L'esperit de la Il·lustració i la xarxa

He llegit el darrer llibre de Tzvetan Todorov, L’esprit des lumières, en la traducció castellana que ha editat Galaxia Gutenberg aquest any amb el títol El espíritu de la Ilustración.

No és la mena de llibres que aporto en aquest espai però tinc una raó per fer-ho: la seva lectura m’ha fet pensar en una "missió possible" de la xarxa internet.

Començo però per mirar de presentar una síntesi d’aquest text, sorgit de la petició que participés a l’exposició Lumières, un heritage pour demain.

S’ocupa primer de rebatre les acusacions que la Il·lustració ha rebut, tant aquelles que hi han vist la font dels totalitarismes com la de les que n’han destacat les derivacions materialistes.

I descriu tot seguit els cinc elements fonamentals del que creu que conforma l’esperit de la Il·lustració.

Autonomia

L’alliberament de les normes externes (divines) implica la creació de noves regulacions (humanes).

L’ideal és aquell filòsof que gosa pensar per ell mateix.

L’autonomia no és sols de les persones sinó també dels grups (el poder se cedeix a qui l’ostenta, però pertany a les persones).

La distinció rotunda entre autonomia i autosuficiència. Els humans són humans perquè són part de la humanitat.

Laïcisme

La Il·lustració significa que les creences queden al marge del poder però no representa un atac frontal.

Els pensadors de la Il·lustració no són menys ateus que deistes.

El risc principal és l’intent de la política de substituir la religió. Els Estats totalitaris han fet aquest pas, iniciat durant el terror de la Revolució Francesa.

Veritat

Es pot intentar promoure el bé o cercar la veritat.

La veritat no pot dictar el bé però tampoc hi pot estar sotmesa.

L’objectiu de la instrucció és que cada individu sigui autònom, amb capacitat per examinar de forma critica les normes establertes i elegir les regles de conducta i les lleis.

Subratlla la distinció entre fet i interpretació, ciència i opinió, veritat i ideologia.

I s’aproxima a les temptacions de desviació.

La temptació cientifista confia en explicacions objectivables del món, està segur que n’hi ha prou de tenir informació fidedigna per prendre les decisions correctes. Però és insuficient (per conèixer la humanitat ens pot ser molt aclaridor llegir novel·les).

El moralisme sotmet la cerca de la veritat a un determinat bé, que pot ser variable i fins i tot sotmès a votacions (imaginem un parlament que votés com s’ha d’ensenyar la història d’un país).

Tant el cientifisme com el moralisme són aliens a l’esperit de la Il·lustració (pàgina 83).

Aprofita esdeveniments recents per mostrar la seva preocupació per la desfiguració del sentit de la veritat. Fins i tot els Estats democràtics han subvertit la veritat sense preocupar-se’n perquè hi havia un “bé” a defensar (cita el cas del pretext de les armes de destrucció massiva i la guerra de l’Iraq, parlant del govern dels Estats Units, però és evident que en graus diversos es podria aplicar a d'altres govern, inclòs el govern espanyol d’aleshores).

Humanitat

La Il·lustració planteja una nova finalitat: la mateixa humanitat.

Esmenta la idea kantiana que posa la humanitat com a fi i no com a mitjà per copsar la validesa moral. Obra veient en tu i els altres la humanitat com a fi.

En aquest capítol s’acosta cap a una derivació molt interessant: mentre que l’art per l’art és l’esforç de la creació per mostrar-se ell mateix, reprova aquesta actitud quan es tracta de la ciència o la política (pàgina 100). La primera cerca la veritat i la segona cerca el bé. No poden mostrar-se només a elles mateixes.

Universalitat

La Il·lustració és el primer pas cap a la noció de pertinença a una sola espècie.

Una acció és bona si correspon a una màxima universalitzable. La universalitat es troba a l’origen de la moral.

La justificació de la pena de mort, de la tortura i altres corrupcions a causa de la lluita contra el mal, com se’ns presenta, és una contradicció insuperable. No es pot defensar la llibertat i la democràcia amb instruments que li són contraris. Es un rebuig de la universalitat que proposava la Il·lustració. No es pot assolir un fi noble amb mitjans innobles.

Demana anar amb compte amb l’aparença de tolerància que hi ha en actituds de negació de drets universals (per entendre’ns, la violència de gènere no es pot considerar una “tradició”).

La pluralitat de l’especie és fèrtil si escapa del relativisme radical i no ens obliga a renunciar a la humanitat comuna.

Altres subratllats

A més d’enunciar aquests cinc trets, ofereix més explicacions d’aquest esperit que entén que parteix de la Il·lustració. N’apunto unes quantes.

Va ser un període de debat més que no de consens (p 10).

Va donar lloc a un món desencantat però ple d’oportunitats.

La vida dels homes l’ha de guiar el projecte de futur més que l’autoritat del passat.

La laïcització de la societat també implica canvis en la justícia: es castiga el delicte contra el conjunt però no el pecat o la falta contra la tradició.

La moral de la Il·lustració no deriva de l’egoisme sinó del respecte a tota la humanitat (pàgina 38).

Quan algú pot comprar cadenes de televisió i ràdio, diaris i altres mitjans i a més domina el poder polític ja no podem parlar de democràcia sinó de plutocràcia, el poder del diner (pàgina 51). Aquí hi afegiré que a tots ens ve al cap Itàlia però se m’acudeix que només és un exemple visible, més descarat, sense embuts, molt llatí. Fins a quin punt se’n surten aquells que volen transformar la democràcia en plutocràcia no és la mena de debats que es tracten aquí. Però cada lector sabrà veure insinuacions del risc.

Conclusions

Fins a aquí, un intent de resum que faci possible la segona part d'aquest apunt. Acabo amb el final del llibre, la formulació d'una proposta:

El pensament de la Il·lustració comporta practicar l’esperit critic.

Ja no és una doctrina del passat sinó una actitud davant del món.

Els enemics tradicionals són l’obscurantisme, l’autoritat arbitrària i el fanatisme.

Aquests atacs no cessaran i per això té sentit, sosté, conservar viu el seu esperit.

I internet?

Todorov no deixa entreveure al seu llibre cap entusiasme per internet. No l’esmenta amb aquest nom cap vegada i quan hi al·ludeix és per lamentar l’excés d’informació i posar en dubte el valor d’obres col·lectives com la Wikipedia, que sí anomena.

Dic això perquè quedi clara la posició de l’autor en aquest punt. No pretenc manipular la seva intenció ni capgirar el sentit de la seva tesi.

Però si sóc honest, he inclòs aquest resum en un bloc de temàtica bastant orientada perquè la seva lectura m’ha provocat un impacte potent a partir d’una combinació que l’autor no suggereix però que a mi m’ha resultat molt natural.

D’acord amb el que diu sobre l’esperit de la Il·lustració, i fins i tot seduït pel seu propòsit de sostenir-ne la conservació contra els enemics tradicionals, se m’acudia que a la xarxa hi ha força de les respostes a les preguntes que és impossible no fer-se mentre passes les pàgines.

La xarxa permet el debat d’una forma absoluta, quasi inabastable però no per això menys eficaç. Debats de tota mena i en nodes diversos. Un espai on no es dóna per aprovat el consens de la tradició.

Els dubtes que Todorov expressa estan vinculats a l’excés d’informació. Sobre aquest punt, he escrit no fa gaire el que he après sobre les virtuts del desordre digital.

Sembla clar que a la xarxa és possible desenvolupar més que mai parts substancials de l’autonomia, tant de les persones com dels grups. Autonomia i no autosuficiència!

A la xarxa hi ha una certa recerca de veritats.

Hi ha el risc que algunes veritats quedin sotmeses als vots. Si els diputats d’un país poden votar a favor de lleis injustes o contra la humanitat, també ho poden fer les persones quan els voten a ells o quan responen una enquesta anònima. Ara bé, aquest risc és part de la democràcia autèntica. És allò que diu l’autor sobre els fins nobles i els mitjans que no ho són.

A la xarxa és possible exercir la humanitat. I el contrari, es pot argumentar. És cert, però com que en general hi ha més persones bondadoses que malvades, el nombre també és un cert avantatge en un espai on cada vegada hauria de ser més fàcil participar-hi. En tot cas, si entenem que la xarxa és un espai de llibertat, sense cap altra ingerència que les mateixes que hem aprovat per la nostra conducta col·lectiva, l’opció d’enfocar aquesta llibertat cap a la humanitat serà més potent com menys autoritat arbitrària la vulgui controlar. Per dir-ho més clar: potser la xarxa no és una garantia pel valor de la humanitat però el valor de la humanitat es pot expressar a la xarxa amb una capacitat formidable.

Si els humans només adquirim sentit en la societat, com es pot llegir, a la xarxa aquesta oportunitat es manifesta amb un abast extraordinari. Com s’ha dit, la xarxa no és el lloc on trobar informació sinó un espai de connexió social.

La xarxa permet establir llaços i percebre més bé que mai la pertinença a una sola espècie. El valor de la universalitat hi és present amb una energia que no s’havia vist mai.

Totes aquestes impressions es reforçaven quan llegia els paràgrafs on Todorov parla del mateix discurs.

L’actitud del discurs

Quan ens recorda que aquest esperit de la Il·lustració es basa en l’esperit crític.

Quan insisteix que no pot ser crític i prou sinó propositiu.

Quan defensa que l’escepticisme generalitzat i la burla sistemàtica no són saviesa sinó una aparença.

I quan ens adverteix que no podem confondre l’eloqüència del discurs amb l’exactitud de la reflexió (pàgina 70).

Impressió personal

De la lectura d’aquest llibre me n’ha quedat la impressió personal, potser esbiaixada, que si la seva proposta final és que mantinguem aquest esperit que prova de demostrar que subsisteix, la xarxa ens ho ha de fer més possible que mai.

L’últim argument que puc emprar és el recordatori que allà on hi ha els enemics (obscurantisme, fanatisme o autoritat arbitrària, i que cadascú posi nom als "allà") és allà on l’accés no és lliure, on la participació està sota control i on s’impedeix el seu ús de manera autònoma.

Si l'ideal perviu serà a la xarxa

Potser n’he fet una interpretació massa influïda per l’esforç d’observar el canvi que ens sembla viure. Però he cregut que valia la pena compartir-la ni que fos per intentar proclamar aquí que el seu ideal de projectar un cert esperit de la Il·lustració se m’apareix com una convocatòria noble i atractiva.

L’única i mínima postil·la que hi he fet és que veig en la xarxa un paisatge magnífic per la salut d’aquest ideal.

Anotacions després d'ifest08

La innovació no és l'etiqueta preferida en aquest bloc. Però tinc un bon motiu per afegir-la a aquest apunt.

He tingut l’oportunitat d’assistir dos dies a ifest08, que organitza Infonomia, a l'Edifici Forum de Barcelona. Hi han acudit més de dues-centes persones que han pogut seguir mirades diferents sobre el canvi, des de posicions com la tecnologia, la medicina o l’estudi de les tradicions religioses.

Fer-ne un resum seria massa agosarat. Prefereixo compartir aquí unes quantes anotacions sobre el que m’ha cridat més l’atenció, amb els enllaços necessaris per facilitar l’accés.

Els inquiets i l’empresa

Durant les sessions hem vist fragments dels vídeos que es poden trobar íntegres a Infonomiatv.



Al segon bloc d’aquestes declaracions de Nigel Barlow hi he trobat una reflexió interessant sobre el paper de les persones més inquietes a les organitzacions. El dia abans, Matt Kingdon s’havia referit a la mateixa situació amb una imatge molt clara: un gran vaixell i una llanxa lleugera.

Hervé Lebret es preguntava per què a Europa hi ha menys emprenedors (amb dades sobre l’inici de grans empreses, el seu volum...). Unes quantes respostes són que els europeus som menys arriscats que nord-americans o asiàtics i que confiem menys en els joves. De retruc, o no, els joves també confien menys en ells mateixos.

He associat aquestes observacions a l'estat d'ànim d'una generació que Antoni Brey titllava de massa freda.

Innovació, millores, experiments...

A ifest08 també s’hi presenten projectes, creacions, prototipus, i més somnis que quimeres. La informació es troba a la xarxa però com que aquí hi aporto la mirada personal, en selecciono una mostra.

Orgànic

La combinació de tecnologia i disseny de moda en els vestits que reaccionen als gestos, una sorpresa de Joanna Berzowska.

Lúdic

Els jocs infantils de lalalab i la mascota pleo.

Social

Una ampolla que recicla aigua, potser més convincent que la manera com va ser presentada, i les comunitats autofinançades que Jean Claude Rodriguez-Ferrara explicava com si demà mateix fos possible canviar el sistema bancari o de les assegurances.

Promès

Els paisatges tridimensionsals a partir de fotos domèstiques que va presentar Alfred Astort i que potser seran d’accés a finals d’any.

També un aparell per substituir els intercanvis de targetes a les cites com aquesta, que encara ha de trobar mercat.

Inspiració i experiència

Infonomia ha reconvertit la seva cita de l'any en un acte amb més assistents i d’acord amb una xarxa europea d’empreses que tenen el focus en direccions molt semblants. Però conserva la vocació d’espai pels intercanvis i per la recerca del per què de les coses, una devoció especial pel coneixement.

Per això cada dia ha començat amb una ponència inspiradora. El primer matí el va obrir Hiroshi Tasaka i el segon Peter Watson.

El creador del Sophia Bank ens convidava a aprofitar les possibilitats tecnològiques per compartir una saviesa col·lectiva que ens hauria de permetre avançar com a espècie mentre que l’autor britànic demostrava que tot sovint hem fet més avenços que canvis però entre les novetats autèntiques no podia oblidar internet, aquest entorn que Astort ens recorda avui en una entrevista que tot just és a les beceroles.

Un altre estímul que ha de constar és la sessió que un equip d’Ideo va preparar per oferir un tast dels seus procediments. Hi vaig veure Àlex Castellarnau, amb una capacitat extraordinària de connexió amb tothom. Fa dos anys, l’havia vist, en un equip de Node, quan col·laborava amb Menno Marien per crear la Sinfonomia.

Podria millorar

Com que no ha de semblar un text patrocinat, perquè no ho és, se m'acut de comentar possibles millores en el terreny pràctic, una aportació dels "usuaris": si obsequies els assistents amb molts llibres i materials potser la bossa ha de ser més còmoda de carregar; la zona "electrificada" pels portàtils es podria ampliar molt; no hi hauria d'haver incidents tècnics, com els que va patir el so el primer dia.

En el terreny dels conceptes, diria que moltes persones trobaven a faltar oportunitats més potents de participar en la mateixa creació de la trobada, a més de les invitacions a indicar viatges recents en un mapa, suggerir una tipografia per l'esdeveniment i altres propostes que potser eren més ocurrents que brillants.

Deu actituds per innovar

Les empreses necessiten actituds diferents per aconseguir resultats en innovació. La suma d'aquestes variants és la que permet assolir els objectius. Això és el que explica Tom Kelly al seu llibre Ten faces of innovation, on exposa el que li semblen els deu rols principals.

No ens diu que cada un d'aquests papers correspongui a una persona. Tots podem adoptar papers diferents segons a quin moment ens trobem. Ens passa a la vida de cada dia.

Sosté que són rols complementaris i que saber-los adoptar i combinar impulsa les organitzacions.

A més, encara que sigui possible adoptar-ne de diversos, cada persona se sentirà millor amb una o altra manera de fer. Caldrà saber-se reconèixer.

Miro de resumir tot seguit aquestes facetes, però qui ho prefereixi pot escoltar Kelly en aquest vídeo que es troba a la pàgina del pròxim ifest, l’acte central d’Infonomia pel 2008.

He traduït els noms com he pogut, en alguns casos era fàcil i en d’altres no me n’he sortit (com diantre hem, d’anomenar el “cross-pollinator”?). Qui vulgui pot llegir el resum que n’ha fet un jamaicà, en anglès, o seguir la visita a les instal·lacions de l'empresa IDEO, on treballa l'autor, que hi van fer un equip que s'ha especialitzat en innovació.

I, qui ho vulgui, aquí té el resum personal per si pot ser d'alguna utilitat.

Aprenen

Antropòleg

Aporta coneixements nous a l’organització. Observa el comportament humà amb la ment oberta, sense prejudicis. Comprèn com interactua el consumidor amb els productes i serveis. És altament intuïtiu. Sap percebre la novetat fins i tot allà on en aparença no n’hi ha. Sap remenar allà on altres ho donen tot per perdut. Entrecreua edats i li importa el contacte amb altres persones com a font de la seva inspiració. Es fixa en detalls que li proporcionen informació rellevant.

Experimentador

Il·luminat pel mètode de l’assaig i l’error, sol prendre riscos calculats per impulsar prototipus. Gaudeix més amb el procés d’experimentar que amb l’eina o els resultats. Sap passar de la idea, pròpia o no, al prototipus. És la seva especialitat. Per convertir idees en elements més tangibles sap quins camins poden recórrer i si no ho saben es posen a prova. La vida els sembla un experiment constant. Correspon al rol més clàssic dels innovadors.

Pol·linitzador (cross-pollinator)

Explora altres indústries i cultures i té la necessitat vital de transmetre aquest coneixement. Fa combinacions noves, innova des de la hibridació. Combinar procedències i la vocació de compartir són els seus gestos. Posa el focus en la comprensió, necessita que tothom entengui de què va la cosa. És de la mena de gent que sap que com més idiomes parlis més fàcil et serà aprendre’n de nous. Escampa les idees com un borinot pol·linitza les flors.

Organitzen

Saltador d’obstacles

És un expert a superar els obstacles, que poden ser la burocràcia interna, la falta de convicció dels màxims responsables o la resistència dels més conservadors. És capaço d’impulsar projectes sense gaire pressupost i amb terminis curts. Mira més enllà dels seus fracassos, resisteix les pressions, té certa perseverança i sap reconstruir els “no”. Entén la vida com una gimcana estimulant. No sol tenir por però no és inconscient ni temeraris sap veure l’escletxa per on s’ha de passar i sap adoptar la forma justa per passar-hi.

Col·laborador

És aquella persona a qui sempre se li acudeix incorporar una altra persona a l’equip, aquell que vol comptar amb un altre punt de vista, a la vegada que té la capacitat d’electritzar el grup. Prefereix equips multidisciplinaris, aposta per la varietat i la suma, supera l’escepticisme intern. Defensa l’equitat. El seu símbol és el testimoni que es passen els corredors de relleus i es pot emmirallar en la mena de jugadors de futbol que se situen al mig del camp i estan pendents de tots els altres per trobar la millor ocasió de passar-los la pilota, a favor de l’equip i els objectius comuns.

Director

Renuncia al seu caràcter estel·lar i es preocupa no sols de combinar una gran tripulació amb talent sinó sobretot d’aconseguir que tots i cadascun d’ells excel·leixin. Fa protagonistes als altres i aconsegueix que donin el millor d’ells mateixos. Se situa a l’ombra per fer brillar els altres. Dóna el centre de l’escenari als altres, li encanta trobar nous projectes, l'estimulen els reptes difícils, es mou bé davant l’inesperat i resol problemes sobre el terreny.

Construeixen

Arquitecte d’experiències

Creea experiències convincents més enllà de la mera funcionalitat, connecta amb l’usuari i entén les necessitats expressades i també aquelles que es troben en estat latent. La seva percepció es concentra a entendre la percepció dels altres. Adapta els prototipus per convertir-los en experiència. Té nas per allò que és real, reconeix la realitat més enllà de visions “oficials”. Facilita l’ús de les eines, empaqueta les idees, proporciona sentits. No és que pensi en els altres, pensa com els altres.

Decorador (set designer)

Transforma l’entorn físic en una eina a favor del canvi d’actitud i comportament. En equips petits molt creatius, gairebé tothom juga aquest rol. Amb l’espai, una organització pot reforçar una cultura interna i una imatge externa.

Cuidador

És el rol que fa posar l’accent en les necessitats, tant dels altres membres de l’equip com dels usuaris dels productes i serveis. En aquest paper, s’acull els nouvinguts, es té cura dels clients, s’afavoreixen xarxes protectores i es redueix “l’efecte timbre”, que consisteix en el temps d’espera d’un usuari des del moment en què pregunta o reclama fins a l’obtenció d’una resposta satisfactòria.

Narrador

Captura l’atenció amb la paraula però va més enllà d’aquesta capacitat: genera discurs, explica la idea, crea el mite, dibuixa el somni i amb tot això dóna sentit al temps. Narrar aporta credibilitat, uneix equips, permet explorar assumptes controvertits, modifica punts de vista, proposa herois, proporciona un vocabulari de canvi i ajuda a endreçar el caos.

Altres pàgines

Al llibre s’expliquen casos de cadascun d’aquests rols i es proposa que tots siguin rellevants a cada etapa d’un procés innovador. Es parteix de la idea que tothom pot fer tots els papers però és evident que tots nosaltres ens sentirem més còmodes amb uns rols concrets. El mateix autor confessa que d’entre els rols d’aprenentatge a ell l’atrau el de l’antropòleg.

Hi he trobat algunes frases que potser val la pena de subratllar:

“Els experts solen ser els guardians del coneixement convencional “

“Jugar a l’advocat del diable és una manera de destruir sense mullar-se”

“Les empreses ja no es valoren només pel que ofereixen sinó també i sobretot per la seva capacitat de canvi i adaptació”.

Recuperar l'audiència? Moltes més coses!

Fa molt pocs dies, un crític de televisió li llançava a la directora de TVC, Mònica Terribas, un missatge molt concret: la seva missió consisteix a "recuperar l'audiència"

Aquest pensament, que a fora de l’empresa s’expressa amb certa brutalitat, també arriba a dins i de vegades hi troba eco. Com si tot plegat fos tan senzill com això.

Per descomptat que trobo legítimes totes les opinions i no cal dir que des de la meva responsabilitat no em pertoca assenyalar ni de lluny els objectius que ens haguem de proposar. Però des de la trajectòria personal i des de la vocació de transparència d’aquest espai sí que goso expressar com ho veig i si a través dels comentaris s'obre una conversa em sembla d'interès.

No el retrovisor, els prismàtics!

Diré d’entrada que la idea de “recuperar audiència” porta implícita una actitud que no acabo de compartir, perquè entenc que equival a fer servir el retrovisor en comptes dels prismàtics. Però això no vol dir que no em sembli molt rellevant que els mitjans públics tinguin públic.

En tot cas, l’audiència, tal com s’havia entès, ja no serà mai més com va ser. Tot sovint apareixen informacions que ens recorden com es fragmenta.

Quan he parlat aquí de la "llarga cua" he volgut subtratllar que s’obren molts espais no majoritaris al costat dels corrents centrals. Hi ha més lloc per més continguts.

Alfons Cornella es va referir a aquesta aplicació amb la idea dels nanocanals, línies de continguts adreçades a públics determinats, segurament via internet.

També sabem que els hàbits de consum canvien i les noves tecnologies ens permeten altres accessos a la producció televisiva. A més, hi ha altres maneres de crear continguts que poden interessar altres públics.

Un altre país que vol ser el mateix

Però hi ha més raons. Els canvis demogràfics és evident que modifiquen el perfil dels usuaris. En vuit anys, el nombre de residents que han nascut a l’estrangers s’ha multiplicat per quatre.

La línies que separen les adhesions d’identitat també s’entrecreuen. Valgui com a referència el resultat d’una enquesta recent d’un diari català: més del 60% dels catalans es van sentir representats en la victòria espanyola a l’Eurocopa i aquest és el mateix percentatge dels enquestats que trobarien encertada la participació d’una selecció catalana en competicions internacionals.

Fins i tot qüestions fonamentals com la llengua de comunicació no tenen el mateix impacte de fa uns quants anys. No vull fer d’aquest punt l’eix d’aquest text però admeto almenys que m’ha sorprès que una cadena de televisió hagi donat suport a un document que em costa molt de no veure com una acció per dividir i enfrontar els parlants de Catalunya i que no hagi considerat que això perjudica la seva imatge en un territori on els audímetres li atorguen el lideratge.

Per tant, quan se’ns llança aquest repte es fa una mica de trampa. És com si se’ns digués que el mercat no ha canviat, que el país no ha canviat, que els anys no han passat i que tenim l’obligació de mirar enrere.

Però com que no seria correcte quedar-se en la rèplica provaré d’aportar respostes possibles.

No és l’audiència!

En primer lloc, i la majoria dels directors de TVC que he pogut escoltar ja ho han dit, la missió de la televisió pública catalana no se sosté només a la cerca i captura de l’audiència. Els mitjans públics tenen una missió per desenvolupar. En el cas de la CCMA, la llengua és encara un factor primordial d’aquesta missió (i ho ha de ser, perquè l’oferta creix molt més en l’emissió de continguts en castellà).

Els mitjans públics han de ser ben valorats, fiables... rellevants. I això no sempre es mesura amb índexs de consum com els que aporta Sofres. Una cadena rellevant és aquella que segueixes quan creus que vols estar més ben informat o amb continguts de qualitat, per exemple. Ja vaig comentar en aquest bloc que l'objectiu de la BBC no consisteix ras i curt a tenir audiència.

TVC ha destacat sempre per altres característiques, com la innovació, la singularitat, la qualitat. Reforçar les debilitats que hi pugui haver en aquest terreny sembla molt més estratègic que abocar-se al tacticisme dels decimals de share en el prime time, allà on ara i adés volen dur la televisió pública moltes veus exteriors. Com si un dia poguessin dir: us vam demanar audiència, ara us diem que tanqueu. Si fos així, a més de ser una trampa aniria carregat de mala intenció.

Reinventar el directe

De moment, la televisió encara és un mitjà massiu. Però hi ha corrents clars de canvi que no es poden desatendre. Són senyals cada vegada més lluminosos.

No és fàcil apuntar com serà el futur de la televisió però és gairebé segur que les audiències massives seguiran vinculades als grans esdeveniments en directe. Des de les informació fins a les competicions esportives. Els drets de retransmissió dels actes esportius ja es veu que cada vegada més es restringiran als grups privats. TVC no tindrà l’oportunitat d’una final a l’Eurocopa, almenys per ara.

Les cadenes que sàpiguen reinventar el directe, creant esdeveniments propis o compartint-los amb altres impulsors, potser tindran potser alguna oportunitat en la batalla dels públics més amplis.

Però tendeixo a creure més en els resultats d'altres projectes, com l'aposta per l’oferta multicanal, ara que la televisió digital per tothom ja arriba a més llars.

Multicanal i multiplataforma

La construcció d’un univers de canals diferenciats (en comptes de pensar en un primer canal que fos la cistella on s’hi posen tots els ous mentre als altres se’ls abandonés com a segones opcions) sembla una pista interessant.

Aquesta acció es complementa amb una acció multiplataforma molt decidida. Distribuir continguts per tot arreu podria ser un obectiu determinant de la CCMA. Perquè ens entenguem, no n’hi ha prou d’adaptar la tele o la ràdio a internet. A la CCMA hi ha talent i capacitat per crear continguts propis a la xarxa i s’han deixat anar missatges clars que fan pensar en una possible reorientació digital.

Entendre el canvi

Per tant, TVC sí que té futur. Està vinculat de manera molt estreta al futur del país i a l’evolució del conjunt de ciutadans que hi viuen.

A més, és ben natural que els seus màxims responsables vulguin que cada programa tingui més públic. Però tant els qui ara tenen aquesta responsabilitat com els que l’han tinguda abans han mantingut un discurs clar (potser no sempre igual de contundent però sí amb el mateix substrat): no és una lluita per l’audiència sinó l’esforç per ser rellevants, per tenir ressò, per fer una oferta plural, que atengui segments diversos i preferències mesclades. I ara mateix és l’empresa pública que pot liderar el canvi cap a la digitalització real.

He començat al·ludint a una veu que exigia un augment de l’audiència. Vull acabar afirmant que tots els que creiem en el projecte dels mitjans públics d'aquest país sabem que els objectius són més amplis i profunds i ens fa l'efecte que el repte és molt més estratègic i estimulant.

SI T'HA INTERESSAT:

Aquí s'ha parlat altres vegades de televisió.

Les virtuts del desordre digital

Si en aquest bloc pretenc compartir el que aprenc també té sentit que de tant en tant parli d’alguns llibres que m’han semblat d’interès. És el que vull fer ara amb Everything is miscellaneous, de David Weinberger, que serà a Barcelona la tardor d’aquest any.

Endreçar el món

Weinberger és un dels autors del Cluetrain Manifesto, un document que crida les empreses a entendre com ha de canviar la noció de mercat. En aquest llibre que avui comento posa el focus en les maneres d’endreçar el món, si ho puc dir així, que els humans hem assajat durant molt de temps, fins que les noves tecnologies ens han permès actuar d’una altra forma.

L’ordre alfabètic és arbitrari, per això li va costar de fer-se popular, i tenia un cert sentit mentre que ara queda una mica empobrit. Per quina raó hauríem de buscar la informació a partir de la primera lletra si tenim altres recursos?

A la primera meitat del volum, l’autor exposa la història d’aquests intents d’endreçar el món: les categories aristotèliques, el sistema decimal que va crear Melvil Dewey, la nominació binomial de la naturalesa que devem a Linneu (l’estiu passat vaig tenir ocasió de veure la seva tomba a la catedral d’Uppsala) o l’intent de generar un altre ordre amb més elements a considerar del matemàtic indi Ranganathan.

Un lloc per cada cosa?

L’esforç humà per homogeneïtzar, per estandarditzar, amb classificacions, llistes i mapes, ha tingut sempre el mateix problema: influïts per la limitació de les coses físiques, sempre es considerava que hi havia un lloc per cada cosa (un mamífer no és una au).

Fins que la digitalització ens ha permès mirar-nos les coses d’una altra manera. Les etiquetes que va crear Joshua Schachter quan es va inventar una eina per compartir enllaços fan possible que un element es pugui desar i buscar de moltes més maneres i (amb efectes encara més punyents) que es pugui compartir amb més facilitat. Aquesta era la intuïció d'aquells que van pensar en les possibilitats de l'hipertext.

Compartir per aprendre

El pas següent, que Weinberger analitza a la segona meitat del llibre, té a veure amb aquesta idea de compartir. Ja no ens trobem davant d’una classificació duta a terme per especialistes sinó per tothom que hi vulgui participar. La suma de totes les etiquetes que la gent col·loca a les fotos o textos que desa dóna com a resultat un coneixement que ja no és individual sinó que prové de contribucions plurals. Encara més: aquest esforç col·lectiu arriba a prioritzar en funció del volum d’interessos que un assumpte genera (en això es basen eines com Digg o Menéame).

És veritat que el procés és ple d’imperfeccions. Sovint no etiquetem en funció del que pensem sinó també del que volem que es pensi de nosaltres. Mentre etiquetem també construïm la nostra identitat i no sempre tenim prou clar si posem etiquetes per nosaltres mateixos o pels altres. Però fins i tot amb aquests inconvenients el nou mètode es demostra més fiable i, sobretot, més útil. La Wikipèdia pot contenir molts errors però permet una acció correctora molt superior i més dinàmica que la de les enciclopèdies anteriors.

Canvi d'actituds

La seva proposta es pot resumir en quatre actituds que ell mateix llista:

- Filtrar cap enfora i no cap endins (qui cerca és capaç de filtrar, no cal que ho faci qui desa)

- Cada fulla pot anar a moltes branques (si algun lector vol desar aquest apunt ho pot fer amb les etiquetes que se li acudeixin, sense límits)

- Tot pot ser una meta dada o una etiqueta al mateix temps (tot està connectat en totes direccions)

- No té cap sentit voler-ho controlar (cadascú exerceix el control de què és capaç)

Per això la nova manera de mirar les coses també incideix en una altra noció d’autoritat i per això, quan ens referim a l’empresa, creiem que el concepte de jerarquia canvia de forma radical (encara que hi hagi a moltes empreses tot de persones que no ho han entès i malden per exercir les últimes hores d’un poder que ja no tenen).

El poder del desordre digital

M’ha interessat molt la claredat amb què sosté que el món no és ordenat (les espècies animals, posa per cas, no són un fet de la naturalesa sinó fruit de la nostra manera d’observar-la i provar d’entendre-la).

El desordre és una virtut i en bona mesura és el preu que acceptem a canvi de la llibertat (no oblidem que és aquesta vocació de llibertat la que inspira la WWW, un espai de tothom on per fer aportacions no cal passar per cap registre central.

Per això hi ha països on l’accés a la xarxa no és lliure o per això a la UE hi ha alguns intents de tallar aquesta possibilitat real d’exercir com a persones lliures.

Al final, deixa clar aquest principi que fa temps que molts defensem: acumular informació, retenir-la, posseir-la en exclusiva, no dóna poder. Al contrari, per ser algú s’ha de participar i això implica compartir.

Vet aquí per què en comptes de llegir el llibre i anotar en algun paperot el que m’ha interessat he preferit exposar-ho aquí. Potser a algú altre li sigui d’interès i si d’aquesta manera participo jo mateix em sento millor (el meu desenvolupament com a persona està vinculat a la capacitat que tingui de compartir).

En parlarem més

És un llibre que m'ha interessat de veritat i que pot seduir de manera particular els professionals de la documentació i de les biblioteques. A les meves notes de lectura hi tenia molts altres detalls que he decidit deixar fora d'aquest apunt per no estendre'm més, però tinc la sensació que a poc a poc aniré exposant algunes d'aquestes idees. Si més no, després que l'escolti l'octubre vinent i quan algun altre lector hi digui la seva.

PARLA WEINBERGER:

A la revista d’Infonomia li van fer una entrevista. Es pot llegir i veure el vídeo.

Valoració d'un cas real: acció d'intercanvi d'experiència a la CCMA

Quan vaig comentar la meva conversa amb Boris Mir vaig anunciar que aviat em referiria a una experiència interna de la CCMA. Doncs bé, avui hem donat per acabada una acció que voldria compartir amb els lectors d’aquest espai.

Acció de 'gestió del coneixement'

A principis de febrer vam engegar una acció que havíem batejat com a “JOQUESÉ” i que consistia en una trobada setmanal, de mitja hora de durada, on algú exposava una experiència professional i la compartia amb els altres companys. Es tracta d’una típica acció de “gestió del coneixement”, que no anava enfocada a la tecnologia sinó a les persones i en vaig parlar una altra vegada.

S’han fet una vintena de sessions amb ponències molt diverses: com es va fer per decidir el nom d’IcatFM, com funciona la Comissió de la Diversitat que hi ha a TVC i com ha participat en l’elaboració d’un “manual de bones pràctiques”, com el departament de Coproduccions es relaciona amb els seus col·laboradors mitjançant una newsletter que té centenars de subscriptors o com es mesuren les audiències a la ràdio. En fi, una llista de qüestions d’interès pels professionals de la CCMA que, a més, quedaven consignades en un bloc intern que tothom de l’empresa pot consultar.

Interessant però no interessa

El balanç és doble. Positiu per l’interès de les ponències, per la intel·ligència de les preguntes que formulaven els assistents i en general pel clima d’intercanvi que es volia afavorir. Però hi ha un aspecte que no ha anat tan bé. L’assistència ha sigut minoritària i, encara que no es pretenia convocar a moltes persones, quan hem estat per sota de la desena sí que ens ha semblat que no anàvem prou bé. Tot sovint hem sigut molt pocs. És significatiu, també, que a TVC l’assistència ha sigut molt més baixa que a Catalunya Ràdio.

Algú podria concloure que a TVC no hi ha interès per compartir el que s’aprèn o que la majoria dels seus professionals no tenen gaire interès a escoltar els altres. O també podria trobar com a excusa ideal el fet que tot això s’ha desenvolupat en un període de transició, mentre la gent estava més pendent de saber qui serien els nous responsables de l’empresa que no d’entendre què passava al departament del costat.

Però prefereixo fer les valoracions d’una altra manera més radical: no hem sabut atraure aquestes persones.La responsabilitat no és dels altres sinó d'aquells que vam dissenyar i posar en marxa aquesta activitat.

No atenguis les demandes sinó les necessitats

Per això hi pensava quan Boris Mir em parlava de la importància d’atendre necessitats. No ha discutit ningú que el que hem ofert no fos interessant. Però no ho necessitaven. Almenys, no era una clara necessitat directa d’ara mateix.

Vet aquí per què em sembla que val la pena explicar-ho en aquest bloc: per compartir l’experiència amb altres persones que puguin desenvolupar activitats semblants en altres organitzacions.

Encara que siguin productes elaborats, amb un bon disseny i amb una comunicació excel·lent, si no responen a una necessitat concreta (no he dit a una demanda, sinó a una necessitat) és molt difícil que trobin bona acollida.

Si puc transmetre alguna idea a qui vulgui emprendre activitats del mateix caire que sigui aquesta: no et fixis només en la qualitat del producte que presentes ni donis per descomptat que tot allò interessant acaba per interessar. Ha de respondre a una necessitat i, en tot cas, has de fer notar a la majoria que hi ha aquesta necessitat d’aprendre i compartir.

Com a comentari final sols hi vull afegir un element. Mentre discutim si adquirim eines corporatives que facilitin els intercanvis, potser no hem parat prou atenció a l’estat d’ànim. Les eines poden ser de gran ajuda però si no hi ha un clima de predisposició, si no hi ha ganes d’aprendre junts i compartir-ho, el debat sobre les eines no tindrà gaire sentit.

L'empresa segons Tintin

La revista de l'associació Tintincat m'ha publicat en el seu darrer número, d'aquest juny, un text sobre la visió de l'empresa que hi ha als àlbums de Tintin. He pensat que és un enfocament que a més dels 'tintinaires' podria interessar els lectors que d'aquest bloc perquè s'ajusta als assumptes que s'hi tracten.

En una ocasió vaig provar de comprendre el model d'organització que es mostra als àlbums d'Els Barrufets i no fa gaire vaig al·ludir a Benet Tallaferro. Per tant, no és tan estrany que ara li toqui el torn a Tintin. Per això presento tot seguit aquest text, amb algunes adaptacions.






D'autor a empresari

Hergé va crear un autèntica empresa que produïa una obra gairebé col·lectiva i que encara s’encarrega de la gestió dels drets de Tintin. A més, va vendre la imatge dels seus herois a diverses marques comercials. Per tant, tenia experiència personal com a empresari i establia relacions amb altres empreses. Tot i això, el món de l’empresa es troba poc representat als àlbums del reporter i gairebé sempre hi és observat amb una visió negativa.

Tintin té un contacte escàs amb l’entorn empresarial. Amb ell, observem el rodatge d’una productora de cinema, comandat pel que serà l’antagonista principal (Els cigars del faraó); el music hall entre bambolines (Les set boles de cristall) o un hangar ocult en un terreny amb porter on revenedors d’avions emmagatzemen els seus “mosquits” (Stoc de coc). Amb prou feines.

Projecte i complexitat

L’organització més completa que observem és un emplaçament secret i molt ben protegit on es prepara el viatge cap a la lluna. És amb una visió general nocturna d’aquest indret que comença Hem caminat damunt la lluna.

Per fi hi ha un equip directiu força complet en una organització complexa que compta amb normes de seguretat i equips especialitzats, divisió de l’espai i rètols indicatius i un ús rellevant de la tecnologia (vinyeta 15B2).

El màxim responsable n’és el senyor Baxter, director general de la factoria. Bàxter és un cas excepcional d’executiu correcte que fa la seva feina, encara que sovint li tremoli la capacitat de decisió i depengui de la convicció del protagonista.

A més, hi ha un pla molt clar: fabricar un coet, anar a la lluna, recollir mostres i tornar-ne amb més coneixement científic. Per reblar el clau, a la pàgina 35 se’ns ofereix la síntesi d’aquest projecte: el disseny de la nau espacial com un esquema d’enginyers.

Però fora dels dos àlbums sobre la missió a l’espai, les referències al management són molt minses.

En una paret del despatx del malvat Tom Hatec (Tintin a Amèrica) hi ha una gràfica, ascendent, que evidencia els beneficis dels gàngsters nord-americans (vinyeta 55C1). La gràfica és descendent quan es repeteix el recurs en el despatx d’un negoci anònim on un directiu exposa al periodista la situació energètica mundial (Tintin al país de l’or negre). I trobem un exemple de gestió, per dir-ne d’alguna manera, quan Bazaroff dicta una carta a la secretària mentre vola en un avió privat de Sanfacción a Los Dopicos (L'orella escapçada).

Negocis i truites

En realitat, la idea de management que s’obté dels àlbums de Tintin és molt simple. La representa molt bé el capità Haddock, que es redimeix de la seva condició de cap sense autoritat a causa de l’alcoholisme (El cranc de les pinces d’or) i es torna l’autèntic responsable de la nau (a L’estel misteriós, El tresor de Rackham el Roig o Stoc de coc).

Dirigir equival a donar instruccions com ho fa un capità de barco que compta amb una tripulació poc preparada o en tot cas incapaç d’assumir el comandament, condemnada a aquesta funció subordinada. Els caps se solen comportar com un capatàs, que, lluny de delegar funcions, supervisen de molt a prop tots els moviments. Així ho fa Carreidas amb Spalding i els altres empleats (Vol 714 a Sidney).

Quan Tintin accedeix al lloc de mà dreta del general Acazar (L’orella...) no hi dura gaire, l’expulsen perquè no ha comprès com funciona, segons Hergé, el món dels negocis. Quan es nega a acceptar un suborn per iniciar una guerra a causa del petroli és perquè el seu idealisme topa amb les exigències del càrrec i així ens dóna una lliçó als lectors. L’actitud correcta no permet de participar en un entorn on la màxima és la que exposa sense embuts R.W. Xiclet: no es pot fer una truita sense trencar els ous.

Tintin exerceix el lideratge del grup en moltes ocasions, com quan impulsa l’expedició al Tibet. Però la seva determinació no és la d’un cap que lidera un equip sinó la d’algú empès per una visió personal. Els seus models s’acosten més al militar o al polític.

El senyor Bàxter l’acull al projecte lunar com el representant d’una joventut generosa i emprenedora però, com a emprenedor, Tintin no s’assembla a cap home de negocis. Refusa el percentatge que Alcazar li ofereix després de la victòria dels seus “pícaros” i no accepta una mostra dels tresors dels inques com a recompensa al silenci.

El capital neix a l’infern...

Aquest rebuig al diner té a veure amb un concepte que impregna les seves aventures: les fortunes solen tenir un origen improcedent.

La riquesa d’Omar Ben Salat es deu al tràfic d’estupefaents (El cranc...). Bazaroff es permet el luxe d’un avió privat perquè ven armes (L’orella...). Lazlo Carreidas confessa davant al doctor Kroll que va començar robant els diners de sa germana (Vol 714...). I Rastapopoulos, sota l’efecte del mateix sèrum de la veritat, es disputa el premi a la maldat perquè es va iniciar en els negocis deixant la família a la misèria. A la llista de personatges hi trobaríem altres exemples.

...o té justificació aristocràtica

Els més rics s’han fet rics de manera fraudulenta. No és possible el benefici sense pecat. Amb una sola excepció: quan la titularitat de la riquesa arriba des de lluny, quan està justificada per la història.

Així, se’ns presenta el bon terratinent José Murillo, que acull el protagonista en una plantació de l’Amèrica del Sud i, de forma modèlica, el seu amic Arxibald Haddock. La seva riquesa s’origina en un tresor que, de fet, havia estat possessió d’un avantpassat. És una mena d’herència que arriba amb retard. No hi ha uns guanys obtinguts sinó la conservació d’uns béns familiars.

Aquesta justificació del capital amb criteris aristocràtics s’adequa molt bé al tracte favorable que reben algunes autoritats perennes, també heretades, com algunes formes de monarquia (un emir, un rei) o de representació religiosa (el missioner de Tintin al Congo). Ell mateix, accedeix al control d’un poblat i els seus veïns gràcies a l’enginy de l’home occidental, superior a la ineptitud africana o a l’abnegació asiàtica segons s’interpreta a les històries de Tintin.

Per tant, l’autoritat i el capital només són acceptables amb un passat que ho justifiqui i en la resta de casos es pot afirmar sense manies que el capital prové de l’infern. Fixem-nos, sinó, en el caràcter dels personatges que ostenten el paper d’executius o 'homes de negocis'.

Malvats homes de negocis

Els propietaris sense nom d’una fàbrica de conserves de carn estan embolicats amb els gàngsters de Xicago.

W.R. Gibbons, de qui ho sabem tot gràcies a la seva targeta, en un recurs que es repetirà, representa la Steel Company i està en conxorxa amb el cap de policia de la concessió internacional de Shangai, el corrupte Dawson, i altres rics perversos decidits a fer trontollar l’equilibri mundial per guanyar més diners.

El banquer Bohlwinkel (amb aquest segon nom per superar els tics antisemites de l’original) fa tota mena de tripijocs i arriba a l’extrem de pervertir l’honor dels mariners, que acudeixen sempre a socórrer un naufragi, per obtenir el nou metall descobert a l’aeròlit provinent d’un estel misteriós.

R.W. Xiclet, de la General American Oil, proposa a Tintin que s’annexioni una part de Nuevo Rico a canvi d’un suborn sucós per obtenir terrenys petrolífers. Basil Bazaroff representa la Vicking Arms i s’encarrega de vendre vehicles i artilleria.

El professor Smith, que és el doctor Müller, representa una societat sense nom que vol la concessió de terrenys petroliers a l’emirat del pare d’Abdallah.

A més, aquest model d’empresari afegeix a la seva maldat l’afany de tenir abast global. Tots els grans negocis són corporacions que operen en sectors diversos. El trampós Carreidas controla llanes, petrolis, electrònica i els refrescos Sani-Cola. Omar Ben Salat té un palau magnífic, cavalls, autos, un avió i és un comerciant que opera des del Marroc i amaga sota una xarxa de distribució de llaunes de cranc un entramat de contraban d’opi molt beneficiós.

La negativa de la Golden Oil a carregar de fuel el Sírius permet una altra al·lusió a aquesta idea d’empresa global. La Golden Oil pertany a la banca Bohlwinkel. La visió d’aquests vincles s’aclareix quan l’exposa el capità Chester als seus amics (L'estel..., vinyeta 30 B1).

Anotem que moltes de les trifulgues d’abast mundial tenen a veure amb l’economia del petroli. Tant a Amèrica com a l’Orient Mitjà.

Processos de producció destructius

Sempre en aquesta perspectiva, Tintin també presenta el procés productiu com una perversió alienadora de conseqüències nefastes.

El millor exemple d’un procés de canvi no té a veure amb l’empresa sinó amb l’urbanisme i el trobem a les famosos vinyetes de la pàgina 29 de Tintin a Amèrica, quan, gràcies al petroli, una altra vegada, un campament dels indis es converteix en un tres i no res en una ciutat amb molt de trànsit. El canvi és massa accelerat i no és just (en aquest cas pels indis, que s’ho han malvenut a un desaprensius, que són els inversors).

Al mateix àlbum hi veiem els engranatges poderosos d’una fàbrica de menjar en conserves que recorden la mirada de Charles Chaplin el 1936.

Durant la recerca del tresor de Rackham el Roig, els germans Dupond i Dupont manxen per aportar oxigen a l’escafandre i quan van a reposar a una masia acaben fent els mateixos gestos monòtons en una màquina d’esmicolar civada.

El procés de producció hi és vist, per tant, com un càstig on el treball no és una oportunitat de realització personal sinó un dolor que s’ha de suportar (ell mateix es va dibuixar encadenat al seu èxit i esclavitzat pels seus personatges).

La prova que confirma aquesta mirada pessimista sobre els processos industrials la proporciona una comparació evident entre els dos costats del teló d’acer.

Quan viatja 'al país dels soviets', Tintin ens descobreix que l’èxit de la planificació és una falsedat. En una vinyeta veiem un propagandista del règim que ensenya a comunistes anglesos com les fàbriques funcionen a ple rendiment, “al contrari del què succeeix als països burgesos” (pàgina 25). A les vinyetes següents, el jove belga descobreix que el fum que surt de les xemeneies prové de la llenya que cremen a l’interior d’uns decorats on el soroll fabril es provoca amb trucatges teatrals.

En la seva visita als Estats Units, trobem una altra fàbrica (pàgina 53), on entendrem el procés de transformació de les matèries primeres amb dues vinyetes que reflecteixen una visió simplista dels inputs (una vaca) i els outputs (llaunes de corned beef).

Un dels malvats fa caure Tintin entre els engranatges que trituren la carn però se salva... perquè ha començat una vaga.

Els dos àmbits dominadors aleshores, el capitalista i el comunista, coincideixen en sistemes de producció inhumans que, a més, són ineficients. La desconfiança cap a la producció seriada i la industrialització és absoluta, encara que els estudis Hergé acabessin per assemblar-se a aquest entorn tan criticat.

Visió personal

Com a conclusió es podria assegurar que a Tintin hi ha una visió negativa dels negocis, amb un rerefons antisemita, que associa els guanys al delicte i només aprova el capital heretat. El treball hi és presentat com un acte esclavitzant, el procés de producció és destructiu, el canvi s’esdevé massa de pressa i té efectes perniciosos i el comandament només té sentit com l’exercici d’una autoritat indiscutible (capita de barco, rei de Sildàvia...).

El caràcter emprenedor de l’heroi no es mou per generar riquesa o redistribuir-la sinó per valors idealistes com ara l’amistat o la justícia, entesos a la seva manera, és clar.

Tot plegat podria semblar contradictori amb les posicions conservadores de l’autor però adquireix molt de sentit si se situa en un idealisme catòlic que, en aquestes qüestions, s’oposa als conceptes sorgits de la moral protestant.

D'Esplugues a Boston

Els imants es mouen

El nou edifici Imagina, projecte impulsat per Mediapro, es troba a la zona que serà el centre urbà de la tecnologia i la comunicació i a on haurien d’acudir les empreses que vulguin aprofitar el primer parc autèntic que es fa a Barcelona.

Si algú es pregunta si quan dic totes també vull dir l’empresa on treballo, respondré que no sóc ningú per opinar sobre aquesta matèria però que em sembla d’interès prendre nota del canvi: l’edifici de TVC podia actuar d’imant però ara hi ha un altre imant que sembla que serà prou potent i es troba a l’altre extrem de la ciutat.

Ara bé, mentrestant, l’antic edifici Imagina a Esplugues de Llobregat, que no té res d'antic, encara representa un contrast molt peculiar en una zona del sector secundari. Entre magatzems i indústries del ferro i la manufactura, allà on s’alçava la Corberó, hi ha un centre concebut com un espai obert on s’hi apleguen empreses tecnològiques com Interactiva o Activa Multimèdia a més d’empreses de la comunicació, que se senten còmodes en uns instal·lacions pensades per la seva professió. TD8 i La Sexta són alguns dels llogaters.

En aquest mateix edifici hi ha ara mateix els serveis informàtics de la CCMA i és allà on els representants d’IBM-Sowre van fer la presentació de la seva eina Lotus Connections.

A la sessió anterior Luis Suárez ens havia fet una introducció més contextual i l’altre dia vam tenir l’ocasió de veure una demo i començar a entendre quin paper podria assumir un paquet com aquest.

Qui recordi el debat que va suscitar l’apunt sobre l’anterior reunió pot suposar en quin estat ens vam trobar: molt d’interès per comprendre com funciona, un cert neguit pel que pugui comportar i una passió oberta per avançar en la direcció de compartir el que aprenem, amb les eines que sigui.

Però abans de desvelar més detalls, deixem Esplugues per anar a la costa est dels Estats Units.

Havia dit que no podria asistir a la conferència Enterprise 2.0 que es va convocar a la capital de Massachusetts però que miraria de saber què s’hi havia dit.

Per què falla

Euan Semple, a qui vaig escoltar a Hannover, va explicar a Boston per què a moltes empreses els projectes vinculats al canvi no tenen prou èxit. El resum seria aquest:

- Massa importància a la tecnologia

- Costa entendre que permetre a la gent viure en connexió amb l’entorn té conseqüències que cal assumir

- Se sol demanar eifciència en el negoci sense veure que aquest canvi també afecta a la noció d’eficiència en el negoci

- Les pressions dels serveis informàtics

- La falta de paciència

- No comprendre que a l’hora de la veritat no hi ha empreses 2.0 sinó persones que viuen d’una altra manera.

Empreses? Persones!

Semple va ser responsable de gestió del coneixement a la BBC de manera que la seva opinió em sol interessar. Per això subratllo aquest últim punt i el copio com l'ha expressat ell mateix:

“It is not companies who do Enterprise 2.0 it is individuals”

Hi ha un cert acord unànime sobre aquest enfocament quan es tracta de persones que desenvolupen activitats de gestió del coneixement, en una certa coincidència amb els més tecnòlegs, els pioners, i amb els emprenedors. He vist un comentari interessant d’algú que representa aquest darrer grup. John Newton feia aquesta observació, al seu bloc:

"Some people believe that Enterprise 2.0, like Web 2.0, must be delivered as a whole hosted platform on the internet in order to be Enterprise 2.0. For some people this is absolutely true, but a majority still look to keep this information under enterprise control for bandwidth and security reasons."

Vet aquí la mena de conversa que manteníem en aquest bloc.

Fa falta una eina que proveeixi l’organització o hem d’ajudar tothom a disposar de les seves eines personals i trobar la manera “natural” d’enllaçar-nos? No som els únics que en parlem.

La connexió millora connectant

Hi ha dos detalls més de la reunió d’Esplugues que val la pena destacar.

El primer és que tots enteníem que no estàvem parlant de tecnologia sinó d’una oportunitat per millorar la connexió entre les persones. Aquest punt de vista és clau.

El segon és que els serveis informàtics de la CCMA van estar d’acord que una presentació com aquesta havia d’implicar professionals de procedència diversa. Una desena de persones de totes les empreses van fer preguntes i van participar després en una reunió interna, sense els possibles proveïdors, on vam fer una valoració positiva dels avantatges que podria representar sempre que es compleixin uns requisits. Ara estem discutint quines creiem que són aquestes exigències mínimes però hi ha un cert acord: si això ens ajuda a avançar, no serem dogmàtics a favor de les eines de cadascú, que seguirem afavorint.

És possible que no anem tan desencaminats.

Repàs al prestatge d'ofertes

Un altres dels assistents a la conferència de Boston va ser Emanuele Quintarelli, que també vaig conèixer a Hannover i que es va sorprendre que la immensa majoria dels assistents fossin dels Estats Units. Potser per això ell mateix ha convocat per d’aquí poc la trobada de Varese.

Quintarelli opina al seu bloc que la plataforma Sharepoint de Microsoft es troba molt verda i inadaptada a les nocions de l’empresa 2.0, encara que li augura recorregut a causa de la seva omnipresència, i valora la competència amb el mateix to crític: “Così come Google, Microsoft ha fatto una pessima figura durante l'intera conferenza”.

Segons Quintarelli, si en comptes de concentrar l’esforç a afavorir un ús cada vegada més intens de les eines personals de comunicació es prefereix adquirir un paquet d’eines per adaptar a una organització, la millor opció és ara com ara la combinació de QuickR i Lotus Connections d’IBM, encara que en critica la fragilitat del seu wiki i els costos, que considera molt elevats: “IBM ha continuato a mostrare Connections e Quickr e possiede al momento la migliore soluzione Enterprise 2.0 sul mercato”.

Abans que el seguim a corre-cuita, observem que després d'aquest elogi no descarta que calgui tenir en compte altres propostes que provenen d’empreses més petites però també, potser, més àgils, com ara Socialtext, Connectbeam o Newsgator.

Els jardiners i la paella

Ja es veurà com acaba però més enllà de la decisió final m’interessa destacar el procés. Ara ja hi ha una trentena de persones de la CCMA que reflexionem sobre la conveniència o no d’adoptar aquestes eines en una organització que sap que per liderar el sector no n’hi ha prou de tenir o no audiència al primer canal, també es tracta d’adoptar els canvis necessaris per ser millors.

Si ho he llegit bé, un dels pares del terme Enterprise 2.0, el professor Andrew McAfee, sosté que la incidència de la tecnologia per força representa un canvi en les nocions tradicionals de management i jerarquia, recorda els beneficis en termes de comunicació de coneixement i experiència i la conveniència que els entorns digitals estiguin en bon estat, és a dir, d’usabilitat adequada: "The need for 'gardeners' or 'curators' who keep the digital environments tidy and usable over time".

Els nostres "gardeners" (segur que als informàtics de la casa els farà gràcia que a partir d’ara els anomenem jardiners) fan passos molt importants.

Ara sols cal esperar que no ens oblidem de tot el que això implica. Si ho hagués de dir en termes de política podria afirmar que no es creguin que ens conformarem amb un canvi de govern, aspirem al canvi de règim.

En termes més simples, per seguir la meva àvia Neus, m'atreveixo a llançar aquest missatge, a dins i a fora: que no se’ns passi l’arròs perquè llavors no val res.

Una experiència: conèixer algú que "tothom" coneix

Sempre que aprenc coses tinc la sensació de qui inventa la sopa d’all. Vull dir que quan ets conscient que has après perceps una certa il·luminació molt estimulant però al mateix temps proves d’apaivagar l’entusiasme, perquè l’experiència serveix d’alguna cosa, no fos cas que t’acabessis sorprenent perquè ha sortit el sol.

Amics dels amics

Aquesta contradicció és més exagerada si es tracta d’algun assumpte en què no hi entens ni un borrall. Això m’ha passat avui quan, per fi, he tingut l’ocasió de conèixer Boris Mir, fins ara només un “conegut virtual”, gràcies als suggeriments d’un amic de sempre i d’un amic recent.

A l’entorn educatiu tothom o gairebé deu conèixer aquest professor de música que viu dedicat a la pedagogia amb tanta intensitat que és difícil treure’l de les aules.

Una conversa? L'índex!

Com que no teníem gaire temps, ha sigut com si volguéssim deixar escrit l’índex de les qüestions que podríem tractar en les pròximes cent converses. Ho anoto aquí, sobretot, per no oblidar-me’n.

Em sembla que a la llista hi hauria:

- el model d’escola que tots tenim al cap i el model que és possible de construir

- la conveniència de centrar-se en l’aprenentatge i no en les altres funcions que l’escolarització també compleix i que segurament haurà de seguir complint

- la decisió que planificar és rellevant i que hi ha objectius que demanen temps

- la necessitat de llegir llibres a més de veure blocs en diagonal

- la importància de la formació dels formadors

- la possibilitat real d’acordar amb aquells agents de la societat que estan en condicions de fer-ho la creació de materials pedagògics

- una manera de posar les eines al servei de les persones, fent-les anar, que és com se n’aprèn

- la convicció que s’han d’atendre necessitats per ajudar a descobrir les possibilitats d’aquestes eines, entre altres coses que em descuido.

Sobre aquest últim punt de "les necessitats" n’hauré de parlar aviat perquè en Boris m’ha fet veure algunes raons de l’èxit limitat d’un projecte que hem posat en marxa durant tres mesos a la CCMA. Però no en parlaré fins que passin dues setmanes.

De manera que no he dit quasi res, només he fet un llistat que no pot resumir la conversa sincera que hem tingut i he admès que m’ha ajudat a entendre una situació que encara no vull comentar. No és gaire.

Acudir a la font

Però no m’amoïna perquè si algú que llegeix això no coneix Boris Mir no és en aquest bloc on ha de posar l’atenció sinó al seu lloc a la xarxa, des d’on comparteix els seus projectes. Anar a la font original sempre és una bona idea. Molt més si en raja tant de coneixement.

Escriu en castellà La mirada pedagógica, impulsa grups virtuals de professionals de l’educació i empeny amb altres el projecte Escola 2018, una proposta ambiciosa que per ara consisteix en la contribució col·lectiva des de visions personals. O sigui que no cal que en digui res més. En Boris hi és, se’l troba i l’única novetat que aporto és personal: avui ens hem vist i hem parlat tres hores.




Hi ha dies que et sents satisfet d’alguna cosa que has escrit, que has compartit o que has llegit. I n’hi ha que estàs content d’haver conegut algú. Avui és un d’aquests dies. M’ha agradat deixar-ne constància i si hi havia algun lector que no en sabés res ara ja sabrà on se’l pot llegir.

Tribut a les dades

Quan estudiava Humanitats m’agradaven la majoria de les assignatures. Però n’hi havia una que em va sorprendre més que les altres. Els meus prejudicis i la meva inexperiència amb els números van provocar que l’estadística se m’aparegués com una maledicció.

Després, a causa de la feina, em va tocar com a mínim intentar entendre els paquets de dades, creure'm que podia interpretar els retrats que se’n desprenien i provar d'observar-hi tendències.

No em considero un fanàtic de les dades però admeto que m’interessen, sobretot si es presenten amb certa gràcia, detall menys freqüent.

He triat aquesta fotografia, on es veuen les regadores que esperen, a la porta d'un cementiri, l'arribada dels visitants, perquè em sembla que pot representar un paquet de dades per interpretar i perquè em recorda una estada breu a París.

La TDT s'estén

El repàs de les dades oficials, per exemple, fa possible que tots aquells que sosteníem que la televisió digital terrestre tenia recorregut, malgrat l’empenta formidable de la televisió per internet i l'èxit de les adaptacions a la xarxa de la televisió convencional, comprovem que no anàvem desencaminats.

Pel que he vist, mentre les llars catalanes amb TDT eren el 3,9% l’any 2005, en els resultats del 2007 ja representaven el 24,5%. A cada renovació del parc de televisors domèstics hi ha un increment perquè els nous aparells incorporen de sèrie aquesta modalitat. Sense serveis interactius, és veritat, però amb accés a tots els canals i només això ja hauria d’incidir en l’estratègia multicanal de les empreses de comunicació.

Aquest era el discurs de fa dos anys i aquestes són les dades de què es disposa. Sembla clara la ruta que s’ha de seguir per dotar de caràcter, de marca pròpia i contingut distintiu, tots els canals que TVC pot emetre.

Verificació del canvi?

És veritat que esgrimir les dades no és suficient. Depèn de qui les interpreta i de com les vol llegir perquè siguin rellegides. Però hi ha obvietats que sabem entendre fins i tot els que temíem l’assignatura d’estadística. Com ara el descens continuat de l’exhibició cinematogràfica, la multiplicació quasi per dos de l’accés a la banda ampla o la verificació que la informació més abundant a la televisió pública correspon als esports.

M’he volgut fixar en les dades perquè de tant en tant m’agrada visitar les pàgines web de l’idescat, per esbrinar si de veritat augmenta l'ús de les TIC a les llars del país i si és veritat que hi ha un cert estancament en l'entorn de l'empresa. I sembla que la resposta és sempre que sí.

En veu alta

En una d'aquestes visites vaig aprendre que hi ha un Dia de l’Estadística i que se celebra aquesta setmana. I m'ha semblat que devia a l'assignatura d'aquells anys un cert reconeixement públic.

TAMBÉ POTS LLEGIR:

He posat l'etiqueta "dades" a un apunt sobre el correu electrònic a la CCMA i a un altre sobre "el món tal com és".

Anar-hi, aprendre-hi i compartir-ho

Hi he anat

Assistir a conferències, seminaris i altres trobades pot tenir molt de sentit si s’hi arriba amb moltes ganes d’aprendre i se’n surt amb la voluntat de compartir. Això és el que he provat de posar en pràctica quan hi ha hagut l’oportunitat d’escoltar algunes persones que han vingut a l’empresa on treballo i també quan he tingut la sort d’anar a la trobada Enterprise 2.0 de Hannover, les sessions de LeWeb3 de París o de participar a la Catosfera i acudir al Broadcat.

No hi puc anar

Aquest mes de juny hi ha una trobada amb un programa molt interessant a la ciutat de Boston.
No hi seré, però confio que n'estaré al cas perquè altres persones que hi vagin tindran la mateixa vocació de compartir que acabo d’esmentar.

No aniré tampoc a l’encontre de finals de mes a Varese i que impulsa, entre d’altres, Emanuele Quintarelli.

Però sí que ho farà una persona de la nostra organització i estic segur que quan torni ens ho explicarà.

En principi hi aniré

De moment, sí que estic inscrit per anar, amb altres persones de la CCMA, a iFest, l’acte que infonomia prepara per obrir el juliol i que és una reinvenció de Renacer (hi vaig ser el 2006 i hi vaig conèixer persones que ja són amics).

M'agradaria anar-hi

I també tinc la intenció, si no canvia res abans de la tardor, de seguir el curs Sociedad red que ha preparat el Centre Ernest Lluch pel mes d'octubre. La llista de ponents és molt interessant i ja tenen obertes uns inscripcions gens abusives. També han obert un grup per qui vulgui estar al dia des de facebook.

Ho he explicat aquí per si hi ha algú a qui tot això li faci servei. Com sempre.

Biblioteca de les "bones obres"

Aviat farà un any que em vaig referir a la decisió d’una biblioteca universitària de posar a l’abast una col·lecció de jazz. El mateix centre, segons que em fa saber en Miquel Codina, incorpora ara un paquet de “serveis 2.0”, mitjançant el seu lloc web.

No ho explico només perquè m’he compromès aquí a prendre apunts pel panorama del canvi que miro de contribuir a redactar, ni tan sols perquè l’esforç d’aquesta biblioteca sigui un símptoma del desig d’actualització dels serveis públics, sinó com un altre exemple d’allò que podem fer quan volem actuar dins d’una xarxa.

Vaig donar a conèixer l'adreça des de twitter i com que hi va haver respostes vaig entendre que havia de posar en contacte la bibliotecària gamoia, que tenia ganes d’opinar, i la persona que ho ha impulsat. En aquest cas he fet servir una eina que sovint és criticada però que em sembla encara eficaç en moltes situacions: el correu electrònic.

L’expressió “bona obra” ja ha quedat molt enrera, associada a una pràctica catòlica que l'escoltisme promovia i, pels que en llegien els àlbums, a un personatge del còmic que va trobar al país un cert ressò.

Ara mateix no estic segur si he embolicat dues persones en una relació no desitjada o si els he fet algun servei. Però no em fa res dir que he acceptat el risc de grat i que, de moment, no me n’avergonyeixo.

Sé amb certesa que altres persones fan el mateix. Posar altres persones en contacte, enviar informacions d'interès, compartir el que aprenem... és part del dia a dia a la xarxa. Entre tots apilem una biblioteca de les “bones obres” que ens ajuden a entendre’ns més bé i ens fan ser millors.