El bloc és un mitjà d’expressió de les persones

Hi ha una discussió més menys freqüent que se centra en una pregunta disjuntiva sobre els blocs (dit així, en plural, com si conformessin un conjunt): són o no són mitjans de comunicació?

Aquesta qüestió també apareix als debats de l’etapa online del CIPE II i és un dels fils a seguir en el taller que modera Xavi Salvatella.

Abans d’atrevir-me a apostar per la resposta que em sembla més raonable hauríem de veure si els mitjans han percebut aquesta existència i si creuen que al darrere hi ha un canvi cultural de més abast que la simple disposició d’unes eines que fan possible l’expressió personal a la xarxa.

Mitjans tradicionals

El paper dels anomenats mitjans tradicionals (se’ls anomena així potser per presentar-los com uns espais 'antiquats') és encara el més potent però d’una ambiguïtat potser volguda.

Els que ho estudien, com el professor David Domingo, arriben a la conclusió que la cultura central del periodisme afavoreix una aproximació 'top-down', encara que en el paisatge s’hi observin signes d’una cultura de la participació que emergeix.

Els periodistes, per tant, mantenen la seva capacitat de decisió més enllà de les aportacions que provinguin de fora de les redaccions.

Segons un altre estudi que el mateix Domingo ha aportat al debat del CIPE II (en l’apartat de “participació”), obra dels professors belgues Steve Paulussen i Pieter Ugille, és difícil que es produeixin gaires canvis mentre els mitjans mantinguin les seves formes digitals en estructures separades i sovint també en llocs distants de "la redacció".

Una síntesi d’aquest estudi podria ser:

- Després que Dan Gillmor (que serà aviat a Barcelona) es referís al periodisme ciutadà es va estendre un cert entusiasme.

- A l’inici, els estudis posaven el focus a observar fins a quin punt la realitat dels blocs podria substituir la realitat periodística en comptes de considerar que les dues activitats que es podien trobar, com es prefereix en els més recents.

- Apostaven massa per la confiança en l’impuls provinent de la tecnologia, sense atendre altres factors.

- Els problemes reals tenen més a veure amb les rutines diàries i les estructures empresarials. A més d’un escepticisme ben estès entre els periodistes.

Mitjans digitals

Les versions digitals dels mitjans tradicionals, per tant, tendeixen a recloure els espais de participació en àmbits concisos. D’aquestes relacions particulars n’ha parlat sovint Karma Peiró i també ho va fer en la conversa que vam mantenir aquí abans de l’estiu.

Els continguts dels ciutadans acaben convertits en una més de les fonts (i no sempre se cita).

Una excepció notable la representa Pau Llop, que impulsa una xarxa on els ciutadans són la font original i els periodistes d’ofici assumeixen les tasques de comprovació, redacció i edició (si ho entès bé). La combinació dóna bottup com a resultat.

Hi ha altres mitjans digitals que ja han nascut en aquest entorn i que no són blocs però n'aprofiten part de la tecnologia i és evident que s'insereixen en un context d'idees semblant.

Poden ser d’abast local o tenir la vocació d’ampliar aquesta idea de localitat. Algun dia en voldré parlar però avui només m’hi he referit com a prèvia a l’intent de respondre aquesta pregunta de blanc o negre que escoltem sovint.

Blocs que són mitjans

Hi ha dos casos de blocs que em sembla que és poc discutible que actuen com a mitjans de comunicació.

Els blocs verticals, de tipus temàtic, agrupats com a model de negoci, són llocs d'informació i d'intercanvi, usen el format del bloc amb contundència però no són un mitjà d’expressió personal.

El fenomen del bloc vertical té més a veure amb el dels mitjans especialitzats.

En castellà hi ha una experiència molt potent i fa temps que penso, potser de manera equivocada, que o bé la CCMA o bé Cultura03 són empreses que tindrien capacitat per ficar-se en aquest terreny amb certa decisió.

Quan la revista Nat va decidir que no es tornaria a publicar vaig lamentar que no haguessin decidit traslladar els seus continguts sota la forma d’un bloc temàtic. Potser el bloc temàtic Vida digital sigui una mostra d’aquesta possible via.

Els blocs corporatius també són un exemple d’us del format per disposar d’un mitjà de comunicació. Tots els blocs personals que en el fons actuen com a blocs corporatius (és a dir, que els signa algú de forma clara però on només es tracten assumptes amb la finalitat de relacionar una marca amb el ciutadà) també són en certa manera mitjans de comunicació.

Blocs que són personals

Per fi, tornem als blocs personals. Un bloc pot compartir amb un grup reduït una passió determinada o pot exercir de lloc de trobada per grups més importants. Pot agrupar altres blocs o pot només ensenyar els esborranys, les idees inicials.

De vegades s’argumenta que els blocs no són mitjans només per treure’ls una càrrega de responsabilitat. Això seria absurd. El Codi Penal val per tothom. Es van comentar aquí aquestes idees, amb motiu de la Catosfera.

Blocs que volen ser mitjans

Però hi ha un cas a part. Els dels blocs personals que volen actuar com a mitjans.

Malden per ser considerats mitjans fiables en el seu entorn. La majoria responen a un perfil especialitzat (em costaria molt no imaginar que un lloc com ara microsiervos no sigui considerat un mitjà de referència).

Altres vegades no es limiten a una temàtica especialitzada i adopten en molts aspectes la idea d’expressió d’un mitjà periodístic.

Eina de periodistes

Això vol dir que potser "l'eina bloc" no permetrà que tothom sigui periodista (qui havia dit que això hagués de passar?) però per aquells que en tinguin la vocació serà molt més fàcil demostrar les seves aptituds, ensinistrar-se, fer-se un nom i guanyar credibilitat.

No tots els blocs són mitjans de comunicació però hi ha força blocs que volen fer periodisme i el judici sobre els resultats l'hauran de compartir els observadors amb els lectors que s'hagi guanyat.

I aquest em sembla un punt molt més interessant. Hi ha proves de la potència d’aquest periodisme tan local, que voldré observar i comentar els pròxims mesos, i propostes per fer més fàcil l'intent als que ho vulguin provar.

És un assumpte que cada vegada m'interessa més. Per això hi he dedicat un apunt potser massa llarg que m'ha de servir d'inici.

Primera resposta

Per respondre la pregunta inicial, diré com ho veig.

Els blocs, pel fet de ser-ho, no esdevenen mitjans de comunicació més enllà de la seva capacitat d'expressió personal.

Però poden aspirar a convertir-se en mitjans especialitzats, de marca i locals. I, a més, són una eina poderosa per l'exercici del periodisme, tant pel d'opinió com pel que observa els fets i els exposa amb contrast d'informació.

La CCMA adquireix Lotus Connections

Vaig explicar aquí que a la CCMA s’havien fet reunions amb IBM per explorar l’oportunitat d’adquirir una eina social com Lotus Connections i vaig citar la presència sempre interessant de l'evangelitzador mundial Luis Suárez. 

Aquella informació es va convertir, no ho hauria dit mai, en un dels apunts més vistos. En vaig tornar a parlar, suscitant un cert debat intern que va anar un xic més enllà.

Per això em sembla raonable continuar el fil amb una dada que pot ser d’interès.

Les persones que en són responsables em confirmen que hem sol·licitat un pla pilot que permetrà veure com es podria fer servir aquest instrument i em diuen que no tenen cap inconvenient perquè ho expliqui. Els ho agraeixo. 

Si tot anés bé, cap a finals d’aquest any les persones que treballen a la CCMA tindran l’oportunitat de provar aquest software que permet intercanviar enllaços, crear grups, aportar idees amb blocs i compartir projectes d’equips entre altres funcions.

Si algú tingués notícia d’altres empreses que ho estiguin provant potser seria una bona ocasió per comentar-ho.

Sembla que les xarxes socials, obertes o internes (aquest era en part el nucli del debat que vam tenir aleshores), podrien ser la nova formulació de les intranets i posar el focus en aquesta realitat sembla molt més que oportú.

Una altra cosa és la manera com les empreses fan servir les noves eines per parlar cap enfora. 

Abans de les vacances vaig enviar aquest text a algunes persones, per si els interessava el missatge, perquè entenia que formava part de la meva feina insistir en aquest punt i, també, potser, per llançar una insinuació provocadora. 

De moment, sense reaccions, confio que l’aventura amb Lotus Connections surti bé i desitjo a l’equip que s’ocupa de la seva implantació que tinguin molta sort. 

Història de les idees

De tant en tant comento o resumeixo algun llibre si té a veure amb els assumptes que es tracten aquí i si és prou recent o encara no s’ha traduït, de manera que pugui ser d’utilitat pels lectors d’aquest lloc.

Però trencaré aquesta norma i m’atreveixo a esmentar un llibre de quasi mil cinc-centes pàgines que tot just he començat. No és una novetat, perquè es va publicar el 2005 en anglès i el 2006 en castellà. Però l’interès que m’ha provocat m’ha fet creure que valia la pena compartir-ho.

Quan vaig comentar la trobada ifest08 convocada per Infonomia vaig citar la presència de Peter Watson entre els ponents.

Per fi, m’he capbussat al volum Ideas, historia intelectual de la humanidad. Tot just em trobo entre la idea del foc i la idea del llenguatge, per dir-ho com ho fa l’autor, però se’m fa evident que proseguiré la lectura amb la passió que aquest tipus d’obres em susciten.

És molt probable que interessi a la mena de persones que van quedar satisfetes amb l’èxit editorial Breve historia de casi todo, de Bill Bryson.

Com que ara només em puc limitar a fer constar l’inici de lectura, per anar més enllà m’hauré de comprometre a dir-ne alguna cosa quan acabi.

Si algú té interès a seguir altres lectures, a Good Reads n’anoto unes quantes però, com aquí, cap de literària, tot just allò que té a veure amb la meva feina o amb la temàtica d’aquest bloc, si és que he aconseguit definir-la.

Aporto si de cas dos comentaris sobre el llibre i un apunt crític amb l’autor, per allò de l’equilibri, i les referències bàsiques sobre el llibre i sobre l'autor. Fa ben poc, a més, s'ha publicat l'entrevista que li va fer Victor Amela.

Tardor interessant

El portal Catclàssica i el lloc web de la sèrie documental Els diaris de Pascal han estat seleccionats per la fase final dels Prix Europa, en la categoria que aplega la comunicació via internet (en diuen “Emerging Media").

El Festival Prix Europa, dirigit per Susanne Hoffmann, compta amb el suport del Consell d’Europa, el Parlament Europeu i la Fundació Cultural Europea i s’atorga en diverses categories de ràdio i televisió a més de la que ja he esmentat dedicada a internet.

Aquest apartat pretén reconeixer els projectes online que tinguin creativitat, visió i també responsabilitat pública.

Els premis, que celebren la seva 22a edició, tenen la particularitat que compten amb un jurat obert. És a dir que tots els delegats tenen dret a vot, després d’uns debats que s’allarguen uns quants dies a la ciutat de Berlin.

La discussió i les decisions d’aquest jurat compten amb la tutela d’uns coordinadors i aquest any m’han proposat que exerceixi aquesta funció en la categoria dels projectes d’internet, conjuntament amb Sabine Schade de l’ARD , col·laborant amb François Isak Smit-Löffler, que assisteix la direcció i amb qui ja vaig tenir ocasió de treballar les dues vegades que vaig formar part de l’organització de l’INPUT TV (aquí anotava l'assistència com a delegat a l'encontre del 2008).

Això vol dir que, si no canvia res, a finals d’octubre seré a la capital d’Alemanya, després d’assistir al II CIPE (com ja havia dit) i al seminari SociedadRed.

Em sembla una tardor amb compromisos molt interessants.

Fent dissabte a les xarxes socials

Aquestes dies tothom que té més temps lliure sol dedicar-ne una part als deures pendents. M’he proposat endreçar una mica la meva participació a les xarxes socials. I m’agrada comentar aquí un costum que miro de seguir.

He observat que hi ha persones que actuen com si fossin col·leccionistes de contactes. Se’ls pot descobrir a facebook, a xing o en altres entorns i se’ls reconeix no perquè tinguin una xarxa extensa, que això sempre és possible, sinó per un volum exagerat de contactes, sovint cap més sense relació entre ells.
En general, enllaço persones que conec o que algú m’ha presentat o de qui algú me n’ha parlat o que com a mínim tenen contactes comuns.

Al twitter, hi ha una modalitat de col·leccionisme que no es deu només a un afany per ampliar la xarxa de contactes. Són persones, o identitats digitals, creades amb la intenció de seguir centenars o milers de contactes. Es veu de seguida qui són perquè no hi tens res a veure, no els coneixes de res, no tenen gaires seguidors però segueixen a milers de persones.

Hi ha una opció que consisteix a bloquejar aquests seguidors. Si ho fas, ja no et poden seguir. Però, és clar, la conseqüència és que perds un seguidor. Pels que aspiren a tenir un nombre determinat de seguidors, actuar contra aquesta mena de spam del twitter equival a renunciar a l’objectiu d’acumular. Per això, quan veig que algú anuncia que ja té tants o quants seguidors sempre penso que n’hi ha d’haver força d’aquests que prefereixo rebutjar.

No pretenc jutjar cap altre comportament. Cadascú fa el que li sembla millor. Si algú pretén tenir dos-cents o dos mil seguidors, és obvi que no es dedicarà a bloquejar seguidors del twitter.

Però he de dir que jo sí que ho faig. No gaire sovint, però de tant en tant endreço una mica les coses. No participo en un concurs de contactes. I en canvi em fa feliç compartir informació i explicar algunes activitats. Suposo que trobar l’equilibri entre aquestes dues voluntats forma part de l’exercici de participar en aquest espai de trobada encara tan experimental.

Què estaves fent ara fa deu anys?

Acostumats a les persones que expliquen què fan a cada moment, a través d’eines com twitter o a les xarxes socials com ara facebook, no sé si sorprendrà a algú aquesta altra pregunta: què estàvem fent ara fa deu anys?

Me la vaig formular ahir al migdia mentre dinava amb Karma Peiró i em parlava del II Congrés Internacional de la Publicació Electrònica, que dirigeix Sílvia Llombart. Feia pocs dies que amb la Karma havíem mantingut una intensa conversa exposada aquí.

El primer CIPE es va fer el 1998, impulsat pel Grup de Periodistes Digitals.

Deu anys enrere, ja que aquesta era la pregunta inicial de l’apunt d’avui, treballava pel meu compte. Venia textos i oferia propostes en matèria de comunicació.

Estava al dia de les activitats del GPD gràcies a una llista de distribució però no em sentia un membre de la seva comunitat.

Feia un parell d’anys que m’havia matriculat a la UOC, on vaig obtenir la llicenciatura en Humanitats al cap de poc. Per tant, em començava a acostumar a les possibilitats de l’entorn digital. Però no vaig acudir al CIPE.

En aquests deu anys, a més de l’experiència adquirida aleshores com a estudiant, he tingut l’oportunitat d’aprofundir molt més en aquestes qüestions. La publicació electrònica centra ara mateix bona part dels meus interessos. De manera especial, procuro estar atent a evolució del periodisme de proximitat i m’importa explorar les opcions dels blocs corporatius.

El juliol de l’any passat (fa un any, no en fa deu) vaig començar a publicar aquest bloc i una mica abans havia impulsat un autèntic bloc corporatiu, el del canal 33 (ho explicava aquí).

O sigui que deu anys després he après moltes més coses, m’he endinsat de debò en aquesta realitat i per acabar-ho d’embolicar no fa gaires minuts que m’he inscrit al segon CIPE, que es farà el mes d’octubre al Citilab de Cornellà.

Segons les estadístiques, formo part del grups d’edat menys actius a la xarxa. Però, com si avancés a l’inrevés, a mesura que em faig gran tot això m’apassiona molt més i em desperta unes ganes enormes de continuar aprenent i de compartir el que aprenc amb tothom que hi tingui interès.

D’aquí a deu anys, si em repeteixo la pregunta, em podré respondre: m’inscrivia al Segon Congrés de la Publicació Electrònica.

Periodisme ciutadà des de l’empresa pública

Alguna vegada he cregut d’interès mantenir converses escrites amb persones que n’acceptessin la seva difusió en aquest lloc. Em sembla una manera entenedora de traslladar als lectors una experiència concreta d’acció i les idees que l’han impulsada.

Avui hi torno, amb Karma Peiró, que és l’actual responsable de participació al 3cat24.cat. La primera qüestió és quasi obligada.

Com es combina la participació amb la informació? Més encara quan prové d'un equip de professionals d'una empresa pública...

La majoria de vegades la participació dels lectors està en sintonia amb l'actualitat. A la informació del 3cat24 s’hi afegeix la que aporten els ciutadans. Per exemple, quan hi han calamarsades o tempestes, la notícia sobre les previsions del temps pot anar acompanyada d'un vídeo que no hem fet nosaltres. El mateix passa quan cau un llampec o hi ha una rierada... En ocasions les imatges ens arriben abans que les d'agències o de TV3 i les aprofitem per posar a la portada i acompanyar la informació fins que disposem d’una altra imatge, quasi sempre de més qualitat.

Aquest matís sobre la qualitat és interessant. És un assumpte tècnic, de domini de les eines, o creus que té a veure amb una diferència essencial entre amateur i professional?

Quan passa això, és perquè la persona que ens envia imatges ha estat testimoni o viu a prop d'on ha passat el fet que és notícia: un incendi, un accident, un canvi brusc de temperatura. Les seves eines (càmeres de foto i vídeo domèstiques) tenen pitjor qualitat que les de Televisió de Catalunya, evidentment, però ens arriben abans.

Sovint es discuteix si la participació és un gest d'obertura o si la professió periodística renuncia a alguna cosa. Tothom espera dels mitjans que tinguin criteri però si tothom pot emetre notícies... Sembla que hem arribat a una cruïlla complicada. De què et sembla que es parla quan s’esmenta la ‘democratització del periodisme’?

Les tasques del periodista s'estan ampliant, o s'haurien d'ampliar. Ara no només hem d'assistir-hi a una roda de premsa sinó que hem de desenvolupar altres capacitats com escoltar més a la gent, saber recollir el seu material i aportar-hi un redactat periodístic.

Veig més els nostres usuaris com a informadors que com a periodistes. La nostra feina, com a periodistes, sempre serà comprovar la veracitat de la seva informació, contrastar-la i complementar-la amb noves fonts d'informació.

El que sí que és cert és que hi ha molta gent que és més experta que qualsevol periodista sobre una temàtica concreta. Amb la xarxa ho poden demostrar i escriure-ho i convertir-se en un lloc d'informació de referència. El periodista, una vegada més, ha d'ampliar el seu camp d'acció i endinsar-se a internet, saber localitzar a aquests experts, saber-s’hi comunicar amb ells i recomanar els seus llocs web si realment tenen uns criteris de qualitat en la informació que ofereixen.

Un bon periodista ja no en té prou amb l’agenda, necessita usar bé el seu lloc d’enllaços, les seves xarxes socials...

I el públic, què valora? La immediatesa sense filtre, l'elaboració o el "tallar i enganxar"? Podem parlar, així, del “públic", el públic digital, com si fos un tot?

El públic valora per sobre de tot la qualitat. Però això requereix una bona plantilla de periodistes, inversió per part del mitjà i temps per elaborar bona informació.

El públic de la xarxa i el que no hi circula tant vol el mateix. Per descomptat, també espera immediatesa, aquella que els mitjans tradicionals no sempre poden oferir. Però, al final, et reclamarà qualitat. L'11-S, tots vam seguir les imatges per televisió, però quan ja vam estar farts de mirar els avions que s'estampaven contra els gratacels vam córrer tots a la xarxa i vam remirar pàgines que ens diguessin més coses. Quines eren les webs que deien més coses? Aquelles personals que oferien llistes de noms i cognoms de gent que havia desaparegut. Els mitjans van trigar tres dies per oferir aquesta informació tan valuosa pels ciutadans. Es veu la diferència?

I al mateix temps no ens servien les anàlisis ràpides. Davant d'un fet tan urgent, tan rellevant, volíem opinions d'experts i estàvem disposats a esperar uns quants dies.

Ara tothom va a la cerca de les opinions del ciutadà. És com si de cop i volta la secció de Cartes al Director fos la més important del diari... A uns quants els pot semblar que hi ha una certa trampa, que una cosa és entendre que els nous mitjans acosten les persones i una altra és banalitzar la funció periodística. A més, si en una noticia hi ha centenars de comentaris d'un determinat caràcter, més que generar un espai de debat potser es construeixen grups d'afins. Què te'n sembla?

Davant d'informacions procedents d'agències, l’única diferència d'un diari digital i un altre és el què opinen els seus lectors. Això és un fet i no veig que es faci res per canviar-ho.

Ara, el que cada mitjà faci amb aquestes opinions també és molt significatiu. La gran majoria no fa res. Han obert les portes a fer comentaris a les notícies i no els validen prèviament. De manera, que qualsevol pot escriure insults o ofenses, es publiquen i després davant de queixes d'altres lectors o perquè algun redactor se n'ha adonat, es retiren, però sempre després. Crec que això fa perdre qualitat a l'opinió del lector. Al 3cat24, en canvi, llegim tots els comentaris, fet que retarda la seva publicació.

Però crec que es pot fer més per treballar amb aquesta opinió del lector: des de fer resums del que comenten fins a complementar les opinions tot aportant enllaços, redirigint el debat cap a la lectura d'algun document que es trobi a la xarxa o cap a blocs, webs oficials, vídeos, llistes de debat, etc.

És el que anomeno 'moderació activa'. Considero que pot augmentar molt la qualitat dels nostres comentaris també perquè la gent no només opinaria per queixar-se o per dir que ja està fart amb el govern, sinó que participaria per aprendre, perquè l'equip de moderació el guiés cap a altres llocs de la xarxa. No només llegiria aquella informació, que potser seria molt estandarditzada, sinó que aprendria de la sinèrgia amb altres lectors i de la moderació. El debat produït als comentaris de les notícies penso que s'enriquiria.

Quins són els objectius? Fins a on vols arribar i com has pensat fer-ho?

El més important per ara és que els usuaris del 3cat24 siguin conscients que hi poden dir la seva i que ho poden fer amb formats diferents: text, foto, àudio i vídeo. I també m’importa que s’adonin que al darrera d'un e-correu hi ha una persona a qui es poden dirigir, per qualsevol consulta. Aquest és un primer objectiu que ja hem assolit perquè la participació ha augmentat molt des del gener. Actualment tenim uns 5.400 lectors registrats dels quals la gran majoria han aportat algun contingut en aquests darrers sis mesos, moment en que es va obrir Elmeu3cat24. A la base de dades, s'han introduït 4.000 fets noticiables en diferents formats: foto, vídeo, text i àudio.

Un altre objectiu és trobar tots els mecanismes perquè la veu dels lectors tingui sortida als mitjans de la CCMA. Però això és més complicat perquè implica la coordinació amb altres equips. De moment, estem molt en contacte amb el Programa de TV3 Els matins i el Telenotícies Comarques, on s'han difós notícies aportades per nosaltres. També hi ha una estreta col·laboració amb l'espai El Temps. Els meteoròlegs ens passen fotos enviades per telespectadors que publiquem a Elmeu3cat24 amb un segell que diu 'Vist a TV3'. O nosaltres els enviem fotos rebudes que ells passen per la tele i diuen que han arribat a Elmeu3cat24.

Un tercer propòsit és implicar molt més la participació en la redacció de la informació. Que els ciutadans que denuncien un fet i nosaltres fer un seguiment parlant amb altres fonts relacionades i publicar la notícia a partir d'una queixa, una pregunta, una curiositat, etc. Estem entrant en la rutina de fer-ho cada cop més, com en aquest cas.

I també volem potenciar més l'ús de les eines web 2.0 i que serveixen per establir connexions, fer xarxes o comunitats. M’agradaria que els usuaris del nostre portal poguessin crear comunitats, donar a conèixer les seves webs personals, superar la barrera de l’anonimat. No es tracta tant de disposar d’una eina o d’una altra com de plantejar bé què volem fer. Els mitjans digitals que les han aplicat 'per què tocava', sense pensar-hi gaire, no han tingut èxit.

La teva carrera ha consistit en molts anys de periodisme digital, quan molts de nosaltres ni tan sols sabíem que això existís. Has donat classes a diverses universitats i has conegut l'experiència directa en una redacció. Siguem sincers, les redaccions digitals dels mitjans tradicionals tenen els mateixos recursos?

Els mitjans tradicionals, si volen sobreviure, han d'invertir en innovació i més personal a les seves redaccions digitals.

No és una cosa que digui jo com experta en res, és un missatge que es pot sentir molt clar. I invertir en innovar vol dir provar d'informar d'altra manera, arriscar-se, apostar per fer un periodisme de qualitat a la xarxa que és el que més manca. Dan Gillmor, autor del llibre We the Media i un dels impulsors de l'etiqueta 'periodisme ciutadà', va en aquesta línia també. M'ho va explicar l'any passat, quan treballava a La Vanguardia.es i el vaig entrevistar. Hi ha molta feina pendent encara, però sóc optimista.

***

No estic segur que tots els lectors estiguin d’acord amb els punts de vista que expressa Peiró. Sembla una posició força equilibrada, perquè no s’oblida de la possibilitat de connexió amb els ciutadans gràcies a les noves tecnologies però manté l'aposta per una especificitat pròpia de la professió periodística. Sospito que hi podria haver una certa controvèrsia segons la radicalitat d’altres visions.

Puc assegurar, això sí, que Karma Peiró es pren la seva missió amb molta serietat i rigor i molts lectors saben que està oberta a un diàleg molt sincer entre la redacció i la ciutadania.

Confio que aquesta conversa oberta aquí hagi sigut d'interès.

SI T’HA INTERESSAT:

Pots participar al Elmeu3cat24 i en altres experiències, com el bottup que impulsa Pau Llop.

Pots seguir el II Congrés de la Publicació Electrònica

Pots llegir les converses que he publicat amb Ferran Clavell, Jaume Masdeu, Francesc Escribano o Oleguer Sarsanedas.

L'esperit de la Il·lustració i la xarxa

He llegit el darrer llibre de Tzvetan Todorov, L’esprit des lumières, en la traducció castellana que ha editat Galaxia Gutenberg aquest any amb el títol El espíritu de la Ilustración.

No és la mena de llibres que aporto en aquest espai però tinc una raó per fer-ho: la seva lectura m’ha fet pensar en una "missió possible" de la xarxa internet.

Començo però per mirar de presentar una síntesi d’aquest text, sorgit de la petició que participés a l’exposició Lumières, un heritage pour demain.

S’ocupa primer de rebatre les acusacions que la Il·lustració ha rebut, tant aquelles que hi han vist la font dels totalitarismes com la de les que n’han destacat les derivacions materialistes.

I descriu tot seguit els cinc elements fonamentals del que creu que conforma l’esperit de la Il·lustració.

Autonomia

L’alliberament de les normes externes (divines) implica la creació de noves regulacions (humanes).

L’ideal és aquell filòsof que gosa pensar per ell mateix.

L’autonomia no és sols de les persones sinó també dels grups (el poder se cedeix a qui l’ostenta, però pertany a les persones).

La distinció rotunda entre autonomia i autosuficiència. Els humans són humans perquè són part de la humanitat.

Laïcisme

La Il·lustració significa que les creences queden al marge del poder però no representa un atac frontal.

Els pensadors de la Il·lustració no són menys ateus que deistes.

El risc principal és l’intent de la política de substituir la religió. Els Estats totalitaris han fet aquest pas, iniciat durant el terror de la Revolució Francesa.

Veritat

Es pot intentar promoure el bé o cercar la veritat.

La veritat no pot dictar el bé però tampoc hi pot estar sotmesa.

L’objectiu de la instrucció és que cada individu sigui autònom, amb capacitat per examinar de forma critica les normes establertes i elegir les regles de conducta i les lleis.

Subratlla la distinció entre fet i interpretació, ciència i opinió, veritat i ideologia.

I s’aproxima a les temptacions de desviació.

La temptació cientifista confia en explicacions objectivables del món, està segur que n’hi ha prou de tenir informació fidedigna per prendre les decisions correctes. Però és insuficient (per conèixer la humanitat ens pot ser molt aclaridor llegir novel·les).

El moralisme sotmet la cerca de la veritat a un determinat bé, que pot ser variable i fins i tot sotmès a votacions (imaginem un parlament que votés com s’ha d’ensenyar la història d’un país).

Tant el cientifisme com el moralisme són aliens a l’esperit de la Il·lustració (pàgina 83).

Aprofita esdeveniments recents per mostrar la seva preocupació per la desfiguració del sentit de la veritat. Fins i tot els Estats democràtics han subvertit la veritat sense preocupar-se’n perquè hi havia un “bé” a defensar (cita el cas del pretext de les armes de destrucció massiva i la guerra de l’Iraq, parlant del govern dels Estats Units, però és evident que en graus diversos es podria aplicar a d'altres govern, inclòs el govern espanyol d’aleshores).

Humanitat

La Il·lustració planteja una nova finalitat: la mateixa humanitat.

Esmenta la idea kantiana que posa la humanitat com a fi i no com a mitjà per copsar la validesa moral. Obra veient en tu i els altres la humanitat com a fi.

En aquest capítol s’acosta cap a una derivació molt interessant: mentre que l’art per l’art és l’esforç de la creació per mostrar-se ell mateix, reprova aquesta actitud quan es tracta de la ciència o la política (pàgina 100). La primera cerca la veritat i la segona cerca el bé. No poden mostrar-se només a elles mateixes.

Universalitat

La Il·lustració és el primer pas cap a la noció de pertinença a una sola espècie.

Una acció és bona si correspon a una màxima universalitzable. La universalitat es troba a l’origen de la moral.

La justificació de la pena de mort, de la tortura i altres corrupcions a causa de la lluita contra el mal, com se’ns presenta, és una contradicció insuperable. No es pot defensar la llibertat i la democràcia amb instruments que li són contraris. Es un rebuig de la universalitat que proposava la Il·lustració. No es pot assolir un fi noble amb mitjans innobles.

Demana anar amb compte amb l’aparença de tolerància que hi ha en actituds de negació de drets universals (per entendre’ns, la violència de gènere no es pot considerar una “tradició”).

La pluralitat de l’especie és fèrtil si escapa del relativisme radical i no ens obliga a renunciar a la humanitat comuna.

Altres subratllats

A més d’enunciar aquests cinc trets, ofereix més explicacions d’aquest esperit que entén que parteix de la Il·lustració. N’apunto unes quantes.

Va ser un període de debat més que no de consens (p 10).

Va donar lloc a un món desencantat però ple d’oportunitats.

La vida dels homes l’ha de guiar el projecte de futur més que l’autoritat del passat.

La laïcització de la societat també implica canvis en la justícia: es castiga el delicte contra el conjunt però no el pecat o la falta contra la tradició.

La moral de la Il·lustració no deriva de l’egoisme sinó del respecte a tota la humanitat (pàgina 38).

Quan algú pot comprar cadenes de televisió i ràdio, diaris i altres mitjans i a més domina el poder polític ja no podem parlar de democràcia sinó de plutocràcia, el poder del diner (pàgina 51). Aquí hi afegiré que a tots ens ve al cap Itàlia però se m’acudeix que només és un exemple visible, més descarat, sense embuts, molt llatí. Fins a quin punt se’n surten aquells que volen transformar la democràcia en plutocràcia no és la mena de debats que es tracten aquí. Però cada lector sabrà veure insinuacions del risc.

Conclusions

Fins a aquí, un intent de resum que faci possible la segona part d'aquest apunt. Acabo amb el final del llibre, la formulació d'una proposta:

El pensament de la Il·lustració comporta practicar l’esperit critic.

Ja no és una doctrina del passat sinó una actitud davant del món.

Els enemics tradicionals són l’obscurantisme, l’autoritat arbitrària i el fanatisme.

Aquests atacs no cessaran i per això té sentit, sosté, conservar viu el seu esperit.

I internet?

Todorov no deixa entreveure al seu llibre cap entusiasme per internet. No l’esmenta amb aquest nom cap vegada i quan hi al·ludeix és per lamentar l’excés d’informació i posar en dubte el valor d’obres col·lectives com la Wikipedia, que sí anomena.

Dic això perquè quedi clara la posició de l’autor en aquest punt. No pretenc manipular la seva intenció ni capgirar el sentit de la seva tesi.

Però si sóc honest, he inclòs aquest resum en un bloc de temàtica bastant orientada perquè la seva lectura m’ha provocat un impacte potent a partir d’una combinació que l’autor no suggereix però que a mi m’ha resultat molt natural.

D’acord amb el que diu sobre l’esperit de la Il·lustració, i fins i tot seduït pel seu propòsit de sostenir-ne la conservació contra els enemics tradicionals, se m’acudia que a la xarxa hi ha força de les respostes a les preguntes que és impossible no fer-se mentre passes les pàgines.

La xarxa permet el debat d’una forma absoluta, quasi inabastable però no per això menys eficaç. Debats de tota mena i en nodes diversos. Un espai on no es dóna per aprovat el consens de la tradició.

Els dubtes que Todorov expressa estan vinculats a l’excés d’informació. Sobre aquest punt, he escrit no fa gaire el que he après sobre les virtuts del desordre digital.

Sembla clar que a la xarxa és possible desenvolupar més que mai parts substancials de l’autonomia, tant de les persones com dels grups. Autonomia i no autosuficiència!

A la xarxa hi ha una certa recerca de veritats.

Hi ha el risc que algunes veritats quedin sotmeses als vots. Si els diputats d’un país poden votar a favor de lleis injustes o contra la humanitat, també ho poden fer les persones quan els voten a ells o quan responen una enquesta anònima. Ara bé, aquest risc és part de la democràcia autèntica. És allò que diu l’autor sobre els fins nobles i els mitjans que no ho són.

A la xarxa és possible exercir la humanitat. I el contrari, es pot argumentar. És cert, però com que en general hi ha més persones bondadoses que malvades, el nombre també és un cert avantatge en un espai on cada vegada hauria de ser més fàcil participar-hi. En tot cas, si entenem que la xarxa és un espai de llibertat, sense cap altra ingerència que les mateixes que hem aprovat per la nostra conducta col·lectiva, l’opció d’enfocar aquesta llibertat cap a la humanitat serà més potent com menys autoritat arbitrària la vulgui controlar. Per dir-ho més clar: potser la xarxa no és una garantia pel valor de la humanitat però el valor de la humanitat es pot expressar a la xarxa amb una capacitat formidable.

Si els humans només adquirim sentit en la societat, com es pot llegir, a la xarxa aquesta oportunitat es manifesta amb un abast extraordinari. Com s’ha dit, la xarxa no és el lloc on trobar informació sinó un espai de connexió social.

La xarxa permet establir llaços i percebre més bé que mai la pertinença a una sola espècie. El valor de la universalitat hi és present amb una energia que no s’havia vist mai.

Totes aquestes impressions es reforçaven quan llegia els paràgrafs on Todorov parla del mateix discurs.

L’actitud del discurs

Quan ens recorda que aquest esperit de la Il·lustració es basa en l’esperit crític.

Quan insisteix que no pot ser crític i prou sinó propositiu.

Quan defensa que l’escepticisme generalitzat i la burla sistemàtica no són saviesa sinó una aparença.

I quan ens adverteix que no podem confondre l’eloqüència del discurs amb l’exactitud de la reflexió (pàgina 70).

Impressió personal

De la lectura d’aquest llibre me n’ha quedat la impressió personal, potser esbiaixada, que si la seva proposta final és que mantinguem aquest esperit que prova de demostrar que subsisteix, la xarxa ens ho ha de fer més possible que mai.

L’últim argument que puc emprar és el recordatori que allà on hi ha els enemics (obscurantisme, fanatisme o autoritat arbitrària, i que cadascú posi nom als "allà") és allà on l’accés no és lliure, on la participació està sota control i on s’impedeix el seu ús de manera autònoma.

Si l'ideal perviu serà a la xarxa

Potser n’he fet una interpretació massa influïda per l’esforç d’observar el canvi que ens sembla viure. Però he cregut que valia la pena compartir-la ni que fos per intentar proclamar aquí que el seu ideal de projectar un cert esperit de la Il·lustració se m’apareix com una convocatòria noble i atractiva.

L’única i mínima postil·la que hi he fet és que veig en la xarxa un paisatge magnífic per la salut d’aquest ideal.

Anotacions després d'ifest08

La innovació no és l'etiqueta preferida en aquest bloc. Però tinc un bon motiu per afegir-la a aquest apunt.

He tingut l’oportunitat d’assistir dos dies a ifest08, que organitza Infonomia, a l'Edifici Forum de Barcelona. Hi han acudit més de dues-centes persones que han pogut seguir mirades diferents sobre el canvi, des de posicions com la tecnologia, la medicina o l’estudi de les tradicions religioses.

Fer-ne un resum seria massa agosarat. Prefereixo compartir aquí unes quantes anotacions sobre el que m’ha cridat més l’atenció, amb els enllaços necessaris per facilitar l’accés.

Els inquiets i l’empresa

Durant les sessions hem vist fragments dels vídeos que es poden trobar íntegres a Infonomiatv.



Al segon bloc d’aquestes declaracions de Nigel Barlow hi he trobat una reflexió interessant sobre el paper de les persones més inquietes a les organitzacions. El dia abans, Matt Kingdon s’havia referit a la mateixa situació amb una imatge molt clara: un gran vaixell i una llanxa lleugera.

Hervé Lebret es preguntava per què a Europa hi ha menys emprenedors (amb dades sobre l’inici de grans empreses, el seu volum...). Unes quantes respostes són que els europeus som menys arriscats que nord-americans o asiàtics i que confiem menys en els joves. De retruc, o no, els joves també confien menys en ells mateixos.

He associat aquestes observacions a l'estat d'ànim d'una generació que Antoni Brey titllava de massa freda.

Innovació, millores, experiments...

A ifest08 també s’hi presenten projectes, creacions, prototipus, i més somnis que quimeres. La informació es troba a la xarxa però com que aquí hi aporto la mirada personal, en selecciono una mostra.

Orgànic

La combinació de tecnologia i disseny de moda en els vestits que reaccionen als gestos, una sorpresa de Joanna Berzowska.

Lúdic

Els jocs infantils de lalalab i la mascota pleo.

Social

Una ampolla que recicla aigua, potser més convincent que la manera com va ser presentada, i les comunitats autofinançades que Jean Claude Rodriguez-Ferrara explicava com si demà mateix fos possible canviar el sistema bancari o de les assegurances.

Promès

Els paisatges tridimensionsals a partir de fotos domèstiques que va presentar Alfred Astort i que potser seran d’accés a finals d’any.

També un aparell per substituir els intercanvis de targetes a les cites com aquesta, que encara ha de trobar mercat.

Inspiració i experiència

Infonomia ha reconvertit la seva cita de l'any en un acte amb més assistents i d’acord amb una xarxa europea d’empreses que tenen el focus en direccions molt semblants. Però conserva la vocació d’espai pels intercanvis i per la recerca del per què de les coses, una devoció especial pel coneixement.

Per això cada dia ha començat amb una ponència inspiradora. El primer matí el va obrir Hiroshi Tasaka i el segon Peter Watson.

El creador del Sophia Bank ens convidava a aprofitar les possibilitats tecnològiques per compartir una saviesa col·lectiva que ens hauria de permetre avançar com a espècie mentre que l’autor britànic demostrava que tot sovint hem fet més avenços que canvis però entre les novetats autèntiques no podia oblidar internet, aquest entorn que Astort ens recorda avui en una entrevista que tot just és a les beceroles.

Un altre estímul que ha de constar és la sessió que un equip d’Ideo va preparar per oferir un tast dels seus procediments. Hi vaig veure Àlex Castellarnau, amb una capacitat extraordinària de connexió amb tothom. Fa dos anys, l’havia vist, en un equip de Node, quan col·laborava amb Menno Marien per crear la Sinfonomia.

Podria millorar

Com que no ha de semblar un text patrocinat, perquè no ho és, se m'acut de comentar possibles millores en el terreny pràctic, una aportació dels "usuaris": si obsequies els assistents amb molts llibres i materials potser la bossa ha de ser més còmoda de carregar; la zona "electrificada" pels portàtils es podria ampliar molt; no hi hauria d'haver incidents tècnics, com els que va patir el so el primer dia.

En el terreny dels conceptes, diria que moltes persones trobaven a faltar oportunitats més potents de participar en la mateixa creació de la trobada, a més de les invitacions a indicar viatges recents en un mapa, suggerir una tipografia per l'esdeveniment i altres propostes que potser eren més ocurrents que brillants.

Deu actituds per innovar

Les empreses necessiten actituds diferents per aconseguir resultats en innovació. La suma d'aquestes variants és la que permet assolir els objectius. Això és el que explica Tom Kelly al seu llibre Ten faces of innovation, on exposa el que li semblen els deu rols principals.

No ens diu que cada un d'aquests papers correspongui a una persona. Tots podem adoptar papers diferents segons a quin moment ens trobem. Ens passa a la vida de cada dia.

Sosté que són rols complementaris i que saber-los adoptar i combinar impulsa les organitzacions.

A més, encara que sigui possible adoptar-ne de diversos, cada persona se sentirà millor amb una o altra manera de fer. Caldrà saber-se reconèixer.

Miro de resumir tot seguit aquestes facetes, però qui ho prefereixi pot escoltar Kelly en aquest vídeo que es troba a la pàgina del pròxim ifest, l’acte central d’Infonomia pel 2008.

He traduït els noms com he pogut, en alguns casos era fàcil i en d’altres no me n’he sortit (com diantre hem, d’anomenar el “cross-pollinator”?). Qui vulgui pot llegir el resum que n’ha fet un jamaicà, en anglès, o seguir la visita a les instal·lacions de l'empresa IDEO, on treballa l'autor, que hi van fer un equip que s'ha especialitzat en innovació.

I, qui ho vulgui, aquí té el resum personal per si pot ser d'alguna utilitat.

Aprenen

Antropòleg

Aporta coneixements nous a l’organització. Observa el comportament humà amb la ment oberta, sense prejudicis. Comprèn com interactua el consumidor amb els productes i serveis. És altament intuïtiu. Sap percebre la novetat fins i tot allà on en aparença no n’hi ha. Sap remenar allà on altres ho donen tot per perdut. Entrecreua edats i li importa el contacte amb altres persones com a font de la seva inspiració. Es fixa en detalls que li proporcionen informació rellevant.

Experimentador

Il·luminat pel mètode de l’assaig i l’error, sol prendre riscos calculats per impulsar prototipus. Gaudeix més amb el procés d’experimentar que amb l’eina o els resultats. Sap passar de la idea, pròpia o no, al prototipus. És la seva especialitat. Per convertir idees en elements més tangibles sap quins camins poden recórrer i si no ho saben es posen a prova. La vida els sembla un experiment constant. Correspon al rol més clàssic dels innovadors.

Pol·linitzador (cross-pollinator)

Explora altres indústries i cultures i té la necessitat vital de transmetre aquest coneixement. Fa combinacions noves, innova des de la hibridació. Combinar procedències i la vocació de compartir són els seus gestos. Posa el focus en la comprensió, necessita que tothom entengui de què va la cosa. És de la mena de gent que sap que com més idiomes parlis més fàcil et serà aprendre’n de nous. Escampa les idees com un borinot pol·linitza les flors.

Organitzen

Saltador d’obstacles

És un expert a superar els obstacles, que poden ser la burocràcia interna, la falta de convicció dels màxims responsables o la resistència dels més conservadors. És capaço d’impulsar projectes sense gaire pressupost i amb terminis curts. Mira més enllà dels seus fracassos, resisteix les pressions, té certa perseverança i sap reconstruir els “no”. Entén la vida com una gimcana estimulant. No sol tenir por però no és inconscient ni temeraris sap veure l’escletxa per on s’ha de passar i sap adoptar la forma justa per passar-hi.

Col·laborador

És aquella persona a qui sempre se li acudeix incorporar una altra persona a l’equip, aquell que vol comptar amb un altre punt de vista, a la vegada que té la capacitat d’electritzar el grup. Prefereix equips multidisciplinaris, aposta per la varietat i la suma, supera l’escepticisme intern. Defensa l’equitat. El seu símbol és el testimoni que es passen els corredors de relleus i es pot emmirallar en la mena de jugadors de futbol que se situen al mig del camp i estan pendents de tots els altres per trobar la millor ocasió de passar-los la pilota, a favor de l’equip i els objectius comuns.

Director

Renuncia al seu caràcter estel·lar i es preocupa no sols de combinar una gran tripulació amb talent sinó sobretot d’aconseguir que tots i cadascun d’ells excel·leixin. Fa protagonistes als altres i aconsegueix que donin el millor d’ells mateixos. Se situa a l’ombra per fer brillar els altres. Dóna el centre de l’escenari als altres, li encanta trobar nous projectes, l'estimulen els reptes difícils, es mou bé davant l’inesperat i resol problemes sobre el terreny.

Construeixen

Arquitecte d’experiències

Creea experiències convincents més enllà de la mera funcionalitat, connecta amb l’usuari i entén les necessitats expressades i també aquelles que es troben en estat latent. La seva percepció es concentra a entendre la percepció dels altres. Adapta els prototipus per convertir-los en experiència. Té nas per allò que és real, reconeix la realitat més enllà de visions “oficials”. Facilita l’ús de les eines, empaqueta les idees, proporciona sentits. No és que pensi en els altres, pensa com els altres.

Decorador (set designer)

Transforma l’entorn físic en una eina a favor del canvi d’actitud i comportament. En equips petits molt creatius, gairebé tothom juga aquest rol. Amb l’espai, una organització pot reforçar una cultura interna i una imatge externa.

Cuidador

És el rol que fa posar l’accent en les necessitats, tant dels altres membres de l’equip com dels usuaris dels productes i serveis. En aquest paper, s’acull els nouvinguts, es té cura dels clients, s’afavoreixen xarxes protectores i es redueix “l’efecte timbre”, que consisteix en el temps d’espera d’un usuari des del moment en què pregunta o reclama fins a l’obtenció d’una resposta satisfactòria.

Narrador

Captura l’atenció amb la paraula però va més enllà d’aquesta capacitat: genera discurs, explica la idea, crea el mite, dibuixa el somni i amb tot això dóna sentit al temps. Narrar aporta credibilitat, uneix equips, permet explorar assumptes controvertits, modifica punts de vista, proposa herois, proporciona un vocabulari de canvi i ajuda a endreçar el caos.

Altres pàgines

Al llibre s’expliquen casos de cadascun d’aquests rols i es proposa que tots siguin rellevants a cada etapa d’un procés innovador. Es parteix de la idea que tothom pot fer tots els papers però és evident que tots nosaltres ens sentirem més còmodes amb uns rols concrets. El mateix autor confessa que d’entre els rols d’aprenentatge a ell l’atrau el de l’antropòleg.

Hi he trobat algunes frases que potser val la pena de subratllar:

“Els experts solen ser els guardians del coneixement convencional “

“Jugar a l’advocat del diable és una manera de destruir sense mullar-se”

“Les empreses ja no es valoren només pel que ofereixen sinó també i sobretot per la seva capacitat de canvi i adaptació”.

Recuperar l'audiència? Moltes més coses!

Fa molt pocs dies, un crític de televisió li llançava a la directora de TVC, Mònica Terribas, un missatge molt concret: la seva missió consisteix a "recuperar l'audiència"

Aquest pensament, que a fora de l’empresa s’expressa amb certa brutalitat, també arriba a dins i de vegades hi troba eco. Com si tot plegat fos tan senzill com això.

Per descomptat que trobo legítimes totes les opinions i no cal dir que des de la meva responsabilitat no em pertoca assenyalar ni de lluny els objectius que ens haguem de proposar. Però des de la trajectòria personal i des de la vocació de transparència d’aquest espai sí que goso expressar com ho veig i si a través dels comentaris s'obre una conversa em sembla d'interès.

No el retrovisor, els prismàtics!

Diré d’entrada que la idea de “recuperar audiència” porta implícita una actitud que no acabo de compartir, perquè entenc que equival a fer servir el retrovisor en comptes dels prismàtics. Però això no vol dir que no em sembli molt rellevant que els mitjans públics tinguin públic.

En tot cas, l’audiència, tal com s’havia entès, ja no serà mai més com va ser. Tot sovint apareixen informacions que ens recorden com es fragmenta.

Quan he parlat aquí de la "llarga cua" he volgut subtratllar que s’obren molts espais no majoritaris al costat dels corrents centrals. Hi ha més lloc per més continguts.

Alfons Cornella es va referir a aquesta aplicació amb la idea dels nanocanals, línies de continguts adreçades a públics determinats, segurament via internet.

També sabem que els hàbits de consum canvien i les noves tecnologies ens permeten altres accessos a la producció televisiva. A més, hi ha altres maneres de crear continguts que poden interessar altres públics.

Un altre país que vol ser el mateix

Però hi ha més raons. Els canvis demogràfics és evident que modifiquen el perfil dels usuaris. En vuit anys, el nombre de residents que han nascut a l’estrangers s’ha multiplicat per quatre.

La línies que separen les adhesions d’identitat també s’entrecreuen. Valgui com a referència el resultat d’una enquesta recent d’un diari català: més del 60% dels catalans es van sentir representats en la victòria espanyola a l’Eurocopa i aquest és el mateix percentatge dels enquestats que trobarien encertada la participació d’una selecció catalana en competicions internacionals.

Fins i tot qüestions fonamentals com la llengua de comunicació no tenen el mateix impacte de fa uns quants anys. No vull fer d’aquest punt l’eix d’aquest text però admeto almenys que m’ha sorprès que una cadena de televisió hagi donat suport a un document que em costa molt de no veure com una acció per dividir i enfrontar els parlants de Catalunya i que no hagi considerat que això perjudica la seva imatge en un territori on els audímetres li atorguen el lideratge.

Per tant, quan se’ns llança aquest repte es fa una mica de trampa. És com si se’ns digués que el mercat no ha canviat, que el país no ha canviat, que els anys no han passat i que tenim l’obligació de mirar enrere.

Però com que no seria correcte quedar-se en la rèplica provaré d’aportar respostes possibles.

No és l’audiència!

En primer lloc, i la majoria dels directors de TVC que he pogut escoltar ja ho han dit, la missió de la televisió pública catalana no se sosté només a la cerca i captura de l’audiència. Els mitjans públics tenen una missió per desenvolupar. En el cas de la CCMA, la llengua és encara un factor primordial d’aquesta missió (i ho ha de ser, perquè l’oferta creix molt més en l’emissió de continguts en castellà).

Els mitjans públics han de ser ben valorats, fiables... rellevants. I això no sempre es mesura amb índexs de consum com els que aporta Sofres. Una cadena rellevant és aquella que segueixes quan creus que vols estar més ben informat o amb continguts de qualitat, per exemple. Ja vaig comentar en aquest bloc que l'objectiu de la BBC no consisteix ras i curt a tenir audiència.

TVC ha destacat sempre per altres característiques, com la innovació, la singularitat, la qualitat. Reforçar les debilitats que hi pugui haver en aquest terreny sembla molt més estratègic que abocar-se al tacticisme dels decimals de share en el prime time, allà on ara i adés volen dur la televisió pública moltes veus exteriors. Com si un dia poguessin dir: us vam demanar audiència, ara us diem que tanqueu. Si fos així, a més de ser una trampa aniria carregat de mala intenció.

Reinventar el directe

De moment, la televisió encara és un mitjà massiu. Però hi ha corrents clars de canvi que no es poden desatendre. Són senyals cada vegada més lluminosos.

No és fàcil apuntar com serà el futur de la televisió però és gairebé segur que les audiències massives seguiran vinculades als grans esdeveniments en directe. Des de les informació fins a les competicions esportives. Els drets de retransmissió dels actes esportius ja es veu que cada vegada més es restringiran als grups privats. TVC no tindrà l’oportunitat d’una final a l’Eurocopa, almenys per ara.

Les cadenes que sàpiguen reinventar el directe, creant esdeveniments propis o compartint-los amb altres impulsors, potser tindran potser alguna oportunitat en la batalla dels públics més amplis.

Però tendeixo a creure més en els resultats d'altres projectes, com l'aposta per l’oferta multicanal, ara que la televisió digital per tothom ja arriba a més llars.

Multicanal i multiplataforma

La construcció d’un univers de canals diferenciats (en comptes de pensar en un primer canal que fos la cistella on s’hi posen tots els ous mentre als altres se’ls abandonés com a segones opcions) sembla una pista interessant.

Aquesta acció es complementa amb una acció multiplataforma molt decidida. Distribuir continguts per tot arreu podria ser un obectiu determinant de la CCMA. Perquè ens entenguem, no n’hi ha prou d’adaptar la tele o la ràdio a internet. A la CCMA hi ha talent i capacitat per crear continguts propis a la xarxa i s’han deixat anar missatges clars que fan pensar en una possible reorientació digital.

Entendre el canvi

Per tant, TVC sí que té futur. Està vinculat de manera molt estreta al futur del país i a l’evolució del conjunt de ciutadans que hi viuen.

A més, és ben natural que els seus màxims responsables vulguin que cada programa tingui més públic. Però tant els qui ara tenen aquesta responsabilitat com els que l’han tinguda abans han mantingut un discurs clar (potser no sempre igual de contundent però sí amb el mateix substrat): no és una lluita per l’audiència sinó l’esforç per ser rellevants, per tenir ressò, per fer una oferta plural, que atengui segments diversos i preferències mesclades. I ara mateix és l’empresa pública que pot liderar el canvi cap a la digitalització real.

He començat al·ludint a una veu que exigia un augment de l’audiència. Vull acabar afirmant que tots els que creiem en el projecte dels mitjans públics d'aquest país sabem que els objectius són més amplis i profunds i ens fa l'efecte que el repte és molt més estratègic i estimulant.

SI T'HA INTERESSAT:

Aquí s'ha parlat altres vegades de televisió.

Les virtuts del desordre digital

Si en aquest bloc pretenc compartir el que aprenc també té sentit que de tant en tant parli d’alguns llibres que m’han semblat d’interès. És el que vull fer ara amb Everything is miscellaneous, de David Weinberger, que serà a Barcelona la tardor d’aquest any.

Endreçar el món

Weinberger és un dels autors del Cluetrain Manifesto, un document que crida les empreses a entendre com ha de canviar la noció de mercat. En aquest llibre que avui comento posa el focus en les maneres d’endreçar el món, si ho puc dir així, que els humans hem assajat durant molt de temps, fins que les noves tecnologies ens han permès actuar d’una altra forma.

L’ordre alfabètic és arbitrari, per això li va costar de fer-se popular, i tenia un cert sentit mentre que ara queda una mica empobrit. Per quina raó hauríem de buscar la informació a partir de la primera lletra si tenim altres recursos?

A la primera meitat del volum, l’autor exposa la història d’aquests intents d’endreçar el món: les categories aristotèliques, el sistema decimal que va crear Melvil Dewey, la nominació binomial de la naturalesa que devem a Linneu (l’estiu passat vaig tenir ocasió de veure la seva tomba a la catedral d’Uppsala) o l’intent de generar un altre ordre amb més elements a considerar del matemàtic indi Ranganathan.

Un lloc per cada cosa?

L’esforç humà per homogeneïtzar, per estandarditzar, amb classificacions, llistes i mapes, ha tingut sempre el mateix problema: influïts per la limitació de les coses físiques, sempre es considerava que hi havia un lloc per cada cosa (un mamífer no és una au).

Fins que la digitalització ens ha permès mirar-nos les coses d’una altra manera. Les etiquetes que va crear Joshua Schachter quan es va inventar una eina per compartir enllaços fan possible que un element es pugui desar i buscar de moltes més maneres i (amb efectes encara més punyents) que es pugui compartir amb més facilitat. Aquesta era la intuïció d'aquells que van pensar en les possibilitats de l'hipertext.

Compartir per aprendre

El pas següent, que Weinberger analitza a la segona meitat del llibre, té a veure amb aquesta idea de compartir. Ja no ens trobem davant d’una classificació duta a terme per especialistes sinó per tothom que hi vulgui participar. La suma de totes les etiquetes que la gent col·loca a les fotos o textos que desa dóna com a resultat un coneixement que ja no és individual sinó que prové de contribucions plurals. Encara més: aquest esforç col·lectiu arriba a prioritzar en funció del volum d’interessos que un assumpte genera (en això es basen eines com Digg o Menéame).

És veritat que el procés és ple d’imperfeccions. Sovint no etiquetem en funció del que pensem sinó també del que volem que es pensi de nosaltres. Mentre etiquetem també construïm la nostra identitat i no sempre tenim prou clar si posem etiquetes per nosaltres mateixos o pels altres. Però fins i tot amb aquests inconvenients el nou mètode es demostra més fiable i, sobretot, més útil. La Wikipèdia pot contenir molts errors però permet una acció correctora molt superior i més dinàmica que la de les enciclopèdies anteriors.

Canvi d'actituds

La seva proposta es pot resumir en quatre actituds que ell mateix llista:

- Filtrar cap enfora i no cap endins (qui cerca és capaç de filtrar, no cal que ho faci qui desa)

- Cada fulla pot anar a moltes branques (si algun lector vol desar aquest apunt ho pot fer amb les etiquetes que se li acudeixin, sense límits)

- Tot pot ser una meta dada o una etiqueta al mateix temps (tot està connectat en totes direccions)

- No té cap sentit voler-ho controlar (cadascú exerceix el control de què és capaç)

Per això la nova manera de mirar les coses també incideix en una altra noció d’autoritat i per això, quan ens referim a l’empresa, creiem que el concepte de jerarquia canvia de forma radical (encara que hi hagi a moltes empreses tot de persones que no ho han entès i malden per exercir les últimes hores d’un poder que ja no tenen).

El poder del desordre digital

M’ha interessat molt la claredat amb què sosté que el món no és ordenat (les espècies animals, posa per cas, no són un fet de la naturalesa sinó fruit de la nostra manera d’observar-la i provar d’entendre-la).

El desordre és una virtut i en bona mesura és el preu que acceptem a canvi de la llibertat (no oblidem que és aquesta vocació de llibertat la que inspira la WWW, un espai de tothom on per fer aportacions no cal passar per cap registre central.

Per això hi ha països on l’accés a la xarxa no és lliure o per això a la UE hi ha alguns intents de tallar aquesta possibilitat real d’exercir com a persones lliures.

Al final, deixa clar aquest principi que fa temps que molts defensem: acumular informació, retenir-la, posseir-la en exclusiva, no dóna poder. Al contrari, per ser algú s’ha de participar i això implica compartir.

Vet aquí per què en comptes de llegir el llibre i anotar en algun paperot el que m’ha interessat he preferit exposar-ho aquí. Potser a algú altre li sigui d’interès i si d’aquesta manera participo jo mateix em sento millor (el meu desenvolupament com a persona està vinculat a la capacitat que tingui de compartir).

En parlarem més

És un llibre que m'ha interessat de veritat i que pot seduir de manera particular els professionals de la documentació i de les biblioteques. A les meves notes de lectura hi tenia molts altres detalls que he decidit deixar fora d'aquest apunt per no estendre'm més, però tinc la sensació que a poc a poc aniré exposant algunes d'aquestes idees. Si més no, després que l'escolti l'octubre vinent i quan algun altre lector hi digui la seva.

PARLA WEINBERGER:

A la revista d’Infonomia li van fer una entrevista. Es pot llegir i veure el vídeo.