Anar-hi, aprendre-hi i compartir-ho

Hi he anat

Assistir a conferències, seminaris i altres trobades pot tenir molt de sentit si s’hi arriba amb moltes ganes d’aprendre i se’n surt amb la voluntat de compartir. Això és el que he provat de posar en pràctica quan hi ha hagut l’oportunitat d’escoltar algunes persones que han vingut a l’empresa on treballo i també quan he tingut la sort d’anar a la trobada Enterprise 2.0 de Hannover, les sessions de LeWeb3 de París o de participar a la Catosfera i acudir al Broadcat.

No hi puc anar

Aquest mes de juny hi ha una trobada amb un programa molt interessant a la ciutat de Boston.
No hi seré, però confio que n'estaré al cas perquè altres persones que hi vagin tindran la mateixa vocació de compartir que acabo d’esmentar.

No aniré tampoc a l’encontre de finals de mes a Varese i que impulsa, entre d’altres, Emanuele Quintarelli.

Però sí que ho farà una persona de la nostra organització i estic segur que quan torni ens ho explicarà.

En principi hi aniré

De moment, sí que estic inscrit per anar, amb altres persones de la CCMA, a iFest, l’acte que infonomia prepara per obrir el juliol i que és una reinvenció de Renacer (hi vaig ser el 2006 i hi vaig conèixer persones que ja són amics).

M'agradaria anar-hi

I també tinc la intenció, si no canvia res abans de la tardor, de seguir el curs Sociedad red que ha preparat el Centre Ernest Lluch pel mes d'octubre. La llista de ponents és molt interessant i ja tenen obertes uns inscripcions gens abusives. També han obert un grup per qui vulgui estar al dia des de facebook.

Ho he explicat aquí per si hi ha algú a qui tot això li faci servei. Com sempre.

Biblioteca de les "bones obres"

Aviat farà un any que em vaig referir a la decisió d’una biblioteca universitària de posar a l’abast una col·lecció de jazz. El mateix centre, segons que em fa saber en Miquel Codina, incorpora ara un paquet de “serveis 2.0”, mitjançant el seu lloc web.

No ho explico només perquè m’he compromès aquí a prendre apunts pel panorama del canvi que miro de contribuir a redactar, ni tan sols perquè l’esforç d’aquesta biblioteca sigui un símptoma del desig d’actualització dels serveis públics, sinó com un altre exemple d’allò que podem fer quan volem actuar dins d’una xarxa.

Vaig donar a conèixer l'adreça des de twitter i com que hi va haver respostes vaig entendre que havia de posar en contacte la bibliotecària gamoia, que tenia ganes d’opinar, i la persona que ho ha impulsat. En aquest cas he fet servir una eina que sovint és criticada però que em sembla encara eficaç en moltes situacions: el correu electrònic.

L’expressió “bona obra” ja ha quedat molt enrera, associada a una pràctica catòlica que l'escoltisme promovia i, pels que en llegien els àlbums, a un personatge del còmic que va trobar al país un cert ressò.

Ara mateix no estic segur si he embolicat dues persones en una relació no desitjada o si els he fet algun servei. Però no em fa res dir que he acceptat el risc de grat i que, de moment, no me n’avergonyeixo.

Sé amb certesa que altres persones fan el mateix. Posar altres persones en contacte, enviar informacions d'interès, compartir el que aprenem... és part del dia a dia a la xarxa. Entre tots apilem una biblioteca de les “bones obres” que ens ajuden a entendre’ns més bé i ens fan ser millors.

Professors que innoven

Aquest matí he viscut una experiència singular. Durant una mica més d’una hora i mitja he parlat davant d’una seixantena de professors de secundària i mestres de primària que han desenvolupat projectes d’innovació els últims tres anys. M’hi va convidar Pitu Martinez, del departament d’Ensenyament, que m’havia vist fer de ponent a la primera trobada de la Catosfera, que impulsa Marc Vidal.

Ha valgut molt la pena. Ja sabia que el canvi també és visible en el camp educatiu. M’havia interessat l’experiència del centre Jacint Verdaguer de Sant Sadurní i procuro seguir José Antonio Donaire (a qui, si l’agenda no ens falla, podré conèixer ben aviat gràcies a un amic comú).

Tenir al davant un grup nombrós de professionals de l’educació abocats a l’adopció de noves metodologies i apassionats per entendre el canvi que tenim el privilegi de viure m’ha proporcionat una sensació molt agradable.

He provat de compartir amb ells tot el que em sembla que he après els últims anys, he centrat la meva intervenció en la identitat (des de les claus de la identitat personal fins a la necessària identitat digital) i he volgut resumir tot el que sostinc amb una sola paraula, que ja he escrit sovint en aquest bloc: compartir (els enllaços, les relacions, la immediatesa...).

Quan he acabat, he pogut parlar amb uns quants dels assistents i m’ha reconfortat molt la seva visió positiva. No hi ha res millor que exposar el que penses i que aquells que t’escolten et diguin que els ha agradat i que han percebut la mena de missatges que els volies transmetre.

Com que el més important sempre és el que aprenem, diré que avui m'han fet descobrir que a la xarxa educativa xtec ja hi ha milers de blocs (es diu aviat) i que molts educadors comparteixen el coneixement amb aquesta eina.

A més, hem tingut una breu conversa amb el responsable de formació i desenvolupament a Ensenyament, Quim Núñez, i amb el responsable de projectes TIC, Jordi Vivancos. M’agrada conèixer gent i encara més quan es tracta de persones interessants. Com és natural hem quedat que establiríem contacte.

Com que la trobada es feia a Lleida, he tingut l’oportunitat de viatjar, per primer cop, amb el tren d’alta velocitat. Un dia magnífic.

El gegant i la por

Vaig comentar en aquest lloc que, a poc a poc, a l’empresa on treballo creix el desig de compartir allò que s’aprèn i cada vegada més el bloc és vist com una eina útil per aquesta finalitat. És veritat que la majoria d’experiències es basen en blocs interns on només s’hi accedeix des de la xarxa de la CCMA i també és veritat que de moment no tenen un nombre elevat de lectors. Però tot és començar, oi? I de moment ja n’hi ha uns quants: els blocs que mantenen des de les empreses del grup Activa Multimèdia i Interactiva, el que escriuen les persones de la Comissió de la Innovació, i ara s’hi ha afegit un bloc que fan des dels serveis informàtics.

Tot això ens porta de nou a la discussió sobre la utilització d’eines externes o d’eines tancades. Com és natural, les empreses de software procuren convèncer les grans corporacions que val la pena adquirir les seves suites on es combinen tot d’eines inspirades en l’entorn 2.0. Així ho van fer la gent d’IBM, per exemple, a la conferència de Hannover.

Ahir al matí, un equip d’IBM i de Sowre va fer una exposició davant d’una desena de professionals de la CCMA. L’estrella convidada era Luis Suárez, que es presenta ell mateix com un evangelitzador del “social computing”, detall que m’agrada. Suárez és un professional de la gestió del coneixement a qui miro de seguir des de fa un cert temps i tenir-lo al davant i poder-hi discutir va resultar extraordinari.

Com és normal, sosté que les eines externes no aporten prou fiabilitat. Qui ens diu que delicious demà encara hi serà i que allò que desem i compartim serà visible? Per això defensa la conveniència d’adquirir eines pròpies per les empreses, com el paquet Lotus Connections que ens presentaven. L’altre argument de pes té a veure amb la seguretat. Si tens por que la confidencialitat es posi en risc, aquestes eines internes permeten aprofitar el concepte clau de la web 2.0 (compartir el que aprens) sense jugar-te els quartos, que hauria dit el meu avi.

Potser sí, no en sé prou per contradir-lo, però he de dir que em sap greu que els grans arguments de venda d’una empresa líder com IBM es basin en la por. Això resulta ideal per vendre a la mena de directius espantadissos que creuen que orientar i dirigir equival a instal·lar-se en la prudència permanent però a mi m’interessa molt més la gent que arrisca, potser és una qüestió de caràcter.

A part d’aquest detall, la intervenció de Suárez va ser molt interessant. Va fer servir una presentació molt semblant a aquesta altra que va usar a Hamburg no fa gaire, i que em va autoritzar a citar aquí.

Vam parlar dels avantatges del treball col·laboratiu amb eines wiki en relació a la pesadesa del correu electrònic, de les comunitats que s’autoorganitzen, de la manera com s’aprima la línia que divideix la vida professional de la vida privada (una qüestió que ja he tractat aquí i que em segueix interessant) i, sobretot, de la idea fonamental que el canvi a què ens referim no es basa en les eines sinó en les persones (m'interessa el punt de vista de Rangaswami -se'l troba aquí-, vaig comentar-ho amb motiu de la meva assitència a LeWeb3 de París).

Però, siguem francs, després de tot nosaltres érem uns possibles compradors, una empresa pública amb uns tres mil empleats, i ell donava la cara per uns venedors, una empresa d’abast mundial que té pressa per mantenir les seves quotes de mercat.

És una llàstima que de moment no trobin arguments més poderosos que la por (i confesso, perquè vull ser sincer, que aquests arguments feien forat en l’entorn on em bellugo i que estaven molt ben exposats). Estic segur que tard o d’hora sabran capgirar aquest enfocament perquè IBM és un gegant amb les piles de la intel·ligència molt ben carregades.

M’agradaria tornar a coincidir amb Suárez per poder parlar de tot plegat amb més calma. Qui sap, la vida és plena d’oportunitats.

ACTUALITZACIÓ:

He volgut esperar que s'aturessin els comentaris però ara em ve de gust anotar que Luis Suárez es fa ressò al seu bloc del debat que s'ha obert a partir d'aquest apunt.

One of the other things that I would want to touch base with as well is with regards to one of my customer visits from last week to Barcelona, where the session I provided on Social Computing in the Enterprise sparked some really good, and thought-provoking, discussions I am hoping to touch base on as well (Link here, in Catalan). Not going to mention too much just yet in order not to spoil it, but I can certainly guarantee you that it would be quite an interesting read.

No cal dir que li agraeixo que ho consideri així i reitero que ha estat un plaer poder-lo conèixer.

Televisió pública i qualitat

Aclariment

Amb aquest text tanco la sèrie que he dedicat a l’INPUT TV , però abans vull aclarir una afirmació que vaig fer a l’últim apunt, per evitar que sigui malinterpretada.

Els exemples que esmentava permetien assegurar, i ho mantinc, que la televisió massiva es basa en la simplicitat i el populisme (a més d’estar vinculada als esdeveniments i a l’emissió en directe). Però amb això no volia dir, és evident, que no sigui possible fer productes televisius de qualitat que trobin resposta d’audiència. Hi ha un acord molt ampli sobre el fet que la televisió pública catalana ha destacat en aquesta línia, de manera particular en el gènere del documental i la docusèrie.

Per tant, queda aclarit que sí que em sembla possible una televisió de qualitat que tingui èxit (no és que m’ho sembli, és que s’ha demostrat), però és obvi que la televisió massiva es mou en uns altres paràmetres.

També volia aclarir que la simplicitat en el contingut no implica per força una falta de complexitat en l’elaboració. No hi havia afegit el matís perquè el trobava implícit, però també em ve de gust anotar-ho per si de cas. Tots els professionals saben que la realització d’un programa basat en aspirants a intèrprets vocals pot ser d’un nivell extraordinari.

Ara sí, i per acabar el meu resum personal d’aquesta troabada internacional, apunto els últims programes que van merèixer més interès.

Diversitat

El documental francès Dans la peau d’un noir presenta, potser amb una extensió excessiva, la situació d’uns blancs que descobrexen tots els prejudicis cap a les persones negres al mateix temps que uns altres de negres confirmen la sospita que els blancs reben per part d’altres blancs un tracte preferent. S’inspira en un llibre.

Amb temàtica similar, el documental senegalès Nosaltres, que no vaig poder veure, se centra en l’experiència d’uns immigrants de Mali a Sant Feliu de Codines, un poble que conec molt bé perquè hi havia passat força estius.

Personalitat

Convertint el gènere documental en una oportunitat per a anar més enllà, gràcies a la comèdia, i a partir d’un protagonista molt singular, De syv dødssyndene és una proposta noruega que agafa el pretext dels set pecats capitals per explorar les contradiccions del nostre món. Va provocar un debat intens.

Em va interessar l’espai suec Hjarnstorm , que prova d’acostar a l’espectador la importància de la psicologia i la manera com reaccionem quan anem a comprar o quan ens deixem seduir per idearis polítics.

Novetat

Hi ha dues peces més que no vaig veure però que he de citar per força perquè els que en van tenir l’ocasió van deixar clar que eren d'un interès molt alt i els faig tota la confiança perquè en saben mil vegades més que no pas aquest aprenent. La peça britànica Richard is my boyfriend és un docudrama on es mesclen els actors amb els experts reals i el documental Hospedes da noite presenta la vida quotidiana de les persones en un entorn gens fàcil, en un antic hotel de Moçambic.

Profunditat

Per fi, i en el gènere de la ficció, cal fer una menció de la sèrie israeliana Screenz, que es construeix a partir dels diàlegs a dues pantalles, per reproduir converses telefòniques amb l’ordinador, i atén amb desimboltura i sobrietat les relacions entre les persones. El mateix equip havia tingut èxit amb BiTipul, que es va adaptar als Estats Units amb el nom In treatment.

Comunitat

Per aquells que no coneguin tan bé aquest encontre, serà bo dir que cada any se’n pot veure una selecció al Miniput de Barcelona i recordar que l’arxiu de l’INPUT té la seva seu a Barcelona, i compta com a responsable amb Jordi Balló.

SI T'HA INTERESSAT, POTSER VOLS LLEGIR:

Encontre mundial de televisions públiques
Què estem veient a Input TV

Què estem veient a INPUT TV

Mentre a Barcelona es fan públics els canvis a l'empresa on treballo, la delegació catalana que encapçala Francesc Escribano continua dedicant moltes hores cada a dia a veure els programes seleccionats en aquesta edició de l'INPUT TV. Vaig dir que miraria de fer-ne algun resum i provo avui d’exposar algunes idees per si fossin d’interès.

Noves tendències

Ha interessat molta gent l'experiència d'una ficció sueca que va anar més enllà de la pantalla i va aconseguir captar els internautes i la participació de moltes persones que contribuïen, com en un joc, a aclarir la trama o a embolicar-la encara més. La influència de “l'entorn internet” es percep de forma rotunda en un magazine per joves que prové d'Hongria.

Al servei dels ciutadans

Com és natural en un encontre de les televisions públiques, la idea de servir els interessos generals es troba darrera de molts programes. En destaco els seguents: Mitka vaalit? (Això és el que vols?) és una proposta finlandesa per acostar els joves a la política (a parer meu no prou reeixida). Plan B és un treball danès que explica l'experiència educativa amb un grup d'adolescents que representen el fracàs escolar. Es basa en un format britànic però se n'allunya perquè es mostra més comprensiu i no cerca l'escàndol de la mateixa manera. També han cridat l'atenció algunes peces produïdes amb el suport de WhyDemocracy?, com ara una d'italiana sobre les televisions pirates i una sobre alumnes d'una escola xinesa.

Gosadia o provocació

Com sol passar, hi ha hagut uns quants programes que han suscitat un gran debat per la seva naturalesa provocadora (a INPUT no es miren programes i prou, sempre hi ha un debat interessant entre els delegats de tot el món després de cada projecció ).

Aquest és el cas de Ut i Var Hage, una sèrie noruega on es fa mofa de gairebé tot i que en certa forma fa pensar en l'exitosa Little Britain, o de Yallahrup , un programa amb ninots de la televisió danesa on hi ha paròdies per adults (a l'episodi que ens han ensenyat l'objecte de la burla era el terrorisme fonamentalista).

La televisió més vista

A la sessió dedicada als programes més populars vam confirmar algunes qüestions interessants. El programa amb més espectadors del món és el que fa la televisió pública xinesa pel seu cap d'any. El típic programa de varietats però amb els missatges oportuns del partit únic xinès i, encara avui, amb idolatria escandalosa de la figura de Mao Zedong. La manera com aquella televisió utilitza la seva enorme popularitat resulta tan repugnant com exemplar, perquè permet entendre què tendeix a fer el poder absolut quan els mitjans s'hi sotmeten.

L'altra lliçó és que l'exit d'audiència s'oposa a una televisió de gran qualitat, per molt que hi hagi qui vulgui sostenir el contrari. Després de tot, els programes que més triomfen es basen en una aposta molt senzilla i el seu èxit se sosté sobre elements tan simples com populistes. Com és el cas dels programes que la televisió sueca o la coreana fonamenten en públics reals massius (en grans parcs) que canten amb entusiasme. Aquells a qui agradi més una televisió cultural o que inviti a la reflexió ja sabem que el share és un repte absurd, fàcil d'aconseguir si segueixes les normes del populisme i la simplicitat.

Documentar la realitat

Miraré de tornar a parlar d'aquesta trobada però de moment, per acabar l'apunt d'avui, diré que una de les peces més interessants és un documental de tres parts que segueix una investigació policial, amb un accés sorprenent al sospitós, al comissari i a la jutgessa. Le flic, La Juge et l'Assassin és un programa belga que ha provocat dubtes de caracter ètic però que ha merescut el reconeixement a una tasca professional de gran nivell.

Encontre mundial de televisions públiques

No fa gaire vaig comentar que he tingut la sort de participar uns quants anys a l’INPUT, una trobada annual de les televisions públiques. Escric des del centre de convencions a Sandton, Johannesburg, on se celebra l’encontre del 2008.

Miraré de dir-ne algunes coses en els pròxims dies però avui volia deixar clara la importància que té INPUT. Molts dels programes que s’han emès a la televisió pública catalana des de fa molts anys es van inspirar en programes vistos a INPUT. Perquè els lectors d’aquest lloc es facin una idea dels vincles establerts, hi ha tres indicadors prou clars.

1.- La selecció dels programes es fa pel febrer en una reunió de més de deu dies on hi ha quasi una vintena de professionals de tot el món. Doncs bé, els ultims vuit anys hi ha hagut en aquest equip algú de TVC.

2.- A cada Estat membre hi ha un coordinador que impulsa la participació i lidera la selecció de programes que s’envien perque se’ls tingui en compte. Els darrers anys la persona que representa tot Espanya és Francesc Escribano, director de TVC.

3.- També val la pena explicar que molt sovint s’han seleccionat programes catalans. (Quedi clar que ningú de l’equip que selecciona pot triar programes del seu país). Aquesta vegada, els programes escollits son Jugamón, que s’emet al K3, i Material sensible, que s’havia d’emetre al 33 però que, de manera poc comprensible en la meva opinió, va passar a TV3, on per desgràcia no va tenir l’oportunitat de donar a conèixer tots els episodis que hi havia editats.

Un cop entesos aquests lligams, hauria de comentar què hem vist fins ara. Ho aniré fent si puc aquests dies. Per avui, només una idea.

Televisió i llengua

Fa uns quants anys, vam veure un programa suec sobre llengua. Al cap de poc, els noruecs van presentar un programa amb la mateixa finalitat. Va ser a partir d’aqui que va néixer Caçadors de paraules.

Aquest matí hem pogut veure com la televisió pública continua provant de tractar aquesta matèria. Hem tingut exemples amb un programa finlandès que m’ha recordat molt les píndoles de Més paraules i un programa hongarès que es vol dirigir als espectadors joves. La difusió de la llengua pròpia es quasi una obligació de les emissores públiques en els paϊsos amb un nombre de parlants relativament baix o amb dificultats de causa històrica.

De manera que INPUT és un espai de convivència molt interessant per tothom que cregui en la missió de la televisió pública. Per aixo m’ha semblat que valia la pena compartir-ho aquí, encara que és veritat que aquest bloc no tracta de manera habitual sobre televisió sinó, més aviat, sobre com ens organitzem per fer les coses.

PS: Escric amb un teclat sense accents i els he hagut d’incorporar d’un en un. Confio que se’m disculparà si hi ha algun descuit.

Reorientació digital a la CCMA?

La possibilitat que el directiu d’una empresa comenti les instruccions que pugui rebre dels seus comandaments sempre dependrà d’un equilibri raonable entre la vocació comunicativa i el territori de la confidencialitat de qualsevol organització. Em fa l’efecte que, fins ara, he pogut explicar amb naturalitat algunes activitats de l’empresa on treballo que tenien a veure amb el canvi, la innovació, la gestió del coneixement i la comunicació.

Ja fa uns quants dies que es va conèixer la intervenció del president del Consell de Govern de la CCMA, Albert Sáez, a Tribuna Barcelona. Jaume Pérez hi va ser i ho va explicar.

El text es va distribuir per correu electrònic i els que no hi vam anar també hem sabut què hi va dir. Cadascun d’aquests lectors se n’ha pogut fer una opinió. No hi ha previst cap mecanisme intern perquè tots aquests lectors hi puguin dir la seva i, per tant, no em semblaria encertat aprofitar l’avinentesa que escric un bloc per fer-ne una anàlisi ni per emetre’n cap judici.

Però sí que puc i vull transmetre una sensació personal i subratllar el que m’ha interessat més o el que em sembla que té més a veure amb les qüestions que se solen tractar aquí. He volgut esperar que el context permetés una interpretació adequada d’aquest apunt.

Sensació

La sensació és que Sáez s’adreçava a aquesta tribuna després d’escoltar i parlar durant setmanes amb molts professionals de la Corporació. Les músiques que hi sonen poden sintonitzar molt amb opinions i entorns diversos dins de l’organització.

Per subratllar, he tallat i enganxo aquí els fragments que m’han aparegut com una reflexió compartida o un estímul interessant, per raons del tot personals i per tant sense cap més valor.

El canvi

"La digitalització és el primer canvi tecnològic en l’àmbit de la comunicació que empren aquest país en condicions mínimament favorables. Vivim en democràcia i tenim autogovern. Un entorn polític i social que ens ajudarà a entrar amb garanties d’èxit a la nova era digital. Però tenim moltes altres coses que no teníem fa 25 anys quan va començar aquesta aventura. Tenim, per exemple, el talent i el coneixement de les 2700 persones que fan funcionar cada dia els mitjans de la nova Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Necessitem desvetllar el seu entusiasme creant la mateixa complicitat en l’entorn social i polític que van trobar ara fa 25 anys."

La missió

“Aquest horitzó té un objectiu predeterminat: la nostra missió d’acord amb la llei que ens governa és garantir el servei públic audiovisual en l’era digital. Segurament resulta més senzill definir el concepte de servei públic que caracteritzar l’era digital. El concepte de servei públic el defineix la Llei de la Corporació com “la posada a disposició dels ciutadans de Catalunya d’un conjunt de continguts audiovisuals (...) orientats a satisfer les necessitats democràtiques, socials i culturals, a garantir l’accés universal a la informació, la cultura i l’educació, a difondre i promocionar la llengua catalana i a oferir un entreteniment de qualitat”. Uns principis que el mateix Parlament s’ha compromès a concretar en un mandat marc que ha d’establir els objectius pels pròxims sis anys. I tot plegat ens ha de servir per establir amb el govern de Catalunya un nou contracte programa que fixi el marc financer d’aquest encàrrec.”

El projecte

"Haurem de lliurar tres batalles simultànies: la dels continguts generalistes a través de les xarxes de distribució convencionals que perdran pes en el seu conjunt però seguiran sent de referència tant social com publicitària; la dels canals especialitzats i la de les noves plataformes d’accés a la informació, a l’entreteniment i a la cultura.“

Continguts generalistes

"Mantenir tant a la ràdio com a la televisió l’ambició del lideratge sense caure en el tacticisme que ens faci perdre el nostre prestigi social i el nostre equilibri pressupostari.”

Canals especialitzats

"Hem de deixar d’entendre el Canal 33 com un canal complementari en l’escenari generalista i dibuixar-lo com una de les nostres apostes més importants en la captació de nous públics, una mica en la línia que està treballant en els últims anys IcatFM."

"La fragmentació de les audiències no l’entenem com una fatalitat sinó com una oportunitat per enriquir el servei públic que donem als ciutadans."

La xarxa

"Hem de ser a tot arreu perquè els ciutadans de Catalunya puguin trobar-hi la qualitat en la informació i l’entreteniment i la pluralitat en els continguts que han caracteritzat fins ara la nostra missió de servei públic. El descens del consum de la ràdio i la televisió convencional no comporta hores d’ara una disminució del consum total de continguts audiovisuals. Més aviat el contrari. I, per tant, des del servei públic tenim l’obligació de no abandonar els ciutadans allà on estan."

Però no només hem de distribuir els continguts que ja fem a la ràdio i la televisió. Ens hem d’oferir al conjunt de les administracions públiques com a plataforma de servei públic més enllà dels continguts estrictament audiovisuals en combinació amb les necessitats del país en l’educació, la sanitat o la cultura."

El sector

"Aquesta aposta l’hem de fer, com deia, renovant i aprofundint el nostre compromís amb la indústria privada i el nostre paper de pioners en la creació de nous mercats pel consum cultural en llengua catalana. És reconegut per tothom que avui no tindríem la indústria audiovisual que tenim a Catalunya sense el paper de motor dels mitjans de la Corporació. Ni tampoc tindria la dimensió que té el mercat de la comunicació en català sense la nostra aportació al costat de molts altres esforços. Des d’aquest doble punt de vista estem disposats a acompanyar les empreses audiovisuals privades perquè s’aboquin a les noves xarxes de distribució en la mesura que estem disposats a assumir els riscos que només pot assumir el sector públic en qualsevol activitat econòmica."

He cregut que aquest material escrit podia interessar els lectors d'aquest lloc i potser algú vulgui aportar comentaris.

Compartir lectures a la xarxa

Moltes persones compraran avui almenys un llibre. Això no modificarà els índexs de lectura però dóna a aquest dia un aire particular.

El mateix que ha dut a la decisió d'estrenar el lloc 'Què llegeixes?', que es vol fer més popular com a QL?.

Funciona com altres eines similars: hi pots anotar lectures, comentar-les, compartir-les, participar a la comunitat. La diferència és que es tracta d’un servei en català.

I que és una iniciativa pública (amb una participació privada, però desconec el risc assumit).

Això pot significar que hi ha un esperit d’actualitat a l’entorn de la cosa pública o pot voler dir que no hi ha mercat previsible perquè valgui la pena llançar el projecte des del sector privat.

Llocs per compartir

Hi ha eines semblants en castellà i en anglès. Suposo que la idea parteix de la certesa que al marge de quanta gent llegeixi, la gent que llegeix sol tenir ganes de compartir-ho, igual com sol fer la gent que va al cine (o veu pel·lícules) o la gent que escolta música.

Les persones que han entrat a les xarxes socials ja estan habituades a compartir els seus enllaços, els apunts que escriuen, fotos, vídeos... i lectures.

Aplicacions sobre llibres

A Facebook hi ha una llista llarga d’aplicacions amb aquesta finalitat. Des del seu Books fins al I'm reading, passant, entre moltes més, per aquestes possibilitats: iRead, My bookshelf, My Books, Goodreads, Shelfari Books o Visual Bookshelf.

Massa oferta?

Per tant, compartir les lectures és cada vegada més fàcil des de la xarxa. És clar que amb una oferta tan àmplia és difícil triar bé. Se suposa que vols un lloc on trobis el màxim de lectures compartides.

És el mateix que passa amb els agregadors d’enllaços. Si n’hi ha un que té més enllaços serà més útil deixar-hi enllaços (excepte que busquis un lloc especialitzat).

Una comunitat suficient

Una altra solució pot venir per la localització. Potser sí que aquí hi ha un tram de recorregut pel QL?.

Tot dependrà de l’existència d’una comunitat suficient que hi vulgui participar.

Qui sap si la mena de persones que ja tenen pràctica amb algunes de les aplicacions que he anotat o la gent que va trobar interessant el bookcrossing, persones com les que avui acudiran a un mercat d'intercanvi o aquelles a qui pugui ser útil una eina per comparar preus de llibres a la xarxa.

O a tothom que avui hagi comprat un llibre.

El dia d'avui dóna protagonisme a tothom, als que venen llibres, i als que els publiquen, però sobretot a tots aquells que es dediquen a escriure'ls.

Potser també en correspon una part a la idea de compartir.

ENLLAÇOS PERTINENTS

Acabo aquest apunt compartint dues informacions més.

- Beat.cat m'informa del canvi al món de l'edició i m'interessa el punt de vista de José Antonio Millán.

- en aquest bloc s'han comentat algunes lectures sobre la mena d'assumptes que s'hi tracten

Tres punts clau pels textos wiki

No fa gaire vaig comentar que a l’empresa on treballo, des de els serveis informàtics, s'ha impulsat l’ús d’una eina tipus suite, que equival a un "lloc de treball compartit" i que en principi busca la reducció de les reunions i del correu electrònic, a més d’incidir en canvis d’hàbits.

Aquesta eina inclou un editor wiki que, com se sap, permet la redacció de textos de manera contributiva.

A l’entorn de l’àrea que dirigeixo he participat en la posada en marxa de gairebé una desena d’aquests grups i hem començat a practicar. M’agradaria compartir unes primeres impressions.

La informàtica no és un problema

Solen ser eines molt intuïtives i resulta fàcil acostumar-t’hi. En general, l’obstacle no són les instruccions sobre l’ús d’aquesta eina. Al final, totes s’assemblen a processadors de textos enriquits.

El més important és el canvi d’actitud

Aquí sí que hi ha algunes dificultats. Dues d’essencials que vull comentar.

La primera és el pànic al full en blanc. Algú ha de començar. Per això als grups que treballin amb textos wiki caldrà que hi hagi un lideratge clar, algú que assumeixi el paper de trencar el blanc, de fer-ho fàcil pels altres.

La segona és el desig de fer bé les coses. M’explico: tots plegats tendim a voler ensenyar els nostres textos en un estat molt semblant al final. No ens sol agradar que ens puguin jutjar per un esborrany. Però si pengem al wiki un text massa elaborat, la conseqüència és que impedim que els altres hi participin. Qui s’atrevirà a canviar aquella frase tan ben escrita? Qui gosarà modificar una idea en un paràgraf si això implica que se n’han de canviar deu més que hi estan associats?

Fa falta pensar d’una altra manera. Estar disposat a compartir anotacions, esborranys, pre-textos... per arribar tots junts al text final. I això demana fugir del personalisme, superar l’ego que a tots ens pot ajudar però que també ens pot complicar la vida en un equip.

La tercera dificultat que caldrà superar té a veure amb el procés. Algú ha de ser el responsable final, tranquil•litza a tothom saber qui hi ha qui farà l’última mirada, que tot plegat serà fàcil d’endreçar i posar en solfa perquè algú assumirà aquesta tasca sense sentir-se per damunt de ningú sinó al costat de tothom.

Un exemple qualsevol

Avui hem tingut una reunió llarga on una dotzena de persones de zones molt diverses de la CCMA n’hem parlat, a partir de la nostra experiència. He posat un exemple que miro de reproduir aquí.

Si fem entre tots un text wiki per decidir què dinem diumenge vinent amb 25 convidats i no comença ningú patirem el problema número 1. Algú ha de ser el primer.

Si algú envia el menú complet, amb negretes i subratllats, i una foto de com quedarà la taula, ens trobarem davant del problema número 2. A veure qui s’hi fica.

Seria ideal començar amb un esborrany, com unes notes del tipus:

Àpat

Primers plats (freds? – tindríem menys feina)
Segons plats (calent, peix i carn per donar opcions?)

Entorn

Exterior, previsió interior per si plou.

Taula

Senzill. Potser flors.

A partir d’aquí no hi ha pànic al full en blanc, tothom té molt de recorregut per participar i hi ha espai suficient per canviar les idees.

Si ens quedem en un esborrany molt participat amb idees contraposades i sense definir algunes qüestions, estarem davant del problema número 3.

Imaginem que llegim:

Àpat

Primer plat fred amanida tèbia de bolets
Plat calent peix llenguado i carn de vedella ja veurem

Entorn

Segur que no plou (???).

Taula

A mi les flors no m’agraden però si tots hi esteu d’acord no m’hi oposaré.

Ja es veu que hem evolucionat des de les primeres notes però fa falta que algú hi doni unitat, que ho redacti adreçat a qui calgui i que elimini tot allò que sigui part del procés.

En fi, que a partir de l’experiència, i de moment res més, sembla clar que hi ha uns mínims que cal complir perquè el grup es trobi còmode amb el text wiki. I, per damunt de tot, cal tenir clar que cap d’aquestes consideracions té a veure amb el maquinari ni amb el programari, no hi fa res que siguin eines de xarxa interna com les de la CCMA o eines obertes. El que compta és la capacitat d’afrontar els textos d’una altra manera, d’estar disposat a col•laborar amb altres i d’entendre que l’autoria col•lectiva, en molts casos, està justificada i és un valor afegit.

Un bon ús de l’eina wiki es demostra quan hi participen aquells que no solen escriure gaire i quan els que escriuen amb més facilitat deixen que els altres s’hi posin i, si de cas, contribueixen en l’etapa final per donar més ordre i comprensió al que s’ha volgut dir.

Si aquesta reflexió és d’utilitat per algú, és el que pretenia. Si algú vol aportar altres mirades ens anirà bé a tots.

Documentació de TVC comparteix enllaços

Una de les novetats que més m’agraden, per la seva utilitat però també pel que representa, és l’hàbit del marcatge social. O, per dir-ho més clar, aquesta idea de compartir els enllaços .

A poc a poc, diverses persones de la CCMA s’hi han afegit i es va convertint per nosaltres en una altra via de comunicació. Tenim una xarxa petita però sincera i real a través del del.icio.us.

Hi ha professionals de l’empresa on treballo amb els que parlo poc, i quasi no escric correus, però als que tot sovint dic coses a través de l’opció “links for”, que consisteix a enviar-los un avís d’alguna cosa d’interès. I ells fan el mateix.

No solament és rellevant com a via de comunicació. M’agrada molt el que implica: vol dir que quan navegues, que quan veus coses, no penses només en tu mateix sinó que tens presents altres persones. Aquesta forma d’altruisme compartit sol veure’s recompensada però al marge d'aquest benefici, practicar-ho ja és un plaer.

Podria citar alguns professionals amb qui em relaciono amb aquesta eina, com ara el responsable d’informatius digitals, un subdirector de TVC, la persona que s'ocupa de la responsabilitat social corporativa, diversos comandaments vinculats als continguts, professionals relacionats amb la música clàssica o amb l'enginyeria informàtica i algunes veus rellevants de sistemes informàtics.

Però el que em ve de gust comentar, per damunt de tot, és la iniciativa empresa des de Documentació de TVC, on s’han decidit des de fa temps a obrir un espai per compartir els seus enllaços de referència.

No sé quin ús en fan al departament ni si més enllà de TVC hi ha altres documentalistes que s’hi han apuntat. Diria que la seva xarxa de “fans” és molt pròxima (per tant, són poc coneguts encara a l'exterior de l'organització) i diria també que poden créixer de veritat en la construcció d’una xarxa pròpia (fer servir aquesta eina i no “seguir” a ningú és una mica una llàstima). Però les possibilitats hi són i el gest em sembla significatiu. Si hi ha més gent que s’hi atansa també creixerà el valor d’aquesta acció.

SI T'HA INTERESSAT POTSER VULGUIS LLEGIR:

Explico el que aprenc

Val la pena llegir 'Wikinomics'

No havia cregut que en aquest bloc parlés tant de llibres. I ja hi torno.

De viatge al CeBit de Hannover vaig llegir Wikinomics, un tractat prou exhaustiu sobre la incidència en l'economia de les pràctiques col·laboratives. Havia pensat de fer-ne un resum. Però hi renuncio.

És un llibre de 2006 i això vol dir que se n’han fet molts i molts comentaris. Em sembla absurd provar de fer “el meu resum” quan ja n’hi ha resums suficients, opinions molt desenvolupades, explicacions clares, enllaços a entrevistes amb l'autor principal i visions que provenen de la investigació social, com és l'aportació de Pardo i Scolari.

Però sí que puc compartir aquí algunes qüestions que aquesta lectura m’ha suggerit, per si són d’utilitat a algú més.

Trilogia sobre el canvi

El llibre incideix sobre el canvi en la producció i fa una trilogia necessària i molt recomanable amb The long tail (que parla del canvi en el mercat) i The future of management (que parla del canvi en la gestió).

Conjuntura i estructura

Com que les velocitats del canvi són elevades (també en els aspectes negatius) no es pot esperar de cap estudi ni visió que resolgui per gaire temps res més que una certa anticipació de com succeeixen les coses, però cada aportació que confirma el canvi i la mateixa velocitat del canvi resulta útil per ajudar-nos a entendre’l.

Les persones són protagonistes

Confirma la línia de reflexió que situa el focus en les persones. D’una manera que trobo poc radical però ho fa. Qui s’interessi per la radicalitat pot seguir la pista de l’empresa oberta i comparar aquest enfocament amb altres visions sobre l’empresa com a organització que aliena.

Sigui com sigui, no hi ha cap dubte que les persones que treballen en el sector de la comunicació (on el canvi és més visible i és més rellevant a l’hora de prendre decisions d’ordre estratègic) trobaran en aquest llibre idees d’interès i exemples d’aquells que ja s’hi han posat.

Vols saber què es diu al carrer?

Enric Gomà, escriptor de llibres, guions i articles, ja fa uns quants anys que manté un grup molt especial que es diu "Al Carrer", com vaig comentar no fa gaire i com va va explicar molt millor Jordi Puntí.

Ara, l'Enric es proposa arribar als 400 membres d'aquest grup de persones a qui agrada compartir el que senten pel carrer, via subscripció a una llista de correu electrònic i, de tant en tant, publicar un llibre col·lectiu.

També apareixen aquestes anotacions a verbalia i a la revista Time Out Barcelona.

Qui en vulgui saber més coses o apuntar-s'hi només li ha d'escriure a: enricgoma (la cosa aquella) enricgoma (punt) com.

Per cert, l'últim llibre de l'Enric Gomà és molt divertit.

La CCMA també usa blocs per conversar amb l'entorn

L’hàbit de la transparència no és encara prou comú al nostre entorn però se’n comencen a veure exemples que ens haurien d’aportar raons per l’esperança. N’hi ha diversos i en sectors diferents però per avui em limitaré a donar d’exemple els que tinc més a prop, a l’entorn de la CCMA, sense que això s’hagi de veure com un acte de promoció de l'empresa on treballo (ho he mirat d'aclarir des del primer dia). És, si de cas, una reflexió oberta.

Ja vaig explicar que tenim un bloc intern (sols s’hi accedeix si s’està a la xarxa interna de la CCMA) per una acció impulsada des de l'equip del 25è aniversari i la direcció de Gestió del Coneixement. A més, fa pocs dies s’ha obert un bloc intern des de la direcció d’Innovació.

I com que els serveis informàtics promocionen una eina tipus “lloc de treball” que incorpora blocs i wikis, a poc a poc més professionals de la CCMA es podran habituar a aquesta manera d'expressar-se.

Obrim la porta

Però siguem sincers. Un bloc intern és mig bloc. Està bé per un equip de treball, per impulsar un projecte... Però els blocs corporatius són una altra cosa i els blocs personals de directius d’empresa en són encara una altra de més diferent.

Ara mateix, els únics blocs oberts de què disposem (que jo conegui) són tres.

- El que escriuen, per explicar com funciona el 3cat24.cat, Karma Peiró (responsable de participació) i Jaume Masdeu (director).

- El del Màster de TV3. Com em va explicar el seu responsable, l’Eduard Boet, els estudiants del màster no entenien que un bloc fos intern, capat, i ara que s’ha obert és quan s’han animat a participar-hi.

- I el bloc d’Interactiva, que com que va firmat de forma neutra és el que té més aspecte de bloc corporatiu, sense components personals. És una llàstima. Recordo que quan em vaig llançar a escriure el bloc del canal 33, els mateixos responsables d'Interactiva em van suggerir que donés la cara i el firmés, com així vaig fer. De tota manera, explica molt bé per què fan el que fan i ens introdueix, per exemple, a la noció d’icatització, és a dir, la manera com el model d’IcatFm serveix per altres projectes i com de moment s’ha traslladat a la música clàssica.

Aquest matí he sabut que els serveis informàtics també volen disposar d'un bloc propi. Però, si no ho he entès malament, dubten entre fer un bloc obert o fer-ne un de tancat. No cal dir que els animo a obrir-lo.

Comunicar per ser directiu

El que de veritat m’agradaria (i diria que a molts ciutadans també) seria llegir el bloc del director de TV3, el bloc del director de Catalunya Ràdio, el bloc del nou director general (diuen que el seu nomenament serà imminent però no en tinc cap detall), el bloc del president del Consell de Govern...

En fi, animar tots aquests directius a llançar-se a l’arena és part de la meva feina i per tant si encara no el tenen també és perquè no ho estic fent prou bé. Ho escric aquí per recordar-me en públic que aquest és un repte pendent. De moment sé que ha obert finestra el responsable de Responsabilitat Social i Corporativa, que a més ostenta la màxima responsabilitat sobre compres, en Jaume Pérez.

Tinc la sensació que molt aviat es considerarà la capacitat de comunicació personal, també mitjançant el bloc, com una de les habilitats requerides per exercir de directiu. Més encara en el sector de la comunicació.

Exemples i propostes

A més, a la CCMA hi ha desenes de blocs de tota mena, però no estan ben bé destinats a explicar l'empresa o a conversar amb l’entorn sinó que són en ells mateixos productes adreçats als ciutadans (podeu veure la presentació que se’n va fer durant les jornades de la Catosfera).

A excepció del penúltim paràgraf, que em fa una mica de vergonya d'enllaçar i que entomo com un repte per fer-ho millor cada dia, aquest apunt de Genís Roca és d’una gran utilitat per decidir-se a escriure un bloc d’orientació professional. I el llibre d’Alorza amb què comença el seu escrit, i que també he llegit, és una lectura molt recomanable.

El 'model barrufet' a les organitzacions

Cinquanta anys després

Planeta DeAgostini ha llançat una reimpressió dels àlbums amb les aventures dels barrufets, l’obra més coneguda del dibuixant Pierre Culliford, que firmava Peyo.

Als anys seixanta, n’havia llegit les primeres històries, en castellà a Strong i en català a Cavall Fort, al costat d’altres protagonistes del comic europeu, molt abans que Hanna-Barbera produís una sèrie televisiva que ja s’adreçava una altra generació.

Els barrufets (els schtroumpfs originals, els pitufos en castellà), han reaparegut amb motiu del cinquantè aniversari de la seva creació. Fins i tot es considera el 2008 com “l’any barrufet”.

He aprofitat aquesta oportunitat per mirar-me’ls d’una altra manera i, d’acord amb les qüestions que se solen tractar en aquest bloc, provo d’observar el model d’organització que hi ha implícit.

Grup d’iguals

Són l’exemple de grup laboriós format per individus d’aparença igual, distingits només per lleugers matisos de caràcter (el llaminer, el forçut, el valent, el distret…). La seva mida diminuta fa encara més clar que només com a grup tenen sentit.

La seva igualtat és l’element clau del model, és la que els converteix en un clan tancat i unit on la fortalesa depèn d’aquesta unitat.

A més de la igualtat de posició, la unitat es fonamenta en tres factors d’equilibri intern.

Les activitats

Com a col·lectiu, els barrufets col·laboren sobretot en tres feines: preparar les festes, recollir arítjol i refer el pont sobre el riu Barrufet o alçar una presa.

En aquestes tasques no hi ha especialitzacions, tothom sap què ha de fer.

Els rituals

Els barrufets celebren festes que consisteixen a cantar i ballar. Són danses rituals que reforcen el caràcter de grup.

El llenguatge

Tenen una llengua particular que desconcerta els humans.

Com passa amb els argots professionals. És clar que el domini del codi no implica el coneixement de l’ofici, però a les organitzacions s’han aixecat molts castells sobre aquests fonaments.

Entorn ideal

L’entorn d’aquest clan unit és paradisíac. La natura és generosa. S’entenen amb els ocells i no tenen conflictes amb cap altra bèstia del bosc. Per subratllar les bondats d’aquest indret ideal, el pitjor mal prové de l’exterior en forma de bruixot Gargamel, encara que el seu equilibri també pot trontollar a causa dels seus actes (el monstruós “gallimarsot” no deixa de ser una creació errònia dels barrufets) o de l’atzar natural (l’epidèmia dels barrufets negres comença amb la picada d’una mosca).

Anna Serrano Òssul es va referir a aquestes i altres característiques quan, el 2002, va publicar a internet un treball sobre els éssers blaus on els qualificava de nació insòlita.

El món barrufet és apte només pels que ja en formen part. Els estranys ho passen malament i la prova més rotunda es troba en el fracàs de “la barrufeta” per adaptar-s’hi.

Contra el canvi

Com sol passar en un grup homogeni, que actua com un clan tancat, amb codis propis i tasques clares, situat en un entorn ideal sense gaires adversaris externs (i sempre vençuts), el món dels barrufets no té raons pel canvi.

Quan hi ha elements innovadors, se’ls ha d’alliçonar. Aquest és el cas del barrufet volador, que és molt tossut però que al final es rendeix a l’evidència que els barrufets ni volen ni volaran. El barrufamón, que es mor de ganes de córrer món, aprèn que enlloc no s’està tan bé com a casa. Aquestes són les lliçons que es poden esperar d’un món quasi perfecte.

Lideratge experimentat

El model de lideratge encara és més radical.

El Gran Barrufet és l’únic ésser diferent. Té barba i vesteix de vermell. És el centre de l’organització i a la vegada n’és l’únic vèrtex.

Representa la saviesa. Treballa al laboratori, acumula tot el coneixement i el distribueix amb comptagotes. Pensa abans d’actuar, dubta i de vegades s’equivoca. Però al final és capaç de resoldre el problema.

També és la veu de l’experiència. Té més anys que els altres, que solen actuar amb actituds infantils. És el monopoli del seny. El barrufet de les ulleres no sap pensar pel seu compte, només pot repetir les paraules del Gran Barrufet. Per això no té predicament.

A més, el líder és valent. Demana voluntaris per les operacions i no en sol trobar. Sovint és l’únic que se la juga.

El seu govern es basa en aquests atributs: domini del coneixement, acumulació d’experiència, monopoli del seny i el punt just de valentia. No necessita distribuir recompenses ni càstigs. Perquè abans que res, ell també és barrufet. És un d’ells. Amb un rol diferent, però un d’ells.

Els perills de l'elecció

No és cap dictador. De fet, se’l pot desobeir. És clar que aleshores se’n paguen les conseqüències. Per sort, ell intervé i arranja la situació generada des de l’incompliment d’alguna instrucció que ha donat.

Hi ha un cas que il·lustra molt bé el que vull dir. Al llibre El senyor de Barrufet, en absència del lider natural, se celebren unes eleccions democràtiques que serveixen per posar en evidència els defectes de les campanyes, l’egoisme dels polítics i de quina manera es passa de la democràcia multipartidista a una autèntica tirania sense que te n'adonis. Aquest és el risc que hi ha si l’organització s’aparta del règim on el Gran Barrufet actua com a bruixot omniscient i cabdill del clan.

El model, si és que n'hi ha

O sigui que el model dels barrufets seria el d’aquella organització amb un grup molt igualat, unit pel treball que desenvolupa, amb llenguatge i rituals propis, liderat de forma comprensiva i paternal per qui té més experiència i per tant ostenta el control del coneixement.

Cinquanta anys després, diria que aquest model és difícil de trobar com a sistema absolut, però és probable que a moltes empreses encara hi hagi “territoris barrufet”, espais dominats per aquesta forma d'organització. Per si algú s'apunta a un debat sobre aquest punt mitjançant els comentaris, serà bo de saber que, segons em recorden aquests àlbums que ara he recuperat, la vida d’un barrufet es pot allargar molts anys.

Altres visions

Com que aquest apunt vol tenir un cert aire d’entreteniment, anoto tot seguit algunes d'aquestes mirades possibles.

Serrano recorda l’acusació contra l’autor de fer apologia de l’antisemitisme i proposa una visió igualitària democràtica. S’hi ha volgut veure un artefacte de propaganda comunista, com he vist aquí, o se’ls ha mirat com la prova d’una crítica a la inquisició i encara com un missatge maçònic.

Es pot descobrir un aspecte amagat del seu físic i veure com servien per una campanya d’Unicef.

En anglès, han donat nom a un tipus d’atac als servidors.

I sempre se’n poden saber més coses o se'n pot celebrar l’aniversari.

Agitació a la CCMA. Per què no riuen?

Transició pública

Com se sap, a la CCMA ens trobem en un moment de transició. El president del nou consell de govern, Albert Sàez, ha assumit al direcció general fins que es nomeni algú per aquest càrrec (podria passar aviat).

Però al mateix temps, s’observa un estat de certa agitació reflexiva que contrasta amb el que es podria esperar d’una gran organització a l’espera de decisions.

Corrent de canvi

Hi té a veure encara l’efecte de l’anterior direcció general, exercida fins al 29 de febrer per Joan Majó. L’atenció als processos i els reconeixements EFQM que s'han obtingut, al costat de l’impuls a projectes estratègics i l’activitat al voltant de la innovació, han creat un ambient de canvi que es comença a estendre.

Van voler parlar d'aquest canvi, aquí, Francesc Escribano, Oleguer Sarsanedas, Jaume Masdeu i Ferran Clavell.

L’última acció ha sigut el llançament de l’Institut Obert, impulsat des de RRHH, com un espai que faciliti l’accés a les idees que inspirin aquest canvi.

L’estrena va ser dijous passat, amb una conferència de l’israelià Itamar Rogovsky.

Enllaços cap a Itamar Rogovsky

S’hi va estar dues hores i mitja i se n’hi hauria pogut estar vint-i-cinc sense cansar-se’n ni esgotar el discurs. Aquest home, amb més de mig segle d’experiència a prop d’empreses de tota mena, és d’una exuberància difícil de resumir. Per això hi renuncio.

Segur que serà més útil llegir què en va comentar Karma Peiró el 2002 o parar atenció a l’entrevista que ara farà un any li va fer Mònica Terribas.

De tota manera, hi ha un detall de l’orador que m’anirà bé per fer un altre exercici.

Proposo un joc

Rogovosky, que sabia amb qui parlava, ja que ha estat diversos cops a Barcelona, és franc, rialler i modula amb enginy el seu castellà amb el deix argentí de la seva infantesa.

Un dels seus trucs retòrics consistia en la repetició d’una frase que va captar l’atenció de tothom. Després de cada exemple que ens servia amb gràcia, ens provocava: “Por que no se ríen?”. Primer ens feia riure, però a mesura que avançava se’ns glaçava la rialla ja que era evident que ens avisava del risc de riure al nostre funeral.

Com que no goso resumir la sessió, se m’acut mostrar una pinzellada personal a partir d’una acció conjunta. Escriuré algunes de les idees que va exposar i que el lector s’imagini, al final de cadascuna, que també hi ha escrit això: per què no riuen? Aquesta aportació permetrà acostar-se almenys una mica a l'aire que es respirava durant la conferència.

Evidències

No té cap sentit fer les coses ben fetes si no són les coses que s’han de fer

Un professional que passa a directiu no pot exercir de professional, faria malament les dues coses (un metge que arriba a dirigir un hospital no necessita una llitera al despatx, un periodista que arriba a dirigir una empresa de comunicació no cal que...)

El benefici immediat no pot ser mai la raó, hi ha d’haver una missió que justifiqui el rol social de l’organització (en el nostre cas, competir tan sols per tenir audiència no aportaria res, hem de saber què hi hem vingut a fer a aquest món).

Canviar o morir

L’organització de tipus dinosaure té garantida una tomba digna si és això el que la preocupa

La supèrbia sol impedir a les potències adonar-se amb prou anticipació del seu declivi

No es tracta d’apostar pel canvi sinó de viure en el canvi

No es tracta d’aprendre sinó d’aprendre a aprendre

Visca el caos!

L’ordre s’oposa al desordre. El caos és previ a tots dos. El caos és necessari per crear.

El principi de contradicció: centralitzar i descentralitzar

Aprofitar les paradoxes i les tensions amb el context

Competència interna i cooperació en permanent contradicció

Capacitat de canviar

S’ha de conservar l’ADN de les empreses però en permanent estat de canvi

Les cèl·lules especialitzades tenen molts límits, el cos necessita més cèl·lules que puguin adoptar qualsevol forma

A les organitzacions poden ser útils les organitzacions paral·leles, que es dediquen a pensar en què i com

Sense estructura, sense límits, sense lideratges, sense pressupostos, sense objectius... (en fi, un programa radical que estava d’acord a seguir només en part)

Internet també és el món

Internet és l’instrument ideal des d’aquesta perspectiva. Caòtic però capaç de generar l’ordre.

Internet i televisió i telèfon seran una sola cosa, amb moltes més coses al voltant. I serà així molt abans que no ens sembla.

Conclusió provisional

De manera que mentre som en plena transició, aquests són la mena de missatges que s’emeten des de l’alta direcció de la CCMA.

Seguim en transició, però també en estat d’agitació. Per què no riuen?

ACTUALITZACIÓ (19/03/08): Jaume Pérez, directiu de la CCMA que també assistia a la conferència, n'ha fet una síntesi personal al seu bloc. Val la pena llegir-ho.

Avions multilingües

Si hi ha un canvi urgent és el de l’actitud polemitzadora, insidiosa, amb què s’afronten qüestions que demanen un enfocament molt més natural i serè. La llengua, quasi trenta anys després de l’extensió del model autonòmic, és encara utilitzada per la confrontació.

El viatge recent a Hannover va ser amb vols de la Swiss International Air Lines (antiga Swissair). Això em va permetre observar uns detalls que trobo significatius.

Després de la informació rutinària sobre seguretat, en alemany (el vol era a Zuric) i anglès, hi va haver missatges breus en francès i italià. I tot seguit un altre missatge prou llarg en català. Suposo que en atenció a l’origen del vol.

A la tornada es va repetir la seqüència de missatges amb l’afegit del japonès, perquè una tercera part del passatge eren viatgers en trànsit des del Japó. No recordo que hi hagués cap missatge en castellà ni que ningú protestés.

Al fusellatge de l’aparell, hi ha el nom de la companyia suïssa, que és en anglès, com se sap. I al costat, el nom del país, en tots els idiomes de la confederació helvètica.

No pretenc afegir més elements a cap discussió. Constato, si de cas, que és possible actuar des de l’empresa i des de l’entorn públic amb respecte als territoris i a les persones. La consideració és un principi bàsic. No té sentit que se'ns faci sentir estranys perquè defensem que la llengua que parlem pugui sobreviure una o dues generacions més.

Aquest bloc vol ser un altre panorama del canvi però no sempre tracta els aspectes socials del context. Amb aquest apunt provo d’acostar-me una mica a aquest entorn real.

SI T'HA INTERESSAT, POTSER VOLDRÀS LLEGIR:

Irlandès als rètols, català a la xarxa

És a dir barco

Nous enfocaments per les organitzacions

Al darrer apunt vaig provar de resumir les presentacions sobre noves eines per l’empresa que es van fer a la trobada Enterprise 2.0 Summit, de Hannover, amb uns quants exemples d’aplicacions. Em quedava pendent dir res de les intervencions més centrades en aspectes teòrics.

Les persones, la col·laboració i l’espai interestel·lar

Jenny Ambrozek va criticar el debat de matisos entre l’inventor del terme “empresa 2.0”, Andrew McAfee , i Tom Davenport (m’hi vaig referir fa uns mesos).

Va sostenir que és una discussió que no té en compte el valor de les relacions entre les persones i va insistir en la necessitat d’entendre els espais on aquestes relacions tenen lloc (va fer servir una comparació distreta: no ens fixem en els ànecs sinó en la bassa). Venia a dir que les eines poden ser més o menys interessants però que resulta més revelador atendre les relacions entre persones perquè modifiquen les organitzacions i la manera de treballar.

Amb menys control hi ha més innovació. El cas conegut d’Innocentive , (mereix moltes pàgines a Wikinomics), que obre projectes de recerca perquè hi col·laborin milers de científics, li va servir per refermar-se en la convicció que la col·laboració serà una peça clau del canvi.

Em va semblar molt atractiva la idea que el més important no té lloc als marcs limitats de les eines sinó que s’esdevé en els espais que hi ha entre les eines. És una abstracció una mica complexa però que espero comprendre més bé. De moment, prefereixo imaginar-ho d’una manera senzilla. Si les eines són les estrelles aparents del canvi, des de la nostra perspectiva, ella es devia referir a una mena d’espai interestel·lar.

L’efecte xarxa i les resistències

Dion Hinchcliffe va desgranar els avantatges de les noves eines en un to divulgatiu però amb unes diapositives gràfiques massa carregades.

El factor principal del canvi que implica la nova concepció de la xarxa és que el control passa cap a l’àmbit del consum (això inclou l’usuari intern o extern). Per això va esmentar la transformació de les intranets d’empreses cap a models més participatius.

Va comentar que l’efecte xarxa incideix sobre aquells béns que adquireixen més valor si són compartits (des del telèfon fins als blocs) per fer notar que ara mateix gairebé tot tendeix a aquest patró.

A la fi, l'expert i divulgador Hinchcliffe, que arribava com l'estrella de la sessió, es va referir a les resistències al canvi que sol haver-hi i que voldré comentar.

- Els sèniors amb tecnofòbia: no estic gens segur que a la CCMA això sigui així, potser per la mena d’empresa que som

- Les preocupacions sobre productivitat i seguretat: em sembla que sí que tenim, diria, i és una opinió del tot personal, de forma exagerada

- La resistència des de la gestió: és del tot raonable perquè sol ser un entorn sobrecarregat, molt més a l’empresa pública; els quasi dos-cents comandaments de la CCMA solen estar prou atrapats pel dia a dia com per distreure’s amb “eines inútils”.

Parèntesi a propòsit de la CCMA

Per això és tan important que tot allò que es proposi aporti beneficis clars i immediats i que siguin beneficis de caràcter personal. Ara mateix, amb algunes de les eines que assagem a la CCMA volem començar amb un repte senzill però que podria ser interessant: reduir el nombre de reunions. Tot just comencem a provar en grups de projecte allò que en zones més tècniques de l’empresa ja és més comú però que també s’ha fet servir des de fa temps en àrees de continguts. Versions anteriors del lloc de treball que comentava en l’apunt anterior s’havien emprat fa anys, per exemple, a Nous Formats i a Enginyeria de TVC.

On ets en la corba de la innovació?

La sessió la va tancar Simon Wardley, que l’havia obert i liderat amb molt d’enginy, amb una presentació fantàstica per explicar-nos la corba de la innovació.

En síntesi, feia comprendre la rapidesa amb què allò que és nou esdevé el mateix de sempre, és a dir, allò que és una idea es converteix en una mercaderia (o també, hi podríem afegir, com un coneixement específic es transforma en genèric).

La innovació demana inversions més altes i implica més riscos. Amb la mercaderia tot s’acaba centrant en els costos. Les exigències són diferents, per tant, en funció del punt de la corba en què es trobi un projecte. Si és innovador, si es troba en estat de transició o si ja ha esdevingut “allò de sempre” requerirà aproximacions diverses.

Quan a les organitzacions es pensa en l’oferta d’eines (com si calgués oferir res que no fos ara mateix d’accés universal amb electricitat i connexió a una xarxa), se sol actuar a partir de l’esquema de l’empresa, amb el ditxós organigrama. El que Wardley proposava era canviar aquesta atenció per àrees per l’aplicació de la corba de la innovació. Mètodes diferents en funció de la posició en aquesta corba i no basats en el territori amb bandera per on circules. Una pista interessant.

ACTUALITZACIÓ (19/03/08): Al seu bloc, Wardley ha penjat el vídeo on es veu la seva presentació i se'l sent (anglès). D'interès autèntic pels lectors que es vulguin capbussar en aquesta mirada sobre la innovació.

ALTRES RESUMS

Com altres vegades que assisteixo a un acte d’aquesta mena, trobo raonable que els lectors d’aquest bloc vulguin contrastar la informació.

Em semblen bons resums el que han escrit François Nonnemacher, en el seu bloc en anglès, i l’italià Emanuele Quintarelli.

NOTA TÈCNICA

A les primeres presentacions de la cita a Alemanya no hi havia gaires ordinadors encesos. A la primera pausa van córrer a estendre una xarxa casolana d’endolls. Aleshores tots vam treure el portàtil. És una acció senzilla però en altres conferències no ho he vist. A la Catosfera, per exemple, no va ser possible. És una llàstima. Com que és obvi que necessitem electricitat, per què no facilitar-hi l’accés als que assisteixen a un acte d’aquesta mena? És fàcil, barat i tothom ho agraeix. Ja ho vaig comentar després d'assistir a LeWeb3 (París).

POSTAL FINAL

Hannover és una ciutat mitjana que allotja moltes fires i congressos. Està agermanada amb Perpinyà i Hiroshima, entre altres ciutats. És on va néixer la Pelikan (hi havia una exposició al Museu d'Història) i s'hi va fer l'Expo 2000. L'espai de la fira és de veritat gegantí, ben comunicat amb transport públic, gratuït per tothom que assistia al CeBit.

Noves eines per l’empresa (sessió a Hannover)

Mentre es discuteix fins a quin punt les noves eines canviaran les organitzacions i s’etiqueta aquest gir amb el nom d’empresa 2.0, també es comencen a posar sobre la taula un seguit de casos pràctics. Això és positiu perquè permet veure que a més d’una idea hi ha concrecions possibles.

Uns quants exemples d’aquestes aplicacions reals es van poder veure a l’encontre Enterprise 2.0 Summit que ha tingut lloc a Hannover, durant el CeBit, considerada la fira del negoci digital més important d’Europa.

Miro de resumir tot seguit el que em va interessar més.

El canvi a la BBC

El gal·lès Euan Semple, que després d’anys a la BBC va arribar a ser el màxim responsable de Gestió del Coneixement en aquesta corporació, és ara un consultor prou respectat en aquest entorn i escriu un bloc de caràcter més personal.

La seva missió va consistir en l’impuls de xarxes de contacte en un grup que comptava amb gairebé trenta mil persones. L’ús de fòrums, blocs i documents wiki (elaborats, per tant, de forma col·lectiva) va permetre anticipar-se (tot això ho va impulsar ja fa set anys) al que es va convertir en una tendència per transformar les intranets d’empresa en espais més participatius. Ben aviat, espero, provaré de comentar alguns aspectes de la intranet de la CCMA.



Semple (a la foto, quan parlava a Hannover) és un ferm partidari d’accions que impliquin la participació de tothom i té clar que les empreses no sols han de permetre les connexions a la xarxa sinó que les han d’impulsar. Un detall que ja va comentar al seu bloc la biblotecària Gamoia.

Semple recomana tenir un ritme clar però segur, començar amb pressupostos reduïts i afavorir el contacte entre les persones més que una política d’imposar determinades eines. Em sembla que en bona mesura es tracta d’afavorir un clima d’intercanvi i aprenentatge. Els espais per compartir són una bona opció si tothom té clar el benefici de ser-hi.

Grup de qualitat, professionals de l’aviació, venedors, atenció al client...

El danès Kenneth Lavrsen va exposar l’experiència amb eines wiki a Motorola, pel grup de professionals dedicats a qüestions de qualitat. Es va referir a la notable millora en la llibertat personal ja que l’eina els ha permès treballar d’una altra manera, on cadascú és més responsable del seu temps i de la seva implicació en els projectes.

L’alemany Wieland Stutzel dirigeix l’àrea d’informació a l’aeroport de Frankfurt, on ha llançat Skywiki, una aplicació de l’eina wiki que set mesos després compta amb uns quants centenars d’usuaris. Participen de forma activa un 25% d’aquests usuaris registrats i estava d’acord que l’accés a aquestes plataformes ha de ser obert i sense jerarquies. És un projecte impulsat des de diverses àrees de l’organització (RRHH, Gestió del Coneixement, Serveis Informàtics) i amb suport de l’alta direcció.

Altres exemples d’interès van ser l’ús d’un wiki pels més de tres-cents venedors de l’empresa italiana B-ticino (ho va explicar Diego Gianetti en presència del consultor que hi ha col·laborat, Emanuele Quintarelli) i les millores de l’àrea d’Atenció al Client a SFR (en va parlar Cedric Blum, que ha comptat amb la col·laboració del consultor francès François Nonnenmacher )

Eines tancades

En el torn de les presentacions esponsortizades, Willms Buhse es va referir a les funcionalitats que proposa Core Media.

Olivier Creiche va recordar que Six Apart havia començat oferint blocs a les empreses, per guanyar visibilitat, i que han passat a ampliar aquests serveis. Va citar un wiki de Nokia que compta amb tres mil usuaris i la decisió de Casio de canviar la intranet per l’ús de Type Pad.

També va apostar pel creixement d’eines combinades, suites, que les empreses adquiriran per combinar les possibilitats d’aquestes eines amb la seguretat que sol inquietar l’alta direcció.

Aquí, com és natural ja que eren sessions esponsortizades, va coincidir amb Jeff Schick, que representava l’oferta d’IBM Lotus.

És clar que el món vist des d’aquesta voluntat de vendre a les grans empreses no és el mateix que es respira a la xarxa. No és el mateix creure de debò en un canvi de paradigma que recollir algunes funcionalitats com el bloc o el wiki per reproduir-lo en entorns tancats.

En aquest punt, si vull ser sincer, he de fer dos comentaris.

En primer lloc, aquestes suites que hi ha a la venda només atenen, amb mirada utilitarista, les oportunitats que hi ha associades a les noves eines. Però no impulsen, tot al contrari, la idea nuclear del canvi que vivim.

Es tracta d’una altra manera de veure les coses, és un canvi cultural. No parlem de posar a l’abast blocs o wikis interns sinó d’obrir-se i estar disposats a aprendre amb els altres i a compartir el que aprenem.

Aprofitant els vols i altres moments d’aquest viatge, he acabat Wikinomics, de Don Tapscott, i és inevitable tenir la impressió que totes aquestes ofertes d’eines tancades s’adrecen a persones que no creguin en el canvi real que té lloc i que aquest llibre evidencia amb rotunditat (miraré de fer-ne un resum en un altre apunt).

Contradicció a la CCMA?

En segon lloc, he d’admetre que aquesta és una via impulsada ara mateix des dels Serveis Informàtics de la CCMA. Sense deixar de sostenir una visió que em sembla més profunda, perquè va més enllà de l’eina i la seva utilitat, dono suport a aquesta acció i he començat a treballar amb un grup reduït amb una versió recent de Quickplace de Lotus.

Pot semblar una contradicció però miro de ser positiu i entenc que, si més no, això facilitarà una familiarització amb aquestes eines. Però confio que així que les persones que les facin servir descobreixin totes les possibilitats les voldran ampliar, aspiraran a maneres més lliures i trobaran aquesta solució massa limitada. Al capdavall, no pretenc posar unes eines a l’abast, només, sinó impulsar una altra manera de veure les coses i afavorir un entorn on aquesta nova manera es pugui desenvolupar a favor de les persones.