El director de les emissores públiques catalanes de ràdio, Oleguer Sarsanedas, ha acceptat de molt bon grat la publicació d'aquesta conversa electrònica, amb la qual tanco, almenys per ara, una sèrie de preguntes i respostes sobre el canvi que té lloc a l'organització on treballo. Pot tenir interès de llegir-la al costat de les converses amb Francesc Escribano, Ferran Clavell i Jaume Masdeu.
En el diàleg que ara presento, trobo a faltar una mica més de gosadia en la resposta sobre prospectiva (però m'adono que això deu correspondre al grau de responsabilitat, perquè vaig lamentar el mateix amb Escribano).
Quan parlo amb Oleguer Sarsanedas solem estar força d'acord i això em converteix en un mal introductor d'aquesta breu entrevista escrita, o sigui que provaré de subratllar els desacords. Sarsanedas afirma aquí que els oficis de fer ràdio i fer tele són i seran molt diferents. No ho veig igual. Tinc la impressió que aquests oficis, per dir-ne com ell, també canvien i aquesta transformació és molt rellevant en el sector de la comunicació. Crec que els directius de la CCMA haurien de ser molt més incisius en aquest punt. Mantenir les estructures d'oficis, les relacions laborals i els mecanismes productius del passat no servirà per sobreviure en el paisatge del futur a mig termini. Tampoc no comparteixo la idea que els mitjans hagin d'educar els ciutadans sobre l'ús dels mitjans (qui són els professionals de la comunicació per educar a ningú?), penso més aviat que han de posar a l'abast dels ciutadans continguts d'interès.
Ara bé, expressades aquestes discrepàncies, el que explica Sarsanedas sembla que està en prou bona sintonia amb el que passa a l'entorn.
Un èxit que ha rebut aprovació unànime ha sigut la transformació de Catalunya Cultura en l'actual icatfm. Els oients us poden escoltar amb un aparell de ràdio, amb un ordinador o amb el portàtil que vulguin si han triat els vostres podcasts. Fa l'efecte que ja no poseu l'accent en la tria de l'electrodomèstic...
Ateses les pràctiques comunicacionals que generen els nostres conciutadans a partir de les possibilitats que els ofereixen les tecnologies de la informació i, més concretament, atesos els hàbits de consum de mitjans audiovisuals dels públics emergents (menors de 35 anys), sembla força absurd continuar, com al segle passat, classificant aquests mitjans en termes d’un electrodomèstic (la ràdio, el televisor) que, de manera creixent, representa només una de les diverses opcions que tenim a l’abast per connectar-nos-hi. Només cal observar què fan aquests ciutadans de menys de 35 anys i, molt més accentuadament encara, els de menys de 25: aquells que, segons pròpia confessió, consideren que no hi ha res pitjor en aquesta vida que deixar-se caure al sofà de casa i posar la tele. O la ràdio. Ells fan servir la pantalla de l’ordinador i opten per fer-ne dues o tres alhora: que si el YouTube, que si el LinkedIn, el CurrentTV o el Delicious. No ens ha de sorprendre, doncs, que el seu consum de ràdio i televisió (o d’àudio i de video, com solen dir ells) el facin, de manera creixent, a través de la mateixa pantalla. És a dir, a través d’internet. Per això, quan va ser hora de redefinir Catalunya Cultura, el canal cultural del grup d’emissores de Catalunya Ràdio, quan vàrem apuntar a un sector social emergent, els consumidors culturals, com a públic objectiu de l’emissora, vàrem identificar internet com a absolutament estratègica. És per això que iCat és com és: una emissora pensada al mateix temps, d’entrada, com a canal FM i canal internet. Sintonitzable com qualsevol altra emissora de ràdio mitjançant un receptor, però també per internet on, sincrònicament, apareixen al web dades, textos, imatges i enllaços relatius a allò que s’escolta, en alta qualitat digital. Des del mateix web s’accedeix a 4 emissores més, especialitzades, que permeten ampliar l’oferta d’iCat i atendre públics amb gustos musicals específics: iCatJazz, MusiCatles, TotCat i Mediterràdio. I tot això, com es mesura? Doncs ara per ara no gaire bé, francament. Segons les dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, iCat té actualment 38.000 oients per FM i, segons l’Estudi General de Mitjans, 20.000. Pel que fa a Internet, l’OJD ens dóna 24.5 milions de pàgines vistes el 2007 (un creixement d’un 250% respecte de l’any passat), Akamai ens diu que hem servit enguany més de 600.000 hores d’àudio i Nielsen ens parla de 32.000 visitants únics... Fins que al sector de la comunicació no ens posem d’acord en com hem de mesurar les coses, no tindrem més remei que navegar enmig d’aquesta sopa de dades.
En tot cas, l'èxit de l'aposta per internet és força clar. Per això als despatxos de Catalunya Ràdio es parla del procés d'icatització com una experiència replicable. Què més hi ha darrere d'aquest nou verb?
Sí, estem molt satisfets de contribuir a l’enriquiment de la llengua: icatitzar vol dir aplicar processos provats a iCat a d’altres emissores. Sempre hem concebut iCat com un a mena de punta de llança, o de banc de proves de les TIC: tot allò que veiem que ens hi funciona, pensem quines aplicacions pot tenir a d’altres indrets. En el benentès que cada emissora té, com és lògic, les seves coordenades temàtiques i els seus públics i que, per tant, en cap cas no podem transferir simplement tecnologia, sinó més aviat adaptar-la a nous usos i contextos. Actualment tenim endegats processos d’icatització a Catalunya Ràdio i a Catalunya Música. A Catalunya Ràdio, aquest procés passa per un web sincrònic programa a programa, diferent l’un de l’altre ateses les característiques de cada programa, del seu públic i del realitzador. A Catalunya Música, la sincronia del web és per al conjunt de la programació, malgrat que la diferència d’oferta i de públics respecte d’iCat implica informacions i enllaços ben diferents. El web de Catalunya Música també comptarà, molt aviat (el 21 de gener), amb una emissora específica per internet (CatClàssica) dedicada exclusivament a compositors i intèrprets catalans. Cal dir potser també que aquests processos d’icatització són la base per a introduir decididament, a totes les emissores del grup, conceptes 2.0. Però aquesta ja és una altra història.
No fa gaire hi va haver una declaració de la direcció general de la CCMA on es va afirmar: "Caldrà una revisió estructural de la CCRTV (ara CCMA) per configurar-la cada vegada més per continguts temàtics i no per plataformes d’emissió". Quina opinió et mereix aquest enfocament?
Crec sincerament que allò que és fonamental són els continguts i que, en aquest sentit, les plataformes d’emissió són secundàries. Estic d’acord, per tant, amb la declaració que cites, però hi afegiria que em sembla que en certa manera, si hi reflexionem una mica, sempre ha estat així. El que passa és que, en unes primeres fases d’evolució dels mitjans, els aspectes tecnològics ocupaven un primer pla. I en certa manera és lògic que fos així: va passar el mateix amb els cotxes, que les primeres generacions d’usuaris contemplaven de maneres ben diferents a les generacions següents, per a les quals són només uns enginys per a desplaçar-se d’un lloc a l’altre. Actualment, la multiplicitat de tecnologies de la informació les relativitza i, per tant, aflora allò que és realment important, troncal, de la comunicació: el que es diu. En aquest sentit, té la seva lògica proposar maneres d’organitzar els grups de comunicació en funció dels continguts i no, com fins ara, en funció d’unes plataformes d’emissió de contorns cada vegada més borrosos i sotmeses a processos de canvi accelerat. Tanmateix, cal tenir present que allò que en cap cas que no podem oblidar, per molt convençuts de les bondats de la confluència de mitjans, són els oficis: fer ràdio és fer ràdio i fer tele és fer tele i malament anirem si en perdem la traça: ens passaria com a aquells malaurats països en què s’ha perdut el saber cuinar gràcies al fast-food.
Pensant en els usuaris, què et sembla que passarà de rellevant els pròxims cinc anys en matèria de continguts audiovisuals?
En l’estat actual de les coses, atesa la velocitat de canvi tecnològic i de tot plegat, cinc anys és una eternitat. No crec que ningú pugui respondre seriosament a aquesta pregunta, a menys que li agradi jugar a fer de profeta. Hi ha, certament, una tendència cap a que els mitjans siguin cada vegada més participatius, menys unidireccionals, més “personalitzats”. Però és una tendència que depèn de si el context (polític, social, econòmic, ecològic) permet aquesta evolució. I depèn també de si, de la mateixa manera que els nostres avis van lluitar per una educació per tothom per tal de garantir l’exercici de la ciutadania en sistemes democràtics, nosaltres som capaços d’educar els nostres conciutadans respecte dels mitjans (com funcionen, quins interessos hi intervenen, com s’han d’utilitzar).
M'agradaria tenir una resposta a la mateixa reflexió però que no se centri en els usuaris sinó en els professionals que ara mateix treballen a la CCMA.
Crec que el millor que podem dir als professionals és que es preparin activament pel canvi, atès que en els propers anys els tocarà de fer coses que mai no havien fet fins ara. I això, més d’una vegada i més de dues. Que no pensin, per tant, que el seu lloc de treball i les seves habilitats professionals són, com es deia abans, “per tota la vida”. Que es preparin per a poder respondre amb èxit a la novetat i a l’imprevist. En aquest sentit, el meu humil consell és gairebé de caire gimnàstic: adoptar el costum de qüestionar-nos les idees rebudes, allò que fem i com ho fem.
Entrades
