.
1.- Persones intel·ligents presenten novetats (productes, serveis, visualitzacions, projectes, idees, tesis) en què han participat. O bé presenten de manera nova alguna idea que no ho és.
2.- La manera com es fa aquesta presentació tendeix a l’excel·lència, és brillant, intensa, emotiva, comprensible, seductora, inspiradora.
Vet-ho aquí. (Hi ha una llista amb els que es poden seguir en català)
Barcelona
Als dos TED barcelonins que he acudit no he tingut la sensació que aquest segon aspecte fos ni tan sols considerat i sobre el primer hi hauria molts dubtes a plantejar (tot i que en aquest punt el TEDxBarcelona supera clarament el TEDxRamblas).
Sí, al Museu Marítim vaig escoltar intervencions d’interès. Sí, hi havia persones de reconeguda vàlua. Però podia ser qualsevol altra trobada amb pretensió d’observar l’efecte de les tecnologies en l’educació. No dic que no fos un acte d’un cert interès, dic que no era “TED”. No tenia el seu esperit. No brillava.
Pensem que aquesta és la visió que traslladem arreu del món. Els actes que es fan aquí amb aquest paraigua es veuen des d’on sigui. Estic segur que el món espera una mica més de la marca Barcelona. Tinc entès que el mes de juny es repetirà TEDxBarcelona. Valdrà la pena observar-ho.
La proposta
Però no té cap sentit mostrar-se crític sense aportar alguna proposta. Ho improviso però em sembla que no aniré tan desencaminat. La senzillesa de vegades és la millor resposta a la complexitat.
Com faria un TED a la ciutat?
Amb gent local, com ja s’ha fet, és clar (als dels altres països ja els podem veure per internet).
Amb brevetat (tres intervencions i prou).
Amb introduccions molt breus, molt ben fetes. Tant Alfons Cornella com Juanmi Muñoz van alentir massa la dinàmica de les sessions.
Escollint tres presentacions que compleixin tres condicions: novetat autèntica (un projecte que ja s’ha presentat en un altre lloc no hi hauria de ser), interès real (producte o servei amb aplicacions possibles, projecte ben orientat...) i exposició brillant (amb totes les característiques que he esmentat més amunt).
La qüestió és si tenim tot això. Si el país dóna per a aquest resultat. Tinc la intuïció que sí, però els dos intents que he vist fins ara no m’han semblat una prova concloent d’aquesta intuïció sinó la demostració que ens falta molt per acostar-nos a l’excel·lència.
La mirada
No estic segur com s’hi arriba però em fa l’efecte que hi ajudaria si es renuncia a l’afany de protagonisme, si es dedica temps a l’edició de la sessió (la línia editorial) en comptes d’amoïnar-se pels detalls guspirejants o la promoció d’una empresa o entitat.
També cal una cerca intensa per trobar els tres protagonistes, que han de ser excepcionals.
I posar els ulls més enllà del monument a Colom. Un acte així s’ha d’organitzar per als assistents locals però amb la convicció que els vídeos podran fer la volta al món amb el cap ben alt. Sense aquesta mirada global no val la pena ni començar.
Postil·la
No tinc cap vocació d’exercir de “crític d’esdeveniments” i si alguna vegada he comentat aquí la meva opinió és perquè, per feina, he assistit a unes quantes cites i m’ha semblat pertinent oferir una mena de contracrònica que completés la peça informativa.
Però no hi tornaré. Ho explicaré en el pròxim apunt.
publicat per
jnqm
a les
15:47
0
comentaris
etiquetes:
aprendre,
barcelona,
coneixement,
conferència,
emprenedors,
evangelitzar,
informació,
innovacio,
vídeo
20/1/11
Un cas a Quora: blogs africans i tecnologia
El dubte
He vist un “tuit” de @DonAire que planteja dubtes sobre la utilitat de Quora. A mi em passa el mateix tot sovint. Són dubtes raonables. Apareixen tantes oportunitats que sempre correm el risc de caure en algun parany, no saps mai si res val la pena sense provar-ho i això exigeix temps i després de tot, potser al cap d’uns quants mesos la teva opinió ja no és vàlida perquè tot ha canviat...
L’experiència
Jo també vaig tenir una pila de dubtes quan llançava el primer "tuit" i el professor gironí de turisme admet que també va patir aquesta síndrome, i això que ell va arribar a ser “el diputat tuitaire” (http://www.3cat24.cat/noticia/448005/ciencia/El-diputat-mes-actiu-a-Twitter-abandona-la-politica), abans que l’ús d’aquest servei de missatges breus i converses àgils s’estengués amb més normalitat en la política institucional catalana.
El canvi
Potser m’equivoco i potser pel juny ho veuré d’una altra manera, però de moment sóc a Quora amb ganes d'entendre'n els avantatges. Hi ha qüestions molt ben plantejades que obtenen respostes fiables i que val la pena fer servir i compartir. En posaré un exemple tot seguit, però abans voldria comentar un aspecte que m’ha cridat molt l’atenció.
Les normes
A Quora, com a tants llocs, hi ha unes normes. Són força clares. Es tracta de formular preguntes interessants i de respondre si pots amb dades, enllaços i més enllà de l’opinió. I si s’emet una opinió, s’ha de fonamentar.
La inadaptació
Els usuaris internacionals s’adapten a aquest ús però tinc la sensació -i em disculpo d’entrada si m’equivoco- que els usuaris espanyols (catalans inclosos) no acaben de creure que un espai tingui unes normes.
Hi ha diàlegs oberts que no són preguntes, moltes queixes sobre l’idioma anglès com a llengua oficial del lloc i converses que no tenen res a veure amb Quora i que podrien tenir lloc ben tranquil·lament al Facebook i al Twitter. Com si fos el mateix. I no ho és. Entenc que no ho vol ser.
Em sorprèn aquesta indisciplina, sobretot perquè l’actitud és un missatge i aquesta sensació -si fos certa- també arribaria als altres usuaris, per confirmar els pitjors tòpics. Per sort, hi ha persones que fan el que cal, com ara el professor Ramon Salaverría.
La font
He dit que és una font útil i que en posaria un exemple. Només un, segur que en els propers mesos tindré altres oportunitats de fer-ho evident (en això confio).
L'exemple
Vaig veure una pregunta que demanava quins són els blogs africans sobre tecnologia que val més la pena d’atendre. La resposta citava un blog escrit des d’Accra per Ethan Zuckerman. I ell, en contraresposta, va proposar aquesta llista.
Afrigadget.com - founded by Erik Hersman of Ushahidi, but includes lots of contributors. More focused on low/approtech, but fascinating, and very much worth a read.
The Ushahidi crew, in general, has some great tech blogs. (And if you're not following their project - ushahidi.com - you're missing one of the most exciting African tech projects around).
- Juliana Rotich is Afromusing.
- Erik Hersman is White African.
- Ory Okolloh is Kenyan Pundit, more political/policy than straight tech, but she just took over as Google's Africa policy lead.
- David Kobia is DKFactor.
- Daudi Were - Mental Acrobatics - is wicked smart and deeply involved with the Kenyan geek/random hacks of kindness community.
- Moving out of East Africa: WebAddicts is a great South African tech blog - , and the author links to several other strong ZA tech blogs.
- David Ajao, a Nigerian internet entrepreneur in Ghana, is worth your time.
- Not all the best stuff is on blogs. Egghead Odewale's Twitter feed from Nigeria is consistently excellent.
La voluntat
És només un exemple, d’acord. Potser hauria pogut esbrinar més coses sobre aquesta mateixa qüestió d’una altra manera, però aquesta em sembla fiable i ràpida.
I sospito que si sé seguir els assumptes que m’interessen i aprenc a participar tard o d’hora podré aprofitar millor les possibilitats que Quora ens proposa.
La predicció
El que volia dir és que estic segur que ben aviat José Antonio Donaire s’haurà enganxat a qüestions com "turisme" i "e-turisme" i hi participarà, aportant tot el que sap i aprèn, com fa sempre. I molts usuaris n'estarem pendents.
publicat per
jnqm
a les
9:44
3
comentaris
etiquetes:
àfrica,
aprendre,
compartir,
coneixement,
conversa,
dades,
eina,
fonts,
informació,
preguntant,
tecnologia